dissabte, 11 de febrer del 2012

La irresponsabilitat dels responsables


Temps d’incertesa, on tothom opina d’economia, dels economistes, dels altres. Tots som gestors, del nostres propis recursos i dels comuns. Però hem deixat el del comú en mans prou responsables?

Conec a fons l’economia municipal del meu poble i em serveix d’exemple. En el darrer any del període 2003-2007, l’interventor va presentar una proposta d’enginyeria financera, per la qual refinançava tots els deutes que fins aleshores tenia amb diverses entitats bancàries, agrupant-los en dues, abaratia el cost del crèdit i augmentava el termini de pagament. Amb això reduïa el cost del finançament i el consistori assumia unes quotes més raonables. A més, aconseguia una carència de dos anys, amb la qual cosa el govern va rescabalar fons per inversions. A priori aquesta operació era correcte, pel que fa de millora de la despesa financera, però al meu entendre va caure en l’error de la moratòria, sense imputar durant dos anys cap amortització de crèdit.

Ja en el següent període electoral, del 2007 - 2011, es va tornar a renegociar el deute, aquesta vegada allargant els terminis de devolució de deu anys a quinze , amb més cost financer, més cost per comissions i ai làs, un altre període de carència de dos anys. Mal negoci per l’Ajuntament (incrementava el cost del deute) i mal negoci pel comú, ja que l’Ajuntament entrava en el club dels zombis, dels detentors de préstecs que es refinancen contínuament.

Quan el regidor d’Hisenda, Josep M.Viladomat, va presentar el pressupost pel 2012, va dir que havíem de ser creïbles i per tant, es començava a retornar crèdit. Paraules que em varen sonar a música celestial! Benvingut el rigor pressupostari! És a dir, paguem l’hipoteca, la llum, les despeses, les nòmines i si en queda per festes ja decidirem. Veurem si el que es pressuposa es compleix o passarà com l’any passat, que ni tan sols es va presentar al Ple, però que es fan obres sense partida (el local del Pla de l’Horta) i la culpa és de la Generalitat per no haver transferit la subvenció.

En el número 78 de la revista Parlem de Sarrià, el regidor de Serveis Públics Raimon Cros, explicava el projecte del camp de futbol i raonava perquè s’havia optat per aquesta opció i no per l’auditori, explicacions ben sobreres quan tothom sap que és perquè-els-dóna-la-gana. L’alcalde Roger Torrent feia un al•legat a la responsabilitat del govern en no endeutar-se. Doncs bé s’ho podia haver estalviat, ja que per fer el camp de futbol provisional, que acabarà sent definitiu de per vida per voluntat dels habitants del barri de La Rasa, el consistori s’haurà d’endeutar en 50.000€, ja que no han estat capaços de reduir el cost del projecte ni en aquesta xifra. O sigui que pagarem entre tots, 664.000€, però especialment entre els sarrianencs 50.000€ amb dret a xut d’honor per la festivitat de la Mare de Déu de la Misericòrdia, que s’escau, pels agnòstics, pels volts de la Festa Major.

L’endeutament per se no s’ha de criminalitzar. Les empreses no podrien fer front a canvis de sistemes productius sense endeutar-se i tampoc es creixeria sense finançar-se. Ara bé, el discurs que està de moda és el de no-inversió. Aclarim que, un municipi ha d’acabar les obres iniciades, ha de deixar enrere els “enllocs”, espais mal acabats, carrers mal urbanitzats i ha de fer un poble amable, on convisquem sense enfrontaments. I si ens hem d’endeutar ho hem de fer, depenent de la nostra capacitat de retorn del crèdit, això si, sense subterfugis de moratòries ni carències com la dels darrers quatre anys, cosa que ha permès amagar una crisi molt més profunda i duradora del que preveiem i no s’ha abordat retallar la despesa fins ara.

El que és propi ja ho vigilem per pròpia necessitat. Som conscients de vigilar prou allò què ens és comú?