Estils de lideratge

En un recent article, en Joan Vila destacava la figura de l’entrenador del Barça, en Pep Guardiola, i el fet d’haver conduït a l’equip cap a una sèrie d’èxits transmetent, il•lusió, ambició i objectius clars, atributs que el meu germà creu són intrínsecs d’un líder. Feia també un paral•lelisme amb moviments similars al llarg del temps, el pervers del nazisme i el moviment del voluntariat pels Jocs Olímpics del 92. Tot plegat per dir-nos que Barroso, Zapatero i Montilla no són líders capaços de crear energia i d’exercir cap lideratge, en part degut a que el sistema polític actual impedeix que els millors arribin a ser líders.

No sempre comparteixo l’opinió del meu germà, però no és la primera vegada que el sento parlar de manca de lideratge dels dirigents polítics actuals. Sol passar que, a vegades, també es contradiu. Per exemple, com pot demanar Pep Guardiola for President si ni tant sols té estudis universitaris i els idiomes els ha après viatjant?. El que si te l’entrenador del Barça, és empatia, una qualitat menys comuna i valorada que la del lideratge. I de Pasqual Maragall és bo recordar-lo com l’impulsor dels Jocs Olímpics, ja que amb el Fòrum de les Cultures no es va lluir precisament, ni es va repetir la il•lusió col•lectiva que varen generar els Jocs.

La Glòria Planas, secretària de l’Agrupació de Girona del PSC, el contestava indirectament al diari El Punt en un article titulat Gol a la política? Deia que “els líders messiànics no són propis de la democràcia i que en política, la crítica, justa o infundada és i serà practicada en tot moment. Els grans líders indiscutits en el seu moment ens han portat als pitjors episodis de la nostra història, en forma de guerres, aniquilació de les llibertats, patiment i fam”.

El mateix dijous 11 de juny, a El País, José Luis Álvarez, doctor en Sociologia per la U. Harvard i professor d’Esade, publicava un interessant article titulat “Liderazgo en nuestros tiempos”. Defineix dos tipus de lideratge, un és “el transformador, el que permet a una comunitat solucionar els seus problemes i al mateix temps, les seves causes, millorant la seva capacitat per afrontar reptes futurs. Requereix treball ideològic i de relat: fer balanç on s’és i senyalar cap on es va. Requereix més legitimitat del líder i és més propi en contexts de dificultat.
El segon és el transaccional, el que ajuda a la comunitat a solucionar els reptes corrents. És la negociació, donar i rebre, els mecanismes habituals de temps de bonança.

Del primer model destaca a Felipe González, el qual va aconseguir europeïtzar a Espanya però es va adaptar malament a una presidència a la baixa. José M. Aznar és un altre exemple de polític transformador, a qui l´època no el va afavorir amb grans reptes, però es va agafar a la visió de canviar Europa acostant-la als USA.
El destí d’Aznar ensenya que no hi ha política sense un mínim treball transaccional. Els lideratges transformadors i transaccionals no són excloents, i tot i que cada líder te les seves preferències, necessita ser actiu en les dos maneres d’actuar”.

Tant Zapatero com Rajoy són líders transaccionals. El primer no te un discurs creïble en temes d’economia i a Rajoy li surt la vena d’administrador o de registrador, el seu ofici original. Cap dels dos es tornarà en líder transformador, en part perquè els partits del seu darrera tampoc tenen la ideologia que requereix la transformació ni aquesta es veu reflectida en els programes polítics.
Tot plegat fa interessant la política, o més aviat l’observació de la política. Si a mi em deixen triar, prefereixo un líder transaccional que se’n surt a mitges ni que sigui copiant les mesures econòmiques que apliquen a Alemanya, que un líder transformador com l’Aznar que ens va enviar a la guerra amb l’Iraq.
Només de pensar en el sinistre personatge ja em vénen esgarrifances.

Espàrrecs de Navarra

Asseguda en una terrassa de la plaça de Navarra a Tafalla, vaig demanar una orxata. El cambrer, un noi sudamericà molt correcte, em va contestar que no sabia què li estava demanant. Home, una cosa és no tenir orxata i una altra no saber què és i amb aquesta calor! El termòmetre havia arribat als 36º i la gola em demanava una mica de varietat, avorrida de beure aigua.

A Navarra ja se sap vi, de la D.O. i Pacharan...Com que en volia quedar en aquella terrassa, vaig acabar amb un cafè amb llet, acompanyat d’un bunyol de vent, que anava amb el preu, com si fos una tapa, tot i que a 1,60€ ja es pot tenir el detall, ni que m’estigués prenent el cafè a la plaça Navonna de Roma.
La plaça, al capvespre, es va convertir en el centre neuràlgic amb tot de pares i nens, tal com sol passar a Espanya en les ciutats d’interior.

Sota les voltes, una botiga de delicatessen oferia una selecció de productes La Navarrica: espàrrecs, carxofes, faves, ben conservats en pots de vidre i amb un preu excepcional, desmesurat. La Navarra Baja, on se situa Tudela, produeix els famosos espàrrecs que han desaparegut de les prestatgeries dels supermercats i ja només es troben en la secció gourmet i en els restaurants. Una mica espantada pel preu, vaig fer una volta per la ciutat per entrar finalment en un Eroski, veient recompensada la recerca: una marca local d’espàrrecs gruixuts amb un preu assequible (4,3€ la llauna). Al seu costat, els de la Carretilla, a un preu més econòmic, 2,5€. Vaig somriure, ja que aquest és el preu de la marca Rosa de Ria, de Càceres, els únics espàrrecs espanyols que he trobat en els supermercats de per aquí. Les altres marques, la blanca d’Eroski, la Carretilla, Gigante Verde i d’altres marques blanques i de conegudes, porten els espàrrecs de la Xina o del Perú i els vénen per sota els dos euros.

El cas és que poca gent s’ha fixat que els espàrrecs de llauna també vénen de la Xina. Com les samarretes de cotó i les bosses de paper, com les eines, els estris de cuina, la vaixella, com gairebé tot en els darrers anys. En aquest país, els consumidors hem anat prenent decisions en base al preu, fins que coses que crèiem pròpies, també vénen de fóra. I la renda dels agricultors ha disminuït, si no és que directament han plegat i les empreses locals que produïen productes més cars, però que ocupaven gent, han tancat. I clar, tothom parlant de com estalviar, comprant les marques blanques sense vigilar quin és l’origen del producte i en alguns casos, sense comparar la quantitat de producte que ens ofereix la marca blanca.
Volem ser enganyats pel preu i ens prenen el pèl a base de bé.

La factura de la globalització vol dir això, importem barat, deixem de produir i acabem pagant subsidis d’atur i rendes no contributives. Si, la teoria que ens hem d’especialitzar en els productes d’alta gamma, incorporar tecnologia i ser més eficients sona bé, però xerrica per algun cantó. El dia que la llauna d’espàrrecs de la Xina incorpori el CO2 per transport, i aquest cost es sumi al preu, potser començarem a veure que els productes locals no són tan cars.

Parlant amb una amiga de Sevilla sobre la situació de l’atur que en algunes poblacions andaluses arriba al 40%, li comentava que ara deu haver gent del país que torna a treballar al camp. Doncs, no, també allà hi ha problemes. A Huelva, han deixat podrir les taronges a l’arbre ja que la marca Zumosol no els pagava un preu suficient per pagar els salaris de la recollida. Els del grup Pascual sembla no han escarmentat, potser de tant en tant s’ha de recordar què els va passar quan es varen enfrontar amb els pagesos catalans: les vendes es varen desplomar, han acabat construint una planta de tractament de llet a Gurb i els va sortir la competència de Llet Nostra. Mai han recuperat la xifra de vendes de llavors. Un litre de Zumosol es ven a menys d’un euro. Per aquest preu, d’on han de venir les taronges, o millor dit, el concentrat, de Turquia, de la Xina, del Brasil?

Els consumidors tenim molta més força de la què ens pensem. Només cal que ens ho creiem i que prenguem decisions responsables. Està bé estalviar en els productes de la compra, però el que és realment car, és la factura del mòbil, la línia ADSL, la llum i del Gas Natural. Serveis que són indispensables i que porten un Iva del 16% i no l’Iva reduït del 7% com en l’alimentació. Mireu si hi ha camp per córrer en rebaixar despeses i deixar que als pagesos els paguin un preu raonable que compensi el cost de la feina.
Per cert, els espàrrecs de Tudela, boníssims.

La deixadesa dels gironins

Els gironins som uns deixats, així de contundent va ser en Josep Ma. Birulés, en la xerrada sobre el Patrimoni Industrial celebrada a la seu de la Cambra de Comerç de Girona, tot fent referència a que a ningú es recordava de refer l’espadanya de l’església de la Pietat del Pont Major la qual, temps enrere, sostenia la campana(1). Sempre s’aprèn en una conferència de l’arquitecte Josep Ma. Birulés, no només pel que sap i ho sap explicar, sinó per tot el que es qüestiona.

El cicle, organitzat pels Amics de la Unesco de Girona, pretén divulgar el coneixement del passat industrial del país i, a més de conferències, organitzen sortides per visitar museus industrials i centres productius. La xerrada del dimarts dia 9, la tercera del cicle, versava sobre la vinculació dels municipis de Salt i Sarrià de Ter amb l’aigua.

Sandra Casas, tècnica de Cultura i responsable del Museu de l’Aigua de Salt, ara en fase de canvi d’emplaçament a la nova i magnífica factoria cultural de la Coma Cros, va parlar sobre la relació que al llarg dels segles va unir el poble amb la sèquia Monar. Prop de la Sèquia s’hi van establir la tèxtil Coma Cros, més tard la Gassol i d’altres tallers que també varen aprofitar l’aigua, tant pel procés productiu com per força motriu. Va ser interessant conèixer que es mantenen tal com eren originàriament la manyeria i la fusteria de la factoria, espais que podrem veure aviat, quan s’inauguri el Museu. Sandra Casas va posar èmfasi en la relació del Museu de l’Aigua amb el municipi com a espai dinamitzador i complementari de l’activitat escolar ja que, va recordar-nos, a Salt hi ha actualment més de 5.000 nens.

Després, en Josep Ma. Birulés ens va parlar de tres elements industrials que es troben a l’entorn del municipi de Sarrià de Ter. El primer, la fàbrica Flores, coneguda com can Mitjans. La seva relació amb aquest edifici neix d’un encàrrec professional per fer-hi una discoteca, de manera que des de llavors disposa dels plànols de planta de la fàbrica. (2) El mecànic Felip Flores va obtenir la concessió d’un salt d’aigua en el riu Ter l’any 1863 hi va fer construir l’edifici sense conèixer exactament quin ús tindria. Més endavant, en una exposició universal a París va veure una desfibradora per desfer la fusta i obtenir polpa per la fabricació de paper, iniciant una relació mercantil amb la veïna fàbrica de paper de La Aurora de Pedret, de la qual també n’era soci.
La nau, sense ser espectacular, té elements constructius notables: les obertures, les baranes de ferro originals, el sostre de fusta amb un peculiar encavallat que no treballa bé, mercès a un giny dissenyat pel mateix Flores, la volta que sostenia la desfibradora, la resclosa, el sistema de reixes i la turbina, la sala de màquines d’electricitat, la xemeneia de rajols, el penell restaurat...tot un seguit d’individus patrimonials interessants. De fet, en el col•loqui posterior va deixar clar, que qualsevol ús públic o privat que si li donés a la nau, obligaria a alterar el sostre, i per tant potser era convenient deixar-la sense un ús, com un espai de pas.

També va parlar de la intervenció i restauració feta en els antics molins de la Manola, al barri de Pedret, que només varen estar oberts al públic dos anys. Prenent el fil de la deixadesa dels gironins, va tornar a dir que aquest espai era prou interessant i que no s’havia d’oblidar. Potser calia fer una altra intervenció per millorar-ne la seguretat, però no deixar-lo tancat sense accés, tal com està ara. Per altra banda, va ser crític amb la vegetació que cobreix el riu, ja que gairebé no es veu la làmina d’aigua, coberta pels salzes i els arbres de ribera.

El tercer element que ens mostrà va ser l’antiga escola de maestria industrial de Sarrià de Dalt, ara ocupada pels Joncs, de la qual no es coneix l’arquitecte. La part ocupada pel taller dels Joncs és la que es conserva millor i la resta presenta un estat molt deteriorat. La manca d’acord de l’Ajuntament i els Joncs, fa que encara no s’hagi resolt la qüestió de la titularitat de l’edifici. Però el conjunt arquitectònic és molt notable, digne de ser salvaguardat i protegit, afavorit per la idea que havia de ser una escola industrial en un poble amb tradició industrial.
Molts deures ens va posar en Josep Ma. als sarrianencs presents a la sala: esbrinar quin arquitecte era l’autor de l’edifici de Sarrià de Dalt i protegir-lo, salvaguardar el sostre de fusta i les llosetes de la fàbrica de can Mitjans, i demanar es netegi la vegetació de la llera del riu, més aviat que es perfili, que no sembli una selva.



En Josep Ma, per la seva condició d’arquitecte i d’exregidor de l’Ajuntament de Girona, coneix la importància de definir criteris i fer discurs, de manera que es vagi creant un corrent d’opinió favorable a mantenir els elements patrimonials de diferents èpoques, no només les més remotes del romànic i del gòtic. Tal com va dir-nos Dolors Reig, és important que els nois i noies coneguin els espais fabrils on han treballat els seus avis i besavis, les generacions que varen fer la transició del camp a la ciutat, d’aquí la importància de preservar i divulgar el patrimoni industrial.

A la sala d’actes de la Cambra de Comerç, darrera dels ponents un s’entreté amb les potents imatges del mural de Joan Orihuel. Fa temps es parla de remodelar aquesta sala, però tinc curiositat per saber on anirà a parar el mural (i els altres que el complementen). El pintor Joan Orihuel, professor de l’Emília Xargay i pintor dels murals de l’església de Sant Pau de Sarrià de Dalt, no ha rebut l’homenatge que es mereix. Té raó en Josep Ma, els gironins, en temes de patrimoni, som uns deixats.


(1) En la pàgina 186 del llibre Sarrià, el paper de la història podeu veure com era el campnar de l’església del Pont Majoren una fotografia de la litotipia Thomas de primers del segle XX.
(2) En les II Jornades del Paper de Sarrià de Ter, l'any 2000, que tractaven del Patrimoni Industrial Josep Ma Birulés va ser convidat a parlar d’aquest edifici i de la seva importància arquitectònica.

El proper dissabte 13 de juny, l’itinerari 3 es preveu anar a la Farga de Ripoll i una visita al Museu dels Sants d’Olot.
El divendres 19 de juny, cloenda del cicle amb la conferència “La petjada industrial a Alcoi”, a la sala d’actes de la Cambra de Comerç de Girona.

Canvis econòmics

Si una cosa te de positiva aquesta crisi és la gran quantitat de literatura econòmica que està generant. O simplement, és que ara m’hi fixo més.

La revista cycprisma publica en el seu número 07, una interessant entrevista a Robert Solow, premi Nobel d’Economia del 1987 i professor emèrit del MIT (Massachussets Institute of Technology), conegut pel seus estudis i models de creixement econòmics. Solow va demostrar que la innovació tecnològica havia millorat la productivitat norteamericana contrarrestant d’altres factors amb rendiments decreixents, com el capital i el treball.
Algunes de les coses interessants que comenta:
a-Que no és important la despesa pressupostària que s’està fent, (les mesures d’estímul econòmic) sinó que l’autèntic cost econòmic es tenir infrautilitzats recursos laborals, financers i materials.

b-Que en aquesta crisi els consumidors dels EEUU han perdut una gran part del seu poder adquisitiu i de la seva capacitat de compra, que depenia del crèdit. Un crèdit, globalment sostingut per països emergents (també pobres) que compraven els productes financers americans que creien transparents i garantits.

c-Els països tradicionalment exportadors, com la Xina i Alemanya, hauran de dependre més de la seva demanda interna, o d’altres països i mercats, però no de vendre als EEUU.

En la Vanguardia del diumenge 31 de maig, el professor del IESE, Alfredo Pastor, continuava en la mateixa línea i raonament, sobre els països emergents. A Alfredo Pastor el vaig tenir de professor de Teoria Econòmica a la UB quan era un jove tornat del prestigiós MIT i explicava el model de creixement de Robert Solow. Després va ser secretari d’Economia amb Pedro Solbes, en el darrer govern de Felipe González.
En el seu article “Una nueva constelación” ve a dir que els països exportadors dirigiran la seva mirada cap a països menys desenvolupats per finançar projectes de desenvolupament a canvi d’acords estables en matèries primeres, minerals i agrícoles. O sigui, la Xina o els països BRICK, Brasil, Rússia, Índia, Xina I Corea, ajudaran al desenvolupament de l’Àfrica amb la garantia dels recursos. I com que aquests països no necessiten d’una tecnologia d’última generació (informació, biotecnologia, neurotecnologia), sinó resoldre carències bàsiques en habitatge, sanitat i educació, això està més a l’abast dels països emergents.

És curiós com, tants anys esperant que Europa ajudi Àfrica a desenvolupar-se, al final seran els països emergents qui, amb una diplomàcia diferent, se’n sortiran.
La globalització, tal com l’hem entès fins ara, canviarà. Sense augmentar el proteccionisme, el canvi en els hàbits de consum farà que disminueixen les relacions comercials (es preveu una contracció d’un 9% per aquest any). Els productes locals i més propers tindran una major presència, però els productes barats i necessaris es continuaran fabricant on els països més competitius. I segons els experts, els països BRICK són els que millor es posicionaran.

L'Europa Social

Em comentava fa uns dies un bon amic, amb carnet del PSC, que quan arriben eleccions no suporta que hi hagi d’altres partits, ERC i CiU, que reparteixin carnet de catalanista, com si fora d’aquests partits, el català no existís, ni ningú parlés en català. Ho deia en una reunió de la revista Parlem de Sarrià, que enguany fa quinze anys i acabàvem de polir el número 68. Entre tots li varem fer entendre que no s’hi capfiqués, que el que realment importa és el recorregut vital de les persones i, en el seu cas, la seva feina per divulgar el català és ben visible. La revista és una eina important, ja que arriba a un públic molt divers, també a gent que ha après el català amb la convivència, anant a comprar el pa o llegint una revista local.

Les eleccions europees no són fàcils pels polítics que s’hi presenten, els quals miren de fer arribar el missatge de la feina que es fa al Parlament Europeu. Parlar de la directiva Bolkestein sobre serveis o del reglament Reach sobre productes químics, per citar dos de les més importants d’aquest darrer mandat, no és precisament sexy. És més rendible l’atac a les persones, als que governen a Catalunya i a Espanya, parlar de la crisi, o com he dit abans, això de com que jo sóc català, defensaré Catalunya, que la lectura positiva de la feina que es fa a Europa. Al final, cadascú votarà segons les seves filies, difícilment ningú modificarà el vot, i en el millor dels casos anirà a votar.

Si féssim atenció a les xifres que remena la UE i a la importància del seu repartiment, per exemple de la PAC, la política agrària comuna, d’altra manera ens anirien les coses, o potser ens anirien com França, que manté un poderós sector agrari, mercès a defensar la seva quota de la PAC. Les eleccions pateixen del mal de no elegir el president, de no visualitzar qui governa realment. Es legisla i es governa, però la presidència a torns del Consell de Caps de Govern no és fàcil d’entendre, ni tampoc el paper del president de la Comissió, Jose Manuel Barroso. Raimon Obiols, en el seu blog, Notes de Brussel•les, sol comentar que ens aniria millor si s’hagués aprovat el Tractat de Lisboa, ja que el Parlament Europeu podria elegir el president de la Comissió Europea, cosa que ara no passa.

Aniré a votar i ho faré per Maria Badia, encara que com que la llista és de circumscripció única, per a tot Espanya, no va a la primera de la llista. Fa temps que dins del partit del PSC hi trobo persones amb qui connecto, algunes d’elles amb un discurs i unes idees molt sòlides i progressistes, com Pia Bosch, Montserrat Tura, Joan Manuel del Pozo, Marina Geli, o Antoni Castells. Molts d’ells provenen de la política municipal, on han forjat la seva formació social, i defensen la justícia, l’educació i el benestar de les persones, les mateixes idees sobre l’Europa Social que defensa Maria Badia a Strasburg.

Les meves companyes del grup municipal del PSC de Sarrià de Ter, la Iolanda Jiménez i la Loli Fernández han nascut a Catalunya però els seus pares són originaris d’Andalusia. Parlen català perfectament i també s’expressen en castellà amb naturalitat, però per davant de tot, tenen molt clar el seu compromís social. La Iolanda coordina el Club de Bàsquet Sarrià i la Loli, l’Ampa del Ceip Montserrat, entre moltes d’altres obligacions.
A vegades és difícil veure què defensa un partit determinat, costa d'identificar el discurs. La millor manera de saber-ho és conèixer com es comporta la seva gent, els militants i els simpatitzants, sobretot en el reduït àmbit d'un poble.
Com he comentat al principi, el que és important és el recorregut vital de les persones i el seu compromís amb la societat. El demés, paraules.

Una foto val més que mil paraules

El seguiment de les obres del TGV està sent feixuc. Quan Adif va presentar el projecte executiu del pas del tren per Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis, una vegada decidit el traçat final, gairebé totalment soterrat, vàrem veure quina era la torna, el peatge a la nostra tossuderia: tres sortides d’emergència en el terme municipal de Sarrià de Ter. Dues amb poques implicacions, ja que es troben en paratges no urbanitzats, el mas Boscosa (on ha d’anar la Facultat de Medicina) i una altra al camí de can Marieta, prop de la riera Xuncla. La tercera presenta més dificultat d’encaix en la trama urbana: la sortida d’emergència de la plaça de can Nadal.

Des de fa dos anys, des del grup municipal del PSC, reclamem un estudi específic d’aquesta plaça, tot tenint en compte que a més d’aquesta sortida d’emergència Abertis preveu modificar, ampliant-los, els pilars que han de sostenir la plataforma amb els vuit carrils de l’autopista. És una bona ocasió per pensar i demanar es modifiqui la perillosa pujada a l’escola, encara que sigui en detriment de la configuració actual de la plaça de can Nadal.
Després d’ insistir, el govern ha sol•licitat el plànol provisional a Abertis amb la possible afectació de l’autopista ampliada en aquest sector. Ara sembla ja ha arribat, no l’hem vist encara.

En el mentrestant, el govern ha negociat amb Adif la situació de la sortida d’emergència, deixant-la arraconada al fons de la plaça i dissimulada pel talús de la pujada a l’escola. En el plànol original, que tothom qui va assistir a la xerrada informativa dels tècnics d’Adif al centre cívic La Cooperativa el 20 de maig va poder veure, es presenta una secció transversal, amb un mur de contenció que neix a partir de la glorieta i una reixa de respiració del pou. També es va poder veure una altra secció de les dimensions del pou, per on sortirà l’escala d’emergència, amb una superfície de 30m2 i una fondària de més de 20 metres. Vist des del plànol, i amb el compromís de refer la glorieta, podríem tenir paciència.

Ens agradaria però tenir els dos projectes perfectament encaixats, consensuats i discutits, també amb els veïns. És lícit voler mantenir la plaça de can Nadal, al cap i a la fi, el govern anterior del PSC, va considerar-la com un element del patrimoni artístic i la va incloure en el catàleg d’edificis a protegir. Però també és lícit voler millorar la pujada a l’escola i fer un accés fàcil, sense haver d'esquivar els pilars de l’autopista, amb el perill d’accident que comporten. Iniciar aquest pou sense haver discutit la situació amb els enginyers d’Abertis, és una temeritat, ja que ens pot hipotecar la solució de la pujada a l’escola.
De moment tenim obres al Pla dels Vinyers i ara a Sarrià de Dalt. Per arribar al túnel caldrà treure un munt de terra, veurem passar els camions, pols, molèsties pels veïns, neteja insuficient, queixes,..

Les obres han començat, sense tenir cap pietat per la glorieta. Si els tècnics d’Adif en un principi varen dir que les obres afectarien un pilar, el constructor ha anat pel dret, s’ha carregat els dos pilars i ha plantat la caseta del WC, al bell mig de l’escalinata. Devia ser el lloc més adient, però la foto ja ho diu tot. El comentari, d’allò més escatològic.

Ho haveu vist?

Aquests dies d’eufòria col•lectiva i passió pel Barça tota l’economia torna a rutllar. S’han venut cerveses a dojo, sobretot les marques catalanes, Damm, Moritz, San Miguel, i com no, la Moska de la sarrianenca birrart. Els locals socials plens a vessar, amb gent somrient d’orella a orella. L’alegria ha traspuat totes les samarretes (uns quants milions venudes al mòdic preu de 70 euros, just do it) i qualsevol andròmina amb l’escut del Barça ha estat objecte de culte. Els proveïdors del merchandising han fet l’agost i els diaris han tornat a viure les seves bones èpoques, generant ingressos per publicitat.

El Barça ha venut moltes coses: bon joc, fair play, pedrera, seriositat, rigor, treball i sobretot la marca Barcelona. Des dels Jocs Olímpics que la ciutat no havia rebut una empenta d’energia tan formidable com aquesta. No sempre es te en compte el que genera l’esport, el d’èlit i també el de base, sempre s’infravalora, com si només l’economia rutllés per què uns finlandesos varen inventar el Nokia. Només cal veure el moviment dels caps de setmana i la munió d’autobusos amunt i avall o l’enorme desplegament organitzatiu que suposa la massa de gent que s’ha desplaçat a Roma, per terra, mar i aire. Barcelona s’està posicionant com una ciutat esportiva, amable, amb bon nivell cultural, amb una bona xarxa comercial, una excel•lent oferta hotelera i gastronòmica, una ciutat ben valorada per Fires i Congressos. Molt poques ciutats arriben a aquest nivell, i Barcelona, gràcies a l’esport (el futbol però també el Formula1, o el tennis), juga a la primera lliga mundial de les ciutats. Això val una fortuna. Algun dia a Pep Guardiola el proposaran per un nom de carrer. S’ho ben mereix.

Enhorabona, campions!!! ,així, amb interrogant d’admiració com diu el iaio del casal rock. L’haveu vist? També ha fet fortuna al zona zaping.