wwwwwwwwwww

Sembla no hi ha prou lletres a l’abecedari per definir aquesta crisi. Hi ha qui preveu una sortida en U, d’altres en V, la temuda L i el vaivé de la W. L’economista Xavier Sala i Martin va pronosticar al públic de l’Auditori del divendres 30 d’octubre, que la crisi serà una serra de moltes w w w w com el cap d’en Simpson, un continu pujar i baixar durant molts anys.
No es pot negar que és divertit escoltar-lo tot i que costa combregar amb les seves idees. Segons ell, tot va malament menys el Barça. Per començar, maleeix les mesures dels governs per incentivar la demanda, ja que continuen donant ales a sectors que han deixat de ser estratègics, com la construcció i l’automòbil. Com que és un liberal, creu que no s’ha d’ajudar cap empresa, tampoc incentivar la R+D, s’han de treure entrebancs i regulacions a l’economia i millorar l’educació. Doncs en algunes coses te raó, com en el tema de l’educació, ja que s’ha d’educar el sentit crític, i en d’altres no tanta, com en no donar importància a les mesures d’estímul. Si no es fa res i es deixa caure tot el sistema, no quedaran empreses per innovar, ni crear. Al futur s’hi ha d’arribar viu.

Sol explicar l’exemple de la pizza per il•lustrar què significar innovar, o sobre un producte conegut, com descobrir altres formes de negoci. Ahir es va referir a la darrera anècdota, la de la capsa isotèrmica dissenyada per una universitat, però explicada tota te molta gràcia.
La pizza actual es va inventar a Itàlia, a Nàpols i, en homenatge a la reina Margarita el 1889, es va popularitzar la de tomata, mozzarella i alfàbrega, que conté els tres colors de la bandera italiana, vermell, blanc i verd. Els americans varen inventar la pizza estil Chicago, més gruixuda i amb més ingredients, a la qual els italians es neguen a dir-li pizza. Més endavant, un altre americà va idear portar-la a casa, la pizza per emportar. La cadena Domino’s pizza encara existeix i és tot un model de negoci. I a casa nostra tenim un altre exemple d’èxit, la pizza congelada de casa Tarradellas, per menjar a casa, o la base per fer-te la al teu gust. El producte és similar i es menja, però cada negoci es diferent. Els de Domino’s pizza varen demanar a una universitat els dissenyessin una bossa isotèrmica per transportar la pizza calenta dins una capsa de cartró. Aquest és un exemple de col•laboració de l’empresa i la universitat, però tota la resta s’ha ideat dins de cada empresa. Innovar no significa invertir en R+D. Vol dir crear.

Segons Sala i Martin, el 71% de les innovacions les creen els treballadors, o bé l’apliquen dins de la mateixa empresa o bé n'inicien una per fer el que ells han ideat. En un 21% la innovació es deu a la sort. Aquí va explicar el cas dels finlandesos i el Nokia, que es varen fer famosos amb la moda de canviar les caràtules dels mòbils quan el lideratge tecnològic el tenia Motorola. Com que els finlandesos els agrada beure vodka més del compte, per no perdre el mòbil el pintaven de colors i així cadascun sabia quin era el seu. Bromes a apart, la moda de tunejar els mòbils ha convertit Nokia en empresa líder, ara si en tecnologia.
I en el darrer lloc, en un 8% la innovació es deu a la R+D, sobretot en l’àmbit biomèdic i d’investigació molecular. O sigui que els diners que es dediquen a investigar, per exemple, la sexualitat de Nefertiti, no necessàriament revertiran en millores en l’economia.

Com els panellets, que per Fires sempre vénen bé, la conferència de l’economista polèmic i popular, conegut per les seves americanes i la seva afició al Barça, va ser ben rebuda per un públic que busca referents i idees per sortir de la crisi. Alguna idea es va poder agafar al vol. Als EEUU, on la construcció te un percentatge del 4% del PIB, (a Espanya va ser d’un 20%) mentre dura la crisi ha seguit venen productes del Sillicon Valley, d’alt valor afegit, però no ho oblidem, el seu pes exportador es deu a l’agricultura: tomates i ketchup.