La dona treballadora al llarg de la història

Autorretrat de Sofonisba Anguissola

La professora del departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, Montserrat Jiménez Sureda, m’ha fet arribar un article seu publicat en la col•lecció Manuscrits (27) de la UAB per tal que tingués constància que en l’article s’esmenta la iniciativa de l’Ajuntament de Sarrià de Ter de crear una escola de pares i mares. La Montserrat, és com el seu marit, en Javier Anton Pelayo, una historiadora rigorosa que beu de les fonts originals per descobrir el que resulta amagat o poc explicat. Als dos els he sentit dir que el que no se sap és simplement perquè no s’ha estudiat. La invisiblitat de la dona, ens diu Montserrat Jiménez, no ho és tant pel silenci de les fonts, sinó per la poca freqüència en la visita dels arxius.

En aquest article que titula “La dona en l’esfera laboral al llarg de la història” Montserrat Jiménez fa un detall exhaustiu del treball de la dona en les diferents èpoques i en diferents àmbits laborals, basant-se en l’estudi de diversos autors, obres literàries i assajos històrics .

No sé si la Montserrat n’és conscient de la feina que ha fet i de l’enorme interès que té aquest article, no només pel moviment que demana la igualtat de l’home i la dona en el treball, sinó també per aportar proves i relat a les peticions de les dones, tant de les que treballen en àmbits professionals i remunerats com de les que treballen en l’espai domèstic i de la cura que no sempre reben contraprestació econòmica. Al moviment per la igualtat en el treball li fan falta dades, que es quantifiqui la pèrdua que suposa no aprofitar el talent de les dones, però també desmitificar i posar en valor el que s’ha fet fins ara: les dones han treballat sempre i la història ens ho corrobora.

Les dones han fet de dida, d’institutriu, de comadrona, de mestre i de mestressa de casa, en el seu sentit ampli quan a les cases es proveïa de tot el necessari per la subsistència. Però també les dones han treballat en els sectors primari (agricultura, pesca), secundari (sector manufacturer) i terciari ( de serveis) dels quals no es disposa de prou informació o de noms particulars, però si d’una relació d’oficis: mariscadores, pageses, conserveres, sargidores de xarxes, repartidores d’aigua, rentadores de roba, planxadores, modistes, criades, cuineres, però també cigarreres i teixidores, manipuladores del suro, del paper i del tèxtil, en alguns casos dins de les fàbriques i en d’altres en les seves cases on se’ls portava la feina a domicili.

Cita algunes pintores conegudes, com la pintora Artemisa Gentileschi, (biografia traduïda per Carmen Romero) però també ens apropa al treball de Sofonisba Anguissola, Fede Galizia, Lavinia Fontana o de la miniaturista Francisca Ifigenia Meléndez, retratista de càmera en la cort de Carlos IV el 1794. És un lloc comú que les escriptores per ser acceptades publicaven sota un pseudònim masculí: Caterina Albert fou Victor Català i les germanes Anna, Emília i Carlota Brontë, varen ser Acton, Ellis i Currer Bell. Algunes actrius i comediantes foren molt populars, com Jerónima de Burgos, actriu protagonista de les obres de Lope de Vega, a la vegada directora i representant d’altres actors.

Les compositores han passat a la història més com companyes d’altres músics que pels seus propis mèrits, com Anna Magdalena Wülken, esposa de Juan Sebastian Bach, però es poden espigolar alguns noms: Alma Mahler, Mariana Mozart, Azalais de Porcairagues, sor Gracia Bautista. La historiadora també ens fa una aproximació a la feina discreta que es feia dins les parets de les abadies i els convents, on algunes científiques com la física barcelonina Juliana Morell ingressada en el convent dominic de Santa Pràxedes d’Avinyó varen poder treballar sense problemes.
El segle XIX i XX, el talent femení s’ha mostrat en la ciència, així cita naturalistes com Montserrat Garriga, Àngels Ferrer, matemàtiques com Maria Capdevila, físiques com Maria Lluïsa Canut i arquitectes com Margarita Brender.

Al llarg del temps s’ha teoritzat molt sobre les capacitats de les dones en segons quin treball, però les manies es varen acabar quan els conflictes europeus. Feines tradicionals masculines, com les de boscatà, també foren executades per les dones i el treball en les fàbriques es va popularitzar davant de la manca d’homes per fer-les funcionar.

Ja en les darreres pàgines, Montserrat Jiménez es va aquesta reflexió: “La història sempre és contemporània. En certa manera, nosaltres som les avantpassades d’aquestes àvies pageses o artesanes perquè nosaltres les estem descobrint al escriure sobre elles”.
Del treball de les historiadores a la Universitat, en parlava Laura Freixas a la revista Cultures (403) en el seu article “la dona artista, personatge literari”: El feminisme, si bé s’ha diluït com a moviment polític i social, ha calat, en canvi, en la Universitat. És així com s’exhumen biografies de dones artistes capaces de suscitar l’interès, primer acadèmic, però finalment, popular.
Montserrat Jiménez ha gratat en els arxius i ens ha donat pistes, elements pel relat que fan falta per ponderar i posar les dones en el món laboral, en el lloc que ens correspon, no per la nostra naturalesa femenina sinó per les nostres habilitats. Una lectura molt recomanable.