Poques vegades tenim ocasió d’assistir a un espectacle tan profund i tan actual com el que en Pep ens va oferir el dijous a la casa de Cultura en la inauguració de l’exposició l’autisme del jo. La Dolors Bosch, activista a favor dels artistes gironins, em va definir en Pep com contemporani, conceptual, innovador i jove amb molt talent. En Pep defuig el que és convencional i s’endinsa en el món virtual del videoart sense deixar les seves habilitats manuals, amb el treball previ a la fusteria, modelant un titella, el seu doble “la fusta de cedre te el color de la pell humana”, ens diu Caterina Pascual. El seu cos elàstic, fibrós, treballat a la muntanya i al taller, serveix de fil conductor de la seva experimentació, de la recerca del seu propi jo: s’abraça, dansa, s’amanyaga, s’entendreix amb el titella, fins a quedar extenuats al terra, en una relació d’amor i odi entre ell i si mateix.
La performance de la inauguració, sense parlaments de polítics (al•leluia), fou una acció de descomposició física de l’artista: els ossos blancs sobre un fons de carbó negre, la carn ennegrida sobre una catifa blanca, el cos nu d’en Pep sobre retalls de pell i la cara darrera una màscara, l’artista separat en les diverses parts d’un tot, a la vegada amagat darrera una careta.
Les tres accions Camí de la frontera, La Pietat i Nu han estat filmades per Quim Paredes, amb música de Paco Viciana. Ens va impressionar aquesta versió de La Pietat, el davallament de Crist a la Creu, sostingut pel titella, una actualització d’un clàssic del renaixement italià. Va haver-hi qui ens va comentar que la seva manca de formació religiosa l’impedia copsar la profunditat que nosaltres veiem en aquella acció. És cert que hi ha tota una generació que no ha rebut cap influència religiosa, però per entendre l’art s’ha conèixer el simbolisme religiós, ja que forma part de la nostra cultura i de la nostra història.
En la inauguració ens vàrem trobar molts sarrianencs, familiars, components del grup muntanya, artistes, en Quim Corominas, la Montse Costa, en Manel Martin, en Jordi Amagat, molts amics que segueixen la seva trajectòria, el seu art agosarat.
A Sarrià de Ter hem pogut veure dues exposicions d’en Pep: una de col•lectiva, per la 1a Fira del paper l’any 1999, un laberint de paper cristall, transparent en una de les habitacions de l’edifici Rafel Masó i una altra de magnífica que va titular “entre l’art i el cosmos” a la sala patronat l’any 1998. La seva obra més representativa a Sarrià és l’escultura de l’iglú, a la plaça Salvador Genís.
En el darrer ple municipal, la col•locació d’una placa a l’iglú, en record del projecte Apadrinem escultures dels nens del CEIP Montserrat i dels Amics de la Unesco va ser objecte d’un prec per part meva per tal que es constituís el Consell de Cultura. La placa que podeu veure davant d’una altra que hi posa el nom de l’artista s’ha dissenyat sense tenir en compte ni l’espai, ni l’escultura. De fet en Pep no n’hi vol cap de placa, ja que l’escultura ha de tenir l’ús de tobogan pels infants i prou. El problema no és ben bé la nova placa, que també, sinó que del projecte escolar i del seu informe només s’ha tingut en compte la part que afavoreix als polítics i s’oblida la reclamació del manteniment permanent que necessita l’escultura: per dins està bruta de grafits, de restes d’haver-hi fet foc i d’humanitat. En definitiva, només s’està pel que és accessori i no pel que és fonamental. Totalment a les antípodes del que en Pep, amb el seu art ens vol ensenyar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada