De tant en tant convé donar un tomb per les hemeoteuqes per veure que això dels endarreriments en la construcció i arranjament d’infraestructures a les comarques gironines, sobretot a la N-II, no és cosa de la crisi, sinó de la voluntat del Ministeri de Foment.
Remenant material de la fàbrica del Terri, he trobat aquestes fotografies de Narcís Sans sobre l’aiguat de l’octubre de 1962. No només es va desbordar l’Onyar, sinó també el petit Terri. En el punt del veïnat de la Costa Roja coexistien dos ponts, el vell, reconstruït després de la Guerra Civil i el nou, d’ample per dos vehicles, amb més llum per passar l’aigua. El fort aiguat va esfondrar una part del pont nou i va descalçar el pont vell.
Un arranjament d’urgència va permetre refer el pont vell, de manera que permetia el pas d’un vehicle, i pel pont nou podia passar-hi un altre vehicle. Això va durar fins l’any 1966, quan es va emprendre una nova tongada d’obres a la carretera Nacional II, la construcció del pont de França per entrar a Girona, la millora dels revolts de la Costa Roja i es va refer el pont nou sobre el Terri. Després es va enderrocar el pont vell.
Havien passat quatre anys, essent la única via d’entrada des de la Jonquera, ja que l’autopista no es va construir fins anys més tard. No és estrany que per desdoblar la N-II s’hi passin tants anys. Els de Fomento ho porten a la sang, passa de generació en generació de funcionaris!
