dilluns, 6 de juliol de 2009

bestioles i animalons



Des de fa alguns dies, una parella de gavians argentats es passeja per la teulada de casa. Ho fa a trenc d’alba, quan clareja, i no en tenen prou amb escridassar-me i emetre aquells sons estridents que desperten els més dormilegues, sinó que em mostren les seves potetes carbasses des de la claraboia. És una visió estrambòtica, de sota només els veig les potes, la panxa blanca i el bec. Quan se’n van han deixat un regueró blanc que, per sort, les tempestes d’aquestes tardes de juliol s’emporten canonada avall.

Sembla que això de viure prop del riu te premi. Ja hem anat esquivant els ruscs d’abelles que amb la calor construeixen, curiosament, en una tanca metàl•lica. Piquen les abelles, ho dic per experiència, o sigui que sense cap compassió les ruixo amb un xiu xiu del que primer que arreplego i a volar cap a una altra contrada.

Hi ha pels vorals, altres animalons més simpàtics. Sense anar gaire lluny, al cancell de la porta del pis em vaig trobar un dragó. Amagat rere l’estora “Home, Sweet Home”, va sortir espantat cametes ajudeu-me. De primer, esverada, el vaig perseguir escales avall fins deixar-li la porta del carrer oberta. Tota amorosa, amb bones paraules, el convidava a sortir de la casa gran: que si a fora hi trobaràs mosquits, que la llum del carrer t’enlluernarà, que hi trobaràs alguna escletxa per amagar-t’hi, que allà hi deus tenir la teva dragoneta..., res, ni flowers. Ni els meus intents de seducció, ni quan el meu pare, armat amb una escombra, el va començar a tustar. Es va escapolir dins del rebost i no se si encara hi és i s’està cruspint les cebes o s’ha reencarnat en el que ara hem trobat amagat rere un test al terrat.
Darrerament casa meva sembla la de Gerald Durell a Corfú, magistralment relatada en aquell deliciós llibre “La meva família i d’altres animals”.