dissabte, 28 de juny del 2008

Paper o plàstic?






El 3 de juliol, el comerç de Sarrià de Ter participarà en la campanya “Dia català sense bosses de plàstic”, de manera que aquest dia no es donarà cap bossa de plàstic als clients. La campanya pretén anar disminuint de manera progressiva la quantitat de bosses de plàstic, en particular les de tipus samarreta, d’un sol ús, i fomentar altres alternatives, com el cabàs, la bossa de roba pel pa, el carretó, la bossa plegable i, perquè no, la bossa de paper.

El preu econòmic i la facilitat d’emmagatzematge han fet proliferar la bossa de plàstic, de manera que estan posant a prova els abocadors amb l’augment insostenible de les deixalles. La poderosa indústria del plàstic ha posat en el mercat bosses de galga més prima, també algunes fetes amb plàstic biodegradable i d’altres amb midó de la fècula de patata. El que no ens diuen i ara sabem, és que aquesta bossa, tot i que es recull en una petita proporció, és de difícil reciclatge. Es poden reciclar bé les ampolles d’aigua, però no les bosses samarreta gairebé transparents.

La bossa de plàstic es pot substituir fàcilment, per poc que els consumidors canviem els hàbits de compra i retornem a l’antic i pràctic costum de portar un cabàs.
La iniciativa de Sarrià de Ter comença amb el més lògic: descomptar 0,05€ si no es demana la bossa de plàstic. També es repartiran cupons per omplir una cartilla i accedir a un dels 1.000 cabassos solidaris que es regalaran en els comerços adherits a al campanya. Els cabassos solidaris els proporcionarà la botiga de Comerç Just que gestiona el grup Gerd al carrer Firal.

La iniciativa de descomptar els 5cèntims serà la més eficaç. El resultat ja s’ha vist en els supermercats Bon Preu, on per cada 10€ de compra et descompten 0,02€ si no demanes la bossa de plàstic. La gent hi accedeix amb carretó, amb el cabàs, amb la seva pròpia bossa de gran capacitat i la cadena està sent considerada com una empresa de bones pràctiques.
La campanya pretén sensibilitzar la població sobre la necessitat de reduir la bossa de plàstic, i també demana imposar un impost de 0,20€ sobre la bossa de plàstic, cosa difícil en la pràctica, a menys que sigui una directiva europea. La millor mesura és que es cobri la bossa, o bé s’aboni el preu.

Des de fa 10 anys a Sarrià de Ter celebrem les Jornades del Paper. Han servit per anar-nos conscienciant sobre els diferents usos del paper, i alhora hem seguit les millores tecnològiques que la indústria ha fet en el procés de fabricació per deixar d’ emetre CO2 a l’atmosfera, reduir el consum d’aigua i disminuir la càrrega contaminant de les depuradores. En aquest moment, el paper es considera un producte biodegradable, reciclable i, la indústria, respectuosa amb l’entorn. També ha quedat clar que la utilització de pasta verge provinent de boscos que es repoblen no suposa la tala indiscriminada d’arbres per obtenir la cel•lulosa.

Amb tot, la presència del plàstic a la nostra societat és molt alta, tot i que existeix el seu substitutiu clar en paper i cartró. Per exemple les caixes de fruita, les bosses de nansa de les botigues de moda, vasos i plats de plàstic d’un sol ús, les safates de porexpan, els cubilets de polipropilè... L’embalatge en plàstic és omnipresent, però es pot anar reduint per poc que com a ciutadans conscienciats i responsables demanem els productes sense l’envàs o el film de plàstic. El mateix succeirà el dia que els nens demanin l’entrepà en una bossa de paper i deixin d’embolicar amb “paper” d’alumini.

En la xerrada sobre "El paper a la cuina" de les Jornades del paper de l’any passat, la Meritxell Bach va sentenciar: “sabem reciclar bé el vidre i el paper. Per tant, utilitzem paper per embolicar la carn i el peix i comprem la llet, l’aigua i la cervesa en vidre” Bones pràctiques per reduir la presència del plàstic en els abocadors, en definitiva en el medi.



La Dolors Xabé també de les bosses en fa teixit, i cabassos per les agulles d'estendre roba.

dimarts, 24 de juny del 2008

Sobre qui escriu i qui signa

Des d'aquesta setmana, a Sarrià de Ter, comptem amb dos noves lectures d’interès municipal, el número 64 de la revista Parlem de Sarrià i el 16 del Relleu, el butlletí informatiu d’esquerra. A la revista sol haver una secció dedicada a opinió, on s’expressen els grup polítics municipals, fins ara utilitzada per l’oposició. En aquest número, el grup d’ERC (o d’esquerra, si fem cas de la força del logo que ha esbandit la R de republicana i la C de Catalunya), parla de la gestió del grup municipal des de fa un any. El signa Esther Portilla, la presidenta de la secció local, la qual també signa un altre article sobre Comerç i Consum com a presidenta de l’Associació de Comerciants de Sarrià de Ter. L’estil dels dos escrits és ben diferent; en el segon parla amb claredat de com augmentar la facturació, com cuidar el negoci com vendre i com vendre’s. Es nota que entén i estima el seu negoci i vol millorar, des de l’associació, el comerç del poble.

El primer article, en el sentit estrictament literari, és ben diferent. Parla de la política municipal del grup d’esquerra, de feina feta o que s’atribueixen, de la que faran, o de la que estant negociant. En fi, fa un repàs a tot un any de gestió de l’equip de govern. El problema és que no és ella qui l’ha escrit, sinó l’alcalde. En Roger Torrent fa molt temps que escriu, si fa no fa les mateixes coses, el mateix missatge i, el seu estil, les seves frases, girs i crosses dialectals són també ben conegudes. Per què l’alcalde no ha signat aquest article i l’ha delegat a la presidenta de la secció local d’esquerra?. Potser per què sent alcalde no s’hauria de posar tantes medalles, esperar que sigui la gent qui aprovi la seva gestió i ser més prudent en fer algunes promeses.

A mi m’agradaria que l’alcalde parlés en profunditat d’algun dels temes municipals que ens preocupen. I dic, l’alcalde de Sarrià de Ter, és a dir l’alcalde de tots, no el polític d’esquerra, i molt menys algú que ni tant sols forma part de l’equip de govern.

El butlletí el Relleu és un especial dedicat al regidor de Serveis Públics i Participació Ciutadana, Raimon Cros. Pel que sembla, abans que ell entrés a formar part del govern municipal, aquest poble era un desori. Per sort, l’alcalde Nicolás Pichardo li va deixar els contractes ben lligats de manera que no podrà fer gaires experiments, que les finances municipals no són per capriciosos. Això de la neteja pública, és una percepció que deu anar per barris. Encara avui he vist els graffitis a la Cooperativa, a l’escola bressol, al CAP, a l’iglú. Al carrer Josep Flores no hi ha la tanca de la finca privada que s’ha sol•licitat des de fa un any i les herbes de la vorera m’arriben a la cintura. Els voltants dels contenidors del carrer Josep Pallach estan plens de totxos i vidres i alguns desperfectes que han causat alguns incívics aquesta revetlla es resoldran quan es pugui, no en tinc cap dubte. Aquesta feina és diària, constant i no val a badar, si res més no, a ser tant autocomplaent. Sarrià és un poble força net, comparat amb Girona, per exemple, i força brut, comparat amb qualsevol poble francès. Però no d’ara, sinó de fa temps.

Tampoc ningú signa l’entrevista, però és evident que el regidor Raimon Cros s’ha fet i contestat les preguntes. Com els pessics, els retalls amb què contesta el butlletí del PSC o un dels blogs amb què en Roger Casero li va dir “vocero”. Diu el pessic: “de fet sempre he pensat que en un ajuntament, l’oposició ha de col•laborar de forma independent, amb els petits matisos o diguem-li “errors” i ajudar al govern a millorar”. En això estarem d’acord, només que el qualificatiu, si és petit o gran l’ha de posat l’administrat, l’afectat per l’error, no l’administrador.
Per acabar, recordar que quan es parla en primera persona, l’article s’ha de signar.






dilluns, 23 de juny del 2008

La deducció de 400 euros, oportunitat o malversació?




Aquest final de juny veurem abonada en la nòmina 200 euros, la meitat de la nova deducció fiscal per l’IRPF del 2008, una de les mesures previstes pel govern espanyol en el RDL 2/08 per l’impuls de l’economia. La devolució de 400 euros es fa en concepte de deducció de la quota líquida, per tant , no computarà com a més renda, sinó com una nova deducció. En un principi s’abonaran 200 euros en les nòmines extra d’estiu i de juny i la resta, s'abonarà proporcionalment en el semestre següent, inclosa la nòmina extra de nadal. Aquesta deducció afavorirà tothom qui treballa per compte aliena i percep una nòmina amb retenció (hi ha persones les quals, per circumstàncies personals i familiars, no tenen retenció) , als pensionistes ( el mateix, si tenen suficient retenció) , i als que treballen per compte propi i fan ingressos a compte de l’IRPF trimestrals.

No en tots els casos es podrà aplicar la totalitat de la deducció, per tant, sentirem veus queixant-se. La mesura va encaminada a injectar diners a l’economia, bàsicament pel consum, basant-se que en els anys de bonança hi va haver superàvit fiscal. Una cosa és que hi hagi un excés de tributació en les rendes del treball i una altra que hi hagi superàvit fiscal. Entenc que en el primer cas ha estat així, és a dir, la tributació pel treball ha estat massa alta, en comparació a les exempcions per plusvàlues que es varen gaudir durant l’època d’Aznar, abans que es canviés la llei de l’IRPF. Ara bé si ha existit superàvit fiscal és per manca d’inversió, ja que són conegudes les mancances de les comunitats autònomes (en especial Catalunya) en temes d’educació i de salut, així com les mancances per inversió dels ajuntaments. O sigui que si l’Estat ha tingut superàvit és perquè ha estat garrepa i no ha redistribuït adequadament el seus majors ingressos.

Es correcte repartir ara, via deducció fiscal, 400 euros per càpita?. Hi ha opinions per tots els gustos. El mateix informe econòmic d’Esade parla de dilapidació del superàvit fiscal i que serà inoperant, de forma que traurà capacitat de maniobra en l’actual crisi.
Es tracta d’una promesa electoral, del tipus que s’ha fet als EEUU per revifar l’economia. Els dos models, l’americà i l’europeu són diferents. La Reserva Federal americana manté el tipus del diner baix per afavorir la inversió, ja que la Reserva té l’obligació d’afavorir la creació de llocs de treball. En canvi el Banc Central Europeu manté els tipus del diner alt, ja que el seu mandat contempla només el control de la inflació. Una injecció de diner en el sistema, tal com es farà a Espanya suposa incentivar el consum i per tant la inflació, en contra de les directrius del BCE, però en sintonia amb els EEUU, que consideren que el consum és motor de l’economia.

Jo no em defineixo, ni a favor ni en contra. Em sap greu que no s’hagi distribuït als ajuntaments diners per més inversió ( per millores puntuals, com per exemple l’adequació de les voreres per les persones amb mobilitat reduïda), però també entenc l’efecte psicològic que una mesura com aquesta produirà en la població, el que anomeno efecte placebo. Probablement, aquesta quantitat generarà una compra superior en alguns casos, però en d’altres anirà a reduir el deute de la targeta de crèdit.

El millor és fer una mini enquesta en el teu entorn de treball. Moltes dones, incrèdules fins ara, preveuen estalviar-los o bé pels llibres dels fills del setembre, o bé per les vacances. Això els primers 200 €, els demés, repartits cada mes seran irrellevants. Els homes no saben ni contesten, i ho deleguen en la seva parella, pel que sembla qui millor coneix l’economia familiar. Ara, és evident que algú caurà en la trampa de Media-Markt. He vist anunciat en un apartat que anomenen "el Ministeri del Gustàs", un dispensador de cervesa per 299€, com una possible inversió. Això si és malversació!

dissabte, 21 de juny del 2008

L'Informe Econòmic d'Esade i en Xavier Mena



L’escola de negocis d’Esade ha publicat un informe econòmic elaborat pels professors del departament d’economia Fernando C.Ballabriga i F.Xavier Mena. La premsa econòmica se’n ha fet ressò i n’ha elogiat l’oportunitat i el treball de síntesis de totes les variables que serveixen per explicar l’actual crisi econòmica. En una primera part s’analitza “l’estafa” de les subprime americanes, com els EEUU han contaminat tot el món financer amb la titularització d’unes hipoteques d’alt risc que varen vendre avalades per les agències de rating i les asseguradores americanes, donant falsa cobertura a uns deutes que no es podien retornar. Els gràfics de com el risc de la banca i d’entitats americanes que varen concedir crèdits a famílies insolvents, va contaminar a tot el sistema financer, són per la seva senzillesa, molt eloqüents.

Examinen també l’economia de la zona euro, la manca de liquidesa de la banca i la fugida dels fons d’inversió cap als mercats de futurs i derivats, detraient encara més liquidesa del sistema interbancari, en un moment especialment crític. El Banc Central Europeu es torna a plantejar si pujar els tipus d’interès per aturar la inflació, que està mantenint en el 4%, sense massa convenciment. En alguns països com Espanya plana el perill de l’estangflació, és a dir inflació elevada sense creixement econòmic, el pitjor dels escenaris macroeconòmics.

Si bé la crisi financera derivada de l’economia americana ja porta gairebé un any cuejant, ara ha explotat la bombolla immobiliària espanyola, en part per la manca de liquidesa del sistema financer i en part per motius propis, l’excés d’habitatges construït. Val a dir que s’hi ha de sumar tres factors més: la nova llei del sòl, el nou codi tècnic d’edificació i la nova llei d’IRPF. Des del 2006 que no es sol•liciten més llicències d’edificació i per tant ara assistim a una desacceleració, buscada pel govern espanyol. S’ha volgut refredar l’economia i hem agafat una neumonia, degut al virus americà.
Per sort, les hipoteques a particulars d’Espanya no tenen la gravetat de les americanes, i la previsió del Banc d’Espanya d’obligar a la banca dotar una reserva anticíclica ha garantit la solvència de la banca espanyola i està aixecant les precaucions del sistema interbancari internacional. La crisi de liquidesa, pròpia del sector financer espanyol es deu també al dèficit exterior comercial que passa factura, i que ara ja és del 10% del PIB. És a dir, necessitem finançament exterior ja que no hi ha prou estalvi interior per cobrir la demanda d’inversió.

En la pàgina on s’analitzen les perspectives pel 2008 i 2009, es preveu un creixement per sota del 2% del PIB, la crisi del model actual basat en el consum i la construcció, la destrucció de llocs de treball que faran apujar la taxa d’atur al 10%, una caiguda dels valors immobiliaris d’entre el 20% i el 30%, tensions inflacionistes derivades dels mercats de matèries primes i d’una política monetària expansiva, inestabilitat financera fins a finals del 2008, i no es preveu una recuperació de l’activitat econòmica fins la segona meitat del 2009. Tot això amb una probabilitat del 50%. Hi ha per tant un escenari més optimista i un altre de més pessimista.

En F. Xavier Mena va ser company de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, de la promoció 1975-1980. Amb l'Enric Ripoll, també de Sabadell, ara directiu de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), eren dels alumnes més brillants. En Xavier va obtenir la plaça de professor d'economia a l’escola d’Esade, una talaia privilegiada per observar l’actualitat econòmica. Escriu a La Vanguardia i sol ser entrevistat per TV3, quan es demana una opinió rellevant en temes econòmics. Vist l’anàlisi de la situació econòmica actual no tinc cap dubte que és un dels economistes més prestigiosos del país, i que supera als que varen ser els nostres professors, en Fabià Estapé, en Joan Hortalà, l’Alfred Pastor i en Joan Tugores.

diumenge, 15 de juny del 2008

Les galetes Maria



M’hi vaig començar a fixar el mes de febrer. Ja aleshores els newletters d’economia bolcaven notícies d’infart, i a la feina vàrem començar amb el pla de contingència, sobretot la recerca de nous productes i mercats per omplir la producció, davant la constant davallada de comandes. El consum queia en picat i tots els índexs pronosticaven que la situació no milloraria ni amb la temporada turística. Venen maldades per un parell d’anys, ens varen dir.

Als lineals del supermercat, sobretot en el cantoners, on se situen les ofertes, va aparèixer la galeta Maria. Ja ens havíem oblidat de la galeta dels esmorzars de quan érem petits, dels berenars de llet amb galetes.
Acostumats als cereals i als croissants, la galeta dormia el son dels justos, o si més no, tancada la polèmica de la venda de la fàbrica d’Aguilar de Campoo, per part del grup United Biscuits al Grupo Siro, de la Maria Fontaneda jo no n’havia sentit a parlar més. De cop, em varen venir a la memòria les paraules del professor de màrqueting, quan ens comentava que la galeta Maria era com la moneda refugi pels responsables dels supermercats: la gent necessita comprar un producte barat i alhora que alimenti. És a dir, els responsables de vendes busquen un producte atractiu per tal que la gent continuï entrant als supermercats. El pitjor que els pot passar és que els desapareguin els clients per no trobar alternatives al seu pressupost.

La galeta és com una faula: ens hem d’adaptar al que ingressem, però el més important és que hem de continuar menjant. I com bons mediterranis, sortirem amb els amics, a sopar (no prendrem postres), a prendre una copa (només una o bé cervesa), a escoltar un concert (gratuït), anirem a la platja (si fa sol), i potser només farem una setmana de vacances, però segur que ens continuarem divertint com quan ens vàrem pensar que, pel sol fet que el banc ens donés crèdit ja érem rics i tant sols era un miratge.

dissabte, 14 de juny del 2008

El Ter, conca donadora






Amb aquest títol, l’activista Maria Lloveras, de Gent del Ter, va oferir una xerrada al Centre Excursionista de Banyoles el dissabte 7 de juny, dins dels actes de la fira Econatur, del Medi ambient de Banyoles i el pla de l’Estany. En una primera part es va passar el curtmetratge d’Antoni Varés “El ter abans dels pantans”, presentat per l’Albina Varés, un film de l’aiguat de l’any 1940 a Girona, amb moltes imatges de Pedret, des on es veia la força i embranzida del riu Ter alliberat de restriccions. A Sarrià de Ter, una mica més avall de les imatges que vàrem poder veure, l’aigua va passar per sobre el nou pont, acabat de construir per soldats presoners republicans sota les ordres de l’exèrcit franquista.

La Maria, abans d’iniciar el debat, va repartir “el manifest pel decreixement a la conca del ter”. Aquest manifest o la manca de consens del mateix, ha estat polèmic i avui, en la manifestació de Girona, Gent del Ter, adscrits a la Plataforma d’Oposició als Transvasaments, no hi eren presents. És curiós, però ni en un tema tant punyent, tant evident, ens posem d’acord. Aquesta plataforma demana, no sols el manteniment del cabal ecològic, sinó limitar el creixement urbanístic per sota la càrrega del territori i evitar cap transvasament, ni del Roine, ni de cap altra conca. És a dir, aplicar la filosofia de la nova cultura de l’aigua, amb una bona gestió dels recursos hídrics i de les infraestructures actuals i paralitzar totes les grans infraestructures en obres, com les noves canonades de la Costa Brava i del Maresme.

A priori, la música sona bé, però ja sabem que el decreixement és gairebé impossible i fins ara els que ho han defensat i se’n han sortit han estat els membres de la Plataforma de Defensa de l’Ebre, que han evitat derivar aigua cap a l’àrea metropolitana de Barcelona, mentre estem veient que per defensar l’Ebre, han eixugat el Ter. Segurament tenen raó, però també en tenen els que defensen la interconnexió de xarxes, o com diu en Joan Vila , l’aigua es de la conca i s’ha de retornar una vegada utilitzada i depurada. Serà apta per usos industrials, agrícoles i per reomplir els aqüífers, i amb la depuració terciaria fins i tot per usos domèstics.

El que tothom sap és que el Ter pateix un espoli hídric i de renda descarat, ja que no es compleix ni la llei de 1959, ni la normativa de la Generalitat establerta en el pla de cabals de manteniment de 2006. En aquests moments, una vegada s’ha aixecat el decret de sequera el qual permet omplir les piscines a l’àrea metropolitana de Barcelona, l’aigua es reté als pantans de Sau i Susqueda i des del Pasteral es desvia a la canonada que alimenta Barcelona i Girona. El riu Ter, a l’alçada de la Cellera del Ter només porta un cabal mitjà de 1,7m3/s, metre que el cabal mínim ecològic marcat per la Generalitat pel mes de juny és de 3,7 m3/s.
El grup de la Cellera ha estat molt sorollós i reivindicatiu en la manifestació d’avui a Girona.

A la mateixa conferència del Centre Excursionista de Banyoles, hi va assistir la Susanna Abella, de la Plataforma de Defensa de l’Ebre. En el debat, va quedar clar que si no s’ha fet bona gestió de les infraestructures és perquè l’aigua del Ter ha estat sempre gratuïta, amb casos tan flagrants com la canonada de Badalona que perd aigua a cabassos. Mentre, quan a l’Ebre es parlava de cessions de drets dels pagesos, sempre era amb contraprestacions econòmiques. És a dir, a les Terres de l’Ebre de negociar n’han après, i per aquí Girona, amb el vosaltres rai ja mengem, i als pagesos del Baix Ter ni un duro per millorar els regs.

Un detall sobre la manifestació d’avui. Hi havia molta gent dels pobles dels marges del Ter. De Girona poqueta, cares conegudes de les manifestacions a favor de Núria Pòrtulas, alguns polítics i poc més. De Sarrià de Ter, una trentena, amb pancarta. Tampoc massa colla, no.

diumenge, 8 de juny del 2008

Sortida a la riera Xuncla



La Iolanda, marcant



El grup de noies dalt del volcà de can Guilana. En Jordi fa la foto.

El dissabte, l’associació Hàbitats va organitzar una jornada de neteja dels rius a tot Catalunya. Sota el lema del Fem dissabte! molts municipis amb grups de treball col•laboradors del Projecte Rius es varen implicar en la neteja dels espais fluvials. Aquesta és una de les mostres de la vitalitat del teixit associatiu del país, ja que són centenars els voluntaris que cada any participen en la recollida de mostres per mesurar la qualitat de l’aigua dels rius ( o dels trams) que han apadrinat, i per inspeccionar l’estat dels rius.

Temps enrera, des de la revista Parlem de Sarrià havíem apadrinat el tram del riu Ter darrera de can Salvatella. Els anys en què el vàrem mesurar tot era molt constant, la qualitat de l’aigua del riu no variava gaire, res a veure amb les sorpreses que ens hauríem trobat ara. Amb l’Ivan Bustamante de guia vam aprendre a conèixer el bosc de ribera, els invertebrats, i també ens vàrem fixar en la colònia de corbs marins que niava en un arbre a la riba del riu. D’aquell apropament al riu va néixer una altra proposta molt més engrescadora: obrir les rutes de la riera Xuncla, un dels afluents del riu Ter, un espai on es localitzen 4 molins fariners. Hem passat molts diumenges, gent de la revista i del grup muntanya, estesant, marcant, caminant amunt i avall de la riera per trobar el camí més idoni.

Des que em va arribar la informació del fem dissabte! vaig anar al darrera de preparar una sortida per la riera. El dissabte no hi va haver quòrum i, a més, l’Ivan tenia feina a les deveses de Salt, on si es programava la festa, però pel diumenge ja érem una colla per marcar la segona anella de la Ruta dels Molins. La primera anella, la que passa gairebé sencera pel terme de Sarrià de Ter, pels molins de can Tomàs i d'en Xuncla està força senyalada i fressada, però aquesta segona ruta és molt perdedora. Els de Sant Gregori han estat més atrevits, sense gairebé marques l’Enric Bisbe la va posar en una guia i a veure quan trigues a perdre’t!. El bosc d’aquesta vall és espès, amb molta vegetació i de no tenir clares les coordenades, dones més voltes que un molí de vent. El dia ha estat esplèndid, la riera porta molta aigua i la vegetació és exuberant. Hem recollit bolets, espàrrecs, flors i maduixes de bosc.

Com a novetat hem trobat un rètol a l’alçada del molí d’en Pérez del Consell Comarcal del Gironès Estaria bé que s’acabés el projecte iniciat fa temps de senyalitzar totes les tres rutes. També ens hem fixat que el volcà de can Guilana ha estat remenat, com si part de les pedres basàltiques s’haguessin escampat per eixamplar la base.
Avui hem marcat i hem anat senyalant els llocs on trobem runa i deixalles. Caldrà una altra sortida per treure tot el material. No deixa de ser estrany veure on la gent tira, no només la runa sinó també sofàs, cotxes, electrodomèstics... A la foto podeu veure una cuina que es troba dins del riu Ter, a tocar la resclosa. El fem dissabte o fem diumenge dels grups de voluntaris fa falta.




una cuina dins la llera del riu, a Sarrià de Ter

dimecres, 4 de juny del 2008

Noms de carrers



El dissabte, es va celebrar l’acte oficial d’inauguració dels carrers del nou barri del camp dels Socs. Espero que amb els anys, el nom popular guanyi la partida a l’oficial i la gent recordi el sector on es trobava instal·lada la trituradora de socs de Torraspapel, enlloc del nom oficial de can Renoc que es refereix a una casa situada a l’altra banda de la riera Xuncla, avui també desapareguda.
La benvinguda a un nou barri és motiu de festa i així ho va entendre el Consistori, que va preparar un acte popular amb espectacle de màgia i xocolatada oferta per voluntaris de l’Associació de Veïns de Sarrià de Dalt, veïna del nou barri. Com que els noms dels carrers porten noms d’altres municipis amb activitat paperera, es va convidar als alcaldes dels pobles de Flaçà, Sant Joan les Fonts, Capellades, la Riba i Gelida a un acte oficial amb la visita pels carrers amb el nom dels pobles.

La idea de posar aquests noms ve de lluny. Després de l’èxit de les 1es jornades del Paper, amb l’agermanament amb Capellades, l’Ajuntament va pensar en convidar a d’altres municipis paperers per cada jornada. Com que no es podia continuar amb la idea de l’agermanament, per poc operatiu i costós, es va començar amb un projecte europeu anomenat Paperex, on es trobarien tots els municipis amb problemàtiques similars. Varem comptar amb l’ajut de la UdG, de l’àrea de promoció econòmica de Tolosa, la de la comarca italiana de Lucca, i el nostre entusiasme. El projecte no va trobar l’acolliment, vull dir el suport pressupostari necessari i des de l’Ajuntament es va desestimar el projecte, però es va continuar convidant als municipis a participar de la festa del paper. Menys Gelida, tots han estat un any o altre municipi convidat.

Vaig escoltar els parlaments dels representants municipals i, en particular, vaig notar un deix de preocupació en l’alcalde de Flaçà, seu de l’empresa Aconda Paper, que està travessant per dificultats importants. Aquest any serà un punt d’inflexió per moltes empreses papereres, ja que la pujada dels preus energètics suposarà una factura inassumible per alguna d’elles. El regidor de Sant Joan les Fonts també es va mostrar preocupat per la dependència econòmica d’una sola empresa, una de les factories de Torraspapel, amb major raó quan només fa un parell d’anys varen tancar l’empresa Pere Vila (l’antic molí d’en Coca) i Ecocartró de Xavier Sala. Els pobles de l’Anoia també tenen els seus alts i baixos, però a Gelida, on hi ha la fàbrica de l’empresa Guarro Casas, els Guarro ja no tenen res a veure i qui mana és la multinacional Arjo Wiggins.

La presentació va anar a càrrec del regidor de Promoció Econòmica, Lluís Aymerich. Com ja es habitual, no va fer cap referència a que el barri s’havia batejat l’any 2006, quan es varen iniciar les obres d’urbanització, sinó que semblava tot era obra d’aquest equip de govern. El més divertit, és que en aquell ple, la proposta del grup municipal de CiU que encapçala, va demanar es posessin noms d’arbres: carrer del pollancre, carrer del pi, carrer del roure, etc. Gags de la política.
Poc després vaig marxar. El barri és tranquil, ara que encara no està gaire habitat. Vaig recordar que encara s’ha de donar nom a la Plaça dels Horts, i l’espai enjardinat entre les cases aparellades, prou es podria anomenar Plaça dels Socs, en record de l’antiga activitat industrial. També em vaig apuntar de preguntar com es troba el projecte de la font d’aigua calenta que brollava del pou que Torraspapel havia perforat, un compromís que havien adquirit el promotor i l’arquitecte Pere Fina.

En una reunió distesa amb amics de la revista, va sortir la polèmica que Lluís Ma. de Puig havia provocat en la seva conferència sobre la Guerra del Francès a l’Arxiu Històric de Girona, quan va proposar canviar els noms dels carrers Álvarez de Castro i General Mendoza, per d’altres de persones que no haguessin causat tant dolor a la població gironina. A Sarrià de Ter, en època franquista, l’actual Avinguda de França s’anomenava Heroinas de Santa Bárbara (així , en castellà) i, en annexionar-nos a Girona, es va canviar per Avenida de Francia, ja que les heroïnes es trobaven per Girona en algun carrer. Després, com aquell qui no vol la cosa, ens varem adonar que aquest carrer comença a Girona, al barri de Sant Ponç i a Sarrià de Ter continua la numeració, com si es tractés d’un cordó umbilical que ens lliga amb la capital, d’una dependència intangible, tant o més forta que el trajecte de la línia 6.
A l’alçada de l’Hospital Trueta, la rotonda s’anomena Vila de Perpinyà. No sé quan va ser, però també fa temps havíem comentat que les rotondes de Sarrià de Ter de l’Avinguda de França també es podrien batejar amb noms de ciutats franceses: Grenoble, Lió, París... En Josep Ma. Palomeras, en veure que cada cop ens acostàvem més cap al nord, va sentenciar: i la de Sant Julià, Eurodisney!.