divendres, 10 d’octubre del 2008

La responsabilitat social empresarial

El dijous 9 d’octubre, es va presentar a la llotja de la Fira de Girona el programa d’implantació de la responsabilitat social destinat a les pimes catalanes, impulsat pel Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cambres de Catalunya. Els àmbits d’actuació de l’RSE Pime són bàsicament tres:

- Social: treballant per garantir la igualtat d’oportunitats, afavorir la conciliació de la vida laboral i personal, la prevenció de riscos laborals, incrementar la participació dins l’organització, disminuir la rotació de personal i retenir talent.

- Econòmic: definir un pla estratègic, contribuir a la competitivitat de l’empresa, implantar processos de millora contínua en la gestió empresarial, professionalitzar els càrrecs directius.

-Ambiental: contribuir al desenvolupament sostenible, reduir costos en els consums energètics, d’aigua, en la gestió de residus, reduir riscos químics vers les persones treballadores, millorar la imatge davant del consumidor i integrar l’empresa en l’entorn i la comunitat local.

El programa el va explicar Anna Fuster, de l’empresa Lavola, la qual ha estat seleccionada per l’acompanyament de l’empresa en la seva implantació. Aquest programa ve avalat per l’èxit en resultats que va tenir el programa RSE Coop, realitzat en 38 cooperatives catalanes en el període 2005-07. El Departament subvenciona el programa per unes trenta empreses pimes, amb un cost de 3.000 euros o de 1.500 euros si el volum de negoci és inferior a 3 milions d’euros.

De l’experiència de la RSE Coop en va parlar M. Àngels Cobo, de Suara Cooperativa, d’Olot, una empresa de serveis a les persones, nascuda de la fusió de les cooperatives Escaler, CTF i EAS, amb un ventall de serveis que va des de les escoles bressol, l’atenció a la gent gran, als infants, als adolescents, a les persones amb risc d’exclusió i a les persones amb discapacitat. El projecte els ha servit per millorar la relació entre els treballadors (són 1.100 professionals), i millorar els serveis que ofereixen, aportant algun aspecte innovador, com l’aplicació del programa de gestió de residus en els centres de treball on col·laboren (escoles bressol, residències, etc).

Salvador Riera de la cooperativa Lloc Nou, dedicada a la construcció d’habitatges en règim de cooperativa que construeix l’empresa Salas, Serveis Immobiliaris, va explicar com l’aplicació de la RSE Coop a les empreses ha servit per donar a conèixer la Fundació Lloc Nou centrada en la creació d’habitatge social, en propietat i de lloguer i la Fundació Salas, la qual te per objectiu la recerca de millores per l’accessibilitat de les persones amb discapacitats. Aquesta fundació promou els premis Accés per distingir projectes innovadors que afavoreixin les condicions d’autonomia de les persones amb discapacitat.

En darrer terme, Josep Ma. Lloreda, de l’empresa de productes de neteja KHLloreda va comentar que en la seva empresa hi té una guarderia, per donar atenció a les mares joves que hi treballen. Un dels objectius de l’empresa ha estat la obtenció de la ISO medioambiental, i les etiquetes ecològiques pels seus productes, per evitar ser perjudicials pel medi ambient.

El projecte de responsabilitat social empresarial és innovador a l’Estat Espanyol, així com ho són d’altres projectes que ha emprès el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya que dirigeix Mar Serna: el projecte Jo directiva, per crear xarxa de dones executives, o les subvencions a les inversions en maquinària que suposin una reducció en l’esforç físic dels treballadors.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Els polítics i la política local

He tingut ocasió, amb motiu del Congrés Arxius i Drets Humans, de fer amistat amb la Carina, una noia documentalista de la Universitat de Rosario, a l’Argentina. En una conversa sobre el nostre país, em va demanar li expliqués com funcionaven aquí els ajuntaments i quina era la meva feina com a regidora. El que més la va sorprendre va ser que la nostra dedicació a la política fos compartida amb una professió i un treball habitual, i que la remuneració pel càrrec polític, tant de qui s’hi dedica a temps total o parcial fos, al seu entendre, tan petita. Pel que sembla, quan ho va comparar amb els polítics del seu país, a l’Argentina, fins i tot en un ajuntament petit la proporció és de 1 a 5, és a dir, el sou dels polítics és de cinc vegades superior al d’altres professions. També es va sorprendre quan li vaig comentar que a Catalunya existien molts mecanismes de control de la despesa pública per evitar la corrupció.

La visió de la Carina també va ser molt positiva en veure el nivell dels equipaments del poble, amb només 4.300 habitants. El Congrés es va desenvolupar a l’edifici de la Cooperativa, un Centre Cívic que funciona prou bé, on a l’estiu s’hi celebra el casal i les activitats esportives.

Tot plegat ve al cas de l’entrevista que la Montse Barrera (per cert també present en algunes sessions del Congrés) fes a l’alcalde Roger Torrent, publicada el dilluns 6 d’octubre. L’alcalde fa un repàs dels temes actuals del poble prou coneguts, com l’ampliació de l’AP-7, la Facultat de Medicina, la Biblioteca, el TAV, els traspassos dels terrenys dels antics accessos de l’autopista, la cessió de l’edifici de la Fundació Els Joncs, temes importants que es varen iniciar en l’anterior legislatura i que encara no estan resolts. No he sabut llegir cap novetat, cap projecte que bulli en el cap de l’alcalde, cap idea engrescadora. Gestió del que hi havia i continuïtat. També es lamenta de la baixada dels ingressos de la construcció “en un 40%”, diu, sense afegir més informació. A què es refereix, a la partida de l’ICIO (l’Impost per construccions, instal·lacions i obres), o a la totalitat dels ingressos?. L’ICIO tradicionalment no ha suposat més d’un 10% del pressupost. Una baixada suposa que ens haurem d’ajustar en la despesa, però es podrà mantenir el nivell dels serveis, però no la inversió. L’entrevista en aquest sentit és confusa.

Quan parla de l’oposició, és a dir, del PSC, el grup que vàrem iniciar el projecte de Centre Cultural on se situa la Biblioteca, ens diu que ens costa trobar el nostre lloc. Vaja, pel que sembla no ens em situat prou bé a l’oposició. Cap dels que formem el grup del PSC vivim de la política, o de l’ofici d’analitzar la política, com algú defineix als politòlegs i per tant el nostre lloc està a la nostra feina i professió habituals i en les entitats del municipi on participem activament.
Com li vaig explicar a la Carina, a l’Ajuntament la nostra tasca és la de control, vigilar que la despesa es faci correctament, que les inversions es realitzin i que no es perdin els drets econòmics que li pertanyen. Entenc que a l’alcalde no li agradi el to quan ens hem queixat perquè no s’urbanitza el carrer Josep Flores, que es deixi l’oportunitat d’aplicar estalvi energètic en la nova Biblioteca, que aquesta es licités abans es tingués clar el pressupost total, que s’hi prevegi obra provisional, que s’endarrereixi per no haver vigilat l’execució de l’obra, o que en el projecte del passeig Cinto Verdaguer es talessin uns arbres innecessàriament, o que es pressuposti una despesa en telefonia mòbil excessiva. ..
Entenc que li molesti la crítica, que nosaltres creiem és constructiva i la que ens pertoca com oposició i entenc que estaria més tranquil sense ningú que el controli, però com diu la dita, qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

divendres, 3 d’octubre del 2008

Els arxius i el dret a consultar-los


El dijous 2 d’octubre, a la contraportada del diari El Punt un article de Salvador Garcia- Arbós ens informava que la documentació del Govern Civil de Girona entre 1772 i 2002, ha estat dipositada a l’Arxiu Històric de Girona (el de Sant Josep), on ja es pot consultar, després del treball d’inventari i indexació que han fet els arxivers Nuri Faig i Martí Blesa.

Per la tarda, en el Congrés Internacional sobre Arxius i Drets Humans que se celebra a Sarrià de Ter, vaig coincidir amb Montserrat Hosta, la directora de l’Arxiu Històric i la vaig felicitar per aquest important ingrés i per fer coincidir la notícia amb la celebració del Congrés. En el col·loqui de tardor de Banyoles de l’any 2005, l’historiador Josep Clara va manifestar que tot i que ell havia consultat en una època aquest arxiu, desconeixia on era i temia pel seu futur, alhora que demanava als historiadors gironins se centressin en la recerca dels fons de la Guàrdia Civil i del Govern Civil, per conèixer la història del franquisme a Catalunya.
L’article del dijous, aclaria que l’arxiu del govern Civil es va traslladar en diversos magatzems, donada la impossibilitat de guardar-lo a la seu de l’avinguda Jaume I.

Resolt per tant el problema dels documents “desapareguts” temporalment, i per fi catalogats i a l’abast del públic, la Montse em va comentar que tant bon punt l’actual subdelegat del Govern a Girona, en Francesc Francisco-Busquets va prendre possessió del càrrec, s’hi va posar en contacte per iniciar la catalogació i el posterior dipòsit a l’Arxiu Històric de Girona. Aquesta és una mostra de la feina que fan calladament algunes persones, com els directors d’arxius i arxivers, una feina poc coneguda, però fonamental per posar a disposició dels historiadors el fons documental de Girona.

La ponència del jurista Carlos Jiménez- Villarejo (ex cap de la Fiscalía Especial Anticorrupción de 1995 a 2003, any en què, durant el govern del PP, se’l va cessar) versava sobre Els arxius i la Memòria Històrica i ens va donar moltes dades curioses que demostren que aquest país no està facilitant en absolut la tasca als investigadors. Per exemple va dir que a Espanya no existia una llei d’Arxius, tal com la tenim a Catalunya, i per tant cada director d’arxiu pren les seves decisions sense un marc definit. Que la llei que regula el secret de certa documentació oficial és una llei preconstitucional, la qual no ha estat derogada. Que la Llei de la Memòria Històrica del govern de Rodríguez Zapatero encara no s’ha desenvolupat, que la Ministra Carme Chacón, ha regulat amb decrets lleis i reglaments, l’accés a documentació militar vulnerant la llei sobre Patrimoni o que l’accés a la informació personal dels registres civils només es pot fer quan han passat 50 anys de la seva defunció, sense poder saber quan un falangista o quan un botxí s’ha mort, ja que es desconeix la seva identitat.

També va fer esment al fet que molta documentació sobre la repressió franquista es troba dipositada en múltiples arxius, la qual cosa impossibilita la recerca. La Montse, em va comentar que això era lògic, ja que la documentació l’ha de custodiar l’arxiu de la institució que l’ha generat, però que n’hi hauria prou amb un bon catàleg per facilitar la feina als investigadors.

Al començament de la ponència, el grup que es manifestava contra la presència del secretari d’interior Joan Boada encara cridava i xiulava, ignorant que feia estona que Joan Boada havia sortit per la porta d’emergència. En aquest afer tothom té les seves raons. Per una banda, els organitzadors del Congrés, la ONG Arxivers Sense Fronteres, tenen dret a convidar als representants del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, en qualitat de col·laboradors. Per altra, els simpatitzants de Núria Pòrtulas fan bé de recordar-nos de tant en quant que segueix encausada per l’Audiència Provincial, en llibertat provisional vigilada, i sense que s’hagi iniciat el judici ni s’hagi pogut defensar. En el fons, el que és paradoxal, malgrat la bona voluntat de Joan Saura i d'IC, és que el Memorial Democràtic depengui de la Conselleria d’Interior, és a dir d’Ordre Públic, tal com ho manifetsa en Josep Benet en el pròleg de les seves memòries.

Després d’aquesta conferència es va inaugurar l’exposició Els Papers de Salamanca, a l’antiga nau de Manter al carrer Josep Flores, la qual fou presentada per Ramon Alberch, Subdirector General d’Arxius i Gestió de Documents de la Generalitat de Catalunya. Un tema punyent, el de l'aquest arxiu postís, que el PP va utilitzar en el seu dia per enfrontar Catalunya amb d’altres comunitats, i que encara no s'ha resolt, malgrat que sembla aviat es solucionarà. Si com deia el Sr. Carlos Jiménez-Villarejo, existís una llei d’Arxius a Espanya, el criteri que la documentació s’ha de preservar on s’ha generat també estaria clar pel director de l’arxiu de Salamanca i pels habitants d’aquesta ciutat. Sembla però que amb la pedagogia no n’hi ha prou.
L’exposició val molt la pena.

dilluns, 29 de setembre del 2008

Arxivar o no arxivar



Vet aquí la qüestió. Se sol guardar si es té espai, si la casa és de dimensions generoses, però per regla general, a mesura que ens emancipem deixem coses a la casa dels pares, fins que un dia et trobes davant el dilema de què fer de tantes andròmines. Diuen que el desordre és fruit de decisions ajornades. En el meu cas segur, la mandra que em feia posar-m’hi. La quantitat de papers, fotos, llibres, retalls de premsa, fulletons que he tret aquest darrer cap de setmana és inimaginable. En Quim Corominas diu que tota la seva col•lecció de llibres i jocs movibles cap en 25 caixes, tot ben plegat. Ja m’explicarà en quin armari li cap.

No he llençat massa. Només la documentació bancària i papers sense importància, però sí que ho he classificat tot i encapsat. Així la recerca serà més fàcil.
A la mateixa casa hi guardava l’arxiu fotogràfic de la revista Parlem de Sarrià, més de 40 àlbums dels darrers 15 anys. He aprofitat la disponibilitat del meu cosí, amb la seva furgoneta i uns bons bíceps, per deixar tot aquest material al magatzem de la revista i la resta, caixes i més caixes per tornar a endreçar a casa meva. A la fi, després d’anar ajornant el trasllat definitiu, hi he hagut d’esmerçar tot un cap de setmana, que ha coincidit, a més, amb les interessants propostes de les Jornades del Patrimoni Europeu.

Els arxius locals, però sobretot els comarcals, són bàsics per la recerca. Un bon exemple és l’Arxiu Històric de Girona, el qual conserva la documentació històrica de Sarrià de Ter fins l’any 1983, i com un tresor, un fons notarial que es remunta al segle XIII. Per altra banda, la polèmica sobre qui ha de guardar la documentació de Catalunya del període de la República, si l’arxiu de Salamanca, dedicat a la Guerra Civil, o l’arxiu de la Generalitat, per preservar la continuïtat de centre, encara és oberta, i per això és interessant reveure l’exposició “Els papers de Salamanca” i recordar la defensa del retorn de la documentació que ha fet la Comissió per la Dignitat. L'arxiu de Salamanca es va constituir per ser un instrument de repressió ver les persones que figuraven en els papers incautats a Catalunya en la immediata postguerra, amb les conseqüències nefastes que va tenir. És legítima la demanda de la Generalitat i dels particulars, ja que la documentació no correspón a l'Estat Espanyol sinó a cadascuna de les institucions i famílies que la reclamen.

Amb motiu de les X Jornades del Paper, el dijous 2 d’octubre tindrà lloc a Sarrià de Ter el Congrés Internacional Arxius i Drets Humans, organitzat per l’ONG, Arxivers sense Fronteres, la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Sarrià de Ter. La ponència inaugural, “Els arxius, la protecció de la memòria històrica”, serà a càrrec del jurista Carles Jiménez Villarejo. El mateix dijous es podrà veure, en l’antiga nau de Manter, l’exposició Els papers de Salamanca.

Les diferents ponències versaran sobre la desclassificació dels arxius estatals, amb els exemples dels EEUU, Espanya i el cas de l’Stasi alemanya. Ramon Alberch parlarà de la recuperació dels arxius de les dictadures sudamericanes, i Gregorio Dionís, sobre la utilització jurídica de la documentació en els crims contra la humanitat. La taula rodona del dissabte al matí la moderarà Jaume Guillamet, amb el tema” la desclassificació de documents dels governs repressius”.

Totes les ponències semblen interessants, instructives i ja que el Congrés es fa, com aquell qui diu a casa, procuraré assistir al màxim de conferències. Amb tot, en el programa he trobat a faltar un punt de connexió entre el Congrés i les Jornades tal com s’havien fet fins ara i crec que es podia haver aprofitat la taula rodona per obrir-la a tothom, no només als participants al Congrés. Aquest és un detall que també es va obviar en l’anterior Congrés d’Historiadors del Paper i part de la desafecció de la gent vers la jornada tècnica deriva d’aquella separació entre congressistes i la gent del poble.
De totes maneres, la X Fira del Paper del diumenge i l’acte del mateix dissabte congregant a tots els que hem fet possible les Jornades tots aquests anys, serà un bon moment per retrobar als bons amics i col•laboradors. Deu anys, qui ho havia de dir.

diumenge, 21 de setembre del 2008

A l'esport hi faltes tu



S’ha de reconèixer que els responsables de comunicació de la Generalitat de Catalunya aquest cop l’han encertat amb la campanya de la (no) presència femenina en les activitats esportives, bé com a jugadores, entrenadores o directives. M’agrada aquesta nova mirada sobre l’esport, no només en la seva pràctica, sinó també en la gestió dels recursos, equipaments i organització de l’activitat esportiva. No tot s’acaba en suar la samarreta. Fa falta molta gent darrera de cada equip, per acompanyar als jugadors en els desplaçaments, per organitzar la temporada, per gestionar i trobar recursos, per portar l’administració de qualsevol entitat. I aquest ha estat, fina ara, un territori bàsicament masculí.




Aquest cap de setmana a Sarrià de Ter hem celebrat el 9è Critèrium esportiu, el que vol ser la festa de l’esport, amb la presència de tots els esportistes federats, la presència d’autoritats i l’entrega de premis als millors jugadors i jugadores de la temporada 2007-2008. El premi a una persona rellevant dins del mon esportiu va recaure en Joan Saubich, directiu de la UE Sarrià.

La imatge del díptic és un disseny magnífic de Xavier Fontané, on es veu una noia de gimnàstica rítmica executant una giragonsa amb la cinta. Durant l’acte es va presentar el nou grup d’animació, S’arriades, format per noies que han participat en diferents disciplines esportives, bàsicament patinatge i gimnàstica.

Els parlamentaris, any rere any, solen dir el mateix: les administracions potencien l’esport base i Sarrià de Ter és un municipi on la ràtio del nombre d’esportistes per nombre d’habitants és de les més elevades a Catalunya. La pràctica de l’esport federat està baixant arreu, sobretot en les ciutats. No sé com és però els parlamentaris, habitualment homes, mai ens han donat la xifra de quants nois i nens i quantes noies i nenes practiquen l’esport al poble, i això que deu ser ben fàcil obtenir aquesta data. Amb una mirada ràpida al parquet ja podíem veure que la proporció és desfavorable a les noies. En esports com el futbol trobem alguna nena en l’equip benjamí. En l’handbol, cap. Alguna també en el judo i en el bàsquet, molt més paritari, les noies i nenes gairebé arriben al 50%. En gimnàstica rítmica i en patinatge artístic, l’efecte és contrari: cap noi el practica, però en alguna temporada hi ha hagut joves patinadors. I on hi ha pràctica d’esport femenina també hi ha entrenadores i organitzadores femenines, algunes de notables com és la sarrianenca Dolors Xargay, durant molts anys l’entrenadora de patinatge.

De fet la pràctica esportiva per part de les noies augmenta quan els equipaments milloren: des que existeix el pavelló municipal hi ha més interès per part dels pares en què els seus fills i filles practiquin algun dels esports que s’ofereixen a cobert.
També s’ha de considerar la pràctica de l’esport no federat: el senderisme, l’aquagym, la natació, el ioga o la gimnàstica de manteniment. Mantenir-se en forma sol tenir molts més adeptes que la pràctica d’un esport d’equip, i està molt relacionat amb l’edat i les obligacions familiars.

El Grup Muntanya Sarrià també va desfilar la nit del Critèrium. Amb tot el grup que enguany formarà l’expedició a l’Himalàia, al Nepal i amb els membres més joves de la nova fornada de famílies que aposten per rejovenir el grup. El més petit, l’Hèctor, amb un any i mig, fins ara ha pujat els cims enlairat dalt del seu pare.
Vaig ser al Cau del Grup Muntanya Sarrià el dissabte per veure les imatges de les excursions de la temporada passada i acomiadar als expedicionaris, entre ells, una noia, l’Estel Turbau. De Sarrià també hi pugen en Gerard Suñer i en Marc Terrades. L’Estel i en Gerard pretenen pujar al Baruntse, de 7.129m., i en Marc, s’afegirà al trekking per la vall del Khumbu, i intentarà pujar al Mera Peak, de 6.450m. Com molt bé va dir el president, en Josep Turbau, “la muntanya no competeix amb ningú, sou vosaltres els que competiu amb vosaltres mateixos, i davant la dificultat, el millor és tornar sans i estalvis”.
La muntanya, l’Himalàia, continuarà allà per anar cridant als “himalalts”. Sort.

Els tresors de paper de Quim Corominas




Hi ha una foto en el catàleg de l’exposició antològica de Corominas al Museu d’Història de l’any 2000 on es veu en Quim amb mossèn Gabriel i en Josep Turbau, quan la inauguració de l’exposició que va comissariar Raimonda Coll a Sarrià de Ter l’any 1996. En Quim sempre ha fet bandera de les seves arrels sarrianenques, dels seus inicis en la pintura i del coneixement del paper adquirit al poble, pel fet que sovint anava a la fàbrica de can Butiñà on treballava el seu pare. Alguns dels catàlegs d’aquella exposició els va folrar amb paper d’embalatge d’una bobina de paper Kraft verjurat reciclat que encara guardava, creant alguns llibres únics, de col•lecció. La foto m’agrada perquè es de les poques on es veuen tres persones que han estat tant importants per Sarrià, en Quim, en Biel i en Josep. No ens estranyem doncs, que com el seu pare i com el seu amic mossèn, el seu fill porti el nom de Biel. Poc abans de morir Mn. Gabriel ens vàrem trobar, amb el meu germà, a les escales de la Pabordia, en Biel mossèn pujant i en Quim amb en Biel petit a la bicicleta Força avall, i ara he recordat la foto.

Que en Quim utilitza el paper en les seves pintures no és cap novetat. Els seus primers graffitis, collages i acrílics sobre paper daten de 1976. En l’exposició Pop-up, llibres movibles i tridimensionals, a la Fontana d’Or l’any 1999, ens va mostrar la seva ànima de col•leccionista i una petita part de la seva enorme col•lecció d’articles de paper, llibres, jocs i joguines, la qual va començar el 1975 a Londres augmentant-la per allà on ha voltat. Peces valiosíssimes, úniques, en algun cas, oblidades. Per cada Fira del Paper de Sarrià de Ter, en Quim ha vingut a donar un cop d’ull. Un any el recordo entusiasmant per haver trobat, en una de les parades d’antiquari, un joc que no tenia. La seva mirada d’especialista o de col•leccionista especialitzat, el fa veure rareses on nosaltres només veiem piles d’objectes.

Aquesta mateixa passió pel paper es nota en els treballs que fan els seus alumnes de plàstica de l’Escola Municipal d’Art del Centre Cultural La Mercè. Ens ho recordava Anna Pagans, el divendres 19 de setembre en la presentació de l’exposició Tresors de Paper: les exposicions anteriors de Katxinots (també present a la Fira del Paper) i la de Casacaseta, una ciutat feta de cinquanta casetes de paper per nens de 8 a 13 anys, que es va poder veure al Col•legi d’Arquitectes de la Demarcació de Girona aquest hivern, ens mostren la faceta de pedagog del Quim Corominas més compromès amb la ciutat.

A l’exposició al MIAM de Sete, del 2003, ja va unir les tres seves facetes: col•leccionista, mestre i artista, mostrant jocs movibles de la seva col•lecció, els katxinots dels seus alumnes i llibres d’artista realitzats per ell mateix.

Ara en Quim, ha muntat una exposició amb tot el poder organitzatiu de la Fundació Caixa de Girona: l’Arcadi Calzada en Jordi Blanch i la Rosa Gil estaven una mica nerviosos, ja que el perfeccionisme d’en Quim, la cura de l’últim detall els havia fet trontollar la inauguració. Però en Quim ja no deixa res a l’atzar, la mostra dels seus tresors bé requereix ser minuciós.

En l’excel•lent llibre que acompanya l’exposició, l’Antoni Puigverd ens diu: “en què consisteix la passió lúdica de Corominas?. En la recerca de la meravella. En la persecució de la fantasia, el divertiment, l’enginy, la sorpresa, l’amagatall, el descobriment inesperat...En la set de fascinació. La capacitat de meravellar-se i de meravellar, la necessitat de jugar i de ser atrapat en el joc formen part de la condició infantil, però també de la condició d’artista. El Corominas artista és el Corominas que no es resigna a perdre el vincle fonamental amb la infància. L’esperit i exigència de la meravella inspiren la persona i l’artista. I, consegüentment, també el pedagog. Als seus alumnes, encara no deformats per l’encotilladora percepció de la visió adulta, Corominas els empeny a explorar la seva set de fantasia”.

I en Quim, presentant l’exposició: “en aquesta ocasió vull mostrar peces des del segle XIX a 1930, amb la particularitat que es tracta de ginys de paper transformables mitjançant mecanismes senzills i manuals. En definitiva, aquesta col•lecció té com a nexe comú, el moviment, la transformació, la sorpresa, el canvi sobtat. Tot es plega i es desplega”.

Aquesta exposició és una autèntica meravella. No us la perdeu, hi ha temps fins el 16 de novembre i no deixeu de comprar el catàleg. Les fotografies de Josep M. Oliveras et permeten fruir dels detalls de moltes de les peces exposades.

dilluns, 15 de setembre del 2008

Dies de setembre



El Pont de l'Aigua, tal com era l'any 1938.

A primers de setembre, quan arrenca la Festa Major del Sarrià de Ter torna l’oportunitat de trobar-te amb les persones amb qui convius, no en el petit espai físic de l’habitació pròpia, sinó en el lloc més gran, la casa comuna que és el poble. Per als que viuen a ciutat, aquest retrobament, aquest contacte no és tant intens com a la vila. No calen massa paraules, un somriure, preocupar-se per la salut, per la família, pels anhels, ara per la feina. Ningú soluciona res de ningú, però ens uneix el saber els uns dels altres.

El diumenge 7 de setembre, després de veure l’esbart dansaire de Fontcoberta de Banyoles i tot escoltant l’audició de sardanes de l’orquestra Foment del Montgri, en Lluís Massegur em va dir: “avui fa setanta anys va morir el meu pare”. El 7 de setembre de 1938, un comboi de dos camions carregats de benzina va xocar amb el Carrilet al començament del Pont de l’Aigua. El pare d’en Lluís, en Corona, hi va morir quan va voler ajudar als ferits dins dels vagons del tren. Tant el meu pare, el meu avi, com els meus oncles foren espectadors d’aquest tràgic accident. També en Salvador Ribas, a qui vaig trobar el matí de l’onze de setembre en l’esmorzar català obsequi de l’Ajuntament per la Diada. Li vaig donar el condol per la mort del seu germà, en Jaume, combatent republicà exiliat a Normandia, la mort del qual havia coincidit amb la seva hospitalització. Tot parlant de la Guerra Civil, en Salvador em va comentar que ell s’havia salvat per miracle d’aquell accident, ja que una flamarada l’havia passat pel damunt i només l’havia socarrimat el clatell.

Els actes de la Diada al poble s’han estès a la Plaça Salvador Genís, amb sardanes i l’esmorzar català. Després hi ha l’acte institucional que segueix, fil per randa, el mateix guió amb què aquesta festa es va començar a celebrar al municipi fa quatre anys. Com que en Lluís Aymerich va treure el tema en el seu parlament i en Roger Casero n’ha parlat en el post de la cançó de l’enfadós, vull recordar, per reblar el clau, el que tothom sap però algú s’entossudeix en oblidar: el primer que va celebrar la festa institucional, va ser el govern presidit per l’alcalde Nicolàs Pichardo, un sarrianenc nascut a la Palma del Condado (Huelva), el qual va fer un discurs molt emotiu, molt més ben preparat que el que ens va oferir als soferts oients el primer tinent d’alcalde.

Cada any hi ha algun detall per destacar de la nostra festa, i no només el canvi de marca de cava: aquesta Diada passarà per la de l’aniversari de l’estelada. És la primera vegada que oneja al balcó de l’Ajuntament i presideix els parlaments de l’acte, tot i que haurà quedat en un gest pel consum intern, ja que cap periodista se’n va fer ressò. Per cert, no va caler despenjar la bandera espanyola, ja que fa molts anys, potser deu, que no hi és. Va ser una decisió del consistori quan governava Josep Turbau i ningú ha reclamat que torni a onejar i tampoc ningú els farà cas. La bandera que ens uneix és la catalana, la qual compartim amb els Països Catalans. L’estelada i l‘espanyola ens divideixen i l’obligació de tot governant és fomentar la convivència.

La lliçó magistral d’història per part de Josep M. Nolla, catedràtic d’Arqueologia del Departament d’Història de la UdG, va ser la part dolça de la Diada. Escoltar com per les nostres venes corre la sang dels avantpassats, íbers, romans, visigots, vinculant l’esplèndida vil•la romana del Pla de l’Horta a la intendència del Castellum Fractum de St. Julià de Ramis i a la de la primigènia comunitat de la Kerunta antiga, la qual es traslladà, per raons estratègiques, a la Gerunda romana on fou més efectiu el control de la Via Augusta, va ser una immersió en la història en breus instants.
Josep M. Nolla va recordar-nos la importància del Pont de l’Aigua, del seu antecessor, el pont romà, o del pas que devia existir quan la via Heràclea era utilitzada pels íbers. Del que ha significat per la història catalana el descobriment de la necròpolis visigòtica del pla de l’Horta i de les expectatives posades en les excavacions que s’iniciaran properament a la vil•la romana. Temps enrera creiem que era una utopia, però mercès a l’esforç de l’equip de la UdG, reobrir i tornar a investigar la vil•la romana del Pla de l’Horta, d’aquí a poc serà una realitat. Salve!
Després d’aquesta lliçó, del discurs sobre el finançament de l’alcalde (ara si que fem pinya, i no com va passar amb l’Estatut), els so dels Cantaires de Sarrià, en particular de la Clavellinera, em va semblar música celestial.