El Tour a Girona i jo, a Tours

Em perdré l’espectacle: els cotxes publicitaris, els maillots grocs, els mossos i la policia local, la gent amb les banderoles.... Potser tampoc hauria fet els tres quilometres a peu a què em convida l’Ajuntament de Girona, en tallar els accessos i treure la línia de bus que ens porta de Sarrià de Ter a Girona, però ara no tinc elecció. Marxo a França, a Tours, on segurament més d’una vegada han vist passar la cursa ciclista més popular que es fa a Europa.

Aquest seria el meu segon tour i per poc, el tercer. La primera vegada va passar per Sarrià de Ter, pel carrer Major, just per davant de casa. Era el 12 de juliol de l’any 1957, un divendres. El meu germà, aleshores un marrec de poc més de tres anys, en te un viu record del pas de l'últim cotxe amb una escombra al darrera. L’endemà vaig néixer jo, i a casa no sabem si se’n recorda per tot l’enrenou dels cotxes i des ciclistes o perquè va caure de l’escambell. El cas, és que si les cigonyes porten els nens de París, a casa, la nena, és a dir, jo, vaig venir de França amb els ciclistes.

No per això he seguit gaires curses. Les que m’he trobat, sobretot la Volta, que es fa al setembre. El meu únic Tour és el del juliol del 1965, quan va arribar a Barcelona entrant per Coll d’Ares. Havíem anat de colònies a la casa del molí de Molló, a la riera. Era la primera vegada que s’organitzaven les colònies al poble i les nenes varem tenir l’honor de ser les primeres, corresponent a aital deferència amb una bona neteja de les estances per poder dormir dignament. Un dia, varem anar d’excursió a Coll d’Ares. Des del fons de la riera, per Molló, fins la frontera: Objectiu, el Tour!!!
Per en Marti Ballada i per Mossèn Gabriel Roura tot un espectacle. Val a dir que les noies no hi enteníem res d’esport, però varem recollir multitud de pintes i bolígrafs, objectes promocionals llençats des dels cotxes. Missió complerta!. De retorn i de baixada,carregades amb andròmines, tot va ser més lleuger.
De 1965 a 2009, han passat 44 anys des que el Tour va entrar a Catalunya.
Val la pena veure-ho. Bon Tour i bon dia de festa!

bestioles i animalons

Des de fa alguns dies, una parella de gavians argentats es passeja per la teulada de casa. Ho fa a trenc d’alba, quan clareja, i no en tenen prou amb escridassar-me i emetre aquells sons estridents que desperten els més dormilegues, sinó que em mostren les seves potetes carbasses des de la claraboia. És una visió estrambòtica, de sota només els veig les potes, la panxa blanca i el bec. Quan se’n van han deixat un regueró blanc que, per sort, les tempestes d’aquestes tardes de juliol s’emporten canonada avall.

Sembla que això de viure prop del riu te premi. Ja hem anat esquivant els ruscs d’abelles que amb la calor construeixen, curiosament, en una tanca metàl•lica. Piquen les abelles, ho dic per experiència, o sigui que sense cap compassió les ruixo amb un xiu xiu del que primer que arreplego i a volar cap a una altra contrada.

Hi ha pels vorals, altres animalons més simpàtics. Sense anar gaire lluny, al cancell de la porta del pis em vaig trobar un dragó. Amagat rere l’estora “Home, Sweet Home”, va sortir espantat cametes ajudeu-me. De primer, esverada, el vaig perseguir escales avall fins deixar-li la porta del carrer oberta. Tota amorosa, amb bones paraules, el convidava a sortir de la casa gran: que si a fora hi trobaràs mosquits, que la llum del carrer t’enlluernarà, que hi trobaràs alguna escletxa per amagar-t’hi, que allà hi deus tenir la teva dragoneta..., res, ni flowers. Ni els meus intents de seducció, ni quan el meu pare, armat amb una escombra, el va començar a tustar. Es va escapolir dins del rebost i no se si encara hi és i s’està cruspint les cebes o s’ha reencarnat en el que ara hem trobat amagat rere un test al terrat.
Darrerament casa meva sembla la de Gerald Durell a Corfú, magistralment relatada en aquell deliciós llibre “La meva família i d’altres animals”.

La petjada industrial a Alcoi

L’acte de cloenda del III cicle Patrimoni Industrial , organitzat pels Amics de la Unesco del 19 de juny va portar al professor Àngel Beneito, a parlar del passat industrial d’Alcoi. Aquesta població alicantina, fou en el segles XIX i XX la seu d’una important activitat industrial manufacturera, tèxtil, paperera i metal•lúrgica, a més de d’haver estat la ciutat on es formà un important moviment obrer. De tot aquest passat industrial queda algun edifici emblemàtic, com l’antiga seu de Papeleras Reunidas, que ara acull l’Institut tecnològic AITEX, i algun altre edifici del casc urbà que s’ha protegit pel seu interès arquitectònic modernista.

Àngel Beneito va evidenciar la manca de protecció pels edificis industrials abandonats, sobretot per tota la renglera d’indústries que es varen situar en el riu Molinar per aprofitar el salt hidràulic, ara en un estat d’enrunament perillós. Alcoi va destacar per fabricar manufactures de baixa qualitat i preu, la qual cosa anava lligada a una política de baixos sous. La conflictivitat laboral viscuda en el segle XIX va ser la base del naixement d’un moviment obrer vinculat a la Primera Internacional (l’Associació Internacional dels Treballadors), però a Alcoi, els treballadors eren anarquistes, seguidors de Bakunin. L’intent de revolució social a Alcoi del 1873 va ser totalment ofegat i anorreat després del cop d’estat del general Pavia.
A més del patrimoni monumental, edificis, rodes hidràuliques, canals, rescloses, Àngel Beneito es lamentà de l’escassa recuperació documental que s’ha fet per salvar el patrimoni industrial. No s’han pres prou fotos, ni s’ha fet cap protocol per recuperar màquines ni per recuperar la documentació mercantil. Dos segles d’important especialització industrial han deixat escassos testimonis i poc material per un museu industrial.
De la mateixa manera es va lamentar de l’estat ruïnós de les fàbriques del riu Molinar. Va indicar que no s’atreveix a fer cap recorregut per la zona, ja que només en una fàbrica s’han consolidat les restes, mercès a una subvenció europea, però en la resta, el perill d’esfondrament es molt gran.



El que Àngel Beneito explicava havia passat a Alcoi en els darrers 25 anys, pot extrapol•lar-se a tot arreu, també a Girona. Per exemple, s’han salvat les dues farineres, la Teixidor i la Montserrat, obres modernistes i per tant amb interès arquitectònic, però s’està deixant enrunar la farinera de Campdorà, que fou bastida primera que les de Girona.



Sembla que no hi ha interès per part de la societat per recuperar la història del nostre passat industrial, i tot la bona voluntat dels historiadors i dels grups d’estudiosos, com els Amics de la Unesco de Girona, o del Centre d’Estudis comarcals de Banyoles, per citar un cas ben conegut de grup de recerca i defensa del patrimoni a les comarques gironines.
A més de la xerrada sobre el que queda del patrimoni industrial d’Alcoi es va fer una lectura dels poemes del llibre “La fàbrica” de Miquel Martí Pol, que va anar a càrrec de Lluís Lucero.
La Blava, la fàbrica on va treballar d’escrivent Miquel Marti Pol a Roda de Ter, ha estat comprada per l’Ajuntament de Roda per encabir-hi, precisament, la seu de la fundació Miquel Martí Pol.

La Moska de Girona

El diari Expansion publicava el 29 de juny, la noticia de la bona rebuda de la cervesa Moska de Girona, que elabora en Josep Borrell a Sarrià de Ter. A la revista Parlem de Sarria número 68, també es presentava la nova cervesa: “Cinc anys fent cervesa a la cuina de casa i com a resultat, Birrart i
Moska de Girona, la microcerveseria i el producte estrella d'una nova i flamant empresa de Sarrià que elabora cervesa artesana i de qualitat. La Rossa, la Torrada i la Negra són les tres varietats de Moska de Girona, que ja han estat magníficament acollides tant pel públic en general com també per tastadors professionals".

La cervesa especial pot ser de pomes d'Ullà, d'arròs de Pals o personalitzada per encàrrec.
Ara es planteja conrear ordi, en el poble altempordanès d’Ordis per obtenir la malta, la matèria prima prop de casa.
Enhorabona, una fulgurant i bona, per beure, idea.

De Torroella a Begur, una excursió de somni

L'original pou de la plaça de Palau-Sator. Foto de Toni Martínez

Per la revetlla de Sant Joan, en Toni Martínez em va comentar que no havia pogut penjar les fotos de la sortida del proppassat 17 de maig a la web del Club excursionista de Sant Julià de Ramis, per un problema a l’ordinador. L’endemà, un correu ja em va advertir que es podien veure a la galeria fotogràfica de la web.
No havia fet el post de la sortida tot esperant una foto de l’Anna Ribas, dempeus al padró de Pals, llegint un text de Josep Pla. Aquesta foto esperada no hi és a la galeria, però les altres ben be mereixen la visita a la web.

L’excursió programada pel club excursionista va ser un autèntic bany de contemplació de la suau plana del Baix Empordà. Des de Torroella de Montgrí, seguint el GR-92, vam passar pel pont romànic de Gualta, Fontanilles, Palau Sator, amb la recent restaurada torre del rellotge que es pot veure des de l’original pou de la plaça, per arribar després de passar per Fontclara i Sant Feliu de Boada, a Pals.
El conjunt medieval de Pals és una talaia privilegiada, com ens descriu Josep Pla en el llibre El meu país. Per anar recordant la prosa de Josep Pla, és interessant seguir el blog el Quadern Gris que es va actualitzant diàriament.

De Pals a Begur, després de trobar-nos amb la masia fortificada de can Pou de ses Garites, el camí travessa per una muntanya de terra sorrenca que és un conjunt de dunes fixades per la vegetació. En arribar a Begur, l’espectacle i la vista torna a ser admirable. A l’entrada a Begur, el parc de l'Arbreda, dissenyat pels arquitectes RCR arquitectes d’Olot (Aranda, Pigem, Vilalta).

El GR-92 segueix tot el litoral gironí, de Portbou a Tordera. El club excursionista de Sant Julià de Ramis programa dues etapes a l’any. Per la tardor de l’any passat vàrem fer de la Platja de Montgó al castell de Torroella de Montgri. La d’aquesta primavera era una etapa realment sensacional, els camps de cereals encara verds, les petites explotacions agrícoles que anàvem trobant al nostre pas, els poblets enturonats. Un itinerari per fer a peu, amb tranquil•litat, per anar gaudint del paisatge i sentir-nos privilegiats de viure en aquest entorn.

Fer balanç

El final del mes de juny coincideix amb la presentació de les auditories i comptes anuals a les juntes d’accionistes del grup d’empreses de la qual sóc la directora financera. És a dir em toca presentar el balanç econòmic de l’any, defensar la gestió i presentar els plans de futur. Enguany, les juntes són més tranquil•les, ja que tothom te clar que s’ha de prioritzar la viabilitat de l’empresa i fer pinya.
Un balanç econòmic només és una realitat puntual, una foto finish en una data. Ara, en moments de crisi, qui ha reinvertit i qui ha mantingut un equilibri patrimonial te més possibilitats de sortir-se’n que d’altres que han distribuït tots els guanys.
En el llenguatge d’auditoria, els comptes han de ser la imatge fidel de l’empresa, s’han de valorar tenint present el principi de continuïtat, no de liquidació, i s’han de provisionar totes les contingències probables, sobretot totes les despeses de l’exercici, encara que s’hagin facturat en el proper.

El grup d’ERC fa uns dies va presentar el seu balanç de gestió al capdavant de l’ajuntament de Sarrià de Ter. Amb paciència zen, he anat escoltant a la web de Ràdio Sarrià els diferents regidors, com treuen brillo a la seva gestió. Si en un ajuntament se seguís estrictament la comptabilitat empresarial, els números que ara presenta el govern serien uns altres. D’entrada, en una empresa, l’actiu és el que més es valora, ja que és el que la permet funcionar. L’actiu no s’aconsegueix en un parell d’anys, sinó al llarg de la vida de l’empresa o societat. En un ajuntament, igual.

Si el regidor de Noves Tecnologies diu que posarà un punt wi-max al Centre Cívic, el de Serveis Públics vol aprofitar les aigües pluvials de la teulada pel reg i el de Cultura diu, en el seu haver, que ara es programa una aula de teatre, és perquè hi ha una teulada i un Centre Cívic que es troba en funcionament. És a dir, perquè algú, abans que ells, va decidir comprar l’edifici, va buscar el finançament, el va reformar, el va dotar de medis i contingut i va decidir posar-hi una persona responsable per organitzar-lo. Les millores que ara es proposen segueixen la idea de continuïtat de l’activitat i de millora de l’actiu. Com a comunitat, valorem que es mantingui i es millori el que els altres han fet i que és de tots . S’ha de donar valor al que es te, també a l’esforç d’haver-ho aconseguit.

En un altre ordre de coses, quan el regidor de Serveis Públics diu que a Sarrià de Ter hi ha un problema d’arbres, s’equivoca. El problema seria si en els carrers no n’hi haguessin d’arbres. Això si, les arrels d’alguns arbres donen problemes. Els arbres del passeig Cinto Verdaguer no n’eren cap de problema, potser en el futur. La costosa solució de canviar-los es pot entendre, però el que no s’admet és no haver fet cap gestió amb els arbres existents: vendre’ls o trasplantar-los. És a dir, no es va donar cap valor a una actuació municipal anterior, i molt menys valor a uns arbres sans, que es varen talar. Les coses que són del comú s’han de valorar, no menysprear.

Quan a les xifres presentades del darrer exercici, l’alcalde va parlar d’un superàvit de 186.000€ pel 2008. Els números són com el ball, van i vénen, i aquesta xifra ni sé d’on surt, ni què es refereix, quan es va publicar a la premsa que l’Ajuntament havia obtingut un superàvit pressupostari de 369.860,90€, que és el que es desprèn de la docuemntació oficial. Sempre és millor presentar superàvit que no dèficit. En la comissió informativa del mes de maig, vaig ser convocada en substitució del regidor i cap del grup municipal del PSC, Roger Casero. Al presentar-me la modificació de crèdit vaig demanar perquè no s’aprofitava l’excedent per liquidar el dèficit de l’exercici 2007 (negatiu de 262.622,27€). Tant l’alcalde com el regidor d’Hisenda, Jordi Costa, em varen comentar que ja s’havia absorbit dins de l’exercici. A vegades amb la cara pago i ja devien veure que l’havien dit de l’alçada d’un campanar, però em vaig limitar a demanar la documentació i comprovar-ho a casa i no discutir.

En una empresa el resultat negatiu d’exercicis anteriors es compensa amb el primer resultat positiu que es genera. En un ajuntament, no hi ha cap obligació, però seria recomanable. El de Sarrià de Ter, tal com va aclarir el secretari, i de passada es varen assabentar l’alcalde i el regidor, ha optat per presentar un pressupost del 2009 descompensat, o presentaran, que encara a finals de juny, no s’ha aprovat.

El que no pot fer un ajuntament és tenir dos exercicis seguits de dèficit. Per tant, la modificació de crèdit que es va fer de 416.687,85€ (a compte d’un romanent de tresoreria de 500.350,85€) es va aprofitar per liquidar despeses del 2008 que no havien tingut prou partida pressupostària i la resta, per inversions previstes en aquest 2009 i ja iniciades (Biblioteca, Ajuntament, Centre Cívic). És a dir, si la comptabilitat de l’ajuntament fos com la d’una empresa, s’haurien d’haver previst en el 2008 despeses per import de 72.687,85€, i algunes que em deixo i que estan sota la catifa, com la subvenció d’esports, i per tant, el resultat ajustat pressupostari seria de 297.173€.
Un examen més detallat de la liquidació del pressupost de despeses s’observa que hi ha un estalvi de 167.498€, bàsicament per conceptes que estaven mal previstos: despeses telefòniques exagerades (ara són estalvi de 8.678€), i despeses de personal i seguretat social (estalvi de 92.486€), degut o bé a una excessiva previsió o bé a modificacions de plantilla com baixes per malaltia, jubilacions, etc. En quan al que és pròpiament estalvi, hi ha algunes partides de transferències i subvencions que s’han retallat, però tampoc es pot fer molta gestió en la despesa, que ja està i estava molt ajustada (tampoc abans sobrava res, malgrat el que alguns regidors diuen, però no comproven).

Per altra banda, el pressupost ha donat algunes alegries, com un major ingrés per ICIO (l’impost sobre construccions) de 43.000€ més dels previstos, més ingressos financers dels pressupostats (el truc de sempre del secretari) i transferències de la Diputació no previstes. Per contra menys ingressos per l’activitat econòmica del municipi, menys IAE i menys llicències, i també menys multes per així haver-ho disposat aquest govern. En total, una majors ingressos de 211.635,36€ que són ben rebuts.
Si se seguís el principi de prudència, tal com se’ns exigeix a les empreses, i al resultat de l’exercici 2008, una vegada provisionades les partides ara aparegudes en la modificació de crèdit del 2009, se li compensa el dèficit del 2007, ens quedaria un romanent de 34.550€ per despeses o inversions. Aquesta manera de comptar seria molt més comprensible i fidel que la que ara s’està duent a terme i que jo considero una fugida endavant. Deixar per l’exercici 2009 la compensació del dèficit del 2007 és un artifici comptable. Veurem aquest pressupost del 2009 com es fa quadrar.

Com veieu, els números es poden veure d’una manera o altre. El que és important es que es generi per poder invertir, per poder avançar i millorar els equipaments, i per poder atendre les demandes dels ciutadans. Els equipaments que ara tenim són fruit de l’esforç de moltes persones que han precedit als actuals regidors. I es mereixen un respecte i una consideració més gran que la que demostren.

PD. És interessant escoltar al regidor de Cultura i Serveis Socials, Sergi Torrentà. Per exemple, quan diu que en el Passeig Cinto Verdaguer no se sabia què fer-hi. Que ell ho desconegués no m’estranya, ja que no va assistir mai a cap reunió del Consell de Cultura al qual estava convocat quan jo era regidora de Cultura i ell estava a l’oposició. En el darrer de la legislatura anterior, al qual si hi era present el regidor de CiU, Jordi Costa i almenys ho pot confirmar, vaig presentar el projecte de museïtzació de la necròpolis, redactat per Mercè Corominas. Ara, el regidor de Cultura no es molesta ni tan sols a convocar el Consell de Cultura.

També esmenta que no se sap què es pot fer en el Centre Cultural on hi havia previstes una sala d’exposicions, un sala museu i l’arxiu. Se l’ha estudiat el projecte el regidor, o només s’ha mirat les tapes?. Ja ens dirà on pensa ubicar l’arxiu que els cedirà el músic i metge Josep Garriga.

Són indignes els comentaris que fa sobre els Serveis Socials i el menyspreu per les persones que havien portat amb eficiència aquest servei, ara acomiadades. Insulta quan esmenta el que cobraven en conjunt, quan es tracta de persones amb titulació acadèmica i contractades com tècnics. Insulta quan parla de com gestionaven la feina, quan el control d’aquesta era responsabilitat seva.

Tots sabem la poca disponibilitat horària que te el regidor i les seves responsabilitats laborals i familiars, però això no l’eximeix de fer la seva feina per la qual prou que cobra cada mes. I en el sou no va inclòs mentir i insultar com ha fet.

El decàleg de Ramon Palau

Fa poc vaig ser convidada a la presentació del cercle Euram de la Garrotxa. Els cercles EURAM (Euroregió de l’Arc Mediterrani) són fòrums de reunió d’empresaris de Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Andorra i la Catalunya Nord auspiciats per l’Institut d’economia i empresa Ignasi Vilallonga, amb la idea de debatre els temes d’interès dels empresaris d’aquesta euroregió. A Girona, el cercle Euram més conegut és el de l’Empordà, dirigit fins fa poc per Pere Padrosa, de Transports Padrosa.
A més de les presentacions i parlaments de persones que pertanyen a diferents cercles (Osona, i Empordà), el professor de la UdG, Dr. Ramon Palau, director tècnic del Centre de Recerca i Innovació de les Indústries Turístiques, Criit, ens va oferir una conferència amb el títol “Reptes i oportunitats de les empreses de la Garrotxa i l’Euram davant la crisi”. Respecte a la Garrotxa, va comentar que és una comarca amb una activitat industrial diversificada (alimentació, metal•lúrgia, paper, arts gràfiques) i el sector serveis es distribueix amb un feble sector turístic (12%), comerç (24%) i l’administració pública, un 23%. L’atur es situa en un 17% de la població activa, mentre que a Girona ja és del 19%.
Ramon Palau va oferir algunes possibles solucions a la crisi. D’entrada va advertir que la crisi durarà i que la sortida serà paulatina i no igual per a tothom, segurament se’n sortiran primer els sectors punters i de més alt valor afegit.

Què fer? Veus aquí el seu decàleg:
1-Hem de deixar de ser pessimistes. El pessimisme s’encomana.
2-Hem d’innovar en els processos, productes i comunicació no intensius en ma d’obra. Hem de deixar de ser competitius només per preu, hem d’incorporar enginyeria, qualitat i servei als productes.
3-Hem de seduir al públic amb campanyes imaginatives que canviïn la percepció negativa que s’està donant.
4-Hem d’incrementar la productivitat, invertir en recerca, en noves tecnologies. Les empreses d’alta productivitat tenen llocs qualificats, que produeixen un efecte multiplicador en el territori. A més salaris, més consum, més despesa.
5-Hem de guanyar tamany. S’ha de tenir una major presència en mercats internacionals i això es pot fer amb fusions, absorcions i compra d’empreses. S’han de promoure els processos corporatius, sobretot la cooperació entre la universitat i l’empresa. Això permetrà lligar talent, crear centres de recerca, cofinançar projectes europeus...
6-S’han d’identificar nous mercats. Depenem massa del mercat català i espanyol i dels països europeus (on es dirigeix el 87% del total de l’exportació).
7-Cal aprofitar els nínxols de mercat.
8-S’han de crear empreses d’alt valor afegit, també en sectors com la biologia, l’ecologia, el digital.
9-Les empreses i al Universitat han de col•laborar: han de sortir nous emprenedors.
10- S’han de continuar millorant les infraestructures viàries i de comunicació, fer el corredor mediterrani i el Pirineu més permeable.

En aquest decàleg hi ha molta feina per fer, i no s’hi val mirar cap a un altre cantó. Comencem pel primer punt, i continuem: deixem de ser pessimistes. Els publicistes de la cervesa Damm prou bé que han entès això de seduir al públic...