Cicle d'estiu al Truffaut

Aquesta setmana es projecta al cinema Truffaut la pel·lícula libanesa Caramel, l’opera prima de la cineasta Nadine Labaki, alhora una de les protagonistes. Una barreja d’històries femenines, molt habituals i poc glamoroses. L’ambient patriarcal i masclista del país, on es barregen les religions musulmana i cristiana aparentment sense fricció, les fa rebels, transgressores només pel fet de voler imitar les modes i els costums occidentals. El caramel no és més que la pasta feta amb sucre, aigua i llimona amb que les dones musulmanes es depilen. Comèdia i drama, tot un món femení dins d’un saló de bellesa.

El Cinema Truffaut té la bona pensada de reposar dins del seu cicle d’estiu les millors pel·lícules independents de l’any en versió original. La primera, per mi, la més impactant, ha estat Into the wild (Hacia rutas salvajes) del director Sean Penn, la història d’un jove idealista americà que se’n va a viure tot sol a Alaska, “sense bitllet de tornada”. En el seu periple, el jove passa per una comuna hippy a Califòrnia, amb idíl·liques imatges del Big Sur, pels ràpids del Grand Canyon, per Los Àngeles, una ciutat hostil, fins arribar a Alaska, massa salvatge per tant poca infraestructura, un paisatge que l’acaba conduint a la mort per enverinament. Magnífiques vistes, magnífiques frases com que la felicitat es millor quan es compartida. Quan s’adona que necessita companyia, ha quedat atrapat per la natura, sol dins d’un vell autobús, sense menjar, sense ningú a qui demanar auxili.

Irina Palm és una història que sembla inversemblant però probablement es dóna en més casos dels que som capaços d’imaginar. Una senyora vídua, d’un llogarret anglès on no sembla que hi passi res, tret de les xafarderies a l’hora del te, es veu obligada a acceptar una feina en un local del Soho londinenc per poder guanyar diners ràpidament i enviar el seu nét a Austràlia per un tractament vital. La feina en qüestió, masturbar homes darrera d’un forat, és motiu de polèmica entre les seves amigues i el seu fill. En tota la història, la més noble sembla la seva jove, la qual li resta agraïda: “sempre diem que faríem qualsevol cosa per salvar el nostre fill. Però no sempre acceptem ens diguin quina cosa és”.

La pel·lícula a de la setmana passada, 4 meses, 3 semanas, 2 dias, narra la trista història de d’un avortament clandestí, les peripècies que passen dues joves romaneses per aconseguir el contacte, els diners i l’habitacle, la misèria d’haver de desfer-se del cos del nonat, la por a la repressió, la miserable quotidianitat de la Romania en l’època de Ceaucescu. Tant real, que segurament encara deu passar, sinó a Romania a qualsevol país manat per un dictador.