la Quina de la U.E.Sarrià

Enguany a Sarrià de Ter, la Penya Barcelonista ha passat el relleu de la Quina a la Unió Esportiva Sarrià. Després d’anys de sentir cantar el dorsal d’algun jugador del Barça, el 7, en Gudjhonsen, el 10, en Ronaldinho (abans que marxés), aquest any un sosoman cantava obvietats dalt de la tarima. Quan va sortir el 13, va dir sense immutar-se, “el punt de la dona”, fent referència a l’edat en que una nena passa a ser una adolescent. Quan des del grup socialista, amb majoria femenina, varem demanar a la direcció que canviés el comentari per sexista, o que es compensés cantant un número que fos “el punt de l’home” (de l’1 al 90, encara el busquen, es va dir en broma), el sosoman va cantar el 13, “el número de la mala sort”. He estat pressionat, es va excusar. El primer comentari l’havia cantat en dos sessions anteriors, amb total impunitat.

En la sessió del diumenge 4 de gener, una de les visites més esperades fou la de l’entrenador de l’Ademar, el sarrianenc Jordi Ribera, que acabava de guanyar la copa Asobal. En handbol, tota una proesa. La tarda va passar plàcidament, amb la il•lusió de la canalla cada vegada que els quedaven un parell de números per cantar quina. La sort no va estar del nostre costat però si la solidaritat dels veïns que varen repartir una caixa de vi d’una línia que els havia tocat.

Com tot acte, organitzar una quina requereix el seu esforç: el temps previ per preparar-la, la tria dels premis, el material, muntar el bar, els permissos, passar tres tardes festives amb una nova obligació, les coses no es fan per art de màgia, sinó perquè hi ha qui treballa i això te el seu mèrit i ha de tenir el seu reconeixement, si més no, amb l’assistència de la gent del poble per col•laborar.
També té la seva recompensa, uns diners que vindran bé a la deprimida economia del club. Enguany la U.E.S. no ha pogut comptar amb l’espònsor constructor dels darrers anys i sembla que la via de la col•laboració empresarial va quedant una mica eixuta tal com es presenta el sector immobiliari. D’altres fórmules han donat una mica més, com ha estat una major dotació per part de la Diputació de Girona, sobretot des que el responsable d’esports és en Narcís Casassa, el qual coneix molt be la feina que fan els equips de base i les penúries econòmiques que passen.

Per contra, l’Ajuntament de Sarrià de Ter no ha complert amb el seu compromís. Tret d’adjudicar les barraques de la Festa Major i per tant, externalitzar una feina que abans feien voluntaris del poble en benefici global de la festa, en la partida del pressupost per l’any 2008 es va contemplar només 17.000 euros per subvencionar a tots els clubs, la meitat del que hi havia en el pressupost del 2007. Acostumo a dir que la política es demostra en el pressupost, no en les paraules. Si s’ha pressupostat només la meitat, és molt probable que només es destinin aquests diners, de la mateixa manera que si s’han pressupostat 11.000 € per telefonia mòbil dels regidors i un viatge a Cuba per dues persones a càrrec del municipi, aquesta despesa si es preveu, es farà, com així ha estat.

El pressupost no és una quina, ni una rifa, sinó un exercici molt seriós de gestió econòmica i de definició de prioritats. Que els clubs s’hagin de barallar per optar per una concessió, una barraca o una quina, o que hagin d’editar un calendari amb el ganxo del sexe, ja es veu que es del tot insuficient pel manteniment d’una activitat amb un equip que juga a la primera divisió i amb unes despeses que els sobrepassen. Estem parlant de l’esport base, del que practiquen la major part dels nens, nenes i joves del municipi i això, a Sarrià de Ter, vol dir moure a més de 400 esportistes, la major proporció de tot Girona.
Quan l’equip de govern encari el pressupost d’aquest any 2009 farà bé de no deixar penjats als clubs esportius del municipi i de deixar prioritats de lluïment dels regidors per una altra ocasió. L’excusa de la crisi econòmica no sempre es pot aplicar a tot arreu.