Qui els entengui que els compri

És difícil seguir la política tal com estan les coses avui en dia. Vull dir, que la major part dels ciutadans d’aquest país tenim problemes vitals importants, molts de pura supervivència, i el guirigall de la política no ajuda precisament a crear adeptes.

El diumenge 25 d'abril, es va celebrar la tercera onada de consultes per la independència. Els del PSC es varen declarar federalistes, com si fos incompatible independència i federalisme, com si els estats-nació independents no es poguessin federar; els d’ERC, independents amb un si tímid i els de CiU, amb un si d’amagatotis. A l’hora del recompte, aquests dos partits es posaven les medalles, com si tots els vots els pertanyessin. El meu vot, el meu si, que no se l’apropiï cap partit, molt menys el d’en Carretero. Si vaig anar a votar és perquè hi va haver un grup de voluntaris que va fer mans i mànigues per organitzar la consulta i m’ho va fer possible. És a dir, vaig anar a votar perquè podia i perquè volia i perquè crec que als catalans ens aniria millor independents.

Quan l’any 1978 es va fer el referèndum de la Constitució, jo aleshores era major de 21 anys, però no vaig anar a votar. Va ser la consigna entre els joves i els que ens consideràvem d’esquerra. El 23 de febrer de 1981, vaig entendre perquè els meus pares havien votat i vaig assumir que el més important és defensar la democràcia i poder participar de la vida pública.

Des d’aleshores no m’he saltat cap altra elecció però m’agradaria que de referèndums populars se’n fessin més sovint per demanar-nos coses més properes i entenedores. Per exemple, m’hauria agradat que a més de preguntar-nos si volem o no la independència de Catalunya, en haguessin demanat si estem d’acord en cedir un equipament municipal per fer el Centre d’Atenció al Visitant del Consell Comarcal del Gironès. Ni al govern de l’Ajuntament de Sarrià de Ter se li va ocórrer aprofitar aquesta avinentesa per fer una consulta democràtica i participativa, ni tampoc als organitzadors, autors d’un eslògan ben contundenti: Sarrià decideix!

Només decidim quan es fan consultes per la independència o bé per elegir regidors, parlamentaris, diputats i senadors? en el seu dia també varem fer un referèndum per votar per l’Estatut i no sembla que aquella votació serveixi de molt. Va tenir una minsa participació, els d’ERC s’hi varen oposar i ara diuen que voten a favor de la recusació dels membres del Tribunal Constitucional però no signen l’acord parlamentari. Algú ho entén? Massa subtilesa pel comú dels mortals, que no es queixin si els ciutadans enlloc d'escoltar paraules sentim soroll. Que no es queixin si en les properes eleccions al Parlament de Catalunya hi ha poca participació, s'ho hauran guanyat a pols!.

Si de tant en tant a cada municipi, se’ns demanés el parer sobre els temes que afecten la nostra vida quotidiana, tindríem la política més propera i potser valoraríem més els polítics i la seva feina.

De fet, si vaig anar a votar per la independència no va ser perquè em convencessin els mítings o les proclames sobiranistes. En una entrevista a l'escriptor Jaume Cabré, en el magazin de la tarda de Sílvia Coppulo, aquest va dir que els llibres escrits en català s’estan traduint i venent molt des de la Fira de Frankfurt (Recordeu que l'assistència a la Fira la va pagar la Generalitat de Catalunya i l’Esperanza Aguirre de la Comunitat de Madrid ens va dir que érem uns malversadors). Segons Jaume Cabré, l’Estat Espanyol no difon, ni la literatura catalana ni als autors que només escriuen en català, només promociona a l’estranger el que està escrit en castellà. Per això ha sorprès que hi hagués tanta obra i tants autors desconeguts que escriuen des de fa tant temps.

Doncs si la nostra llengua, el nostre símbol d’identitat més important, no la defensa l’Estat Espanyol, l’haurem de defensar nosaltres tot solets. Per això ens aniria bé una autonomia com la de Portugal.