Ajudem Castells

El conseller d’Economia i catedràtic d’Hisenda Pública, Antoni Castells, el qual aspira a tornar a exercir de professor aviat, ha tornat a sorprendre a tothom amb una nova iniciativa per trobar recursos per la Generalitat de Catalunya, l’emissió de bons dirigida a inversors privats. Si en una cosa ha destacat Antoni Castells al llarg de tota la seva carrera política és la recerca incansable per millorar el finançament de la Generalitat, via cessions d’impostos directes, via increments en els percentatges de la cistella d’impostos estatals i, introduint en el llenguatge polític criteris, per nosaltres d’allò més lògic, com el principi d’ordinalitat, que el TC s’ha encarregat de rebentar. Hem sentit dir que els mercats estan tancats a noves emissions de deute de determinats organismes, com el de la Generalitat, al qual li han rebaixat la qualificació, però la Generalitat te múltiples obligacions per prestació de serveis, per transferències a d’altres institucions, per inversions realitzades, per la qual cosa, la manera de quadrar el pressupost és emetre deute extern.

Fa dies la premsa ens dóna detalls del tipus d’interès que es remunerà, el 4,75%, la comissió de la banca minorista per col•locar aquest bons en el mercat (un 3%, quina barbaritat) i les comparacions amb d’altres tipus de dipòsits, com el de Catalunya Caixa (4,75%), el Banc Sabadell (4,5%, vaja, vaja, amb el banc de les millors empreses, qui ho havia de dir!) i d’altres caixes que han hagut d’acudir al FROB per capitalitzar-se. A uns se’ls en va la boca, d’altres parlen de “patriotisme” però el cert és que més d’un està esperant el resultat d’aquesta iniciativa per fer el mateix.

Amb el temps, aprendrem una mica més com es regeix el món, què significa dèficit, endeutament, les ràtios, el PIB. Un d’aquests darrers dies, tot dinant, un company de feina em va preguntar qui garanteix aquesta emissió de bons de la Generalitat. Nosaltres, li vaig contestar i es va quedar amb la forquilla a la ma, astorat. Per mi la pregunta era sobrera, com deu ser-ho per ell si li pregunto la diferència entre volts i wats, però hi ha qui es pensa que darrera del diner en circulació encara hi ha una caixa cuirassada amb lingots d’or. L’actual sistema financer es basa només en la confiança del país i en la seva capacitat de complir compromisos i de generar riquesa (el famós PIB). El govern de la Generalitat gestiona un pressupost de prop de 40.000 milions d’euros. Podrà retornar 2.000 milions d’euros dins d’un any?. Si tots continuem pagant com ho hem fet fins ara, si, el deute es podrà tornar. Si tots deixem de treballar, perquè ens acomiaden o bé perquè estem cansats, doncs potser ni la Generalitat ni l’Estat podran pagar el seus compromisos de deute ni prestar serveis.

A tothom qui m’ha preguntat si val pena invertir en els bons de la Generalitat li he donat un munt de raons: pel tipus d’interès, per la solvència, per ajudar a la Generalitat i no a la banca, i per tornar als inicis de la política, quan tot era més clar i tot estava per fer. Ara tenim dades sobre l’espoli fiscal que patim, però també estem més alerta amb les inversions i amb les despeses de les administracions: si Ryannair demana 12 milions de subvencions (ara en rep 5), doncs a mi em sembla be que el conseller Nadal li digui que per aquest costat ja n’hi ha prou. El low cost no pot ser a costa dels que no viatgen. Si una presidenta del Consell Comarcal del Gironès, un càrrec de designació indirecta, demana al departament de Cultura una subvenció per un equipament faraònic i innecessari i li concedeixen, doncs potser el mateix departament haurà de donar explicacions de perquè s’estan retallant els horaris d’obertura de la Biblioteca de Girona per manca de personal, i perquè s’estan retallant els pressupostos dels museus i es deixen de fer exposicions i en canvi li fa la gara-gara a una presidenta pel sol fet de ser del mateix partit.

Si els ciutadans hem d’ajudar a la Generalitat a tirar endavant el seu pressupost, estarà bé que les institucions, en particular la Generalitat de Catalunya, tornin a escoltar als ciutadans i no només als polítics. Ara, ajudar a Castells és també fer-nos un favor a nosaltres mateixos.