L’Audiència Nacional ha admès a tràmit una querella interposada per supervivents espanyols dels camps de concentració nazi a quatre suposats membres de les SS, Johann Leprich, Anton Titjung, Josias Kumpf, i John Demjanjuk, ara residents als EEUU, que varen perseguir els presos dels camps de Mauthausen, Sachsenhausen i Flossenbürg. Al camp de Mauthausen, d’Austria hi varen a anar a raure més de 7.000 espanyols.
La trista història d’aquest camp i una primera relació dels catalans que hi varen morir és troba en el llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis (Ed.62, publicat per primera vegada el 1977 i reeditat el 2001). També ha fet fortuna el llibre i el documental sobre Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen (Ed. La Magrana 2002), el qual va guardar els negatius de les fotos que va fer al camp i que varen servir per inculpar a alguns nazis en el procés de Nuremberg.
Si bé els dos llibres esmentats són documents històrics, sobretot la consulta del de Montserrat Roig, amb el detall poble a poble de les persones que varen morir a Mauthausen, aquest any han circulat dos llibres que donen una visió molt diferent dels alemanys, allunyada de l’horror dels camps. El primer, La lladre de llibres de Markus Zusak (Ed. La Campana, 2007) se centra en les peripècies d’una nena que aprèn a llegir amb pocs llibres, entre d’altres un llibre de l’enterramorts, i el Mein Kampf, el qual acabarà sent utilitzat per dibuixar. La vida miserable, amb poca estima i pocs recursos amb què ha de viure la petita Liesel mentre Alemanya comença a envair els països veïns, s’altera amb l’arribada d’un jueu que la seva família adoptiva amagarà. Els diàlegs entre els nens són frescos i innocents, així com els de Max, el noi jueu que intenta entretenir i educar la nena i que acabarà al camp de Dachau, prop de Munic.
La major part de les crítiques literàries s’han centrat en el fet que el llibre és un cant a l’afició a la lectura, a l’aprenentatge malgrat les adversitats, i sobretot es fa estrany que la veu del narrador sigui la mort. A mi em va cridar l’atenció els detalls de la vida quotidiana abans de la Segona Guerra Mundial, quan Hitler ja havia arribat al poder. No oblidem que l’ Alemanya d’abans de la II Guerra estava enfonsada econòmicament, amb una inflació desbordada, i que per això va pujar el nazisme. Els cabdills sorgeixen quan les democràcies no saben respondre als problemes bàsics de la gent, sobretot la feina i el menjar.
Un altre llibre sobre el nazisme, El niño con el pijama de rayas, de John Boyne (Ed.Salamandra 2007), no és un llibre estrictament ben escrit i es considera una novel·la per joves. Tota la trama condueix al tràgic final, la paradoxa del que li pot passar fins i tot al comandant en cap del camp d’Auschwitz: el seu fill Bruno es disfressa de nen del camp per ajudar al seu amic Shmuel a trobar el seu pare, seguint el joc dels exploradors. Ni l’un ni l’altre sortiran mai del camp i la família no sabrà mai com va desaparèixer el noi. La veu que narra es infantil, i els diàlegs també. En una ocasió Bruno li pregunta al seu pare qui son les persones que veu per la finestra vestides totes iguals: això no són persones, li respon el seu pare, fent referència als presoners jueus del camp d’Auschwitz.
Com en el de la Lladre de llibres, el narrador se centra en la vida quotidiana fora dels llocs tràgics que han avergonyit Alemanya. Bruno es massa jove per saber què passa, i els més grans estan envoltats de l’aureola militar i tampoc volen saber res del seu entorn.
Els alemanys varen començar a reaccionar quan les bombes dels aliats varen destruir les ciutats. Massa tard i massa poc. Els crims contra la humanitat no prescriuen i si els membres de les SS que han localitzat als EEUU poden ser jutjats, millor ara que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada