dissabte, 12 de febrer del 2011

Política urbanística i activitat econòmica


Ceip Castellum de Sant Julià de Ramis

Em Moha és cambrer, viu a Salt i treballa a Sarrià de Ter. Quan li vaig preguntar perquè no s’havia buscat un habitatge al poble em va contestar que aquest no li agradava.
L’Anna és administrativa, treballa a Sarrià i també es va comprar un pis a Salt que encaixava amb les seves il•lusions i possibilitats econòmiques. Quan buscava el pis, a Sarrià de Ter hi havia també oferta d’habitatge i la vaig encoratjar, sense èxit, a buscar una vivenda al poble, fent-li veure els serveis de què gaudiria. Ara porta la seva filla a l’escola bressol del poble dels seus sogres.
La Paqui s’ha emportat la seva mare a viure amb ella, a Sarrià de Ter, ja que havia quedat “atrapada”, seguint la terminologia de l’alcaldessa Iolanda Pineda, en els pisos d’Àngel Guimerà. Quan pot el lloga, a vegades ha tingut sort.
En Miguel Àngel treballa a Besalú i no pot vendre el seu pis de Salt, tot i que li convindria més viure a Banyoles i no fer tants quilòmetres. Enganyat pels especuladors immobiliaris, va comprar car quan li convenia anar de lloguer.

De casos de gent que viu a Salt i treballa a l’àrea urbana de Girona en trobarem a cabassos. Això si treballen, perquè el problema de Salt, el més greu, és que te un percentatge molt elevat d’immigrants sense feina. Amb diners, alguns problemes serien menors. Per això em sembla que s’ha parlat amb molta lleugeresa al dir que els pobles de l’àrea urbana de Girona hem de ser solidaris amb Salt. Ho va dir el pedagog Xavier Besalú i recentment el polític Joan Boada ha demanat una zona escolar de tota l’àrea urbana per distribuir els alumnes immigrants saltencs.
Els pobles de l’àrea urbana es solen mirar de reüll. Salt i Sarrià ja hem tastat la solidaritat en temes com el TGV i l’ampliació de l’autopista a 8 carrils. Però Joan Boada potser no sap que Sant Julià de Ramis fa quatre dies ha estrenat una escola de barracons de dos línies, el CEIP Castellum i que, a Sarrià de Ter, al CEIP Montserrat, l’ampliació també s’ha fet en barracons i a les aules, a primària, es conviu amb alumnes de Sant Julià de Ramis.

Tot plegat ve de massa lluny perquè ara es vulguin arreglar els problemes amb paraules i bones intencions. Una bona política urbanística adreçada a esponjar els barris sobresaturats i treballar per trobar ocupació a la població saltenca és la única solució, que pot donar resultat, no a curt, sinó a llarg termini. I qui hi ha de trobar la solució és el municipi de Salt i la Generalitat de Catalunya.

Els municipis de l’àrea urbana tenim com Salt, problemes de desocupació, d’insuficiència de serveis, de seguretat i de pressupost. Però bàsicament el que no hem fet és seguir el seu model urbanístic, sinó que les polítiques han estat més mesurades, la creació de nous polígons residencials de menor densitat, i seguint un ritme de creixement més lent. Quan Salt i Sarrià de Ter pertanyien a Girona i tenien Consell Municipal, el 1980, a Sarrià de Ter es va programar una àrea d’expansió industrial per l’empresa Torras Papel, mentre que Salt requalificava sòl agrícola per créixer. En Joan Boada , actual regidor d’urbanisme, també en els dos mandats de l’alcalde Jaume Torramadé, ho deu recordar prou ja que fou membre del Consell Municipal de Salt.

D’altres polítiques han afavorit que per exemple, a Sarrià de Ter, no s’hagin abandonat els pisos de protecció oficial de la primera onada immigratòria: urbanització de l’entorn, creació de zones esportives i de lleure, dotació d’espais socials i arranjament dels problemes estructurals dels habitatges, com els ascensors, baixants d’aigües i teulades. La millora d’aquests habitatges senzills ha permès que la gent del país hi continuï visquent. Salt es planteja ara l’esponjament, reduir la densitat i enderrocar els habitatges que s’han degradat.

Fa ben poc, en una reunió de participació ciutadana, una de les preguntes del qüestionari era què es podria fer amb la zona industrial de Torras Papel. La resposta dels que varen contestar, fou que s’havia de mantenir com zona industrial, en cap cas requalificar-la per altres usos que no incorporessin activitat econòmica. La política local no és fàcil, ja que qui la regeix no està suficientment preparat per abordar aquestes qüestions complexes, però el sentit comú diu que no es pot créixer sense garantir a la població els equipaments suficients i activitat econòmica al municipi. El cas més recent a Sarrià de Ter ha estat la zona del Mas Boscosa, que no s’ha requalificat fins que el projecte ha incorporat una proposta que garanteix activitat de serveis, la Facultat de Medicina.

En política hi ha criteris clars i mesurables. De la mateixa manera que quan es fa un edifici es preveu una plaça i mig de garatge per cotxes, no es podria lligar l’edificació a l’activitat econòmica existent o a la que es pot crear en la zona?. Per exemple, que no es construiran més habitatges mentre no es creïn nous llocs de treball al municipi, almenys un per habitatge.

Això sense fer trampa, sense comptar amb l’activitat induïda per la mateixa construcció que genera llocs de treball metre s’aixeca l’edifici, però que, com hem pogut comprovar, una vegada ha esclatat la bombolla immobiliària, s’ha vist que era treball precari i temporal.