La loteria, com el torró, forma part de la liturgia de les festes de Nadal. Compartir i repartir falses il•lusions, tot un muntatge de la poderosa màquina estatal, una formidable campanya mediàtica. Després venen les imatges dels premiats, pel sol fet d’haver encertat un número, entre els 100.000 del tambor, una esquifida probabilitat ampliada per la televisió i les participacions. La festa no seria tal si no hi hagués cava, mullar-se la gola i la closca, en sentit literal. Els afortunats brinden i ensenyen la butlleta i els bancaires els espien com els voltors la seva presa.
Brindem amb els amics i amb la família, ens desitgem bones festes nadalenques i un bon cap d’any. Els 365 dies que venen al darrera ja es faran sentir, un a un, que no tenim pressa. Es succeeixen els àpats de comiat, amb l’amic invisible, aquest any retornat a la modèstia del detall de temps enrere. Tornem a les coses fonamentals i deixem les aparences, ens palpem les butxaques i notem com s’han aprimat i, per altra banda, com s’han allargat les vacances, gairebé coincidents amb les escolars. Enguany ens regalem temps per compartir.
El dia que mig món s’havia tornat boig amb la loteria, a la feina varem fer una celebració especial: tot l’equip tècnic de la fàbrica i els muntadors italians vàrem brindar per la nova màquina de paper. Després de tres anys de desenvolupar un projecte laboriós, feixuc i costós, el paper va arribar a la pope: brindar amb cava del Penedès i galetes de Camprodon, va ser una senzilla recompensa a l’esforç i a la tenacitat. Vàrem acabar polsosos, emblanquinats, però somrients.
Dies així recordes allò tan predicat que la millor loteria que et pot tocar és tenir salut i feina. Per això, com bons mediterranis, aprofitem cada motiu, cada aniversari, per brindar amb cava, amb els companys, amb els amics, amb la família. Per les petites coses que ens fan feliços.
Xin xin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada