diumenge, 28 de desembre del 2008

El Ter és viu



Un soroll em va despertar la nit del 26 al 27 de desembre. Havia estat plovent tot el dia de Sant Esteve, un formidable temporal de llevant, amb nevades a cotes baixes i molta aigua arreu. Tot primer no el vaig identificar, vaig pensar es tractava del pas d’un tren, però no cessava. Després que el soroll el feia la pedrera, però eren dies festius, per tant impossible, no treballava. Quan hi vaig caure vaig pensar què feia molts anys no sentia aquell soroll, tants que ja l’havia desat en un racó de la infantesa.

El riu Ter ha pujat de nivell i en arribar a la resclosa de can Vinyals, cau en una cascada provocant un bruel d’aigua. Susqueda desembassa! Vaig recordar el llibre de Miquel Fañanàs de 1983 i en el pànic dels gironins quan es va retransmetre un fragment per ràdio de l’enfonsament de la presa, una experiència que, diuen, volen tornar a provar.

El meu pare, més tècnic i pragmàtic, en veient des de la finestra el nivell de l’aigua em va comentar que deuen turbinar, no pas desembassar. Tant si a Susqueda desembassen com si només deixen anar el cabal que ens pertoca, el Ter ha crescut amb l’ajut de l’aigua de l’Onyar i de les petites rieres del seu recorregut. Quan les pluges del mes de maig, l'aigua dels Pirineus es va quedar a l'embassament i no va arribar a Sarrià de Ter. Ara si, ara arriba a la gola de l'Estartit.

Compareu les fotos. Unes són de la sequera del mes de març, les altres del 27 de desembre. Unes són d'un riu mort i pudent. Les altres d'un riu amb aigua, amb vida.
Oi que fa goig de veure?











dissabte, 27 de desembre del 2008

Un pessebre a St.Roc de la Barroca





El grup muntanya Sarrià va organitzar el passat 21 de desembre una sortida familiar per portar el pessebre al cim de Sant Roc, al llogarret de la Barroca, pertanyent a Sant Aniol de Finestres. Érem una colla de trenta, pares, nens i ganàpies que ens enfilàrem cap al cingle. Quan ens vàrem aturar per esmorzar, en Pep Aymerich va trobar carlets i després vingueren els negritos, pampes, groguets i llengües de bou, tota una lliçó de micologia, els darrers bolets de la tardor ja fóra de temporada, com pronosticava l’Enric del programa Caçador de bolets. Tot el llom de la muntanya era cara Nord ben molsat, propici als erols de fredolics.

A l’ermita de Sant Roc hi vàrem trobar les restes d’un altre pessebre portat pel grup l’any 1997, amb les traces i signatura de l’Estel Turbau. Des d’aquell punt s’albira una magnífica vista de la Vall del Llémana. Aquests tipus de sortides no tenen altre interès que el d’acostar-nos a la natura, sense pretendre fer cap cim, només anar aprenent a caminar i situar-te en un punt amb bona visibilitat per veure les muntanyes i els pobles des de diferents perspectives.



Ja de tornada, una colla ens varem aturar a l’església de Sant Andreu de la Barroca. Volia veure de prop el jeroglífic de la Barroca que m’havia cridat l’atenció en l’exposició de Ciència Recretativa de Josep Estalella al s.XXI, que havia pogut veure a la Fontana d’Or. L’accés estava tancat i només varem poder veure de lluny la llinda amb les inscripcions:

SUSUS
USESU
SEIES
USESU
SUSUS

IHS
1656

AIRIA
IRARI
RAMAR
IRARI
AIRIA

Cadascun dels dos jeroglífics es troben situats a banda i banda de la llinda, acompanyant el Símbol IHS Iesus Hominum Salvator i signifiquen, el de l’esquerra IESUS I el de la dreta MARIA.

Em Josep Tarrés i Turon, enginyer industrial, explica en el catàleg de l’exposició, com desxifrar el jeroglífic, utilitzant una perspectiva tridimensional. En el cas de IESUS, es pren la I del mig del la sèrie SEIES com a lletra central, i anant a la dreta o a l’esquerra, i amunt i avall sempre es troba la mateixa paraula IESUS. El mateix passa amb la paraulal MARIA. A cada jeroglífic, amb 25 lletres es poden formar 25 combinacions de IESUS possibles.

El més divertit d’aquest panell de l’exposició, a més de trobar una església que desconeixia, va ser el lligam de Salvador Dalí amb els jeroglífics tridimensionals, en particular el de la làpida SILO PRINCEPS FECIT que es troba a l’església de San Juan Evangelista a Silo, prop de Pravia, que permet fer 45.760 possibles combinacions de la frase.
Salvador Dalí va pintar el quadre “Discurso de la forma cúbica de Juan Herrera”, un oli que es troba al Museo Nacional Reina Sofia a Madrid, basant-se en aquest jeroglífic, multiplicant per quatre la làpida i introduint un cub a l’interior. També treballa la visió quatridimensional, un hipercub o tesseract, en el quadre “Cristus Hipercubicus”, la representació d’un cub dins d’un altre cub. Aquest quadre es pot veure al Museu Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres.
De la Fontana d’or a la Barroca i de la Barroca a la Fundació Dalí.
Sortir a caminar no és només trepitjar terra i esquivar caçadors. També hi trobem amics, bolets, art i jeroglífics per resoldre.


divendres, 26 de desembre del 2008

Concerts de Nadal



En l’especial de Girona de la Vanguardia del dia de Nadal, l’Antoni Puigverd fa referència al concert participatiu del Messies de Haëndel a l’Auditori de Girona el 18 de desembre el qual va tenir un clamorós èxit de públic. Al mateix Auditori s’han succeït en aquestes dies, diversos concerts: el divendres 19, el Concert de Nadal de l’Orquestra Filharmònica de Catalunya i l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, dirigides per Carles Coll, un concert patrocinat per l’empresa Endesa; el dissabte, el concert de Gospel de la London Community Gospel Chor; el diumenge, el tancament de la gira de Gerard Quintana, un concert a favor de la Fundació Oncolliga també acompanyat de corals infantils i el dilluns el concert del Conservatori de Música Isaac Albéniz de Girona, amb les Orquestres Brahms i Vivaldi formades per alumnes del Conservatori. És innegable que l’Auditori està creant el seu propi públic i que els concerts tenen cada vegada més una notable presència en la vida gironina, pel fet de disposar d’un equipament d’alt nivell.

L’Antoni Puigverd comenta, a propòsit del Messies, que “la màxima expressió de la cultura és la que permet passar d’espectador a actor”, una frase que subscric plenament. A més del nombrosos cantaires que canten en les corals gironines hem de tenir en compte l’enorme planter de músics que surt del Conservatori i de les escoles municipals i comarcals.

A Sarrià de Ter el diumenge 14 de desembre es va celebrar la Mostra Coral de Nadal, al Centre Parroquial de Sarrià de Dalt, tot coincidint amb el Dia Internacional de Cant Coral. En la Mostra hi varen participar el Cor de Montjuïc de Girona, el Cor Veus de l’Estany de Banyoles, la Coral Oreneta de Sant Sadurní de l’Heura i el Cor Cantaires de Sarrià. Tots els grups són amateurs, amb alguns cantants que saben música o que han fet cursos de veu i d’altres que canten d’oïda. El de Banyoles, dirigit per Carme Cornellà és dels més veterans, ja que abans era la secció de cant del grup excursionista de Banyoles i el seu repertori també és molt clàssic i de música popular catalana. El de Sarrià de Ter, des que el dirigeix la Núria Gibrat ha trobat un punt de modernitat que fa goig sentir-lo. En aquest concert varen interpretar el Glorious Kingdom, un Christmas Gospel i per tant, a la dificultat de la música s’hi havia d’afegir el desconeixement de l’anglès.

La sorpresa del concert la va donar el Taller d’Orquestra, dirigit per l’oftalmòleg Joan Tarrús que ens va interpretar “A les ales de la cançó” de Mendelsohn, la marxa de Bizet de l’òpera Carmen, “el cavaller valent” de CH.Woddhouse i la nadala popular, el Noi de la Mare. Aquest grup de cambra neix amb la finalitat de donar suport a les corals en els seus concerts, i el formen músics realment molt joves. No hi va poder ser present l’Elizabeth Vidal que s’havia compromès amb l’organització de la Marató de TV3, però forma part de l’orquestra. Com a coroloari tots els grups varen interpretar la Nit de Nadal, acompanyats del Taller d’Orquestra.

Amb aquesta Mostra a Sarrià de Ter ja ens podem acomiadar de la música. Enguany, el Consistori ha decidir no programar el Cicle de Concerts de Nadal que organitzava l’entitat Taca, amb la Rosa Isern al davant i que havia arribat a la seva setena edició. El motiu adduït ja és un clàssic d’avui dia, la manca de pressupost, una excusa que amaga la incompetència de l’equip de govern i com s’han gastat diners en altres prioritats. La cultura demana un pressupost mínim i una proposta de petit format com el Cicle de Nadal era molt ben rebuda, diferent de les de gran públic de la Festa Major. Un concert amb duet de piano i violí no costa més que la botifarrada gratuïta oferta per l’Ajuntament per la Diada. El primer alimenta l’esperit, el segon estómacs ja prou tips. En temes culturals no es pot anar amb la ràtio cost/assistents, ni si el concert atreu votants o no. L’oferta cultural d’un poble ha de poder ser prou variada com ho és la de la ciutat, dins de les lògiques limitacions i mantenir-se al llarg de tot l’any, no només en tres dies atapeïts d’estiu.

dimecres, 24 de desembre del 2008

Brindar amb cava



La loteria, com el torró, forma part de la liturgia de les festes de Nadal. Compartir i repartir falses il•lusions, tot un muntatge de la poderosa màquina estatal, una formidable campanya mediàtica. Després venen les imatges dels premiats, pel sol fet d’haver encertat un número, entre els 100.000 del tambor, una esquifida probabilitat ampliada per la televisió i les participacions. La festa no seria tal si no hi hagués cava, mullar-se la gola i la closca, en sentit literal. Els afortunats brinden i ensenyen la butlleta i els bancaires els espien com els voltors la seva presa.

Brindem amb els amics i amb la família, ens desitgem bones festes nadalenques i un bon cap d’any. Els 365 dies que venen al darrera ja es faran sentir, un a un, que no tenim pressa. Es succeeixen els àpats de comiat, amb l’amic invisible, aquest any retornat a la modèstia del detall de temps enrere. Tornem a les coses fonamentals i deixem les aparences, ens palpem les butxaques i notem com s’han aprimat i, per altra banda, com s’han allargat les vacances, gairebé coincidents amb les escolars. Enguany ens regalem temps per compartir.

El dia que mig món s’havia tornat boig amb la loteria, a la feina varem fer una celebració especial: tot l’equip tècnic de la fàbrica i els muntadors italians vàrem brindar per la nova màquina de paper. Després de tres anys de desenvolupar un projecte laboriós, feixuc i costós, el paper va arribar a la pope: brindar amb cava del Penedès i galetes de Camprodon, va ser una senzilla recompensa a l’esforç i a la tenacitat. Vàrem acabar polsosos, emblanquinats, però somrients.
Dies així recordes allò tan predicat que la millor loteria que et pot tocar és tenir salut i feina. Per això, com bons mediterranis, aprofitem cada motiu, cada aniversari, per brindar amb cava, amb els companys, amb els amics, amb la família. Per les petites coses que ens fan feliços.
Xin xin.

dissabte, 20 de desembre del 2008

La revista Parlem de Sarrià



S’acaba una revista i ja comencem a preparar-ne una altra. Als membres del consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià sempre ens sembla que fem salat. Les notícies de la revista de periodicitat trimestral, quan surt publicada, ja són llunyanes, ja que la majoria són cròniques de les diferents activitats que s’han dut a terme en el municipi i el temps vola, quan no desapareix literalment.

A vegades se’ns escapa una portada. Com aquesta, la de la festa de l’escuma de la Festa Major. Creieu que és massa estiuenca? La gràcia del nen amb les seves ulleres va poder més que la prudència de buscar una portada més intemporal. Però també és una faula, durant els rigorosos mesos d’hivern, recordem que quan passem el full del calendari de desembre, l’estiu estarà molt més a prop i la sola imatge ja ens revifa, ens dóna ales per volar amb la imaginació, que tornin els dies en què gaudirem amb el banyador, capbussant-nos en l’aigua freda de la Costa Brava, un nom ja centenari.

Hem inaugurat una web: www.parlemdesarria.org. Encara està a les beceroles, però mica en mica l’anirem polint. De moment hi hem penjat algunes revistes (també les trobareu a la pàgina de l’Ajuntament de Sarrià de Ter) però la idea és la que tots els articulistes que habitualment escriuen a la revista tinguin un espai per publicar amb independència del format paper i dels blocs personals. Comentaris de llibres, de pel•lícules, xerrades, actes, sortides, tot el que volem comunicar i que no pot esperar a la sortida de la revista en paper.

També anem al darrera del color. Ja fa temps que remenen pressupostos i possibilitats i per poc que puguem farem el pas, un canvi de disseny no anirà malament, a tots ens convé una revifalla, una millora d’estètica, que el món no es mou en blanc i negre, té color i matisos. Ara per ara, són només desitjos per l'any nou.

diumenge, 14 de desembre del 2008

El passeig Cinto Verdaguer



En el post del camí català de Sant Jaume vaig canviar el nom del cronista de la ciutat de Girona, Enric Mirambell pel de Jaume Mirambell. L’error va ser arreglat l’endemà mateix mercès a l’oportú comentari d’en Quim Curbet, però l’eficient Roger Casero ja havia reenviat el post original a tota la xarxa socialista, amb la qual cosa em vaig quedar amb un pam de nas. Leopoldo Abadia diu que li encanta això dels blogs perquè li permet reescriure constantment les seves opinions, però segons en quin medi es publiquen l’error queda materialitzat in secula secolorum.

Avui, al Diari de Girona, la periodista Montse Cullell recull la notícia de la inauguració de la remodelació i museïtzació del passeig Cinto Verdaguer a Sarrià de Ter i parla d’un tal Joan Guinard fent referència a l’eminent arqueòleg Joan Llinàs, director de les excavacions de la necròpolis romana i visigoda investigada en aquell indret entre els anys 2004 i 2006, el qual ens va fer, en l’acte d’ahir, un petit recorregut històric sobre els resultats de la recerca en aquest important jaciment.

Com que vaig poder col•laborar amb en Joan aquests anys de les excavacions se’m fa estrany que una periodista no el conegui, ja que tant ell com en Jordi Merino, de l’empresa Janus SL, estan al davant de moltes propostes de recerca no només arqueològiques sinó també etnològiques que es fan a Girona. Ara mateix, segons ens va comentar ahir, fan el seguiment de tot els treballs del TGV a les comarques gironines, troben sitges, camins, restes del nostre passat llunyà...



Joan Llinàs, Roger Torrent i Roger Zamorano

En la inauguració varen parlar el diputat de cultura Roger Zamorano i l’alcalde de Sarrià de Ter, Roger Torrent. El primer, en qualitat de representant de la Diputació de Girona, la qual ha aportat diners per l’excavació de la necròpolis i pel projecte Gerunda, una iniciativa de l’equip d’arqueòlegs de la UdG, els quals ja han acabat amb els treballs d’aquesta temporada en els jaciments de la vil•la romana de Sarrià de Ter i, més recentment, el de Vilablareix. Sobre l’aportació d’aquesta institució a la remodelació del passeig no em consta. L’alcalde Roger Torrent ens va parlar de la importància de la posada en valor de les restes arqueològiques com a part de la nostra història i de l’ interès de l’Ajuntament que aquestes siguin visibles i museïtzades, com és el cas de la necròpolis.

Va fer esment, de passada, del treball de l’arquitecte M. Mercè Corominas, també present a l’acte. No vaig entendre perquè no li va donar la paraula. La M. Mercè ha demostrat resoldre admirablement el trencaclosques de la necròpolis i amb un gust exquisit. Cap a mitjans del 2006, quan la Generalitat va ordenar que la necròpolis, una vegada estudiada i excavada es sepultés i tapés de nou, des de l’Ajuntament, l’equip de govern i els serveis tècnics ens varem plantejar fer-hi un museu a l’aire lliure, donant a conèixer l’existència de la necròpolis i de la vil•la romana. En Joan Llinàs es va sumar encantat a la iniciativa i, una vegada es va contactar amb M. Mercè Corominas, amb un excel•lent currículum en treballs urbanístics, entre tots es va anar definint el projecte. Janus va aportar la topografia, la planimetria de les tombes, l’assessorament tècnic específic i va fer la selecció de les dues tombes, una de teula i una de llosa.



M.Mercè Corominas i Assumpció Vila

La M.Mercè va fer un parell de propostes, una de molt divertida, fer un recorregut entre moltes tombes, com un joc de passes, però que ens va semblar molt costosa i al final es va decidir per l’actual. A primers del 2007 ja teníem el projecte, que es va poder mostrar al Consell de Cultura, però quedava pendent alguns serrells de les llambordes per abaratir-ne el cost. La llamborda vermella és porosa i permet recollir l’aigua que s’escola pel passeig i per això no ha calgut fer els escorsells dels arbres. Per contra es va decidir canviar la llamborda grisa per una de rierenc i també, això ja decidit per l’equip de govern actual, es van canviar els plàtans pels erables, amb un sobrecost afegit que ara deu fer mal recordar.

Em va saber greu que la M. Mercè no parlés del projecte, de com s’havien resolt els problemes de les urnes de les tombes perquè no hi creixin les herbes, que aquestes estiguin prou ventilades encara que s’entelin, de com es preveu poder-les obrir i netejar si es fan bretolades, de perquè havia escollit l’acer corten pels plafons, etcètera, ja que, en general, és molt més edificant i interessant el que expliquen els tècnics que els polítics.

En el gèlid matí del dissabte 13 de desembre, va ser molt més instructiu parlar amb l’arquitecte M. Mercè Corominas que escoltar al Sr. Zamorano el qual ens va dir que de petit havia vist la pel•lícula La vida de Brian, de la Monty Python. Sort que després, grans i petits varem jugar a tirar de la corda i anar amb xancles i se’ns va passar la fred.

divendres, 12 de desembre del 2008

El maltractament psicològic



El 25 de novembre es va commemorar el Dia en contra la violència de gènere, i l’àrea de serveis socials de l’Ajuntament de Sarrià de Ter va tenir la bona pensada de programar l’obra Júlia, de la companyia Kilalia, una obra en la qual els espectadors, amb les seves aportacions poden canviar el rumb de la història que s’explica. La Júlia, una mestressa de casa atrafegada i sobrepassada de feina (regenta una merceria, porta la casa i ha de tenir cura d’una àvia amb alhzèimer) es planteja d’anar a Barcelona un cap de setmana per anar al teatre amb les amigues. En el moment en què ho planteja al marit, comencen les discussions. Mica en mica, els espectadors varen dir la seva opinió o com resoldrien el conflicte: intentar convèncer-lo amanyagant-lo amb mims, fent-lo entendre que la cura de la seva mare és la seva responsabilitat, que la filla la pot substituir en el breu temps que estarà fóra , que té dret a tenir temps per ella...moltes raons i possibles solucions però sempre donades des de l’òptica de la dona que era qui veia el problema. L’home en cap moment va veure un problema, només una rebel•lia al seu ordre establert, que s’havia de complir passés el que passés, ja que ell “treballava” moltes hores i “tenia dret” a sortir el diumenge a veure el futbol amb els amics.

A la sala també hi havia homes, però la majoria érem dones. Per norma, les solucions que es troben són a la nostra mida, seguint una pauta més emocional que econòmica. Va haver qui va dir que si en vint anys de relació no s’havia arribat a un consens, aquella relació no tenia futur. És el que sol passar, quan la dona diu prou i si té mitjans per guanyar-se la vida, deixa l’home i les seves raons. En el cas de la Júlia, hauria d’haver valorat la seva feina en termes econòmics i socials. És a dir, el treball a la casa, la cura de la gent gran i depenent tenen, no sols el valor afectiu i de cohesió familiar, sinó també un valor econòmic molt important que prou bé coneix qui l’ha de contractar. La feina a la merceria, potser és de poc ingrés econòmic, però d’alt valor social per les relacions de veïnatge que crea. Una vegada mesurat tot en termes econòmics o diguem-ne més materials, segurament el treball de paleta de l’home no estaria tant per sobre del de la dona, si res més no menysprearia una feina per la qual la Júlia no rep cap compensació, només retrets

A la pel•lícula Forasters de Ventura Pons, els veïns de l’immoble del Poble Nou que arriben als anys seixanta simbolitzen una família andalusa nombrosa on l’home pega a la dona quan ha begut. A més de recrear un tòpic, és la imatge més coneguda de la violència de gènere, el maltractament físic. En les relacions de parella, el més desconegut és el maltractament psicològic i tot just ara se’n comença a parlar obertament i a fer-ne divulgació.



En el debat de l’obra Júlia varem nomenar dos llibres molt recomanables: “Atrapada en el mirall de Gemma Lienas i “Amores altamente peligrosos” de Walter Riso. Aquest darrer descriu a grans trets, els estils afectius dels quals un/una no s’hauria d’enamorar i que, segons ell, representen 20% de les relacions de les parelles:
1.L’estil histriònic teatral (l’amor que fustiga)
2-L’estil paranoic/vigilant (l’amor desconfiat)
3-L’estil passiu/ agressiu (l’amor subversiu)
4-L’estil narcisista/egocèntric (l’amor egoista)
5-L’estil obsessiu/compulsiu (l’amor perfeccionista)
6-L’estil antisocial (l’amor violent)
7-L’estil esquizoide/ eremita (l’amor desvinculat i indiferent)
8-L’estil limítrof/ inestable (l’amor caòtic)

Aquest és un bon llibre de consulta per qui es planteja dubtes en la seva relació de parella. Dóna moltes pautes com per resoldre el conflicte, però sobretot, el més fonamental, per entendre perquè hom arriba a una determinada situació no només psicològica sinó també física.

Sovint trobem dones amb problemes de fibromialgia, dolors musculars, fatiga crònica, irritabilitat, tristesa, ganes de plorar. Són símptomes clars d’un alt estrès emocional i que en la seva majoria deriven d’una relació de parella deficient, com en el cas que ens explica Riso, de dones que conviuen amb homes egoistes o, encara pitjor, esquizoides. Aquest tipus de problemes físics acaben en depressió, amb la pèrdua del treball i sobretot de l’autoestima. La Gemma Lienas ho diu molt clar: “les dones hem de recuperar la nostra autoestima i els homes plantejar-se la seva masculinitat”.

PD. Una bona web de consulta: dones en xarxa

dilluns, 8 de desembre del 2008

El camí català de Sant Jaume



L'indicador del carrer Major de Sarrià: a Girona, 4,2Km.



L'indicador del carrer Vora Ter de Sant Julià senyala Girona a 4,2Km.

Des que ens van instal•lar un pal indicatiu al començament del carrer Major de Sarrià de Ter, em vaig interessar pel recorregut d’aquest itinerari. S’ha de dir, que primer em va sobtar la literatura mateixa. Quan el varen plantar indicava Girona pel Pont Major, seguint el carrer Flores, cosa impossible. Arranjat aquest malentès per l’eficient brigada municipal, ens queda l’interrogant de la distància: a Girona 4,2Km, la mateixa que posa en el pal que hi ha a l’entrada del carrer Vora Ter a Sant Julià de Ramis, distant un de l’altre, almenys 1 km. Quina de les dues és la correcta? Potser la de Sant Julià, ja que del començament del carrer Major a Girona (Pedret) no hi ha més de 3 km, i el Pont Major (que també és Girona), és a 100 metres i escaig.
Deixem la distància. El proper pal indicatiu que trobareu és al camp dels Socs de Santa Eugènia, prop del recinte Firal de Girona, per seguir la via verda que va a Olot, desviar-se a l’altura de la Cellera de Ter cap a Vic. Per dins de Girona, els peregrins tenen moltes possibilitats de perdre’s.

Fa uns quinze dies, amb la colla que sortim a caminar els diumenges varem provar el tram més proper: de Cervià de Ter fins a Sant Julià de Ramis, un recorregut d’onze quilòmetres, res a veure amb els 30 quilòmetres diaris recomanats per fer el camí de Sant Jaume, que només era una matinal. Des del monestir benedictí de Santa Maria, fundat el 1053, un important centre de peregrinatge a l’edat mitjana, varem començar a caminar en direcció les deveses del riu Ter. Tret del tram urbà del poble de Cervià, el camí passa al costat del riu, deixant al marge les carreteres i sobretot la N-II.



La colla, al costat de l'indicador per seguir el camí Sant Jaume o anar a Medinyà.

A l’alçada de Medinyà un altre indicador ens aclareix més coses. L’altre punt senyalat és Sarrià de Ter, no Sant Julià de Ramis, per la qual cosa suposem que els que han preparat el camí han confós Sant Julià per Sarrià de Ter, d’aquí que la distància que senyalen de Medinyà a Sarrià sigui la de l’entrada al carrer Vora Ter de Sant Julià. Ja sol passar, poca gent distingeix el límit geogràfic que separa els dos municipis, però clar, hom demana una mica de rigor i més tractant-se de l’administració, que per això hi ha els mapes, els geògrafs i el google map.




La devesa de pollancres vora el Ter, al municipi de Medinyà

Un dels trams del recorregut més bonics és el Congost, sota el poblat ibèric i romà de la muntanya de Sant Julià i l’església de Sants Metges. Pel camí trobem la cova de les goges i can Santvicenç, una construcció del s.XI, situada ben bé en el camí ral, el camí dels peregrins. Una vegada s’arriba a la N-II allò és un campi qui pugui d’alta perillositat. Fa falta el pont per vianants sobre la riera Garriga i un pas digne al costat de la carretera nacional (N-IIa).
Quan s’entra al carrer Vora Ter de Sant Julià i al carrer Major de Sarrià de Ter, el passeig és totalment urbà. Cap a Girona, pel Pont Major, es troba Pedret, on el centre cívic havia estat l’antic Hospital de Sant Llàtzer i on, segons el cronista de la ciutat Enric Mirambell, hi havia un pont que creuava el riu Ter anomenat Pont de Sant Jaume, per la qual cosa reivindica es posi aquest nom al nou pont que ha de creuar el riu des de l’Hospital Josep Trueta.

Tot l’itinerari està molt ben senyalat, sense sentir-te desemparat. Al passar prop de nuclis urbans, permet aturar-se per dormir, menjar, visitar esglésies, centres d'art... De fet, ja que la proposta del camí ha sortit de la conselleria de Turisme, ha fet èmfasi en passar per llocs històrics privilegiats: Sant Pere de Rodes, Santa Maria de Vilabertran, Figueres, Orriols, Cervià de Ter, Girona. Un altre tram surt del Pertús, per la Jonquera, Pont de Molins i Figueres, on enllaça amb el primer. La idea de la conselleria és crear una xarxa de senders per tota Catalunya, però a la vegada que passin per llocs emblemàtics. Així, es fa passar Vic (amb els trams més muntanyosos de les Guilleries, el Collsacabra i la subcomarca del Moianès) per enllaçar amb Montserrat després de Santa Maria de L’Estany, Sant Benet del Bages i Manresa. Des de l’abadia de Montserrat fins Alcarràs ( Lleida), la ruta de 140 km ja ha estat inaugurada i totalment senyalitzada.
Una bona manera de fer turisme, caminant xino xano.

dissabte, 6 de desembre del 2008

Pep Aymerich i el seu alter ego



Poques vegades tenim ocasió d’assistir a un espectacle tan profund i tan actual com el que en Pep ens va oferir el dijous a la casa de Cultura en la inauguració de l’exposició l’autisme del jo. La Dolors Bosch, activista a favor dels artistes gironins, em va definir en Pep com contemporani, conceptual, innovador i jove amb molt talent. En Pep defuig el que és convencional i s’endinsa en el món virtual del videoart sense deixar les seves habilitats manuals, amb el treball previ a la fusteria, modelant un titella, el seu doble “la fusta de cedre te el color de la pell humana”, ens diu Caterina Pascual. El seu cos elàstic, fibrós, treballat a la muntanya i al taller, serveix de fil conductor de la seva experimentació, de la recerca del seu propi jo: s’abraça, dansa, s’amanyaga, s’entendreix amb el titella, fins a quedar extenuats al terra, en una relació d’amor i odi entre ell i si mateix.

La performance de la inauguració, sense parlaments de polítics (al•leluia), fou una acció de descomposició física de l’artista: els ossos blancs sobre un fons de carbó negre, la carn ennegrida sobre una catifa blanca, el cos nu d’en Pep sobre retalls de pell i la cara darrera una màscara, l’artista separat en les diverses parts d’un tot, a la vegada amagat darrera una careta.

Les tres accions Camí de la frontera, La Pietat i Nu han estat filmades per Quim Paredes, amb música de Paco Viciana. Ens va impressionar aquesta versió de La Pietat, el davallament de Crist a la Creu, sostingut pel titella, una actualització d’un clàssic del renaixement italià. Va haver-hi qui ens va comentar que la seva manca de formació religiosa l’impedia copsar la profunditat que nosaltres veiem en aquella acció. És cert que hi ha tota una generació que no ha rebut cap influència religiosa, però per entendre l’art s’ha conèixer el simbolisme religiós, ja que forma part de la nostra cultura i de la nostra història.

En la inauguració ens vàrem trobar molts sarrianencs, familiars, components del grup muntanya, artistes, en Quim Corominas, la Montse Costa, en Manel Martin, en Jordi Amagat, molts amics que segueixen la seva trajectòria, el seu art agosarat.

A Sarrià de Ter hem pogut veure dues exposicions d’en Pep: una de col•lectiva, per la 1a Fira del paper l’any 1999, un laberint de paper cristall, transparent en una de les habitacions de l’edifici Rafel Masó i una altra de magnífica que va titular “entre l’art i el cosmos” a la sala patronat l’any 1998. La seva obra més representativa a Sarrià és l’escultura de l’iglú, a la plaça Salvador Genís.

En el darrer ple municipal, la col•locació d’una placa a l’iglú, en record del projecte Apadrinem escultures dels nens del CEIP Montserrat i dels Amics de la Unesco va ser objecte d’un prec per part meva per tal que es constituís el Consell de Cultura. La placa que podeu veure davant d’una altra que hi posa el nom de l’artista s’ha dissenyat sense tenir en compte ni l’espai, ni l’escultura. De fet en Pep no n’hi vol cap de placa, ja que l’escultura ha de tenir l’ús de tobogan pels infants i prou. El problema no és ben bé la nova placa, que també, sinó que del projecte escolar i del seu informe només s’ha tingut en compte la part que afavoreix als polítics i s’oblida la reclamació del manteniment permanent que necessita l’escultura: per dins està bruta de grafits, de restes d’haver-hi fet foc i d’humanitat. En definitiva, només s’està pel que és accessori i no pel que és fonamental. Totalment a les antípodes del que en Pep, amb el seu art ens vol ensenyar.

Les Línies d'Alta Velocitat



Em vaig divertir amb la polèmica sobre el nom que ha de portar la tuneladora que foradarà Girona per fer la línia de tren d’alta velocitat . Que si Ermessenda, que si Kerunta, que si el Talp, que si un Corcó, que si la Ràpida, que si una collonada planiana. Per reblar-ho, el dibuix d’en JAP, amb el seu "és dirà Maleni". A Madrid, li van posar el nom de Tizona, l’espasa del Cid, o sigui que amb algun estirabot sortiràn.

De fet, em va recordar que en el món industrial normalment les màquines tenen nom, sovint una referència de lletres i números, aquesta podria ser una T4, per exemple. També se solen indentificar amb l’empresa de procedència o, com m’he trobat en les velles fàbriques, en els inicis de la industrialització del segle XX, a la màquina que produïa energia se la coneixia com “la burra”, la que tirava de tot l’embarrat. En la consulta popular tothom hi va dir la seva i ningú va pronunciar el nom del final de túnel, quan s’acabarà el malson: Fontajau.

Als habitants del gol nord ens preocupen aquestes obres. Prou que la voldríem la tuneladora!. Ens foradaran la muntanya amb el sistema convencional de barrinades, més sorollós,més molest. Ara estan treballant per Sant Julià de Ramis, uns munts enormes de terra senyoregen pel camp de les Comes, per l’accés al golf, els camions malmeten l’asfalt dels carrers.... De moment per Sarrià de Ter, encara no hem tastat gaire les obres, però quan la maleïda tuneladora comenci, serà un anar i venir dels camions fins la pedrera de can Rubau.

La línia d’alta velocitat del país basc, la famosa y, ha estat la raó per la qual uns assassins han matat una persona, Inazio Uria, empresari relacionat amb la construcció del TAV. Fa temps vaig sentir a Pilar Rahola dir que cap causa ni cap idea, per justa que sigui, es pot defensar amb sang. Encara ahir vaig parlar amb un delegat, amb seu a Bilbao, i em va comentar que per Guipúscoa gairebé tota la línia passa soterrada per motius ambientals. La lluita ciutadana per millorar el traçat de les línies d'alta velocitat és prou coneguda, com ho ha estat a les comarques gironines, però en cap moment una oposició a un traçat s’ha de defensar amb la pistola al clatell.

Fa molt temps que ETA és present al país basc, com una ombra darrera de cada persona i de cada iniciativa. Sembla que hi ha qui li interessa que es mantingui el terror. A vegades els interessos econòmics són molt obscurs.