Sense deutes ni penyores

Quan he fet efectiva la darrera factura de la campanya electoral, m’ha semblat que quedava lliure, que podia deixar l’Ajuntament sense cap deute, sense cap penyora. El nostre plantejament en aquestes eleccions, el del grup municipal del PSC, va ser molt auster i molt discret. No s’arregla gaire res en quinze dies que no s’hagi fet abans. Tots nosaltres treballem en els nostres àmbits professionals, formem part de diverses entitats del poble, per tant som coneguts, però no populars. Érem conscients que podíem perdre algun regidor, que Roger Torrent amb el grup d’ERC assolís la majoria, però en cap moment vàrem pensar que fins i tot jo, que anava en el segon lloc, me’n anés cap a casa.

I de fet a casa, m’esperaven fent l’onada. La victòria de Roger Torrent ha estat tan rotunda que sobren els adjectius, felicitar-los, tal com va fer Roger Casero la mateixa nit electoral, demostrant, una vegada més, la seva generositat i saber fer, i esperar que compleixin les seves promeses. A tot l’equip que l’acompanya, també, com sol dir en Quim Rodríguez, felicitar-los per voler participar de la vida pública del poble, per què hi deixaran un munt d’hores, maldecaps, angoixes i en trauran una magra recompensa i potser alguna enemistat.

Per què a casa es varen alegrar que recuperés la meva llibertat?. Doncs perquè són els que m’han vist patir, deixar-hi la pell, arraconar la meva vida personal per poder abastar tot el que ens havíem proposat. En els quatre en què vaig estar al govern vàrem iniciar molts projectes que s’han acabat fent realitat en aquests darrers anys, estant ja a l’oposició, com la necròpolis visigòtica amb la urbanització del Passeig Cinto Verdaguer o la Biblioteca, de la qual s’ha acabat una primera fase, a l’espera de finalitzar l’auditori, o el llibre de la col•lecció de la revista de Girona, de Javier Anton Pelayo. Altres projectes varen veure la llum quan érem al govern, com el catàleg de Patrimoni i el Pla Especial del Barri Vell, el llibre “Sarrià, el paper de la història”, la ruta dels molins fariners, o la descoberta del pou de glaç. Això i molta videta cultural, el projecte dels nous Pastorets, xerrades, conferències, música, teatre, la programació del Centre Cívic, de la Fira del Paper, en fi, dotant de contingut l’ activitat cultural del poble.

No tot ha tingut una bona fi: no s’han continuat els nous Pastorets, s’ha acabat amb el Cicle de Cant coral, els Premis Sant Jordi no han reeixit, la Fira del Paper s’esllangueix, es programen poques exposicions i tot just ara, amb la nova Biblioteca es reprenen les xerrades amb escriptors tal com es feien habitualment.
L’activitat cultural, tal com nosaltres l’enteníem, no ha tingut continuïtat.

Costa desfer-te d’un projecte polític i crec que tampoc ho deixaré del tot. Primer per no deixar sol en Roger Casero a l’oposició, per ajudar-lo a preparar els plens, tal com hem fet aquests quatre anys. Segon, per què difícilment es dimiteix del poble. Als plens, hi vaig des de molt abans de ser regidora, quan a la revista hi posàvem una crònica i no en feia prou amb l’acta del ple, sinó que intentàvem millorar el lèxic i fer-ho més entenedor. Pel cap baix, deu fer quinze anys que assisteixo als plens. Però ara, hi aniré per gust, no per obligació, que és diferent. Al mes de març, el meu germà presentava una ponència al congrés de tissú de Niça i no hi vaig poder anar perquè em coincidia amb un ple. Diguem que a partir d’ara canviarà l’ordre de les prioritats.

Queden moltes coses per fer en la vida local, com la mateixa revista Parlem de Sarrià, o tornar a reclamar d’aquí a quatre anys el retorn de l’edifici cedit al Consell Comarcal pel Centre de Visitants. Mentre, deixeu-me que gaudeixi de la platja, dels viatges, de les lectures, del cinema, de les amistats, de la família, de tot allò que he deixat tant temps de banda, posant per davant l'Ajuntament. M’emporto això sí, un munt de bons amics i un munt de bons records, experiències inoblidables, res material i molt coneixement. Moltes gràcies companys!

Joan Brugada del Terri

En Josep m’ha trucat aquesta tarda per dir-me que el seu pare havia deixat de lluitar. En Joan, sarrianenc de sempre, bon amic dels meus pares, pare d’en Josep i la Bet, el marit de la Isabel, feia temps entrava i sortia de l’Hospital Trueta.

Amb en Joan hem coincidit moltes vegades, al carrer, al Coro, hem parlat de tot, de la gent, de la política, del poble, també del seu bell ofici, la fusteria, i de les peces de marqueteria amb què ara s’entretenia i que exposava per la Festa Major.

Aquesta foto no te més d’un any, quan el vaig entrevistar per l’article sobre el Club Ciclista Ter, el mític club sarrianenc que havia compartit amb en Jaume Lladó (el tupinet), l’Isidre Palomeras (ja traspassat), en Llorenç Figuerola, en Fernando Mitjà i en Jesús Galeras. Entre tots varen anar explicant la història dels seus anys joves, quan encara tenien el futur per davant i corrien per les carreteres d’aquests rodals sense més suport que les cames i la seva bicicleta.

En Joan va néixer a Sant Gregori el 1928 i era el fill d’en Pep i la Màxima de la casa de l’Horta. Te cinc germans, en Tià i en Pere, també de Sarrià i una extensa família de nebots i néts.
Adéu Joan, et trobarem a faltar.

Una temporada ben rara, la de la UES

La UE Sarrià, a Segòvia, llueix la samarreta de l'Institut Balmes

La rivalitat del handboldels anys 70 i 80, era entre el Sarrià i el GEiEG. Aquest grup gironí buscava enfortir la seva secció d’handbol i va anar a “pescar” als pobles veïns, Sarrià i Bordils. Un dels jugadors del Sarrià va acceptar l’oferta econòmica i, per aquesta raó, després d’una esbroncada impressionant, el jove va deixar el Sarrià i el poble. Jo no ho vaig perdonar mai, ja que aquest noi formava part de la meva colla d’amics i no vaig acceptar que uns veïns l’obliguessin a deixar el poble per una qüestió esportiva, pel fet d’optar per un altre equip.

Amb el temps, amb algun coneixement de sociologia i de funcionament dels grups he interpretat aquella situació, tot i que no la comparteixo. Tot plegat va demostrar una actitud tribal, poc madura, d’una gent que va veure una deserció on només hi havia l’afany de millora econòmica personal d’un jove.

Crec que amb l’afer d’en Josep Delgado i del FC Girona, s’ha repetit una situació similar, però en aquesta ocasió els directius han demostrat molta maduresa i tenir les idees clares. Hi ha hagut un intent de formar un club de handbol lligat al FC Girona i han anat a “pescar” a Sarrià de Ter, amb mentides i falsos compromisos. El diner, però ha tornat a provocar divisió i, persones vinculades al handbol Sarrià, han sortit a la foto del projecte esportiu del Girona, trencant amb el poble. Les pressions que han suportat els dirigents de la UES no són gens menyspreables, sobretot un malaurat anònim que refregava per la cara els diners que els benefactors del “projecte Girona” els havia donat. Els nois que ara dirigeixen el club varen tenir clar qui són, què volen i on volen arribar i varen declinar l’oferta meravellosa per continuar sent un club modest que forma persones, que treballa l’esport de base i no per l’esport d’èlit. Aquesta decisió, compartida o no, però acceptada per la majoria, els ha enfortit com a club i han aconseguit una cosa que no sempre te clar un grup: definir i clarificar els seus objectius.

Aquests dies hem esmorzat amb una notícia impactant, la recerca per la Interpol del magnat Josep Delgado. És realment una persona amb tant diners o només és un testaferro? Veurem si tot plegat només era una martingala. El cas, és que la UE Sarrià, alliberada de la pressió dels dirigents del Girona, s’ho mira de lluny, amb la sensació d’haver fet la feina i que els problemes del Girona no són cosa seva. Ara l’equip de primera de la UES es troba a Segòvia, jugant una lligueta per l’ascens a la divisió d’honor. Per tothom és un premi a una temporada de handbol fantàstica, tot i que ja sabem que la categoria actual és la ideal per un club com el Sarrià.

Els desitjo tota la sort del món, que gaudeixin d’aquestes petites vacances esportives i prometo que de tant en tant tornaré a veure algun partit de handbol al vell pavelló. Després de trenta anys, ja va sent hora de reconciliar-me amb la Unió Esportiva Sarrià.

Un nou llibre sobre el Ter

Vet aquí un llibre indispensable pels riberencs del Ter. L’han escrit en Jordi Llinàs i en Jordi Merino, coneguts entre els sarrianencs per haver dirigit amb l’empresa Janus SL, l’excavació de la necròpolis romana i visigòtica del Pla de l’Horta. El treball de camp realitzat és ingent, ja que es documenten tots els elements que perviuen en el riu, rescloses, canals, edificis industrials, sèquies, ponts, pantans, turbines, fent referències exhaustives tant al seu origen com al seu estat actual, des de la capçalera fins la gola.
La visió experta dels dos arqueolègs es detura en cada construcció del riu, buscant la seva data d’edificació, el tipus d’obra i, com en el cas de la resclosa d’en Vinyals, observant restes de velles construccions que les posteriors no amaguen del tot. El llibre compta amb fotos antigues que recorden la importància de les barques de llibant al Baix Ter, de safareigs públics com els de Manlleu, de colònies tèxtils desaparegudes sota el pantà de Sau i de les que perviuen com elements notables d’arquitectura industrial com l’imponent de Borgonyà on “Fabra & Coats” teixia els rulls de fil Cadena i Dàlia. Els ponts són objecte de documentació tant els de vehicles com els del ferrocarril (del tren gros, com s’anomena al Baix Ter), tot i que no es poden considerar estrictament com elements patrimonials.
S’endinsa en edificis poc accessibles, com la central elèctrica d’en Vinyals, obra de Rafael Masó, avui en funcionament, o la sala de les columnes de l’interior de la presa de Susqueda. Al final trobem una relació de 443 elements vinculats amb el usos de l’aigua del riu Ter i 44 fitxes “irrenunciables si volem conèixer-lo amb un mínim detall” que són bàsiques per qualsevol recorregut turístic seguint el Ter.
Actualitza de llarg el llibre de Joaquim Camps i Ramon Camprubí de 1976, editat per Destino,que incloïa a més d’imatges del riu, moltes dates de les comarques per on passava.

El llibre el Ter, l’editen el Consorci Alba-Ter i l’Editorial Gavarres i el patrocina la Fundació Agbar, la qual cosa el fa un llibre assequible, tot i que no ens compensa de l’espoli que pateix el riu Ter des dels pantans cap a Barcelona.
La finalitat del llibre queda ben clara a la contraportada: “amb aquest recorregut per tot el curs del riu, des d’ Ulldeter fins a l’Estartit, volem donar a conèixer aquest patrimoni amb la convicció que això contribuirà a fer-lo estimar i a recuperar-lo. Que tinguem un bon camí!”

Celebrem l'Any Maragall

Amb motiu de la presentació de la revista Parlem de Sarrià 75,el grup GERDS de Ter hem organitzat una xerrada sobre Joan Maragall, poeta i ciutadà. Serà el dissabte, a les 6 de la tarda, al Coro, a Sarrià de Ter.

En la revista 73, Josep Brugada va publicar un article sobre els 150 anys del naixement del poeta, que ara reprodueixo:

150 ANYS DEL NAIXEMENT DEL POETA JOAN MARAGALLper JOSEP BRUGADA

Joan Maragall i Gorina va néixer el 10 d’octubre de 1860 en un carrer ombrívol del barri de la Ribera de Barcelona, el carrer de Jaume Giralt. Aquest personatge que estava cridat a l’exercici de l’advocacia, després d’acabar la carrera sense massa entusiasme, entrà de la mà de Joan Mañé i Flaquer en el món incipient del periodisme del nostre país per acabar dedicat a l’art de les lletres des d’una atalaia certament privilegiada. A trenta anys, Maragall entra al “Brusi”, el “Diario de Barcelona com a secretari del prohom de la burgesia barcelonina Joan Mañé i Flaquer tot i que d’antuvi Maragall no subscrivia les idees del diari. Quan el jove Maragall s’endinça en una i altra tasca periodística a la redacció del diari ja havia publicat diversos poemes, textos que va recuperar i l’any 1881 en presenta alguns als Jocs Florals. A la revista “La Ilustració catalana” hi va publicar el seu poema intitulat “Oda infinita” que ha estat considerat el punt de partença de la seva poesia de to més romàntic:

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l’ha dictada
tot quan canta en la ventada
tot quan brilla per l’espai.

No ens entretindrem en el present article en elaborar una biografia de detalls de Joan Maragall perquè hi ha prou llibres que ens donen matisada referència del que va ser la restringida vida del poeta, puix com és notori, Maragall va viure només justament cinquanta anys. D’aquesta primera època dels primers assajos poètics hem de dir que Joan Maragall va mostrar-se en la seva joventut com un home amb una autèntica sensibilitat romàntica. De fet en aquells temps, finals del segle XIX, l’estètica que va dominar en les nostres lletres va ser el romanticisme d’arrel patriòtica que propugnaren figures com Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Joaquim Rubió i Ors o Manuel Milà i Fontanals. Per tant, amb aquest antecedents, sembla lògic que les directrius literàries del jove Maragall prenguessin aquest caire. Val a dir però que el jove Maragall no s’apassionà ni pel món de la carrera de dret ni tampoc massa pel periodisme, en canvi sí que va ser un esperit inquiet i apassionat per conèixer el que literàriament ens arribava de la cultura i la filosofia europees.

Sempre he pensat i he tingut la percepció que Joan Maragall representa per a la nostra cultura, la baula, l’element clau, la personalitat decisiva que supera el romanticisme carrincló dels homes de la “Renaixença” i amb la seva poesia i la seva teoria literària, Elogi de la paraula (1903), Elogi de la Poesia (1907), fa un salt qualitatiu envers un romanticisme més pur, molt més espiritual i estètic el qual provenia de les essències d’Alemanya. I aquesta és la qüestió. Situat Maragall en un ambient de treball en el qual li venia bé la combinació de l’escriptura literària i la tasca periodística a la redacció de “El Brusi”, la lectura d’una obra cabdal del romanticisme alemany, el Werther de J.W.Goethe, text que Maragall va llegir reiteradament quan tenia vint-i-quatre anys, això l’empenyé de bo de bo a aprendre la llengua alemanya. L’aprenentatge de l’alemany va projectar certament el jove Maragall vers un cosmopolitisme al qual per l’època pocs hi havien aspirat. Després de l’excitació intel•lectual que li provocà el Werther de Goethe, vingué la lectura de les Elegies romanes i ja després la feina de traduir textos de l’alemany a la nostra llengua.

Al cap de dos anys de la seva entrada a la redacció del diari, Joan Maragall va debutar com articulista a les pàgines de “El Brusi”. Hi escrivia amb bastant regularitat de manera que la seva firma va començar a ser coneguda i apreciada en els medis intel•lectuals i burgesos de la Barcelona de l’època. Maragall hi escriu columnetes amb articles de caràcter social, polític i també de caràcter cultural. En els primers anys hi ha una prevalença pels articles que fan referència a la literatura i a la poesia, a l’art de la paraula com ell mateix expressarà. I així, amb articles, conferències i al•locucions va anar-se forjant la personalitat catalanista i intel•lectual del jove Maragall. Vista la seva obra en la seva globalitat Joan Maragall se’ns presenta com un pensador, recordem que és ell qui es mostra en tot moment preocupat per l’encaix de Catalunya i Espanya. És l’avi dels Maragall d’avui qui composa l’Himne a la senyera, és ell el de “La dansa més bella que es fa i es desfà”, és aquest home de lletres que composa la “Oda a Espanya”:

On ets, Espanya? –no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua –que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre als teus fills?
Adéu Espanya!

Ja que hem fet referència al romanticisme inherent en la seva personalitat, la filiació germànica de Maragall va consolidar extraordinàriament la seva gran vocació poètica. Ja ho hem dit. Maragall no fa d’advocat, ni potser ben bé de periodista. La seva vocació és més aviat d’intel•lectual compromès amb la nació que l’envolta. D’aquí que bo i exercint aleshores com a escriptor, la plataforma del diari li permet moltes coses. Entre article i columna, entre conferència i la captivació per la poesia, Maragall també exerceix de traductor. A més de traduir algun clàssic com Homer o Píndar, el seu desig és també el de treure el cap envers el que s’està elaborant a Europa i més concretament en la cultura alemanya, de manera que després dels grans poetes, Goethe, Novalis, Heine, Schiller, dels músics com Bach o Wagner (del qual tradueix al català el llibret del Tristany i Isolda), Maragall es topa amb l’obra i la personalitat potentíssima de Friedrich Nietzsche del qual tradueix una part del Zarathustra de manera que Joan Maragall és el primer traductor d’aquest filòsof en el context de la cultura catalana i en el context hispànic. Per tant, doncs, el sentiment i l’estètica romàntiques -del romanticisme més pur- es reforcen per sempre més en la seva personalitat i de retruc en la seva obra poètica per l’efecte de l’estudi de la cultura alemanya. Voleu un poeta romàntic? Doncs ací el tenim per partida doble, per constitució i sensibilitat personal i per formació.



Quin dia avui! Els camps ja són tots verds
I ella m’ha aparegut com novament
Al bell atzar del dia, un sol moment
Sos ulls com flors a sobre meu oberts.
El cel era serè i el jorn brillant,
El vent d’hivern tornava ventijol...
Jo me n’he anat pel jorn enlluernat
A meditar els seus ulls al bat del sol

JOAN MARAGALL, MODERNISTA

A trenta un anys Joan Maragall va casar-se amb Clara Noble que tenia tot just divuit anys. El casament va suposar la concrecció del seu romanticisme personal; no la concrecció total del romanticisme que bategava en la seva sensibilitat però sí l'acompliment d'uns anhels amorosos ben expressats en la seva lírica de joventut:

Quants amors abandonats
a les vores dels camins
van llançant desesperats
llurs aromes pels confins!
Després quasi any darrera any s'esdevindiria la maduresa intel•lectual i personal del poeta amb els tretze fills que es succeïrien.

Resplendenta, sencera, arrodonida,
s'alça per sobre el mar la lluna plena:
així sento pujar la meva vida
astre sense minvant en nit serena.
Dels braços dels amics als de l'aimada,
un moment vaig sentir l'esgarrifosa
gran buidor de l'espai...

Progressivament, doncs, Joan Maragall madura en la vida i a través dels seus articles i al•locucions al “Diario de Barcelona” va fent-se un prestigi en la societat barcelonina de l'època. Al 1886 Maragall va fer-se soci de l'Ateneu Barcelonès, aleshores una institució que va esdevenir el nucli i el recer d'una intel•lectualitat prestigiosa que procurava accions per tal d'esdevenir “moderna”, és a dir en primera instància allunyada dels plantejaments conservadors i immobilistes de la ja grinyoladissa i encarcarada “Renaixença”. Per entendre'ns Joan Maragall des dels seus vint-i-sis anys es relaciona i pren contacte amb la joventut progressista del moment, la joventut 'moderna' de Barcelona. Sembla ser que una de les figures que va trencar d'una manera radical amb la carrincloneria patriotera dels patricis de la “Renaixença” va ser l'enginyer i lingüista Pompeu Fabra el qual va titular una de les seves obres primerenques Gramàtica del catalán moderno (1891). Fabra no estava per lilainades, anava per feina i tenia ben clar que la llengua catalana no podia seguir immersa en una disparitat tan gran de criteris ortogràfics i lingüístics. El fet que Pompeu Fabra utilitzés l'adjectiu “modern” per a una de les seves obres va ser clau perquè la colla que s'agrupava entorn de l'Ateneu Barcelonès en la qual hi havia autors de teatre, escriptors, músics, arquitectes o pintors com Santiago Rusiñol, Joaquim Casas Carbó, Enric Morera, Enric Granados, Josep Puig i Cadafalch, Raimon Casellas, Fabra i el propi Maragall van impulsar la revista “L'Avenç” la qual va assentar les bases per a una nova generació intel•lectual de nou punt de vista: ‘els modernistes’. L'estètica artística, literària i lingüística de “L'Avenç” va propugnar una generació d'artistes i escriptors en llengua catalana que pretenien donar al català i a la cultura catalanes una aurèola de cosmopolitisme i d'europeisme que superés la labor dels homes de “La Renaixença” i així va ser com ‘el modernisme’ es va consolidar. A dir veritat, però, el jove Joan Maragall veia amb un punt d'escepticisme els qui s'autoanomenaven 'modernistes' perquè ell els veia massa eixelebrats. No cal dir que figures com la de Santiago Rusiñol era arrauxada, arrauxada. Per aquests temps Jaume Brossa havia publicat precisament a les pàgines de “L'Avenç” un article que va fer forrolla entre la intel•lectualitat més conservadora, l'article es titulava “La joventut catalana d'ara” el qual suposava un trencament amb l'immobilisme conservador dels patricis barbuts de “la Renaixença”, homes de patilla ampla i barret de copalta, que incloïa Guimerà entre d'altres respectables patricis.

Maragall des de la talaia del diari i des de la seva residència burgesa de Sant Gervasi, al número 79 del carrer d'Alfons XII, contemplava tota la societat i el desenvolupament del modernisme amb molta més serenor que alguns dels seus membres. Sigui com sigui, Joan Maragall ja consolidat com a poeta i intel•lectual de categoria, va esdevenir des d'una certa distància més aviat conseller dels joves intel•lectuals i escriptors modernistes. A Maragall l'anarquisme que agitaven alguns joves modernistes l'exasperava, li feia por perquè ell ja es veia un home absolutament madur. El contrast l'havia expressat l'any 1893 quan es va produir un atemptat amb bomba al Gran Teatre del Liceu la nit del 7 de novembre. Al 1893 el matrimoni Maragall / Noble ja tenia dos fills. Maragall expressà amb viu sentiment la impressió i el dol que suposà l'atemptat:

Furient va esclatant l'odi per la terra
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anar a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.

Enllà d'aquesta eventualitat que certament arribà al fons de l’ànima del poeta, Joan Maragall s'anava distingint com a pensador i conseller de personatges que es movien entorn de la política i de les lletres catalanes. En ple esclat de l'art, la literatura i el pensament modernistes l'any 1900, Maragall havia donat a la llum pública els poemes i les llegendes pirinenques, obres com El Mal caçador o l'intrigant poema d'arrels medievals que és El comte Arnau.

El Japó enterra als seus morts

Els efectes devastadors del terratrèmol i del tsunami a la regió nord de la illa de Honshu, al Japó, estan obligat als supervivents a modificar una de les seves tradicions: la d’incinerar els morts i deixar reposar les cendres en els petits altars dels jardins familiars.

No sempre es copsen les diferencies en els costums en aquests viatges turístics on només acabes veient els llocs més emblemàtics, però el que si arribes a comprendre és com viuen els japonesos la seva religió d’una manera individual, a diferència de la nostra religió catòlica, celebrada dins les esglésies i amb una cerimònia d’enterrament oficiada pel rector. Al Japó, als temples budistes, hi pugen d’un en un, poques vegades en grup. És prop dels temples on sols trobar petits altars dedicats als nens i als difunts, amb ofrenes florals i frutals. El culte a la mort es viu de prop, sense estridència, amb una salutació i amb molt sentiment.

De la mateixa manera que copses la seva gran organització per moure’s en un petit país, muntanyós, molt poblat en la zona costanera del pacífic, no arribes a preguntar-te quina és la font d’alimentació energètica. Mai hagués pensat que una comunitat tan afectada per les conseqüències de les bombes atòmiques, a Hiroshima i Nagasaki, depenguessin tant de l’energia nuclear. A la porta de les antigues cases de fusta, hi ha sempre una galleda d’aigua per cas d’incendi pels terratrèmols i la seva peculiar anarquia de cablejats i pals elèctrics no és més que un pràctic sistema per reparar d’immediat qualsevol emergència i no haver de rebentar el carrer com ens succeeix aquí quan no es troba una avaria de cable soterrat.

El parc de la Pau a Hiroshima


Com cada any la Nobuko Kihira de Cadaqués torna al Japó per veure la seva família. En aquesta ocasió coincideix amb els efectes del tsunami, però en marxar no sabia que la central de Fukosima tenia problemes de tal magnitud. La seva família viu a Kuwana, més prop d’Osaka que de Tòquio allunyats de les zones de més risc. Al Japó, la primavera esclata amb la flor dels cirerers, molt celebrats pels poetes i els amants que es passegen badant enmig dels arbres. Ara el Japó s’enfronta a una important reconstrucció del país, però com be deia l’economista Fernando Trias de Bes és un país amb tants recursos latents, que gairebé ni ens en adonarem que ja estarà tot refet. Les incerteses provenen d’aquestes possibles/certes fuites nuclears i sobretot de conèixer quantes són les víctimes del tsunami, una catàstrofe humana difícil d’oblidar.


Un dels petits altars dedicat als infants que et trobes prop dels santuaris

L'anunci de Colhogar

Fa uns dies a la premsa sortia publicat que la ciutat de Girona era una de les tenia un índex de recollida selectiva més grans de tot Catalunya. En els municipis on s’ha implantat la recollida orgànica, la conscienciació mediambiental ha augmentat i de retruc els percentatges de recollida selectiva. Prou bé que sabem el què costa seleccionar i encertar: el paper, el vidre, les restes d’orgànica i el plàstic PET (el de les ampolles d’aigua) segur que tots sabem on dipositar-lo, però què fer per exemple amb una ampolla d’oli?. Doncs a l’àrea urbana de Girona llençar-la al contenidor de rebuig, ja que “segurament” anirà a l’incineradora perquè sinó contaminarà tot el procés de recuperació del plàstic. A altres municipis al contenidor de selectiva, ja que “segurament” el portaran a incinerar. El “segurament” ve pel fet que la planta de Campdurà no pot absorbir tot els residus i part es porten a l’abocador de Solius.

Vaig tenir ocasió d’escoltar una xerrada d’una representant de l’empresa TRARGISA, la qual gestiona la incineradora i la depuradora de l’àrea urbana de Girona. Em va sorprendre la diversitat de residus que treien de la depuradora: material orgànic, restes de cigarretes, palets de cotó, cabells, compreses, però el que em va xocar fou la noticia que per cada litre d’oli es necessitem 10.000 litres per depurar l’aigua i tornar-la neta al riu. Vaig tenir un esglai enorme! Des d’aleshores, tinc una cura especial a netejar els plats, cassoles i paelles. Abans de rentar-los els he passat un tros de paper de cuina per treure’n totes les restes orgàniques i d’oli. Vet -aquí una petita contribució al sistema urbà de reciclatge del meu municipi.

Entenc que és molt difícil que tots arribem a fer els deures en reciclatge, però tinc molta fe en les generacions que ho aprenen a les escoles. Per això m’ha sorprès un anunci com el de Colhogar, quan convida a llençar el mandrí del paper higiènic al vàter. Qui te consciència recicladora, quan compra pensa com reciclarà l’embalatge. El paper tissú, barrejat amb l’orgànica ajuda a la seva descomposició. Del paper de vàter difícilment pensarem, una vegada usat, en el seu reciclatge, però pocs hem pensat de tirar el tub de cartró a la cisterna. Aquest és un dels problemes habituals de les compreses i per això en els lavabos públics (els de dones) sol haver uns petits contenidors per dipositar-los i així no embussar els vàters. En les cases particulars també és habitual situar un petit contenidor al lavabo, més per estalviar problemes futurs amb les canonades, abans que per estalviar feina a la depuradora.

Que el tub del paper higiènic estigui fet de paper soluble (sense cola ni productes resistents a la humitat), tot i ser un fet diferencial d’altres marques, no li dóna dret a Colhogar a convidar a tirar el mandrí (Aquatube) a la cisterna quan aquest ja era un costum eradicat. Una cosa és llençar-lo per accident (o ignorància) a la cisterna i una altra convertir-ho en un hàbit.

Si pensem que tota l’aigua bruta que se’n va a les canonades s’ha de depurar ( i com!) per tornar al circuit hidràulic, veurem com no es una bona idea tirar el tub de paper a la cisterna, per més soluble que sigui.