Eclipsi és el llibre que la Rosa Dachs ha escrit per recordar com ha estat i està sent la seva experiència amb el càncer de mama. El divendres al vespre, una cinquantena de persones ens vàrem aplegar a la Sala Patronat per escoltar les seves impressions i sentiments, també per acompanyar-la en la presentació d’aquest seu primer llibre, que ha titulat així per il•lustrar l’ombra que de sobte, i temporalment, ha tapat el seu cos. La Rosa, mestre i tècnica de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, n’havia estat la bibliotecària i la seva relació amb els llibres es manté com àvida lectora. Ha escrit també articles de demografia per la revista local, Parlem de Sarrià, però aquesta vegada ha volgut plasmar en el paper el que primer havien estat apunts, lletres esparses escrites com una terapia per posar orde als seus pensaments.
Alguns amics escoltàvem amb l’ànim encongit per la notícia que una altra bona amiga, la Rosa Viella, havia entrat en fase terminal. També fa un parell d’anys a la Rosa Viella li varen diagnosticar un càncer linfàtic i ara es trobava a la Tecknon per una operació, quan una bacteria l’ha afectat i l’ha trobat indefensa. El seu camí, com el de la Rosa Dachs, ha passat per les sessions de quimioteràpia i de radioteràpia, però també per retrobar la família, els bons amics, les persones fidels que l’han envoltat aquests anys de tractament i que han estat constantment al seu costat.
Diu la Rosa Dachs “que el fet de patir un càncer pressuposa que se t’escurça dràsticament l’esperança de vida i que tens moltes probabilitats que en un futur més o menys proper se’t torni a declarar la malaltia”. En l’apartat que dedica a la felicitat, qualifica aquesta etapa de la seva vida com realment molt feliç. Sembla una contradicció, però “és una etapa de la teva vida que mai voldràs oblidar, ja que es tracta d’una època important que conforma la teva existència i de la qual aprens moltes coses: els valors de l’amistat, l’afalac de les persones que aprecies, el valor del temps...alhora que ets capaç de relativitzar els problemes i les dificultats que se’t plantegen i donar el valor que els correspon als diners i a les coses materials”.
El divendres, en Joan Masdemont, el marit de la Rosa Viella, ens demanava recordéssim la Rosa alegre i vital, com molts la tenim present: la Rosa del Patronat de Pares de Família, del Mijac, de la Comissió de Festes, la Rosa que han conegut diverses generacions de nois i noies que han passat les colònies a la casa de Granollers de Rocacorba. La Rosa, a Sarrià de Ter, formava part del nucli dur, d’aquest grup d’homes i dones d’acer que durant anys i panys han portat les activitats de lleure del poble, sense altra gratificació que veure com la mainada creix, com s’educa en els valors de l’amistat, del companyerisme, de la natura i, també, veient com la gent s’ho passa bé per la Festa Major o per la Cavalcada de Reis. Sempre es podia comptar amb ella, amb en Joan, l’Amàlia, en Pitu, la Lluïsa, en Ricard, la Consol en Jaume, la Sole, en Josep i amb tants d’altres que han col•laborat desinteressadament i constantment perquè la vida local fos animada.
Les dues Roses, partint de circumstàncies similars, han tingut recorreguts vitals diferents. Pel camí han descobert el valor de la vida, de les coses petites, dels detalls, de l’amistat i de la família, de l’esforçar-te cada dia una mica més per anar superant la malaltia, també de la por davant la mort. La Rosa Dachs temia pels seus fills adolescents, per si aquests madurarien en la seva absència. La Rosa Viella esperava il•lusionada veure el seu primer nét, el fill de l’Aïda, que infantarà d’aquí a un mes. Morir i néixer és el cicle de la vida, una vida, la de Rosa Viella, truncada, arrabassada, massa prematurament. Et trobarem molt a faltar, Rosa.
