diumenge, 15 de juny de 2008

Les galetes Maria



M’hi vaig començar a fixar el mes de febrer. Ja aleshores els newletters d’economia bolcaven notícies d’infart, i a la feina vàrem començar amb el pla de contingència, sobretot la recerca de nous productes i mercats per omplir la producció, davant la constant davallada de comandes. El consum queia en picat i tots els índexs pronosticaven que la situació no milloraria ni amb la temporada turística. Venen maldades per un parell d’anys, ens varen dir.

Als lineals del supermercat, sobretot en el cantoners, on se situen les ofertes, va aparèixer la galeta Maria. Ja ens havíem oblidat de la galeta dels esmorzars de quan érem petits, dels berenars de llet amb galetes.
Acostumats als cereals i als croissants, la galeta dormia el son dels justos, o si més no, tancada la polèmica de la venda de la fàbrica d’Aguilar de Campoo, per part del grup United Biscuits al Grupo Siro, de la Maria Fontaneda jo no n’havia sentit a parlar més. De cop, em varen venir a la memòria les paraules del professor de màrqueting, quan ens comentava que la galeta Maria era com la moneda refugi pels responsables dels supermercats: la gent necessita comprar un producte barat i alhora que alimenti. És a dir, els responsables de vendes busquen un producte atractiu per tal que la gent continuï entrant als supermercats. El pitjor que els pot passar és que els desapareguin els clients per no trobar alternatives al seu pressupost.

La galeta és com una faula: ens hem d’adaptar al que ingressem, però el més important és que hem de continuar menjant. I com bons mediterranis, sortirem amb els amics, a sopar (no prendrem postres), a prendre una copa (només una o bé cervesa), a escoltar un concert (gratuït), anirem a la platja (si fa sol), i potser només farem una setmana de vacances, però segur que ens continuarem divertint com quan ens vàrem pensar que, pel sol fet que el banc ens donés crèdit ja érem rics i tant sols era un miratge.