I en Solbes tenia raó

L’avi Solbes ja ho va predir, no fos cas que ara ens féssim els desmenjats: al final el dèficit públic serà insuportable i s’hauran de prendre mesures impopulars. Quan va dimitir, en el si del govern es debatia si s’havien d’aplicar mesures d’estímul a l’economia o si s’havia de reduir el dèficit públic: Solbes deia que reduir el dèficit, el ministre d’indústria, Miguel Sebastián, defensava els ajuts al sector de l’automòbil, la ministra d’Economia Elena Salgado, els plans locals pel foment de l’ocupació, els diners que han invertit els Ajuntaments en millores urbanístiques i algunes d’eficiència energètica i, Celestino Corbacho, els complements als aturats de llarga duració.

La memòria és curta i ja no recordem que el sector metal•lúrgic i de l’automòbil va estar a punt d’enfonsar-se, que amb els diners del FEIL i FEOS algunes empreses de construcció han pogut mantenir l’activitat un parell d’anys i que no hi ha revolució social perquè els diners de l’estat han cobert els mínims de subsistència de molts desocupats. L’Estat i la Generalitat s’han endeutat en els dos darrers anys per les polítiques d’estímul a la demanda, per l’acceleració de la inversió pública i per la baixada dels ingressos. El Conseller Antoni Castells també era del parer d’invertir i d’estimular la demanda agregada i preocupar-se del dèficit més endavant. No se si s’esperava el revés tan aviat, diria que no, que els responsables d’economia d’aquest país creien tenien més marge de temps. Però la UE ha estat contundent i les seves exigències encara més: o rebaixeu el dèficit o s’acaba l’euro. I l’avís ha estat per Grècia, Espanya, Portugal, Irlanda, França i Itàlia.

Encara no fa quatre dies els sectors empresarials clamaven contra la pujada de l’Iva que ha de ser efectiva a partir d’aquest juliol. Al veure que a Grècia pugen l’Iva al 23%, han callat de cop. És cert que la retirada de les mesures d’estímul i l’augment de l’Iva reduirà el consum, però a partir d’ara ens haurem d’espavilar sense endeutar-nos. Ja no són suficients les mesures preses per les administracions públiques, en el sentit de no augmentar la plantilla de personal del sector públic, no cobrir les vacants per jubilacions o baixes per malaltia i les retallades de pressupost gairebé en tots els departaments. Ara la tisora ha arribat als salaris dels treballadors públics, una mesura severa i que s’hauria d’haver estalviat. Una cosa és no augmentar els sous i una altra retallar-los.

Tenen raó els del PP i CiU quan demanen que desapareguin els ministeris d’ Igualtat, Habitatge i Cultura i es quedin en Direccions Generals en d’altres ministeris. Tan Habitatge com Cultura són competències transferides a les autonomies. Te raó la gent quan diu que en cada administració hi ha multitud d’assessors i càrrecs públics sobrers, a l’Estat, a la Generalitat, a les Diputacions i que aquesta reducció de sous també ha de ser pels càrrecs electes (Diputats al Congrés, Parlamentaris, Senadors, Diputats de les Diputacions, Regidors dels Ajuntaments, Consellers Comarcals, etc). Te raó el sector empresarial quan demana la reforma laboral. El govern de Rodríguez Zapatero no ha dominat el tempo i l’ha empaitat el brau, no volia governar a cops de decret i li han obligat, ara haurà de governar sense el consens amb els sindicats.

També s’han anunciat d’altres mesures: la retirada del xec bebé (sempre és millor una bona xarxa d’escoles bressol, encara molt deficient), i la retirada de la jubilació anticipada amb contracte de rellevista. De la primera crec que no havia de ser una mesura universal, sinó un ajut per famílies de baixa renda. La retirada de la jubilació a temps parcial em sap molt greu, ja que molts treballadors d’empreses fabrils i de construcció arriben als 60 anys molt delicats de salut i aquest contracte era una bona sortida per jubilar-se sense perdre prestacions. No és el mateix treballar en una oficina o en una botiga que en una fàbrica o en una obra. Diguem que aquesta és una mesura prèvia a la jubilació als 67 anys, però que cou.

Tan en les empreses com en el sector públic hi ha molta feina a fer per racionalitzar i millorar la productivitat. Tos coneixem gent de l’Administració que es queixa o de molta feina o de poca, però segurament ara s’escoltaran més veus en favor de la mobilitat entre departaments, de no contractar treballs a l’exterior quan els pot fer el personal intern, o de les queixes dels mestres per l’aplicació de la sisena hora. Tot el sector públic estarà revolucionat i els seus suggeriments per la millora del sector no haurien de ser desatesos. De la mateixa manera que algunes inversions s’hauran de revisar, senzillament perquè no som el país de rics que alguns creien ser.