diumenge, 15 de març del 2009

La carta de navegar



L’equip de govern de l’Ajuntament de Sarrià de Ter ha decidit prescindir de l’Àrea de Serveis Socials del municipi. En principi, es pretén aprovar en el ple proper del 31 de març la nova plantilla de personal, juntament amb el pressupost, per després acomiadar l’educadora i la treballadora social. Amb posterioritat, el servei bàsic d’assistència primària el donarà el Consorci de Benestar Social del Gironès, amb la presència d’una persona una vegada a la setmana. Es deixaran de banda, d’altres serveis que l’Àrea actualment està oferint, com les politiques d’atenció a la Gent Gran, Joventut i de la Dona i ja veurem com queda el contracte amb Jubilus, amb l’assistència domiciliària que finalitza a finals d’any.

L’únic argument que se’ns ha donat per prendre aquesta mesura és l’econòmic, s’ha de reduir la ràtio de personal de l’Ajuntament i s’han d’amortitzar les dues places per manca de pressupost, en cap cas que el servei no sigui el correcte. Com és que només en dos anys hem arribat a aquesta situació de penúria econòmica?. Com és que només es pensa en treure un servei, el d’atenció a les persones, bàsic en aquests moments de crisi i no es pensa en aprimar d’altres serveis que ara tenen menys càrrega de treball, com els serveis tècnics, per exemple? La resposta és simple, qüestió de prioritats de qui exerceix l’autoritat a l’Ajuntament.

Quan el 2007 es va augmentar el personal de l’Escola Bressol Confetti per escolaritzar a tots els nens i nenes de 0-3 anys de Sarrià de Ter, vàrem comentar que aquella mesura, necessària i amb la qual tots hem estat d’acord, deixava el pressupost sense marge de maniobra. El del 2007 i els futurs. Tot i això, tot i les nostres advertències, el govern no ha fet una bona gestió de personal ni una bona gestió pressupostària en aquests dos anys de govern. Tan aviat es va veure que els ingressos per construcció es reduïen, s’havia d’haver controlat la despesa amb més rigor, sense cap caprici. D’exemples n’hem donat prous: el nou model de Festa Major és molt més car que l’anterior, els regidors es varen dotar de telefonia mòbil amb accés a Internet, es va fer un viatge protocolari a Cuba per partida doble, el canvi d’imatge corporativa no era prioritari, o el cicle Fila O no era cap demanda de la població, per citar els més coneguts. Són despeses que en altres moments haurien passat desapercebudes, però en el seu conjunt són importants.

Tot i la migradesa, tot i no tenir partida pressupostària, el govern va tirar endavant una promesa electoral: la targeta per viatges +70, universal per tots els majors de 70 anys, amb una restricció d’última hora, de 3 euros per targeta. Es podia haver demorat, esperant millors temps, o bé es podia haver restringit a la població de menys recursos, ja que ara s’està donant una targeta a persones amb uns ingressos molt superiors a alguns treballadors mileuristes. En qualsevol cas, es tracta d’una nova despesa a afegir a la pobra hisenda municipal i una nova obligació per propers pressupostos.

Quan es varen aprovar les ordenances municipals per aquest 2009, no es va pujar el tipus l’IBI, l’impost sobre els bens immobles, en el ben entès que aquesta mesura ajudaria a les famílies a superar la crisi. És una mesura popular, de bon vendre, que agrada a molta gent. No conec a ningú a qui li agradi pagar impostos, però, en tractar-se d’una mesura universal, també ajuda als propietaris de locals de negoci i de pisos a millorar el seu benefici, ja que en cap cas deixaran d’apujar l’arrendament als seus llogaters. En aquell ple, varem comentar que aquesta mesura era insignificant a títol individual i familiar, però en el seu conjunt podia posar en perill algun servei, com així ha estat.

Tot plegat previsible, sobretot quan coneixes el funcionament de l’Ajuntament. Mica en mica, es va estenent la teranyina, fins que s’arriba a una situació límit i aleshores les mesures han de ser draconianes, dràstiques, traient el més feble: els serveis socials. No és la primera vegada que s’arriba aquesta situació, però en l’anterior, en Josep Turbau va obligar al secretari a prescindir de personal dels serveis generals abans de deixar desatesos els Serveis Socials. I precisament, pel fet de repetir una situació dejà vu, s’hauria d’haver previst. Si només es tracta de reduir la ràtio de personal (quin és el denominador, la població o el total del pressupost?), bé que es podia haver controlat al llarg d’aquests dos anys. No veig cap problema en demanar al personal administratiu polivalència i flexibilitat per substituir una persona de baixa. Només cal imaginació i empatia i voluntat de millorar la productivitat dels serveis generals. També, en el cas de personal de neteja, enlloc de contractar una altra persona per una substitució, bé que es podia haver contractat una empresa externa.

En qualsevol cas, la gestió de personal hauria de ser continuada, amb l’objectiu de donar el màxim de servei, amb les persones adequades i aprofitar la mateixa dinàmica del col•lectiu, baixes, jubilacions, excedències, per ajustar la plantilla. Malament rai, quan parlen d’amortitzar places, on nosaltres veiem persones que atenen persones. La gestió moderna de personal demana transversalitat i molta comunicació, de dalt a baix i de baix a dalt. En una situació de crisi no es pot tenir els treballadors en contra, ja que es perden potencialitats, idees per millorar i sinergies.

L’equip de govern navega amb vent en contra i sense carta de navegar. No n’hi ha prou amb el títol de patró per dirigir, si no se sap cap a on s’ha d’anar, i ja es veu que al primer escull hem embarrancat, perdent tots els sarrianencs, traient-nos un servei essencial. Continuant amb el símil del vaixell, sembla que per solucionar la via d’aigua, s’hagi decidit deixar anar llast, llençant els bocois d’aigua dolça per la borda. Si en el temps hem valorat i ens hem dotat de serveis com la policia municipal, sobretot com a policia de barri i de proximitat, la Biblioteca, el Centre Cívic, Cultura, l’Escola Bressol i els Serveis Socials, serveis que per la nostra població no ens corresponen però que són tan necessaris com en municipis més grans, és perquè hem considerat que s’ha de prioritzar la cohesió social i la convivència.
No és per art de màgia que a Sarrià de Ter no hi hagi problemes de violència, de drogues, que l’escola sigui una de les més ben valorades i que es practiqui esport a totes les edats, sinó perquè sempre s’han prioritzar els serveis a les persones. Fins ara, com a sarrianencs hem fet un esforç fiscal per mantenir aquests serveis, en detriment d'altres actuacions més lluïdes. Ara sembla s’ha instal•lat un discurs economicista, lleuger, on es prefereix programar xefles i festes per distreure, abans que els serveis bàsics. Anem a la deriva?

dissabte, 7 de març del 2009

Premi per la Dolors



Des de la terrassa de casa veig la mimosa del pati de ca la Dolors ben florida. La flor més primerenca s’adiu amb l’estil d’aquesta banyolina vocacionalment sarrianenca, activista pionera, mestre infatigable i inconformista. Ha estat un encert programar l’exposició retrospectiva de l’obra pictòrica de Dolors Xabé, tot coincidint amb les Jornades de la dona Treballadora, ella que no ha deixat mai de treballar, més pels altres i per la comunitat, que per si mateixa. “Vaig ser primer treballadora que dona”, ens diu en el fulletó que acompanya l’exposició. Esmenta al mestre republicà, Climent Guardiola, com l’artífex de la seva descoberta (de petita es defineix com esporuguida), qui la va empènyer a seguir estudiant, fins exercir també d’educadora. Encara que oficialment, de mestre de nens i nenes només ho va ser dos anys a Ripoll, ho va continuar fent tota la vida. Al creat Patronat de Pares de Família de Sarrià de Ter, seguint la petja del seu home, en Martí Ballada, a la Biblioteca, ensenyant manualitats i a fer els deures, convertint-se en l’ànima bessona de l’Anna M. Fornells ajudant-la a preparar els tallers i la decoració per cada activitat i a casa seva, on tothom te la porta oberta per demanar auxili per un punt complicat de la labor.

Va començar a pintar quan es va jubilar, cap a 1982, però ja havia adquirit coneixements de dibuix quan estudiava magisteri. Amb l’Isidre Vicens va aprendre a tractar el color i amb la Mercè Huerta va fer un taller de pintura de model. Tant la Mercè com en Narcís Jordi-Aragó no es varen perdre la inauguració de l’exposició, amb tot un munt de gent de Sarrià que va assistir a l’homenatge a aquesta dona menuda que dóna més del que rep.

Darrerament ha deixat el llapis, el guaix i els pinzells per aventurar-se en el photoshop. Deu haver assistit a tots els cursets d’informàtica de la Cooperativa, fins que ha descobert la utilitat personal de l'ordinador, la recerca de la informació a internet per la tertúlia a Ràdio Sarrià, i les imatges per les seves composicions. El cartell de les Jornades és obra seva, aquesta vegada fent referència als mites dels contes d’infants on es conreuen estereotips vers la dona, la fal•làcia del príncep i la princesa, les sabates impossibles de cristall, la condemna de la Ventafocs o l’amagada innocència de la Caputxeta. Un món blau d’il•lusió on virtualment hi apareixen els personatges de conte de la nostra infància, sortosament ja superats per contes més actuals i rigorosos.

“Hi havia una vegada un esperit inquiet”. El maig la Dolors farà vuitanta anys. Els darrers ha superat la mort d’en Martí i de la seva germana, la Carmelita. Acompanyada del fidel Lon, dels seus amics, veïns i familiars (en Xavier i en Joan Masdemont li actualitzen constantment les versions de l’ordinador), la Dolors continua ensenyant-nos que val la pena viure pel que ens queda per aprendre.

“A les persones que em coneixen, no necessito dir-los res. I pel que fa a les que no em coneixen: aquí em teniu fragmentada en totes les imatges que ens envolten”.
L’exposició és un recorregut per tot el seu univers, les seves preferències i les seves inquietuds. Aclaparada per les lloances de l’alcalde, la Dolors ens va dir que ella ja en tenia prou quan l’any 2000 amb en Martí havien fet el pregó de la Festa Major, però ara aquesta exposició, aquest premi, era més personal, i més pel fet de fer-lo coincidir amb les Jornades de la Dona Treballadora. Vital, bellugadissa, dona, sempre treballadora. Enhorabona Dolors i per molts anys!.

diumenge, 1 de març del 2009

Polítiques d'ocupació



El divendres, la sala d’actes del PSC va quedar petita per escoltar a Joan Josep Berbel, director del servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), el qual estava convidat a parlar de “Politiques d’ocupació en temps de crisi. Els assistents, alcaldes i regidors d’ajuntaments gironins, alguns amb responsabilitats en l’àrea de promoció econòmica, varem escoltar atentament les novetats que planteja l’executiu català. L’atur, que ja supera l’11,4% de la població activa catalana ( en alguns barris i pobles amb forta immigració és superior), manté la tendència a l’alça ja que es preveu que l’economia estarà en recessió alguns anys i, sense creixement del PIB no es crea ocupació, sinó que se’n destrueix.

Les mesures del SOC són els plans d’ocupació que ja estan portant a terme alguns ajuntaments, els plans de formació ocupacional, sense cost, les beques per formació o préstecs sense interès (per cursar màsters però també exemple per treure’s el carnet de conduir de primera), els ajuts per desplaçaments per fer formació (entenent que no es fa al mateix poble), i sobretot les rendes mínimes per als aturats que es queden sense la prestació contributiva. Joan Josep Berbel va ser molt clar, en dir que es tractaven de mesures de xoc, per pal•liar els efectes socials de l’atur i per donar una sortida, sobretot en la formació, a trobar feina en d’altres sectors. Les dades també són contundents, en el sector de la construcció no es crearan llocs de treball en el futur i el sector de l’automoció s’enfronta a una reestructuració en profunditat. Els plans d’inversió del FEIL no tenen cap garantia de continuïtat, com tampoc els plans ocupacionals dels ajuntaments. Per tant són les empreses les que han de crear llocs de treball i és aquí on s’ha de posar el gruix de l’esforç, ja que les administracions, només crearan llocs de treball temporals.

Del públic va parlar Magda Casamitjana, l’alcaldessa de Roses, preocupada perquè el pressupost municipal no li dóna instruments per augmentar els ajuts a serveis socials (com per exemple bonificar el menjador de l’escola bressol), quan veu que en aquests moments aquesta mena d’ajuts són tant necessaris. També en Quim Rodríguez, pensant en Sarrià de Ter, va demanar quina activitat econòmica es pot atreure per compensar l’activitat que es perd amb Torraspapel. I en una altra línia, Tomàs Sobrequés va dir, entenent que allà hi érem presents molts regidors, que s’havia d’agilitzar tota la paperassa administrativa per la creació d’empreses i agilitar els permisos per projectes, ja que la mateixa administració posa pals a les rodes a alguns projectes empresarials.
De manera indirecta, en Tomàs havia contestat en Quim, ja que en el cas de Sarrià de Ter hi ha el projecte d’una Facultat de Medicina, que pot arribar a ocupar moltes persones i generar moltes potencialitats i sinergies i suposar un revulsiu pel municipi. A dia d’avui, l’Ajuntament de Sarrià de Ter no ha arribat a un acord amb els propietaris per la requalificació i el projecte no avança. Cada vegada que hem preguntat sobre aquest tema ens han dit que l’acord era imminent, però ja es veu que no és així i mentre, estem sense Facultat de Medicina i sense els possibles llocs de treball que comportaria la nova seu.

Des de les empreses sabem que el camí per créixer i crear llocs de treball, passa per la internacionalització. Si fins ara una empresa venia un percentatge a l’exterior, la fita a aconseguir serà del 50%. Obrir-nos a l’exterior, no cedir al proteccionisme, però defensar alguns models productius. No nomes hem de pensar en les empreses que produeixen béns, sinó també s’han d’internacionalitzar les de serveis, enginyeries, despatxos d’arquitectes, d’advocats, disseny, logística, etc i pensar que, potser el treball no tornarà a la ciutat o poble on residim sinó que haurem de considerar moure’ns per anar a treballar també a l’estranger. A curt termini l’Administració Central podrà continuar amb la seva política d’expansió fiscal, destinar diners per la inversió, per la liquidesa, per la solvència bancària, reduir les cotitzacions socials per afavorir la contractació, però a llarg termini, de continuar sense creixement, el dèficit serà insostenible i no es podrà garantir l’actual sistema de prestacions socials.
No és un panorama afalagador, però els que tenim responsabilitats econòmiques sabem que ja ha començat una marató, la lluita contra la recessió i la recerca de nous models de negoci i de treball que permetin redreçar l’actual tendència a decréixer.

divendres, 27 de febrer del 2009

Estat d'ànim (II)


La Biblioteca Joan Oliver al barri de St. Antoni de Barcelona, obra de RCR Arquitectes.

Alguns amics m’han demanat els doni notícies positives d’empreses que estan esquivant la crisi. És a dir, que es vegi una mica de color en aquest panorama tan enfosquit, on sembla que només hi ha males dades. El teixit productiu català és molt complex, molt madur i hi ha exemples d’empreses molt internacionalitzades, les quals evidentment obtenen bona nota i d’altres, que actuen en mercats locals però que també estan creixent. Les dades han estat publicades en diaris econòmics, per tant no m’invento res.

Natura Bissé Barcelona és una empresa de cosmètica situada a Cerdanyola amb una gamma de productes d’alt standing. La seva línia Diamond (prohibitiva, val a dir-ho) s’ha posat de moda entre les stars americanes, als EEUU, però l’empresa comercialitza a tot el món més de 300 referències de tractaments facials, corporals i solars. Tant a Espanya com a l’exterior, els seus productes es troben en el centres d’estètica i els spa, i alguna línia, com la C+C Vitamin o la Contorno de ojos, tenen una relació preu/qualitat/quantitat assequible. L’empresa es tuteja amb les grans marques de cosmètica francesa i americanes, com Dior o Clinique i està revisant el seu pla estratègic per ampliar producció, a Espanya o a l’exterior. Ara factura 31,5m €.

En aquest mateix món de l’estètica treballa una empresa de Tortellà, El taller de Alquimia, amb una gamma de productes naturals (Alqvimia), olis essencials i productes que ajuden a la regeneració cel•lular, al descans, a aprimar-se... Té botiga al carrer Santa Clara i a l’Espai Gironès, però el gruix de les seves vendes està en els mercats asiàtics, on prefereixen olors més intensos. Tota una filosofia d’empresa.

En un altre àmbit, el de la restauració, es podria parlar de l’èxit del Fòrum Gastronòmic de Girona, de com aquest sector ( no oblidem que un bon restaurant pot ocupar a 20 persones), s’ha situat en la primera línia de la promoció turística del nostre país i sobretot de Catalunya. En una franja més modesta, però molt important per tractar-se d’una empresa que treballa en el context de baixa despesa en restauració, es troba Establiments Viena, els locals de menjar ràpid coneguts com Viena. És una empresa de capital català, amb seu a Sabadell, que controla tot el procés de fabricació dels productes que es consumeixen en els locals i també controla tot el procés de formació dels treballadors. En els seus locals t’atenen en català i el que es menja és excel•lent. Al taller de bosses de Sarrià de Ter els proveïm de les bosses sense nansa per emportar. En la Vanguardia d’avui comenten que han crescut un 9% , tenen previst obrir dos locals més i ocupen a 1.436 persones. Enhorabona.

En el sector serveis, ha estat notícia el taller RCR Aranda, Pigem i Vilalta Arquitectes d’Olot, finalistes al premi Mies van der Rohe 2009 pel seu projecte de Biblioteca Joan Oliver del carrer Comte Borrell al barri de Sant Antoni, a Barcelona. He tingut ocasió de veure-la i és força sorprenent, ja que és una biblioteca amb gran lluminositat tot i estar a l’eixample, pel fet que dóna al carrer i al pati interior. A la planta baixa, a més d’aprofitar el pati per ús públic, hi ha locals per la gent gran. Com tot edifici d’aquest sector, la biblioteca s’estructura entre diverses plantes, però la sala d’actes situada entre dos nivells i amb vistes a l’exterior, és una solució genial. Construïda en vidre i metall, te l’aparença fosca per fora, però diàfana per dins.
El mateix equip d’arquitectes ha estat premiat pel Col•legi d’arquitectes de Girona, pel seu treball del celler Bell-lloc de Palamós i ha estat seleccionat per realitzar el futur Museu Soulages de Rodez a França. Per les empreses de serveis, la internacionalització és tot un repte.

diumenge, 22 de febrer del 2009

Sorolla al MNAC



Per fi ha arribat a Barcelona l’exposició itinerant Vision de España, el conjunt de 21 quadres dels 14 murals que el valencià Joaquín Sorolla va pintar per encàrrec de l’hispanista Sir Archer M.Huntington per decorar la Hispanic Society de Nova York, després de l’èxit que assolí el pintor en una exposició individual l’any 1909.
Per iniciativa de l’obra cultural de Bancaja, podem veure aquest conjunt inèdit perfectament restaurat, després d’haver acordat amb la Hispanic Society la restauració de les pintures a canvi d’exposar-les a València i a diferents ciutats espanyoles, Sevilla, Màlaga, Bilbao, ara Barcelona i després Madrid, una itinerància que s’inicià l’any 2007.

Les pintures ens mostren una Espanya costumista, regional, però riquíssima en folklore i en detalls de la vida quotidiana de primers de segle XX.
La peça més gran és la de Castella, la festa del pa, que consta de 7 quadres, amb l’ofrena central del pa fet amb la primera farina de l’any i on es poden veure al detall els vestits de festa de la regió i en el fons els paisatges arquitectònics més rellevants, com Àvila o Segòvia.
La tècnica que va emprar va ser de pintar al natural, després d’haver fet una selecció prèvia dels temes que il•lustrarien cada regió. Pinta ràpidament en el lloc de l’escena, a l’aire lliure, en condicions dures, per acabar després l’obra en el seu taller.

Per mostrar Andalusia tria diverses escenes: a Sevilla, la Processó dels nazarenos des del convent de San Clemente, traient sota pali la Verge del Valle, el quadre El Ball de la festa de la Creu de Maig, dins un pati d’una casa típica andalusa, d’una gran lluminositat i moviment i Els toreros on mostra l’escena de la parada dels toreros davant de la presidència, però en cap moment mostra la sang ni els toros per no ofendre el públic americà. També pertanyen a Andalusia els murals de El encierro, amb els majorals que condueixen els toros per un camí rural enmig de figueres de moro i el de Ayamonte, la pesca de la tonyina, el seu darrer treball, bellíssim i resplendent, amb el joc de colors característic dels quadres de Sorolla, el blanc i blau del cel i del mar, el vermell de la sang del peix, el groc del tendal de l’embarcació, un quadre potentíssim, dels més aconseguits de la seva obra.

El Nord el representa amb Guipúscoa, amb El joc de boles, envoltat dels colors del verd del País Basc, el mont Igueldo al fons, retallat pels núvols. Navarra, amb el Consell del Roncal, el qual rememora la resolució de la disputa que en 1375 havia enfrontat els habitants de la vall francesa de Bretous i de la vall del Roncal, on es poden veure les autoritats i les banderes d’ambdues valls, mostrant la vila d’Isaba per fons. El quadre de La Romeria de Galícia, és força inversemblant ja que fa coincidir la festa a l’aire lliure amb una fira de bestiar, barrejant les vaques amb les tovalles pel dinar i les cistelles de vímet.

El mediterrani el descriu en la peça dedicada a Catalunya, El peix, una vista del mar des de Santa Cristina, a Lloret de Mar, on torna a jugar la seva carta cromàtica del blanc i blau, entre els pins i les roques. A València, va pintar la processó de Sant Vicenç Màrtir, una divertida i colorista escena amb els estendards de la ciutat, els vestits de festa típics, els ornaments dels cavalls i els rams de taronges, un quadre que més que mirar-lo sembla que s’hagi d’olorar. I a Elx, El Palmeral, un pont a la cultura africana que interessava a Huntington. Els dàtils madurs, li permeten pintar una escena de recollida on es barregen els colors que van de l’ocre del fruit i de l’arbre, a la diversitat dels verds de les palmes, de la roba blanca de les noies i al blau tamisat del cel.

Per mostrar Aragó escull una festa a l’aire lliure del Vall d’Ansó, ballant La Jota, on destaca el verd i blanc dels vestits de les noies contrastat amb el fons ocre de la palla sobre el prat de la muntanya. I per ensenyar Extremadura es va decidir per el mercat setmanal de Plasencia, on la gent de Montehermoso anava al mercat amb el seu vestit tradicional. El porc és l’animal que li va causar més problemes a l’hora de pintar-lo al natural.

La major part de les escenes que es poden veure en els quadres són pintades al natural i complementades amb detalls de la documentació i del material que l’artista es va aprovisionar per treure’n idees, previ a la selecció final de cada escena. Amb posterioritat, la Hispanic Society va enviar una fotògrafa a Espanya per recórrer els pobles que surten en els quadres de Sorolla, de manera que en aquesta fundació novaiorquesa es troba un fons gràfic de primer ordre de l’Espanya del primer terç del segle XX.
L’exposició és molt interessant, una ocasió única, al MNAC fins al 3 de maig, ja que després anirà a Madrid, València per tornar a Nova York, ja més complicat per anar a visitar.

diumenge, 15 de febrer del 2009

Els nous horaris i recorregut del bus de Sarrià



Gairebé al mateix temps que el diari el Punt anuncia el nou diari digital, el primer tinent d’alcalde de Sarrià de Ter i cap del grup municipal de CiU, Lluis Aymerich, estrena blog. Les dues notícies són positives, ja que s’entén que ni en el món de la comunicació ni en el món polític es pot ser aliè a Internet i també les dues notícies estan interralacionades, ja que des del Punt digital es preveu fer enllaços a cada municipi dels blogs d’opinió més rellevants.

Del blog del primer tinent d’alcalde n’esperem una mica més d’informació que la que obtenim habitualment per la web municipal (ara també renovada) o del blog de l’alcalde Roger Torrent que sol nedar sense mullar-se. Per exemple, en el post sobre els nous itineraris del bus, la tant esperada ampliació d’horaris de la línia 6 de Teisa, ja diu que lamentablement no es va fer bé la bustiada. El fulletó amb la informació sobre la modificació dels horaris l’he rebut avui, diumenge 14, 10 dies més tard de la seva posada en marxa.

Deu fer uns tres anys que s’anava al darrera de Teisa per modificar els horaris i els itineraris de la línia 6, al seu pas per Sarrià de Ter. Potser els mateixos que la solitària marquesina del carrer Xuncla esperava acollir algú tot esperant el bus. Ara ja és una realitat, els horaris, cada quart d’hora, alternativament per Pedret o per Sant Ponç, són d’allò més lògic, i el nou recorregut, el qual acosta el bus a Sarrià de Dalt i al nou barri del camp dels Socs, també. I a més, s’augmenta la freqüència de pas davant de l’Hospital Trueta i davant del Cap de Sarrià de Ter.
Tot, tal com es va proposar en el seu dia a Teisa i tal com figurava en la moció del PSC que en el seu dia l’equip de govern no va voler acceptar per pura gasiveria política. Però, per fi, Teisa, l’Ajuntament de Girona i l’ATM s’han avingut a raons i han entès el significat de la mobilitat en l’àrea urbana de Girona, és a dir, no només afavorir al barri del Pont Major, sinó als pobles veïns.

També s’han col•locat els pals indicatius de parades del bus, amb el logo de Teisa, i les banderoles amb els horaris, allà on no hi havia marquesina.
Aquesta és una de les feines ben fetes, que ens serà molt útil pels sarrianencs, i que espero en podem gaudir molt temps. Llàstima que uns fulletons no repartits en el seu dia, enterboleixin una bona iniciativa com aquesta.

diumenge, 8 de febrer del 2009

Records de la Guerra Civil



Avui el diari el Punt ha publicat una part de l’article que el meu pare els va enviar en resposta a la crida que va fer en Quim Curbet per elaborar un llibre amb testimonis de gent que va viure la Guerra Civil.
Aquest migdia, ens ha trucat una veïna del Pont Major, demanant informació del mort que el meu pare va veure a la reixa de la turbina de can Mitjans, lligat amb una pedra als peus. Pel que sospita, és el seu oncle Joan Ricard Barceló i desconeix on està enterrat. Encara queda molt per descobrir.


“He nascut i viscut sempre al poble de Sarrià de Ter i els fets més importants ocorreguts en aquest període, els vaig viure a primera línia. Quan va començar la Guerra Civil encara no havia fet els 11 anys i vivíem en una casa de lloguer a tocar el Pont de l’Aigua. El pare, en Joan Vila Tarradell, tenia una petita fàbrica de paper, “La Familiar”, i tots els germans hi ajudàvem. A l’hivern anava a escola, amb el mestre Climent Guardiola de qui en tinc un bon record, però a l’estiu anàvem amb la colla i els germans amunt i avall pel poble i els camps veïns, arreplegant fruita. El primer record de la guerra és la crema de les imatges de l’església sota el pont, on hi va participar gent del comitè de Sarrià de Ter. Després, el bombardeig, la matinada del 30 de juny de 1937, quan un avió va deixar caure tres bombes sobre cases del carrer Major. Les explosions ens varem despertar, però per sort no varen malmetre casa nostra. En el bombardeig hi varen morir 5 persones, jo recordo a dos nens, companys d’escola, en Francesc Lladó i en Ramon de can Comalada. Aquell fet va causar un gran rebombori, ja que va ser el primer bombardeig prop de Girona. Desprès d’allò, a la nit s’apagaven les llums del carrer i es varen començar a construir els refugis per la població civil en cas d’atac aeri.

L’any següent, el 1938, tot va empitjorar. El meu germà, en Joan, havia marxat voluntari a la guerra, poc abans que el cridessin amb els de la lleva del biberó. El pare va demanar a l’Ajuntament fer funcionar la fàbrica de paper de can Mitjans, la qual estava aturada, i teníem feina a netejar-la i posar-la en marxa. El 7 de setembre, va xocar el tren petit de Banyoles, el Carrilet, amb un camió de benzina que provenia de França i anava a Barcelona. Era un camió com els d’ara, de 26 tones i varen topar al revolt del Pont de l’Aigua, ja que aleshores la N-II passava pel carrer Major. Es va incendiar, va cremar el tren i les cases veïnes, també la façana de la nostra casa. Hi varen morir 12 persones, més de 30 ferits i alguns d’ells no varen sobreviure a les cremades. Tinc gravat a la memòria el foc d’aigua, la benzina roent escolant-se per una claveguera, els crits de la gent ferida, els vagons de fusta cremant-se, la mainada espantada. El meu pare va auxiliar a dos veïns, en Francesc i l’Esperança Ramió, però poca cosa hi va poder fer. Tants i tants morts, tants ferits amb cremades tant profundes. És difícil d’explicar aquell accident, aquella nit de foc.

En Joan va retornar ferit del front i va passar uns quants mesos a l’Hospital de Girona. A casa continuàvem amb el projecte de la fàbrica incautada pel Comitè, ara escairant blat enlloc de produïnt paper. Els primers mesos de 1939 varem presenciar la reculada dels republicans. Passaven a milers davant de casa, alguns d’ells es paraven a demanar ajut, menjar, abric. Al poble i a casa ja no quedava gaire res per donar, s’ho havien emportat els primers soldats i era hivern. El 4 de febrer, els soldats republicans varen volar el Pont de l’Aigua per protegir la retirada. Hores abans, havíem marxat de casa i ens havíem refugiat al molí d’en Xuncla. L’explosió es va sentir arreu, varen volar pedres i trossos de rail per tot Sarrià. Com si fos la traca final d’una festa que ningú havia volgut.

Encara hi va haver més. Quan vàrem tornar a la fàbrica de can Mitjans, hi varem trobar tres soldats morts dins la caseta de la bàscula, on els havia encalçat una bomba. Després, amb el meu germà Alfons, varem agafar una barca i varem resseguir el riu Ter. Al llarg del marge, on ara hi ha la fàbrica Torras, hi havia almenys deu soldats, assenyalats amb un matxet al front, morts pels mateixos soldats republicans, quan segurament volien desertar. En varem veure un altre sota la reixa de la turbina, amb una pedra lligada als peus. En Líster no va tenir clemència ni el darrer moment, quan la guerra ja era perduda del tot. Aquells soldats els va enterrar l’agutzil del poble i més tard els varen desenterrar per portar-los al Valle de los Caidos. Això és el que vaig sentir a dir.
Després va començar un altre calvari, el franquisme. Fins els anys seixanta que no varem aixecar el cap, només treballant per no guanyar un ral, per malviure, sotmesos a la voluntat de la guàrdia civil, dels capellans i de Franco. Tants morts, tanta joventut perduda per no res".





Francesc Vila, a la dreta, amb els seus amics Salvador Ribas i Josep Duran, l'any 1941.