Finalment he acabat buidant el pis que els meus pares varen habitar els darrers 35 anys. Se’m feia costa amunt, ja que era com netejar unes golfes polsoses. Hi he trobat de tot: els llibres d’escola, treballs de botànica, apunts de la universitat, receptes de cuina, informes del pare, historials mèdics, la planxa de joguina, nines, la ma de morter de roure feta pel meu avi i que la meva mare em reclamava de temps, la fusta de planxar, cassoles de terrissa, tebeos, els àlbums de cromos de la Torras, propaganda caducada de viatges i, dins del “mundo”, roba de guardar.
El “mundo” era el bagul que traginava el meu germà cada curs al Collell, amb els seus llençols, mantes, tovalloles i roba d’esport. De sempre s’hi havien guardat mantes i cobrellits que ara he repartit gustosament. El fons reservava una sorpresa: una bandera espanyola feta de retalls de roba vermella i groga, ben resclosida. Res de portar impresa cap escut, ni el constitucional, ni el toro, ni el falangista, una bandera casolana que la mare devia fer en la immediata postguerra per engalanar el balcó pel Corpus, quan el capellà, el sergent de la guàrdia Civil, el cap de la Falange i les autoritats, desfilaven sota pali. En alguna foto antiga m’havia semblat veure que la gent posava la bandera espanyola als balcons, però com que les fotos son en sípia, no n’estava segura. La troballa no ha durat gaire: amb unes tisores, desfet el cosit, n’ha sortit una bona pila de draps de cotó acolorits.
Dins del bagul, enlloc de roba, hi he desat els vinils. N’hi ha un de la Janis Joplin que almenys alegrarà aquell qui, anys a venir, torni a fer endreça, obri el bagul i busqui el tresor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada