dimarts, 14 de juliol de 2009

Voler i doldre: sentiments contraposats



A l’acte que ERC va fer el 12 de juny a Sarrià de Ter per passar balanç de la legislatura, l’alcalde Roger Torrent, va definir el projecte de la nova biblioteca Emília Xargay com “una patata calenta positiva”. He de reconèixer que el seu lèxic a vegades em desconcerta i, en aquest cas, no se si l’adjectiu és un neologisme, una varietat de la patata brava o un joc sexual. En el llenguatge convencional, una “patata calenta” seria allò que crema i que ningú vol. Al afegir-hi positiu, es contradiu. Sembla que ho vol, però li dol.

De fet, és una definició poc encertada per un projecte que jo qualificaria de complex, però alhora il•lusionant i engrescador. Les possibilitats de tot el projecte són impressionants i s’ha de veure en el seu conjunt i saber preveure com quedarà per minimitzar els entrebancs que, com en tota construcció, es van trobant. Ara bé, com que el govern de l’ajuntament de Sarrià de Ter no ha volgut l’ajuda que, des del grup municipal del PSC, els hem ofert en múltiples ocasions per resoldre els problemes que plantejava aquest projecte, no esperi ara ens solidaritzem amb els inconvenients. Agrairem s’acabi i arribi a bon port i esperem poder gaudir de l’equipament, com tothom.

Aquest és un projecte resultat d’una negociació urbanística amb els propietaris dels terrenys que ocupava la Coca-Cola. El nou centre cultural neix en l’espai destinat a equipament públic i inclou, en concepte d’obra, l’import de l’aprofitament mig de tot el pla especial. En d’altres plans especials, les compensacions han estat unes altres. I així, a batzegades, aprofitant la urbanització d’uns terrenys, els ajuntaments s’han anat dotant d’equipaments. Un altre cas conegut es va produir quan la construcció del Pla de l’Horta, que es va cedir una parcel•la al Departament de Salut per construir el nou CAP, el qual dóna servei a una àrea molt més gran que la del municipi.

El passat 10 de juliol es va signar un conveni entre l’Ajuntament de Sarrià de Ter i la Universitat de Girona pel qual se cedeix una parcel•la de 20.532m2 del mas Boscosa amb la idea s'hi ubiqui la Facultat de Medicina, l’Escola Universitària d’Infermeria i la seu de la Fundació Institut d’Investigació Biomèdica de Girona, el que es considera un Campus de la Salut. Els actuals propietaris han d’entregar aquests terrenys totalment urbanitzats.
Es preveu un sostre edificable de 66.826,65 m2, dels quals 26,730m2 seran per usos no residencials i d’aquests, uns 8.019m2, seran per usos prioritaris relacionats amb les ciències de la salut (col•legis professionals, centres d’investigació, centres d’anàlisi, etcètera). La resta de sostre edificable, uns 40.095m2 serà per usos residencials, dels quals s’ha de destinar un 30% a la construcció d’habitatge protegit.

Més o menys, així és com ha aparegut en la premsa. Pel municipi de Sarrià de Ter, la presència del Campus de Salut significa un canvi en l’orientació econòmica vers una activitat terciària i de serveis i no tant de producció, com ha estat tradicionalment el sector paperer. Seran, entenem, unes instal•lacions que acolliran personal altament qualificat.
Com tot projecte arrenca de molt lluny. Els propietaris dels terrenys, els Srs. Jordi Roche i Jordi Bosch es varen entrevistar en diverses ocasions amb l’aleshores alcalde de Sarrià de Ter, en Josep Turbau, per obtenir la requalificació d’aquests terrenys. En la darrera legislatura, de 2003 a 2007, ens varem oposar a la requalificació, passar de sòl industrial a residencial, ja que varem estimar que les pretensions de sostre edificable eren excessives i, tot que es preveien compensacions econòmiques, eren insuficients per les necessitats que es generarien una vegada els nous habitants s’empadronessin al municipi. Almenys caldria ampliar l’escola primària i fer una nova escola bressol.

Com que sospitàvem que els propietaris no defallirien en l’intent de la requalificació i, assabentats que es volia construir un nou Hospital Trueta, vàrem demanar entrevistar-nos amb els responsables de la Conselleria de Salut. Així, en una entrevista al Parlament de Catalunya amb Marina Geli, una delegació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter formada per Nicolàs Pichardo, Roger Casero i jo mateixa, varem entregar els plànols dels terrenys i es va parlar sobre la possibilitat que el nou hospital es construís en el mas Boscosa, amb el benentès, que donat que ens oposàvem a requalificar, el preu del sòl hauria de ser preu industrial.
Quan al cap d’un parell d’anys es va presentar l’oportunitat de fer la Facultat de Medicina en aquests terrenys, com a compensació per passar a sòl residencial, el nostre sentiment va ser agredolç. Per una part, vèiem important la implantació d’un equipament d’aquesta envergadura; per altra vèiem com es “colava” una nova zona residencial. Voler i doldre. Però a diferència dels plantejaments inicials, ara si que les compensacions eren importants, i sobretot menys sostre residencial que el que es demanava inicialment. Per contra, tot l’equipament públic, passava a un ús provincial, no exclusivament sarrianenc.

Quan vaig llegir l’entrevista a Andreu Mas- Colell publicada a La Vanguardia, on afirmava que la bombolla immobiliària l’havia provocat en part un finançament local mal resolt, vaig pensar que, la Generalitat de Catalunya, es a dir, el govern que ha de vetllar per tal que els pobles no creixin desmesuradament, no havia fet be la seva feina. Si, com sembla, existeix la necessitat de construir un campus de Salut a Girona, no es podia haver plantejar comprar els terrenys directament i deixar de banda una operació immobiliària, per acabar obtenint els terrenys gratuïts?
Al cap i a la fi, la Universitat de Girona ha acabat externalitzant un cost, el dels terrenys, i qui ho paga és Sarrià de Ter.

No és una decisió fàcil. Segurament, en el futur, veurem que haurà estat un encert. Però sempre ens queda el sentiment, o el pensament, que ens hem vist obligats a acceptar una “crosa”, una nova zona residencial, quan, de ser un país amb prou finançament i idees clares, s’hauria construït el Campus de la Salut sense cap més compensació.

P.d. Sobre aquest tema en Roger Casero n’ha parlat en el seu blog rogercasero.blogspot.com