Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris societat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris societat. Mostrar tots els missatges

dissabte, 25 de juny del 2011

L'efecte cocooning



“És quan n’hi ha que s’ha d’estalviar, que quan no n’hi ha la mateixa necessitat ensenya”. Aquesta és una frase que he sentit dir una i altra vegada a la meva mare i que, en aquests temps de crisi s’escau d’allò més bé. Portem més de tres anys de crisi i hem assumit molts canvis dels quals no ens adonem del tot. Un d’ells és el “cocooning”, l’encapsulament, el retorn a la llar, tenir cura del jardí (o dels testos del balcó), comprar per internet, jugar amb la Wii en família, compartir la casa amb els amics, en fi, tot i ser un país mediterrani de molta vida social al carrer, la casa torna a ser protagonista, l’espai un es sent segur, confortable i on es gaudeix en moltes ocasions de tecnologia més actual que no pas en llocs públics.

Aquesta setmana he assistit a tres àpats en cases diferents. El primer, a casa meva, el pica pica de fi de curs de la classe de ioga, que substituïa un sopar tradicional en un restaurant. El segon, per la revetlla, un sopar també “de traje”, jo “traje” el vi i la coca, a casa d’una amiga amb un florit jardí, que en aquest cas substituïa una revetlla popular i el tercer, el dia de Sant Joan, a casa el meu germà convidats a menjar els sabrosíssims canelons de la Maria de Camprodon. En tots els casos, el preu ha estat molt més assequible que la sortida a un restaurant, però s’ha pogut continuar fent festa, que d’això es tracta.

Els empresaris del sector de l’alimentació comenten que el canal Gourmet no s’ha ressentit especialment de la crisi, sinó que el que pateix és el Horeca, el de la hosteleria, restauració, catering, una baixada del consum en els bars i restaurants de més d’un 15% anual. Per contra, es fa més despesa per menjar a casa i ens permetem alguns luxes, com tastar un vi de marca, molt més assequible a la botiga que no pas al restaurant. El vi (els DO Empordà, Penedès, Priorat) la cervesa (la Moska sarrianenca), però també el cafè, amb la fórmula Nespresso de compra per internet o d’altres més recents com la de les infusions Alma.

Internet és una revolució, no sempre per comprar més barat, però si per conèixer i tastar productes diferents. El que és segur és que tothom s’ha vist obligat a ajustar el pressupost de lleure i deixar de sortir a menjar fóra n’és el resultat immediat; per contra es reforcen d’altres hàbits, com la jardineria, el bricolatge i la cuina. Més europeus?, segurament més estalviadors i més casolans.

diumenge, 9 de gener del 2011

Dissenys al voltant del fum



Una exposició al Palau Robert de BCN mostra els premis Delta dels darrers 50 anys. Un objecte tan comú, com el cendrer Copenhagen, del creador André Ricard, ha format part de la nostra quotidianitat des de la seva aparició el 1966. Aleshores es permetia fumar arreu, fins i tot dins dels ascensors i es lògic que fos un encàrrec de Flamagás, una empresa que fabrica els encenedors Clipper. Ricard va observar que en els cendrers plans la cendra s’escampava i s’inventà un cendrer profund, apilable, fet de material plàstic de colors, col•leccionable, que això si, acabava ennegrit, cremat per les vores.
El mateix André Ricard va treure el 1968, també per Flamagás, el cendrer Barcelona, amb una tapa circular que s’obria per la meitat i que no deixava escapar ben res, ni la pudor de les cendres. Objecte de culte dels col·lecionistes és el conjunt Oslo, format per un cendrer una pitillera i un encenedor de fusta, autèntic disseny dels primers anys seixanta.

El tabac ha estat objecte de disseny per part de molts creatius. L’il•lustrador Carles Vives va idear el popular embolcall del paper Smoking de Miquel y Costas, l’empresa que fabrica paper fi de fumar a Capellades i també és obra seva el bonic paper dels Ideales, dins la línea del grafisme modernista.

Tornant a l’exposició dels premis Delta, hi ha un cendrer de peu, del 1966 obra d’Antoni Bonamusa per l’empresa Ciervo Industrial, que hem pogut veure en totes les oficines, fins que també es va prohibir fumar en lloc públics i només s’hi ha deixat papereres i paraigüers. El grup Bonamusa ha continuat creant cendrers per exteriors, amb l'empresa Vilagrasa

Altres articles els trobem en el paisatge urbà, com les faroles de la Plaça Constitució de Girona, les marquesines dels autobusos de Barcelona i tants d’altres han entrat a casa, senzillament perquè ens agradaven, però que encara són útils: un joc de cafè d’acer inoxidable de la casa Bra, l’espremadora Citromatic de Braun, la cadira Tusquets, les setrilleres de Rafael Marquina les pinces de gel de Miguel Milà o l’olla a pressió de Fagor. D’altres han quedat completament obsolets, com la màquina d’escriure Lettera de la Hispano Olivetti, que en el seu dia va ser una revolució per la seva senzillesa i lleugeresa.

Si bé en l’exposició podeu veure llars de foc de disseny ben actual com la de Miquel Milà, el col•lectiu ADI-FAD encara no ha donat cap premi als creadors de les estufes de carrer que escalfen els soferts fumadors en les terrasses. De moment es troben en fase d'expansió, fins que la factura del gas les faci enretirar.

divendres, 31 de desembre del 2010

Bon any 2011



Te’n adones que s’acaba l’any quan canvies de calendari. Els canvis físics es van assumint dia a dia i els canvis vitals, els més importants, els que ens han trasbalsat i ens han fet plorar, la pèrdua de persones estimades, familiars i amics, també l’assumim, però amb un deix de record i de dolor.

En termes econòmics ha estat un any difícil. Quan he recollit el calendari del 2010 de Caixa de Girona he pensat en el significat de perdre una entitat que havia estat tan segura i tan poderosa a casa nostra. De la pueril idea de poder mantenir-se tota sola, a la defenestració que han patit alguns amics treballadors, obligats a exiliar-se lluny dels seus còmodes destins. De la magnificència a la humilitat. Algun capitost que ha dimitit d’altes prebendes, però poca responsabilitat s’ha exigit, ni penal ni econòmica, als que varen ajudar a enfonsar-la. I la nostra societat, de memòria tan curta, els perdonarà i els acollirà en algun càrrec quan encara no hagin passat cinc anys. Aquest és un país de poc soroll, que se sorprèn quan un agafa un rifle perquè se sent enganyat per bancaires.

Els psicòlegs diuen que hem entrat a la fase de l' acceptació. Primer ens vàrem oposar a fer reformes, ja que nosaltres no en teníem cap culpa (directament) de la crisi. Ara no ens oposem, però encara no estem prou actius ni creem prou circumstàncies per un nou ordre econòmic. Mentre, cada dia ens canvien alguna cosa. Avui tanca l’oficina bancària on anaves a fer gestions, et varien la normativa comptable i legal, desapareixen departaments sencers tan potents com el de Medi Ambient, varien el càlcul de la pensió i ens quedem sense possibilitat de jubilar-nos als seixanta, donen un toc d’alerta a les Cambres de Comerç perquè s’espavilin, en fi...jo tinc la sensació que ja no controlem res i que rebem per totes bandes.

I de fet, coses tan simples, com que aquest any no s’editi un calendari genuïnament gironí, com que no es faci una revetlla popular amb grup musical en viu perquè la gent ho troba massa car, com que el cocooning i internet s’hagin instal•lat definitivament a les nostres llars per no marxar, et fan pensar que els temps no són tan complicats si ets prou camaleó per adaptar-te, prou anguila per moure’t en la incertesa i que, l’important no és jubilar-te als seixanta-set, sinó arribar-hi, i a ser possible, ben acompanyats. Que tinguem un bon any 2011.

dissabte, 19 de juny del 2010

Ricard Planiol, garrotxí de l'any




El divendres 18, al restaurant La deu d’Olot, varem assistir a l’acte d’entrega dels premis garrotxí de l’any, organitzat pel Centre d’Iniciatives Turístiques d’Olot, el C.I.T. Hi érem en qualitat de representants de l’empresa LC Paper 1881 SA, a qui es va concedir el premi a la iniciativa empresarial, per haver desenvolupat la cogeneració en un procés de màquina de paper tissú. Els altres premis, varen ser a Càritas Garrotxa, per la iniciativa social, Vol de coloms per la iniciativa promocional, Pere Alzamora per la seva trajectòria personal i Ricard Planiol, el garrotxí de l’any 2009.

La Garrotxa i Olot sempre em solen sorprendre per la seva vitalitat, i capacitat de la seva gent per tirar endavant els projectes més diversos. Com a detall, valgui l’originalitat de l’empresa Vol de Coloms, fundada pels 4 germans Colom el 1992 que des aleshores s’han enlairat unes 4.000 vegades i que porten el nom de la Garrotxa pels núvols. O els premiats en d’altres ocasions (aquest és el cinquè any), com la Cooperativa la Fageda, el grup de Cuina Volcànica o el taller d’arquitectura RCR Aranda Pigem Vilalta. La Garrotxa manté un elevat percentatge d’activitat industrial (sobretot en el ram alimentari), turística i agrícola ramadera en detriment dels serveis i la construcció, per la qual cosa, és una comarca que està resistint força bé la crisi actual.

El premi al Garrotxí de l’any, l’entrenador i director artístic del Club de Patinatge Olot, en Ricard Planiol, va ser molt celebrat, ja que hi havia una nombrosa delegació de les joves patinadores. Entre els seus acompanyants, la sarrianenca Dolors Xargay Lleona, exentrenadora del Club Patinatge Artístic Sarrià i que havia estat l’entrenadora d’en Ricard Planiol quan el patinatge de Sarrià formava part de la Unió Esportiva Sarrià. En Ricard em va comentar que li devia molt a la seva entrenadora i que el concepte d’oferir espectacle en les exhibicions artístiques del patinatge era una idea que ella sempre havia perseguit amb els seus festivals de la Festa Major. Però en Ricard, com a bon alumne, ha superat la seva mestra i s’ha convertit en un autèntic coreògraf, portant al Club Patinatge Olot al pòdium, proclamant-se campió del món en cinc ocasions, el darrer a Freiburg, Alemanya, amb el show Seducció.
Un bellíssim espectacle que podeu gaudir en aquest vídeo.