divendres, 15 d’agost de 2008

L'aigua de les fonts públiques

La font de la placeta de La Rasa

Font per estrenar del Passeig Cinto Verdaguer

La font del Pla de l'Horta


Font de la plaça de l'iglú, al Pla de l'Horta

En el darrer ple del mes de juliol a l’Ajuntament de Sarrià de Ter, l’alcalde, Roger Torrent, ens va dir que, per continuar amb l’estalvi d’aigua i per no malbaratar-la, havia ordenat que les fonts públiques del poble continuessin sense subministrament. Vaig quedar astorada, ja que la font de la placeta sabia del cert que rajava, per què hi passo tot sovint pel davant, però la Loli Fernández, la nostra companya de grup del PSC, ens va comentar que al Pla de l’Horta no rajaven i que justament se’n havia adonat pel fet que un nen s’havia fet mal i la mare no li havia pogut rentar la ferida.

Avui, tot donant una volta pel poble, he volgut comprovar-ho. No sé si és que l’alcalde ha fet extensiva l'ordre per totes les fonts, ja que no sembla que s’hagi complert, per sort, del tot. La font de la placeta i de la plaça Emília Xargay, a Sarrià de Baix, ragen. Les del Pla de l’Horta, cap, i a més, la nova del passeig Cinto Verdaguer, que encara està per inaugurar, ja li falta el piu de pitjar. La de la plaça dels Vinyers raja i la del Pla de la Rasa, no.
Bé, és només una enquesta petita, ja que no les he guaitat al cent per cent, però amb l’estadística ja en tinc prou. Serveix d’alguna cosa tancar l’aigua de les fonts públiques, unes fonts que tenen un sistema d’obertura controlada?. Francament, només per fer empipar al veïns i veïnes, i que es recordin de l’Ajuntament.

Com que l’article que en Joan Barril va escriure el sis de febrer al Periódico de Catalunya, a propòsit de la sequera és prou eloqüent, ho deixo aquí. I espero que d’aquí a poc, totes les fonts ragin.

Demagògia de l'aigua

"Quan falten les aigües enormes s'ha de demostrar que es fa alguna cosa amb les aigües petites. Més important que les solucions és el moviment. A la novel·la d'Isak Dinesen Memòries de l'Àfrica, es veu uns indígenes corrent una vegada i una altra per l'horitzó. La baronessa Blixen pregunta: "¿Què fan aquests homes, que tot el dia estan corrent?". Li responen que fa una setmana que el lleó va entrar al seu poblat i es va emportar una criatura. L'estan buscant. Amb bon criteri, la baronessa diu que, una setmana després, no trobaran mai viu el nen que el lleó es va endur. "Això ja ho saben, aquests homes", li expliquen. "Però corren per foragitar la seva culpa".

Amb l'aigua minvant passa el mateix. D'entrada, se suprimeix el reg dels jardins públics. Després, es talla el subministrament a les fonts ornamentals. Finalment, desapareix l'aigua de les fonts públiques, aquest invent antiquíssim que permetia als romans rentar i rentar-se, cuinar i regar les flors. Que en l'inesgotable dispendi d'aigua acabin pagant el plats trencats les fonts públiques és matar formigues a canonades. L'aigua mínima de qui té set no és aigua, és alguna cosa més seriosa. És un valor de civilitat. És una virtut cardinal. És la base de la convivència en el desert. Un dia vaig parlar amb una funcionària que es dedicava a comptar l'aigua consumida a les fonts públiques, per cabal i per hores. Era l'aigua de la sortida dels col·legis. L'aigua dels barris pobres que fugen de l'envàs de plàstic. L'aigua que aprofiten ocells i coloms. L'aigua que serveix per refrescar-se la cara després de plorar. L'aigua que, segons la llegenda, força el bevedor a tornar a la ciutat generosa i oberta. Les fonts ja no són fonts, potser precisament perquè són públiques. És la demagògia dels fets, el subratllat d'una operació de trasbals d'aigua via marítima que és políticament molt més dolorosa i incomprensible. ¿Per què, davant de les grans emergències, sempre s'acaben restringint els petits drets dels més febles? "