dimarts, 25 d’agost de 2009

Cobdícia financera



El Ministre de Treball, Celestino Corbacho no ha tingut pèls a la llengua i ha utilitzat els pecats capitals per definir el que a l’estranger anomenen el “party” espanyol, la festa immobiliària i financera de la darrera dècada. El primer pecat, la cobdícia, el voler més i més, sembla que és intrínsec al capitalisme. Hi ha qui ja ho adverteix: molt pregonar sobrietat i laboriositat però a la primera de canvi algú tornarà a aprofitar-se de les circumstàncies i ens muntarà una altra bombolla, encara ara per inventar.

El segon pecat capital que ha utilitzat el ministre és la ira. Ho ha expressat amb molta mala bava, tot aprofitant la migradesa de notícies de l’estiu. Ja sabem que te raó, que el sector financer ha estat un dels peons d’aquesta partida, però tampoc tregui les culpes a d’altres actors: la mateixa administració hi va col•laborar, amb la Llei del Sòl de l’època Aznar, la Llei d’IRPF de l’època González, els avantatges fiscals de Comunitats Autònomes com la de Madrid, o el mal finançament dels ajuntaments, abocats a finançar-se amb les llicències d’obres. Si bé s’havia aconseguit corregit amb canvis de la legislació, la bombolla financera no s’ha deturat fins la crisi financera global.

En els medis financers se sap que a Espanya no aixecarem el cap fins que el sector financer, bancs i caixes, no hagin tornat els prop de 300.000 milions d’euros que deuen a l’exterior, a un venciment de tres i quatre anys. N’han passat dos, des del 2007. En queden, pel cap baix, un i mig. Per tant, molt anar garlant i fer previsions que fins el 2011, de liquiditat, res de res. El sector financer primer procurarà per ell, per retornar els seus deutes, cobrir els coeficients de morositat a què l’obliga el Banc d’Espanya, vigilar el seu cash i si en queda, per deixar-los als clients.

A primers de juliol, en una trobada amb empresaris de la Garrotxa que va organitzar Pimec al centre cívic de Castellfollit de la Roca, l’antiga església del cingle, Rafael Garcia, exdelegat de Girona de La Caixa, ens va parlar de les normes de Basilea II i que, hi haurà un abans i un després d’aquesta crisi. Ens va dir que a les empreses ens qualifiquen segons ràtings de solvència i que a cadascuna se’ns aplica un tipus segons l’estructura de fons propis, marge d’explotació, etc, però també segons la informació financera que s’aporta, com una bona auditoria. És a dir, que el sector financer demana professionalitat als empresaris i aquests han de fer els deures: augmentar la massa crítica, créixer amb fusions i aliances en el sector, internacionalitzar-se, en fi crear empreses més grans, més pimes i menys micropimes, però també fent aportacions de capital a les empreses, per no dependre tant de l ‘endeutament bancari.
Després, en el col•loqui molts petits empresaris varen queixar-se que hi havia poc crèdit i car, i a més amb garanties personals, cosa que fins fa poc no se’ls havia sol•licitat.

En aquell moment vaig pensar que aquest camí, en el nostre cas particular, ja l’havíem fet. Per la nova màquina de paper a LC Paper vàrem buscar nous socis per créixer i invertir. Durant tot el procés que va durar la inversió, del 2006 al 2008, no hi va haver problemes amb el finançament, els fons ICO i ICF varen ser suficients i les relacions amb el sector financer varen ser molt cordials. Enguany ja començo a entendre als petits empresaris que es queixen dels bancs: han donat una altra volta a la clau i de mig punt en mig punt, arriben a demanar uns diferencials d’escàndol. Primer ells i, si en queda, per les empreses i pels particulars.

A dia d’avui l’euribor a tres mesos està per sota el 0,9%. Doncs la banca pretén cobrar almenys un 4% !. Aquest no és per definició un tipus alt, però si que ho és el diferencial. Si puja l’euribor, cosa que està a la cantonada, el diferencial es cronificarà i costarà déu i ajuda tornar a uns tipus raonables. Sembla que el sector financer ha decidit que si no hi ha grans operacions immobiliàries a finançar, ni operacions extraordinàries, s’han de guanyar les garrofes amb les empreses de tota la vida, les que fan la viu viu, i per tant se les ha d’exprimir. És a dir, es vol guanyar el mateix que abans, però amb les operacions comercials, el descompte comercial, les pòlisses de crèdit.
Això si en troben, clar, que al pas que anem, no quedaran ni empreses ni particulars per passar per guixeta.