Tot passejant amb l'Ivan

una foto d'arxiu de l'Ivan a la vall de la riera Xuncla.

El divendres per la tarda vaig quedar amb el biòleg Ivan Bustamante per anar a donar una ullada a les destrosses de la riera Xuncla. Feia dies que l’havia trucat i fins ahir no va lliurar per venir a Sarrià de Ter. L’Ivan és qui millor coneix la vall de Rimau, o de la Xuncla com l’anomenem en el seu tram baix. L’estudi de la vegetació de tota la vall va ser el seu treball de fi de carrera i el disseny dels itineraris de la Ruta dels Molins és obra seva. A més, en la major part de les al•legacions que l’Ajuntament de Sarrià de Ter ha presentat contra el pas del TAV i també per la Xarxa Natura 2000, hi ha la seva empremta d’expert. Encara no fa gaire, en una al•legació contra la línia del tren de mercaderies, es va aprofitar part dels seus raonaments tècnics. Per alguns de nosaltres, l’Ivan ha estat sempre un puntal, a més d’un bon company i col•laborador de la revista Parlem de Sarrià. Jo almenys li dec el poc que sé de natura.

Al peu de la font de la riera, va exclamar: “serà que no ho vàrem dir”, fent referència a les múltiples ocasions en què vàrem preveure que les obres podien assecar la font. La “guerra” contra el pas del TAV per Sarrià de Ter arranca de l’any 1996 i sempre vàrem denunciar la fragilitat i l’alt valor d’aquest ecosistema, per altra banda, força desconegut per els naturalistes de Girona, que sempre miren cap a Sant Daniel.
Després cap a can Rovira. Ara, amb els nous inquilins pots travessar sense que et bordin. D’haver estat més amables temps enrere, hauríem fet passar l’itinerari de la ruta dels molins, per aquest camí i no pel de dalt, com es fa ara. A dreta i esquerra es veuen els pins malalts, alguns ja ben secs. Anàvem caminant i observant l’altre costat, can Camós, il•luminat pel sol de la tarda. També parlàvem de la direcció de la pedregada del mes de juliol. Li vaig comentar que la tempesta provenia de la banda de Banyoles i havia abastat tota la plana de Sarrià. “Però als carrers no hi ha pins, em va dir, sorneguer”. Home, hi ha els de can Xargay i estan intactes. La direcció de la pedregada va ser fatal per la muntanya de can Marieta i can Rovira, el vessant de cara nordest va rebre tot l’impacte.

Ja dins la boscúria vàrem trobar un nou forn. A can Rovira hi va haver una certa activitat artesanal de cuita de teules i hi ha un forn amb restes d’haver-hi cuit vidre. Amb aquest tercer forn, el nostre interès va anar en augment per esbrinar si havia estat important o no. En Javier Anton Pelayo, en el seu llibre sobre Sarrià de Ter, esmenta que aquesta activitat data del S.XIV.
A can Xuncla, vàrem parlar amb un noi okupa sobre el risc d’incendi per la sequedat dels pins i sobre una possible evacuació. Com que coneixia el pas de la riera que el portaria, en cas de perill, a l’altra banda de la muntanya, a can Mates i a l’escola, ho vàrem deixar córrer. Des del collet, vàrem observar la muntanya de la Vileta, esplendorosa, verda, sense cap resta d’haver patit la pedregada. Aquí és on surten els meus dubtes. Ni que la pedregada hagués estat dirigida per GPS, ja que des d’aquí, cap a can Bellvitge tot està ufanós, la molsa i el llistó encara verds, la terra una mica humida. Però l’Ivan tampoc s’atreveix a fer conjectures. “Si ha baixat el nivell freàtic, aquests tipus d’arbres aguanten molt be la sequera i no es veurà fins d’aquí uns anys. A més, la vegetació canviarà, els pins no tornaran a créixer, guanyarà l’alzinar”. No és gaire amant dels pins l’Ivan, i menys dels que en el seu dia es varen plantar, com les grans extensions de les Guilleries i del Montgri, que també estan malalts.

Des de can Xuncla, vèiem bé la pineda de sota l’església, amb alguns arbres torrats. És de pi pinastre, un pi que s’associa a les rouredes, de millor qualitat, que viu molts anys. Ja a can Marieta, es va espantar en veure aquella extensió d’arbres, gairebé morts. El petit pi blanc de l’entrada a la casa va servir per fer un examen de les ferides. El pi blanc és més flexible, i amb la tempesta, de vent i pedra, es devia bellugar més que el pi pinyoner, més rígid. Però els pins blancs de la zona també estan tocats, menys, però també han rebut. Algunes de les ferides s’estaven cicatritzant per la saba del mateix arbre, però les branques que s’assequen van guanyant terreny. Per l’any vinent, es veurà si algun d’aquests arbres sobreviu. Si ara plogués tindrien més possibilitats, ja que podrien destinar energies a curar les ferides i no a resistir la sequera.

Ja cap al final del recorregut, davant la muntanya que dóna al polígon Xuncla, es veien aquí i allà alguns arbres secs. Ni de bon tros com a la muntanya de can Marieta. El comentari de l’Ivan va ser esfereïdor: “Si són pins malalts per haver rebut la pedregada, es moriran. Però si el fong s’està escampant, serà una epidèmia que pot acabar amb tots els pins de la zona”. Caram, si jo vaig crear alarma per què em sembla que els pins de la muntanya de can Marieta s’han assecat a una velocitat espaterrant, l’Ivan prediu una possible mortaldat de pins que fa basarda.

Canviarà la vegetació de la zona, ves quin remei. L’Ivan, per tranquil•litzar-me, em va dir que de tant en tant tornarà per la zona i vigilarà l’evolució. Quan ens varem acomiadar, al pont de darrera del molí, el rodamón que havia escampat totes les seves andròmines per aquells rodals havia acabat de rentar la roba i seia, descansant, custodiant les seves pertinences en un carret de supermercat. Prop d’allà, els d’Adif han portat més maquinària,i ja amplien la seva zona d’actuació. Pel nostre costat va passar la màquina que diu que serveix per escombrar.

Oi tant que s’hi ha d’anar sovint. Tenim la muntanya assecant-se i la riera en obres. Res de descansar.