Esmorzàvem aquest diumenge amb la notícia que les dues filles d’en Fèlix Millet, la Clara i la Laila havien celebrat el convit del seu matrimoni al Palau de la Música, amb les despeses pagades a càrrec de la Fundació que fins fa poc dirigia el seu pare. En segons quins àmbits de la burgesia catalana això, la utilització dels espais públics o de propietat d’una fundació, els deu semblar el més normal del món.
L’estiu del 2005, la Fundació Caixa de Girona va programar una exposició de l’escultor Berrocal als jardins de Cap Roig. Dins del castell s’exposaven les peces més petites i delicades, però a l’hora d’accedir-hi se’ns va comunicar que l’exposició havia estat desmuntada per preparar el dinar del casament del fill de Josep Carreras. En el moment de pagar l’entrada ningú ens havia advertit de les limitacions de l’exposició i, la veritat, no vàrem veure lògic que l’exposició es desmuntés una setmana abans de la data i, en particular, per un acte privat. Els meus amics de Barcelona, més acostumats que pas jo a queixar-se em varen animar a fer-ho.
Va ser prou fàcil, via l’e-mail de la web de la Fundació Caixa de Girona, dirigit al president Sr. Arcadi Calzada, vaig comentar el cas i sobretot vaig incidir en el fet que a la Costa Brava li convenen exposicions d’aquest nivell, però no és rigorós desmuntar-la abans de la data prevista. Vaig rebre una resposta de cortesia, donant-me la raó i oferint-me per “compensar-me” el catàleg de l’exposició. La meva resposta va ser afirmativa, els vaig donar l’adreça de la biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter, amb el prec que en el futur, ens enviessin més catàlegs per la col•lecció d’art de la Biblioteca. El llibre va arribar amb una targeta del president. Comme il faut.
De catàlegs de la Caixa de Girona, a la biblioteca no n’hem rebut cap més, i això que tampoc n’hi ha tantes a Girona. No haurien de rebre les biblioteques els meravellosos catàlegs que la fundació sol encarregar al dissenyador Antoni Maria Rigau, AMR?. Suposo que entre els compromisos institucionals i personals ningú ha pensat en el públic en general de les comarques gironines, això que hi ha un munt de dipositants anònims.
Tot plegat ho he recordat avui, amb aquest culebrot d’en Millet. I potser no tindria més importància si no fos que el castell de Cap Roig pertany a la Fundació Caixa de Girona, que el fill del cantant Josep Carreras no és ningú per casar-s’hi, que el cantant prou que deu negociar el seu caché quan actua (o això formava part del pagament en espècie, és a dir en negre?), i que el Sr. Arcadi Calzada, en qualitat de membre del Consell d’Administració de la Fundació del Palau que no sabia què hi passava, ni què ni com s’ administrava, prou que deuria anar als dos convits.
Res, foteses, tot això només és enveja, que ni a tu ni a mi ens hi han convidat, ves.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada