La jubilació

No vull pas competir amb l’amic Josep M.Sansalvador que ha demanat en el seu bloc ajut per esbrinar què es el tupí que decora la xocolata amb llet de la Lindt, però és que aquesta marca s’ha fet omnipresent i te la trobes arreu, sobretot des que a la meva botiga habitual no li arriba la de xocolata Torras 70% cacau Ghana. I així, a la recerca de xocolata negra, a més de la Carlemany de Sant Joan les Fonts, em vaig trobar a l’aeroport de Lisboa amb aquesta excel•lent Jubileu “chocolate preto de l'empresa Imperial, fabricada a Portugal, que es desfà a la boca deixant un rastre deliciós.

El seu nom, Jubileu, és de la mateixa arrel etimològica de jubilació i de júbilus, que significa joia, alliberació. Sembla però qui hi ha qui ens la vol amargar,no precisament com la xocolata negra, sinó allargant l'edat de jubilació fins els seixanta set anys i que el mot s’aproximi més al significat de jubileu, és a dir al de la celebració d’un cinquantenari. Molta gent arriba als 65 anys havent treballat almenys 40 anys i, conec persones, que als 14 anys varen començar a treballar, o sigui que poden arribar a superar amb escreix els 50 anys de vida laboral.
Que a França es plantegin una reforma del sistema de pensions te lògica. Ara es poden jubilar als 60 anys i ja es troben en el supòsit que hi ha menys de dos treballadors per cada pensionista, supòsit que a Espanya es preveu per més endavant. Ara a Espanya treballen 4 persones per cada jubilat, o sigui encara estem lluny del problema francès.

Ara bé, no està malament parlar del futur, dels impostos, en definitiva fer pedagogia fiscal. Acostumats a que en la cistella dels ingressos de l'Estat, predominava l’Iva, l’impost sobre el consum, ara sembla estrany tornar a parlar de l’impost sobre la renda i de les cotitzacions socials com a base del sistema fiscal i de redistribució social.
En el tema de la bossa per les pensions, el fons de reserva i la capacitat per fer front a les pensions futures, més que el perllongar l’edat de jubilar el que s’ha de vigilar és la base i la qualitat de les contribucions actuals. Amb independència dels dos anys recents de crisis, que esta deixant a molts joves sense feina, hi ha un col•lectiu que cotitza permanentment (funcionaris, treballadors en empreses industrials, etc) i un altre que ho fa menys, o de manera intermitent, i que s’aprofita cada any del que ha aportat a la Seguretat Social.

De casos n’hi ha a pleret: els que tenen contractes temporals i que quan s’acaben cobren el subsidi de l’atur, com sol passar en el sector turístic de la costa o com passava en la construcció. Els que treballen jornada completa i en cotitzen mitja, com passa amb molts professionals dels sector serveis. Els autònoms que cotitzen el mínim fins que arriben els darrers quinze anys, quan el que es cotitza és la base pel còmput de jubilació, la qual cosa ha estat la norma en els anys de bonança. Ara hi ha molts problemes per tenir feina i poder cotitzar el mínim, però quan es torni a rellançar l’economia es tornaran a repetir els problemes.
Per tant, en el que si estic d’acord és en allargar el còmput dels anys de jubilació, de manera que es premiï a qui ha cotitzat més anys, i de manera continuada, contribuint per tant més al comú i al sosteniment de les pensions actuals i de les futures.

Però si volen allargar l’edat de jubilació, a la propera també sortiré a manifestar-me. Una cosa és continuar treballant si volem i l’altra que ens hi obliguin. Veurem en quines condicions físiques arribem als 65 anys, si és que hi arribem.