divendres, 12 de desembre de 2008

El maltractament psicològic



El 25 de novembre es va commemorar el Dia en contra la violència de gènere, i l’àrea de serveis socials de l’Ajuntament de Sarrià de Ter va tenir la bona pensada de programar l’obra Júlia, de la companyia Kilalia, una obra en la qual els espectadors, amb les seves aportacions poden canviar el rumb de la història que s’explica. La Júlia, una mestressa de casa atrafegada i sobrepassada de feina (regenta una merceria, porta la casa i ha de tenir cura d’una àvia amb alhzèimer) es planteja d’anar a Barcelona un cap de setmana per anar al teatre amb les amigues. En el moment en què ho planteja al marit, comencen les discussions. Mica en mica, els espectadors varen dir la seva opinió o com resoldrien el conflicte: intentar convèncer-lo amanyagant-lo amb mims, fent-lo entendre que la cura de la seva mare és la seva responsabilitat, que la filla la pot substituir en el breu temps que estarà fóra , que té dret a tenir temps per ella...moltes raons i possibles solucions però sempre donades des de l’òptica de la dona que era qui veia el problema. L’home en cap moment va veure un problema, només una rebel•lia al seu ordre establert, que s’havia de complir passés el que passés, ja que ell “treballava” moltes hores i “tenia dret” a sortir el diumenge a veure el futbol amb els amics.

A la sala també hi havia homes, però la majoria érem dones. Per norma, les solucions que es troben són a la nostra mida, seguint una pauta més emocional que econòmica. Va haver qui va dir que si en vint anys de relació no s’havia arribat a un consens, aquella relació no tenia futur. És el que sol passar, quan la dona diu prou i si té mitjans per guanyar-se la vida, deixa l’home i les seves raons. En el cas de la Júlia, hauria d’haver valorat la seva feina en termes econòmics i socials. És a dir, el treball a la casa, la cura de la gent gran i depenent tenen, no sols el valor afectiu i de cohesió familiar, sinó també un valor econòmic molt important que prou bé coneix qui l’ha de contractar. La feina a la merceria, potser és de poc ingrés econòmic, però d’alt valor social per les relacions de veïnatge que crea. Una vegada mesurat tot en termes econòmics o diguem-ne més materials, segurament el treball de paleta de l’home no estaria tant per sobre del de la dona, si res més no menysprearia una feina per la qual la Júlia no rep cap compensació, només retrets

A la pel•lícula Forasters de Ventura Pons, els veïns de l’immoble del Poble Nou que arriben als anys seixanta simbolitzen una família andalusa nombrosa on l’home pega a la dona quan ha begut. A més de recrear un tòpic, és la imatge més coneguda de la violència de gènere, el maltractament físic. En les relacions de parella, el més desconegut és el maltractament psicològic i tot just ara se’n comença a parlar obertament i a fer-ne divulgació.



En el debat de l’obra Júlia varem nomenar dos llibres molt recomanables: “Atrapada en el mirall de Gemma Lienas i “Amores altamente peligrosos” de Walter Riso. Aquest darrer descriu a grans trets, els estils afectius dels quals un/una no s’hauria d’enamorar i que, segons ell, representen 20% de les relacions de les parelles:
1.L’estil histriònic teatral (l’amor que fustiga)
2-L’estil paranoic/vigilant (l’amor desconfiat)
3-L’estil passiu/ agressiu (l’amor subversiu)
4-L’estil narcisista/egocèntric (l’amor egoista)
5-L’estil obsessiu/compulsiu (l’amor perfeccionista)
6-L’estil antisocial (l’amor violent)
7-L’estil esquizoide/ eremita (l’amor desvinculat i indiferent)
8-L’estil limítrof/ inestable (l’amor caòtic)

Aquest és un bon llibre de consulta per qui es planteja dubtes en la seva relació de parella. Dóna moltes pautes com per resoldre el conflicte, però sobretot, el més fonamental, per entendre perquè hom arriba a una determinada situació no només psicològica sinó també física.

Sovint trobem dones amb problemes de fibromialgia, dolors musculars, fatiga crònica, irritabilitat, tristesa, ganes de plorar. Són símptomes clars d’un alt estrès emocional i que en la seva majoria deriven d’una relació de parella deficient, com en el cas que ens explica Riso, de dones que conviuen amb homes egoistes o, encara pitjor, esquizoides. Aquest tipus de problemes físics acaben en depressió, amb la pèrdua del treball i sobretot de l’autoestima. La Gemma Lienas ho diu molt clar: “les dones hem de recuperar la nostra autoestima i els homes plantejar-se la seva masculinitat”.

PD. Una bona web de consulta: dones en xarxa