Lliçons

Josep M.Sansalvador i Màrius Serra en la xerrada "Plaerdemallengua" a Sarrià de Ter. La foto és d'en Quim Llunell

No els coneixia de ben res, però han irromput en la meva i, penso, també en la vostra vida. Són persones que han deixat de ser anònimes perquè algú ha escrit sobre elles o perquè algú els ha recordat. Algú, una persona propera, ha pensat que expressar els sentiments escrivint és una manera d’alleugerir el dolor i de compartir també l’estimació.

Dues necrològiques d’aquesta setmana m’han cridat l’atenció: la de Josep Martí i Llari, el pare de l’Antoni Martí, i la d’en Lluís Serra, en Llullu, el fill d’en Màrius Serra. L’Antoni, en Toni de Videoplay, ens parla del silenci a què es va obligar el seu pare per haver estat capità republicà i de la seva vida senzilla a La Bisbal. En el seu adéu, l’adéu al seu pare, en Toni acomiada a tota una generació que va malviure i a un pare generós fins el darrer moment, quan dóna el seu cos a la Universitat. La darrera lliçó d’un gran home.

D’en Llullu no en sabríem res si el seu pare, en Màrius Serra, no hagués volgut fer-lo visible en el llibre Quiet, si no hagués volgut compartir els seus sentiments vers ell. D’aquesta manera, en Màrius també va mostrar la lluita de la seva família per integrar un nen pluridiscapacitat en la societat, per intentar fer una vida normal malgrat tots els entrebancs i per millorar la situació del seu fill. Amb el llibre i amb la campanya i espectacle “mou-te pels quiets”, en Màrius va aconseguir fons per la fundació Nexus i l'escola Guimbarda, les quals ajuden a les famílies amb nens com en Llullu. Fidel al seus jocs de paraules, en el blog hi trobem aquesta entrada: “Ja ho saps, si et mous pels Quiets, potser acabaràs sabent qui ets”. Una lliçó magistral, la d’en Marius.