Una nit de lluna plena

Balbina Alonso, la masovera del mas Clarà quan varen ocórrer els fets de la Mota.

El capvespre del 3 de gener de 1960, en Quico Sabater va aconseguir escapolir-se del setge dels guàrdies civils al Mas Clarà, a Palol de Revardit i, caminant per les muntanyes, va arribar la matinada del dia 5 a Fornells de la Selva, on pujà en un tren amb la intenció d’arribar a Barcelona.
Era previsible que en el 50è aniversari de la seva mort a Sant Celoni, els diaris tornessin a parlar del maqui més famós i de la seva espectacular fugida. Pel que sembla, queden molts punts foscos per esbrinar i això és el que ha estat fent en Joan Ventura en els darrers anys, lligant caps fins dibuixar en el mapa tot el recorregut d’en Quico Sabater des que va creuar la frontera.

Un dia, en Joan Ventura es va presentar a la feina i em va etzibar: Tu que creus, que es va escapar per la Mota o per la riera Xuncla? Mai m’havia parat a pensar quin havia estat el camí de fugida des del Mas Clarà, amagat entre les muntanyes de Palol de Revardit. En Sabater hi havia recalat atès que era una casa franca, amb gent de confiança, però feia poc que s’hi havia instal•lat el matrimoni jove d’en Joan Salas i la Balbina Alonso. Quan aquesta va advertir el mas Cervià, algú va alertar la guàrdia civil. En Sabater, coneixedor de la zona, devia saber com sortir d’aquell racó de món i, és probable, seguís el Riudelleques i la riera Rimau, ja que amb la claror de lluna, l’aigua el podia guiar. A més per la banda de la Mota i la República era per on pujaven els guàrdies, ja que a la vall de la riera Rimau no hi van anar fins l’endemà.

I com va creuar el Ter, va continuar inquirint? Si va seguir la riera Rimau (o Xuncla), aquesta desemboca al riu Ter. Però és complicat travessar el riu, podia haver creuat per la resclosa d’en Mitjans, amb el risc de relliscar i caure. Pel Pont de l’Aigua, era difícil, la caserna de la guàrdia civil hi era a tocar. El pont de la Barca també devia estar vigilat. Potser enlloc de sortir per la riera Xuncla, va anar per Taialà i el Ter el va travessar per la banda de Salt, o per la Pilastra, on el riu no te tanta profunditat. En algun lloc havia llegit que havia pujat fins Amer, creuant per un pont no vigilat: “No tenia temps” va dir-me tot segur, en Joan Ventura. Estava malferit, de dia es va haver d’amagar, no te lògica fer tants quilòmetres fins Amer.

Vàrem quedar un dia perquè li ensenyés on era can Sopa, a tocar el Riudelleques i la riera Rimau, el mas on viu l’Àngel Garcia i des d’on, deu anys enrere, pel 40è aniversari, l’Àngel i el seu veí, en Jaume Batista, m’havien conduït al Mas Clarà. Plovia i no ens varem entretenir a veure la zona, però va intercanviar impressions amb l’Àngel. Després vàrem anar a veure la resclosa d’en Mitjans i can Camaret, ja que en Joan Ventura sabia que en Sabater coneixia gent a Sant Daniel i potser des d’aquí va anar pel camí de darrera el cementiri, cap a Fornells de la Selva. Tota una odissea i a més, travessar el riu Onyar.

Al cap d’uns dies em va tornar a trucar, per dir-me que algú li havia dit que en Sabater havia creuat per Salt i a través dels camps i dels horts havia arribat a Fornells de la Selva. Moll com un ànec, li vaig dir. Tant si va passar per un lloc o un altre, el Ter portava aigua.

Amb motiu del 40è aniversari de la mort del maqui, en Joan Ventura ha preparat un llibre, “Tren Correu 1104” on explica amb detalls quan i per on en Quico Sabater va entrar per la frontera, en quines cases es va amagar i com va passar el seu darrer dia. La llegenda d’en Sabater és ben viva.