L'estimbada

Jordi Gual, sotsdirector general de La Caixa i professor de l’IESE va qualificar amb aquesta contundent paraula la fase actual de la crisi econòmica en què ens trobem. És a dir, encara baixem pel precipici. Ho va dir en el marc del VI fòrum de Girona d’Economia i Alta direcció d’empreses que va tenir lloc a Navata el passat divendres. Per intentar animar els assistents, el tema del fòrum era alliçonador. Redefinició o extinció: el futur que ens espera.

Entre uns i altres es va debatre l’abecedari de la recuperació, és a dir si en sortirem en V, U o la tant temuda L. Per exemple, en Joaquim Boixareu, conseller delegat de Irestal Group i de FemCat va pronosticar la sortida en forma de V, pel propi moviment dels estocs, ja que moltes empreses els han reduït dràsticament per obtenir liquiditat i, tard o d’hora, hauran de reposicionar per seguir treballant; per altra banda, Àngel Martin Torres, soci director de KPMG i un dels auditors del concurs Martinsa-Fadesa, va pronosticar la sortida en U, perquè totes les crisi han tingut aquesta evolució. La tant temuda L amb la base allargada, tal com ha patit el Japó la seva recessió des dels anys 90 va planar entre els ponents, però pel que sembla, les mesures de xoc de tipus financer adoptades pels governs i els paquets de mesures de tipus fiscal que ja s’estan preparant per reactivar l’economia seran prou contundents per allunyar-nos de la depressió, no de la recessió.
Al parer de Jordi Gual, a Espanya, la crisi financera l’any que bé estarà resolta, pel fet que el sistema financer té un problema de liquiditat i no de solvència, la crisi de les empreses productives un parell d’anys més, però el sector immobiliari pot trigar quatre o cinc anys a parlar de normalitat, fins no s’hagi reduït l’enorme estoc d’habitatge construït. També el professor Jordi Gual va parlar de la importància de les mesures preses pel Banc d’Espanya en temps de bonança: els va prohibir comprar actius de les banques d’inversió (els anomenats tòxics, que no ho sabien que ho éren, és clar) i els va obligar a fer la provisió anticíclica. Això passava quan el governador del Banc d’Espanya era Luis Angel Rojo, no ho oblidem, no pel fet que governés el PP.
Jordi Gual també va comentar que els economistes són millors historiadors que gurús, i que han desempolsat la lliçó del crack del 29 per tal d¡evitar caure en els mateixos errors de llavors.

Núria Vilanova, presidenta de Inforpress va fer una anàlisi de la crisi en la premsa, i ens va advertir que tot el sector de la comunicació està també en crisi, amb la baixada en picat dels anuncis i per tant dels ingressos per publicitat. O sigui, que vendre crisi també és rendible, i per això se’n parla tant.

El professor Carles Losada, director general d’Esade Business School, ens va receptar el que sempre ha dit: innovació, internacionalització i inversió en tecnologia. També va fer un apunt demanant una major professionalització en els alts càrrecs de la funció pública, cosa que va aprofitar la diputada Pia Bosch per aclarir la informació. Un exemple de la meva collita: Jordi Boixareu va comentar la visita que havien fet membres de Femcat i una delegació del govern de la Generalitat fa uns tres anys a Finlàndia. Els va rebre el president de Nokia, el qual els va recomanar una bona crisi per resoldre els problemes estructurals del nostre país. La visita va sortir a la premsa i un detall ens va cridar l’atenció: en Jordi Boixareu i els empresaris parlaven anglès, de la delegació del govern català, cap.

Ha arribat el Beaujolais

L’Eduard Carles, el mestre tastavins que ens fa el curset a la Cooperativa, el dijous ens va voler donar una sorpresa: la primera ampolla de Beaujolais de la collita d’aquest any. Coincidia precisament en el dia en què es posa el vi a la venda a tot el món: el tercer dijous de novembre. La fantàstica campanya de màrqueting amb què els francesos venen arreu un vi de taula es digne de ser estudiada: “le beaujolais nouveau est arrivé” podeu llegir a tots els establiments i restaurants francesos o com vendre un vi senzill com si fos un reserva. A França el negoci del vi i de la restauració té un pes gens menyspreable en el PIB, com molt bé saben els negociadors de la PAC (política agrària comuna) quan veuen que França s’enduu tradicionalment el percentatge més elevat del pastís.

El dijous se celebrava una altra efemèrides, els 33 anys de la mort del dictador Franco. No és que ho celebréssim especialment, però és una dada que no s’ha d’oblidar i fer memòria de qui va ser i què va fer. Els guionistes del Polònia o eren molt joves quan va morir o encara havien de néixer, perquè a ningú que hagi viscut els anys sinistres de la seva dominació, se li acut de presentar-lo com un iaio que fa gràcia.

la Fira del Paper i Torraspapel

He perdut una petita joia, un penjoll de plata i banús que havia comprat a la parada de la Mauri i en Jordi Cañigueral a la Fira del Paper. Els pares de la Morisa aprofiten aquesta fira per donar a conèixer els productes que comercialitza la seva filla des de Burkina Faso, on viu amb la seva família, i cada any tenen molt d’èxit.
No sé ben bé com ha estat, però en el poc temps que l’he tinguda me’n havia enamorat, trobava que em quedava bé, era una peça diferent, amb caràcter.

Per la Fira també em vaig comprar unes arracades de paper a la parada de Gepetto Lobo, uns artesans de Martorell que paraven per primera vegada a Sarrià de Ter. Des que vaig veure la Gemma Amat, la directora d’Artesania, lluir unes arracades amb un cistell de vímet, faig com ella i em poso sovint arracades de paper per promocionar la fira. Fins ara només venia la Úrsula, que també confecciona collarets i agulles, però aquest any no va poder ser-hi i per això em vaig firar en aquesta altra parada, a banda que la tenia per veïna, davant per davant de la taula del grup editor de la revista, on la fèiem petar, amb la vana intenció que algú ens comprés un llibre.

Ja sabem que a la Fira del Paper es ven poquet, els firaires vénen perquè són ben tractats, però el paper no té la sortida dels productes d’alimentació que es venen en aquests tipus de fires. L’aposta per una fira monotemàtica ha estat una lluita que s’ha defensat cada any, fins que la Gemma ens ho va reconèixer al promocionar la fira com la única d’artesania de paper a Catalunya.
Aquest ha estat el desè aniversari de les Jornades i de la Fira del Paper. Vàrem poder tornar a veure la Gemma Amat acompanyant el conseller Huguet i parlar de la conveniència de nomenar un mestre artesà, de que els artesans tinguin el carnet d’artesà, o si més no el carnet cultural, que siguin més visibles del que són ara. També de la necessitat de fer articles exclusius d’artesania en paper que es puguin comercialitzar en llocs turístics, de promocionar el gravat com a regal d’empresa, de diferenciar-se. La Gemma té un bon discurs, les idees clares i voldria que tothom s’agremiés i visqués de l’artesania, no com una activitat marginal i complementària.

La fira ha de ser un mercat pels artesans del paper, però les Jornades havien esdevingut la “marca” de Sarrià de Ter, el seu signe d’identitat. Amb Torraspapel com a principal espònsor i amb l’atractiu de la visita de la fàbrica que cada any feien més de 200 persones. Les primeres Jornades del paper, el 1999 varen ser un revulsiu, una potent campanya d’imatge per la Torras, que deixava enrere anys de fums, olors i abocaments, presentant el paper i l’empresa socialment responsable. Una imatge que acaben d’enfonsar amb la proposta d’acomiadament de 213 persones.

Quan encara no fa dos anys amb els directius de Torraspapel a Sarrià de Ter vàrem parlar de crear un museu del paper en la nau de can Mitjans, el dispensari i la màquina de paper MP3 en funcionament, recordo que em varen comentar que els papers especials que es fabricava en aquesta secció eren rendibles i de bona qualitat. En l’informe tècnic que l’empresa ha presentat al comitè d’empresa, es defineix aquesta màquina com obsoleta i fora del mercat. Ras i curt s’ha de tancar. Per obsoleta, com si la maquinària no tingués una amortització i una vida útil més que coneguda. Qui ha pres la decisió de no invertir a Sarrià de Ter i deixar que les instal•lacions deixin de ser competitives: un grup d’inversors, no un grup paperer. Aquesta és la diferència. Qualsevol del ram sap que els mínims d’inversió han de ser de l’ordre del 10% de les vendes i aquesta gent no ha invertit ni el 5% de les vendes, en els seus 13 anys que porten al capdavant del grup. Les males decisions passen factura, però no ens havia de tocar el rebre a Sarrià de Ter.

En aquest moment ningú dóna res per perdut i es lluita per buscar una solució alternativa, com passar de cinc torns a quatre, fer parades alternatives en tots els centres per tal de disminuir la producció i no deixar aturades unes seccions definitivament, buscar productes i nínxols de mercat, treballar en la línia de nous productes emergents...és molt dur que tot el pes l’hagin de portar els sindicats. El conseller Huguet ha promès un estudi tècnic per ajudar al defensar la viabilitat de l’empresa. Ha de ser per avui, conseller, no hi ha temps per perdre.

Nota: la foto de les màscares de Ventura Hosta, la trobareu penjada al flickr de Roger Casero, alhora cunyat de la Morisa.

La banca sempre guanya

De quan estudiava estadística em va quedar gravada una frase: en el joc, l’esperança matemàtica sempre es negativa pel jugador, la qual cosa significa que a la llarga mai recuperes el que jugues. Ara ve Nadal i convé recordar-ho per no comprar massa dècims de loteria. La probabilitat que toqui és massa baixa, només es tracta d’una il•lusió. Per contra, la loto catalana, ven això, qui guanya és la Generalitat, és a dir tots els catalans. Almenys l’anunci diu la veritat, “ens toca, però d’una altra manera”.

No volia parlar dels jocs d’atzar, sinó d’un joc més perillós al qual està jugant la banca ara mateix. La setmana passada vaig assistir a una xerrada convocada pel BBVA, en la qual hi va intervenir Pedro Fontana, director de Catalunya i en José Luis Escrivà, el director del Centre d’Estudis Econòmics del BBVA. El primer, va ser molt clar i ho va repetir diverses vegades: davant aquesta cojuntura pujarem el preu del diner. El segon ens va fer un anàlisi demolidor de l’economia, no només del que ha passat, les hipoteques subprime, les titulitzacions, els actius tòxics, el rescat del sistema financer pels estats, sinó de les perspectives futures: ens esperen molts anys de penitència.
El mateix dia, un director de sucursal d’aquest banc em va comentar, que com que jo treballo amb Banca d’Empreses no havia notat l’encariment del preu del diner, però que el diner que estaven deixant a les micropimes i als particulars el cobraven al 10%, és a dir amb un diferencial de més de cinc punts de l’euribor!. Quina barbaritat!.

Aquesta setmana he tingut ocasió de veure com un altre banc, català i no tant internacionalitzat com l’anterior, va fent de les seves. Un confirming que habitualment venia amb un diferencial d’un 1% més la comissió del 0,25%, ara s’atreveix a demanar un 2,25% de diferencial. Per renovar una pòlissa, un diferencial d’un 2%, i el que m’ha fet sospitar del banc ha estat una operació inusual: un ingrés de pagarés, que habitualment s’anota en el compte el mateix dia amb la data valor de dos dies més tard, no s’ha fet efectiu fins que els xecs no han estat conformats per l’entitat emissora, o sia no han fet l’anotació en compte fins quatre dies més tard!. Aquest banc pel que a mi respecta, quedarà a sol i serena fins que s’aclareixi el seu futur i com a mínim canviïn el director d’oficina i el de zona.

El que vol la banca és que les empreses i els particulars paguem els seus excessos en el passat, l’alegria en què varen concedir préstecs als promotors que ens han portat a que en total, la banca espanyola degui 400.000 milions d’euros a l’exterior. Però la manca de liquiditat de la banca s’està traduint en un augment abusiu dels preus, no de l’euribor, sinó de les primes de negoci i de risc, traslladant el seu augment de costos a les empreses. Hi ha alguna empresa que aquest any hagi apujat els preus dels seus productes?. Les de productes químics i el sector del transport prou que ho han intentat, però no ho han aconseguit. La banca espanyola si se’n sortirà. No només ha estat còmplice de la bombolla immobiliària, abocant-nos a una recessió profunda, sinó que acabarà amb més guanys.

Per sort sembla que comencen a sortir alternatives. Aquesta setmana em va trucar una comercial d’una oficina bancària a Perpinyà: em proposava operar amb ells pel descompte de les factures d’exportació a clients francesos. Almenys hi ha d’altres opcions, no tot és negatiu, i no tot s’acaba amb la banca espanyola, que com en els jocs d’atzar, sempre guanya.

Torraspapel: el cost de la solidaritat

La notícia que el grup Torraspapel vol acomiadar a 204 treballadors de la factoria de Sarrià de Ter, ens ha agafat de sorpresa. Quan l’empresa va optar per edificar una nau de magatzem en els terrenys reservats al seu creixement, enlloc de construir la màquina MP5, ja vàrem témer pel seu futur empresarial, però en cap moment havia transcendit cap notícia sobre si el grup passava dificultats econòmiques, només que es buscava un comprador per la fàbrica d’Algesires i que la cogeneració donava molt bon rendiment.

La fàbrica de Sarrià de Ter ha estat l’embrió de tot el grup, on s’han desenvolupat la major part de productes que ara comercialitza. Durant anys, els tècnics i operaris qualificats de la planta sarrianenca varen ajudar a la posada en marxa de les plantes de Motril i d’Almazan, on s’han invertit quantitats ingents per consolidar la fabricació del paper estucat i del paper adhesiu, tenint en compte que en ambdós casos les inversions que es realitzaven rebien també enormes ajuts de les Comunitats Autònomes d’Andalusia, de Castella-Lleó i del Fons Europeu, cosa que no ha passat mai a Sarrià de Ter on tot el cost de la inversió s’ha de posar en l’escandall del producte. Recordem també les aventures de Les Ardenes, a Bèlgica, en l’època del grup KIO i més recentment, l’ajut que s’ha donat a France Condat. Tot i així, tot haver transferit el seu Know how, tot i ser una fàbrica rendible gràcies a tenir una turbina per generar electricitat, una bona planta per l’estucat, secció de converting i personal altament qualificat, els inversors de l’empresa de capital risc CVC, el grup Lecta, no dubten en tancar una màquina de paper i tota la secció d’estucat.

El grup Torraspapel divideix la producció entre les diverses plantes segons gramatges. La de Sarrià de Ter comparteix gramatge amb la Montañanesa de Saragossa, amb unes instal•lacions més antiquades i obsoletes que les de Sarrià, però amb una planta de cel•lulosa, com la que es va tancar a Sarrià de Ter l’any 1992. No és just que l’ajust de l’oferta de paper estucat s’hagi de centrar en les plantes d’Algesires i de Sarrià de Ter, sinó que podria fer-se extensiu a totes les plantes del grup reduint, per exemple, un torn de producció de cada planta, passant de 5 a 4 torns, amb personal comodí i treballant més hores. O és que la baixada de vendes es nota només en els gramatges que es fabriquen a Sarrià? Aquesta és una possibilitat, però de ben segur que si en la decisió del pla de viabilitat del grup hi intervenen els directius de Sarrià de Ter, les mesures poden ser altres. En aquest exemple, si les plantes de Sant Joan, Saragossa, Motril i Sarrià baixen a 4 torns, el problema de l’excedent de paper estucat es resol. Es deixa la capacitat productiva intacta, a l’espera que el mercat es recuperi o bé es desenvolupi una altra gamma de producte. El grup Torraspapel ha estat exportador net als USA, fins que la paritat del dòlar va fer disminuir les vendes, però aquesta tendència sembla canviar i ara és l’euro el que baixa. Per compensar la pèrdua de rendibilitat de cada centre es pot invertir en cogeneració allà on no n’hi ha, per exemple i inexplicablement, a St. Joan Les Fonts, la qual cosa milloraria el compte d’explotació d’aquest centre i el del grup.
El concepte de cogeneració sol escapar a la major part de la gent però cal saber que, avui en dia, és més important en el compte de resultats el que genera la producció d’electricitat que el marge de la venda de paper. D’aquí que els directius del grup no s’hagin plantejat mai tancar la fàbrica de paper, tot i les amenaces amb què han anat a l’Ajuntament de Sarrià de Ter, ja que el seu funcionament és imprescindible per tal que funcioni la cogeneració.

Hem de deixar sols als treballadors en la defensa dels seus llocs de treball? Aquesta és una decisió que ens afecta a tots: als sarrianencs, a l’Ajuntament de Sarrià de Ter, a la Generalitat de Catalunya, a les patronals gironines, a la Cambra de Comerç, a la UdG... La pèrdua del teixit empresarial no només ha de preocupar als sindicats, sinó a tots els catalans i a tots els responsables de la indústria catalana. Ha de quedar clar que sense indústria no es mantindran els serveis i les fàbriques de paper, altament tecnificades, tenen al seu voltant una xarxa de petites empreses que li donen suport permanent: tallers de manteniment, proveïdors de maquinària, de material elèctric, logística, transport...

Els catalans hem estat molts anys solidaris transferint recursos a d’altres comunitats que han donat, via subvenció, als grups inversors com CVC, diners per renovar equipaments en els centres productius d’aquestes comunitats en teoria més desafavorides. Els treballadors de la fàbrica de Torraspapel a Sarrià de Ter han estat enormement solidaris transferint coneixements als centres on la direcció els ha sol•licitat. S’ha remunerat adequadament aquesta transferència de talent en concepte de royalties la fàbrica de Sarrià de Ter? No val res el coneixement? Ara, una vegada la dida ja no dóna més llet, es vol tancar la fàbrica mare. Hem de defensar la indústria catalana i el teixit productiu català i per una vegada, ser solidaris amb nosaltres mateixos.

Hem de defensar tots i cadascun dels processos de la cadena de valor i no com va dir el conseller Huguet, ja assabentat d’aquesta possible reestructuració quan la inauguració de la Fira del Paper de Sarrià de Ter, quedar-nos només amb els sectors d’impressió i de distribució. Defensar vol dir anar a Madrid i oposar-se a aquest expedient de regulació, no cedir en les pretensions de l’empresa en la requalificació de terrenys industrials i presentar un pla alternatiu pel manteniment de l’activitat productiva, incloent la planta d’estucat i el converting al centre de Sarrià de Ter. I evidentment, els responsables institucionals de Catalunya, han de ser més ferms en la posició del manteniment d’un sector estratègic i altament tecnològic com és el paper.

Temporada Alta a l'espai La Pineda

Tenen raó els que diuen que el festival de Temporada Alta de Girona té un elevat prestigi a Barcelona, on se’l coneix com el Festival de Tardor de Catalunya. Per Tots Sants, amb una amiga vinguda expressament de la capital vàrem anar a veure La Pesca, de l’argentí Ricardo Bartís, estrenada al nou espai polivalent de La Pineda, a Sant Gregori. Tot i la dificultat d’entendre la dicció argentina, l’obra ens va sorprendre, tant per l’escenografia com pel final, quan la Titan, l’únic exemplar de tararira que queda al riu entubat Maldonado, s’emporta Don Atilio, pel forat de l’escenari. Durant una hora vàrem assistir a un discurs d’enyorança del peronisme entre les classes populars, de la vulnerabilitat d’alguns homes davant les dones i de l’evolució dels personatges que expliquen al públic les seves pors i mentides.

A L’espai de La Pineda es va instal·lar un escenari simulant una antiga fàbrica abandonada al costat del riu canalitzat i unes grades expresses per la funció, que permetien estar gairebé damunt dels actors. Enretirades les grades retràctils, els responsables de l’espai varen haver de trobar una solució enginyosa per portar l’aigua calenta a la bassa de l’escenari.

A la sortida vàrem veure el dramaturg Josep Ma. Benet i Jornet parlant amb l’Esteve Miralles, el finalista del premi XXVIII Just Manuel Casero, lliurat aquest 30 d’octubre a La Planeta, per l’obra Set Mesos. Quan en Guillem Terribas el va presentar, va comentar que el sabadellenc era el traductor del Llibertí, l’obra de teatre dirigida per Joan Lluís Bozzo, que es va poder veure al Municipal i que triomfa a Barcelona. L’Esteve va demanar l’avisin quan es facin les oposicions a gironí adoptiu. Veure’l a La Pineda ens va refermar la creença que amb una programació atrevida i de qualitat, en Salvador Sunyer ha conquerit als amants del teatre gironins i barcelonins.

Crisantems blancs

La tradició, molt arrelada a Catalunya, d’anar al cementiri a netejar i guarnir el nínxols, ha tingut sempre a casa meva l’afegit de preparar durant tot l’any els crisantems que després adornaran durant uns dies el nínxol familiar.

La mare sempre ha tingut cura de plantar en una colla de testos crisantems blancs. Amb el canvi de casa, la tardor de l’any passat, el traspàs dels testos va ser un dels primers encàrrecs que li va caure a l’Ernest, el jardiner que ens ajuda a que tot aquest tros de terra no es converteixi en una selva. Els va plantar a redós de la tanca que ens separa de la finca veïna i les plantes han anat creixent formoses, ara ben regades a l’estiu pel meu pare, ben adobades per la meva mare i ben fermades per l’Ernest amb canyes. Al jardí hi va aparèixer també un lilà, una buganvíl·lia de flors fúcsies, un magraner, tres figueres, dues pruneres, dos cirerers, una pomera, un albercoc, i després d’una celebració amb amics, una altra buganvil.lia, aquesta de flors vermelles i una palmera. També la mare, a l’estiu va plantar pipes que varen donar al jardí un toc divertit i acolorit al florir els girasols i el sofert palosanto, aquest octubre també ens ha ofert fruits ben dolços, després de mimar-lo amb una bona poda.

Ara, al seu temps, els crisantems blancs ben adobats, ben dreçats i ben regats s’han obert en tot el seu esplendor. La llista de compromisos s’ha quedat curta amb tot aquest devesall de flors i hem anat trucant a tots els veïns i veïnes, amics i amigues, fins que les plantes s’han anat aclarint. La setmana ha estat d’un tràfec intens de cabassos, galledes i gerros.

Els crisantems blancs, les castanyes i els moniatos, la sopa de carbassa, els caquis, caçar bolets, endreçar el nínxol, donar una volta pel cementiri i recordar les cares dels familiars i dels veïns i veïnes que vàrem conèixer i ens han deixat, són tradicions de la tardor que mantenim i transmetem perquè ens arrelen a la vida. Avui és Tot Sants i plou i a Girona són Fires.