dilluns, 5 d’octubre de 2009

Som (una mica) més pobres



L’anunci fet per la ministra d’Economia Elena Salgado d’una pujada dels impostos per al proper any està generant una gran quantitat de crítiques, no totes de tipus econòmic, sinó moltes de caire polític, ja que s’aprofita la feblesa de l’economia per intentar enderrocar el govern de Zapatero. Es proposa, en els propers pressupostos de l’Estat, pujar l’impost sobre la renda de capital que ara tributa un 18% fix, abolir la deducció de 400€ de l’IRPF que s’ha aplicat en els darrers dos exercicis i pujar l’IVA, del 7% al 8% i del 16% al 18%. L’Iva reduït, el que afecta als productes bàsics i culturals es deixa en el 4%. A més es redueix la despesa corrent i d’inversions dels ministeris i també les transferències a les autonomies i a les hisendes locals.

Vist des del punt de vista de la situació de crisi actual, una pujada d’impostos no afavorirà la demanda i pot frenar la recuperació de l’economia espanyola. En això coincideixen els analistes i els polítics. Altra cosa és com fer quadrar els pressupostos i com frenar el dèficit públic. Quan es varen començar a aplicar els plans d’estímul a l’economia, sobretot els fons per ajudar les entitats financeres i més endavant els ajuts per la compra d’automòbils, ja es varen sentir veus que aquesta major despesa només es podia mantenir uns pocs anys, ja que seria insostenible a llarg termini. També es va criticar l’ajut dels 400 euros per tractar-se d’una promesa electoral, però sembla que aquests diners es varen destinar més a l’estalvi que a afavorir el consum.

Què és el que ha motivat al govern anunciar una pujada de l ’IVA a partir del segon semestre del 2010?: L’enfonsament dels ingressos per IVA, que segons va manifestar el secretari d’Hisenda i Pressupostos, Carlos Ocaña, han baixat en un 38,4% respecte l’any 2008. Si l’IRPF ha caigut un 17,6%, en consonància a la caiguda de l’activitat, com és que l’Iva ha baixat tant, més del doble?. Per les mesures d’augment de liquidesa de les empreses, l’avançament de les devolucions, l’ampliació de les devolucions mensuals i sobretot pels aplaçaments concedits.

L’Iva per les empreses és un impost neutre, però té un gran impacte financer. En un moment de greus dificultats financeres, les empreses han trobat una via de finançament barata, és a dir, sol•licitar un aplaçament i pagar un interès no gaire alt. A vegades fan una cosa més senzilla, paguen les factures realment cobrades i deixen per més endavant les dels clients morosos. Segurament també la menor activitat està provocant un major frau en els sectors clàssics, el minorista i el de serveis. Per tant una pujada d’Iva farà augmentar els preus, augmentarà el frau o bé disminuiran els marges empresarials si l’efecte impositiu no es trasllada al consumidor. I sens dubte s’agreujarà el problema del finançament de les empreses. Quin panorama! Per altra banda, he sentit dir que, com que ara hi ha deflació, un augment d’un punt d’inflació serà positiu per les expectatives, sobretot pel moviment d’estocs que sol ser especulatiu. L’economia també és psicologia!.

El professor de l’IESE, Alfred Pastor, diu a la secció Dinero de la Vanguardia d’aquest diumenge 4 d’octubre que la pujada dels tipus impositius de l’Iva s’hauria d’haver fet fa temps, ja que les empreses haurien ajustat els marges. El diferencial de l’Iva amb els nostres veïns és molt alt: França te un Iva del 19% i, fins fa poc, en la restauració s’aplicava també un 19%, quan a Espanya és d’un 7%. És a dir, la diferent tributació ha permès que es pugessin els preus reals, quan ja s’havia d’haver fet un ajust en la productivitat molt abans. Mirem-ho des d’un altre punt de vista i ens apliquem allò tant andalús, “que nos quiten lo bailao”. Si l’Estat espanyol, en uns anys d’eufòria en què ingressava diners a cabassos per l’activitat constructora, hagués tingut aquest plus d’ingrés per l’IVA, s’hauria aplicat a fer reformes estructurals i a estalviar en despesa corrent? No ho crec. Els diners que ara pot recaptar per aquest increment segurament seran administrats de manera més eficient, i reduir dèficit tampoc és cap tonteria. Si es percep que Espanya tindrà problemes en retornar el deute, ens aplicaran una prima de risc que pot acabar d’enfonsar-nos.

La població ja te la pell molt fina i para l’orella sobre com s’han d’administrar els recursos. Hem vist com es retreu a la Generalitat de Catalunya un tema d’informes inútils, com es retreu el cas Millet i el del finançament il•legal del PP amb el cas Gurtel. Ara ja es parla de la reforma de la funció pública i també de mancomunar serveis entre poblacions, de millorar l’eficiència dels treballadors públics, en definitiva, cada administració fa un esforç per reduir despesa i mantenir serveis. És allò tan nostrat de que és en temps de bonança quan s’ha d’estalviar, ja que quan no n’hi ha, la mateixa necessitat ensenya.

Ara ens toca fer un esforç i pagar més però també implica més pedagogia fiscal i sobretot més atenció en els afers comunitaris i en el control dels nostres administradors públics. A títol particular, jo vull que els meus pares cobrin la seva pensió, que la meva amiga tingui el millor tractament oncològic possible i gratuït, que la mare de la meva veïna pugui ser atesa en una residència pública per la Gent Gran, que les mares joves tinguin l’ajut per la maternitat i que les escoles bressol siguin del tot públiques i gratuïtes. Com que no estic disposada a renunciar a tot això, si em toca pagar més no em queixaré. Ho dic també egoïstament, ja que molts dels avenços aconseguits en els darrers anys, avenços en la societat del benestar, han afavorit a les dones, ja que de no existir, sobre elles recau el treball domèstic, la cura dels grans i la dels infants. Fer passos enrera, sens dubte perjudicarà a les dones.

Abans érem pobres i ens pensàvem érem rics. Ara serem una mica més pobres, però almenys ja no ens enganyem. Per un país el major impost és l’atur, la inactivitat i la capacitat productiva ociosa. Apliquem-nos a crear ocupació i deixem-nos de romanços.