dimarts, 11 d’agost del 2009

Fascinació per Grècia



La reproducció de l’estàtua coneguda com l’Esculapi d’Empúries inicia l’exposició “Fascinació per Grècia” que es pot veure fins el 30 d’aquest mes al Museu d’Art de Girona. La restauració de l’estàtua que es va trobar l’any 1909 a Empúries l’hi ha canviat la fesomia, de manera que el cartell publicitari “Empúries, la ciutat grega de la Costa Brava” ja és una relíquia. Amb els dos braços recuperats, alguns experts dubten que es tracti del déu de la medicina i aposten per Serapis, el déu oracular, curatiu i patró de la navegació.

L’exposició segueix el fil del poema de Kavafis, Ítaca, (conegut per la majoria per la cançó de Lluís Llach) i ens mostra la influència que Grècia va tenir en alguns artistes dels segles XIX i XX, des del neoclàssics, modernistes, noucentistes fins alguns contemporanis: quadres, escultures, dibuixos, ex-libris, joies, tot un món elaborat per autors coneguts com Fidel Aguilar, Joaquim Torres- Garcia, Rafael Masó, Damià Campeny, Lluís Masriera i d’altres desconeguts pels profans, com Miquel Carbonell i Selva, que va pintar la poetessa Safo a punt de tirar-se en un precipici, una obra del Museo del Prado, la primera vegada que es pot veure a Catalunya, tal com ens explica el director del Museu d'Art, Josep M.Trullen en el vídeo de Sies.tv.

També es troba la col•lecció de llibres clàssics traduïts per la fundació Bernat Metge, iniciada per Francesc Cambó i continuada per la seva filla Helèna, o les traduccions de Kavafis fetes per Carles Riba. Al final del recorregut, unes imatges de l’illa d’Itaca, amb una breu referència al poema: “Itaca t’ha donat el bell viatge. Sense ella no hauries sortit. I si la trobes pobre, no és que Itaca t’hagi enganyat. Savi com bé t’has fet, sabràs el que volen dir les Itaques...”

Baltasar Porcel, en el seu llibre “Ulisses a alta mar” emprèn un viatge que segueix el mateix periple mediterrani que Homer relata a la Odissea. El vell Arrom (el mateix cínic Baltasar) i la jove Gabriela també s’embarquen en un vaixell que anomenen Omer, “de Djerba a les illes Eòliques, les esculloses boques de Bonifaci, la costa napolitana, Sicília, la mar dels peixos, els illots de les Galli on s’arrapen les Sirenes, l’estret de Messina, la mar jònica per guanyar Ítaca”. La parella no desembarca a Ítaca, el final del trajecte. Una trucada retorna al protagonista a la casa familiar a l’illa de Mallorca i Gabriela se’n va.
És interessant la reflexió final de Baltasar Porcel: “el viatge d’Ulisses és, en realitat, el record d’un viatge, en l’interior del qual estira un altre record: el de la pàtria absent. Ulisses prové de la memòria de les seves gestes i va cap a la memòria d’Ítaca, el seu bressol”. Grècia, sempre ha fascinat als mediterranis.

divendres, 7 d’agost del 2009

La terra es queixa




els pins prop de can Marieta

Avui m’he acostat a la vall de la riera Xuncla per veure amb més detall fins on es veuen els pins secs. Per la banda de Sarrià de Ter, tot el vessant de can Marieta i de can Rovira està afectat. La visió des de can Camós és desoladora. Per la banda de Girona, la muntanya coneguda com la Costa Bruta i que arriba fins la riera Bullidors, també té alguns arbres afectats, principalment els que coronen les parts més altes de la muntanya, pins pinyoners i pins blancs. La terra es veu eixuta, la molsa, present en la de cara nord, es va assecant.
És possible i probable que els treballs d’excavació del túnel d’emergència del TAV al Mas Boscosa hagin obert una via d’aigua i aquesta hagi buidat el nivell freàtic de la muntanya. No estic dient cap bajanada, és una hipòtesis a tenir en compte. Les muntanyes són com esponges, contenidors d’aigua. La vall de la riera Xuncla és humida, recull l’aigua dels contraforts de Rocacorba, una zona poc habitada i de molta pluviositat. És probable que la sortida natural de l’aigua de la muntanya fos la de la font del molí, tothom apreciava aquella aigua que els anàlisis donaven com a potable, justet, però que es podia beure. Primer ha estat la font i ara, els pins, els arbres que tenen les arrels més superficials. Veient el rastre dels arbres secs podem veure d’on provenia l’aigua de la font. La mateixa terra ens dóna la pista.

Si els enginyers de camins d’Adif donen més detalls, per exemple, de quan varen començar a extreure aigua de dins el túnel, tal com alguns veïns han vist, començarem a lligar caps. De moment, tothom treballa en la superfície, però la resposta és dins del túnel.

Ara tenim un altre problema greu: el risc d’incendi en una època d’altes temperatures. Cal advertir als propietaris i als habitants de les cases de la vall, (can marieta, can Rovira, cal Cisteller, can Xuncla, can Camós) que estan exposats a un perill important. La vall és un cul de sac, si es declara un incendi en aquest sector només podran fugir a peu travessant la riera. L’única via d’accés pels bombers és la carretera de Sarrià de Dalt a Sant Medir. Les altres vies són molt curtes, de poc recorregut.
Ens consta que des de l’Ajuntament s’ha avisat a Medi Natural i ja han fet una inspecció. Però els agents forestals hauran de muntar un punt de vigia en aquesta zona, ans no es decideixi com actuar. Si la causa és el descens de les reserves d’aigua, una vegada es tapi, amb el temps es podrà recuperar. Els pins s’hauran de talar i deixar creixi una altra vegetació més adaptada al sòl sec.
A finals de maig, amb els pares i nens de l’escola vàrem fer una visita guiada a la vall. Podeu veure la frondositat i l’abundància d’aigua d’aquesta zona en les fotos de la galeria fotogràfica del blog de l’Ampa CEIP Montserrat. Llavors la font del molí encara rajava. El guardià de la font, l’arbre de tres troncs (dos verns i un freixe) que s’alça al costat de la font no ha pogut veure com uns homes esbudellen les entranyes de la terra.



la font del molí d'en Xuncla, eixuta

dijous, 6 d’agost del 2009

La maleta mexicana



L’exposició conjunta dels fotògrafs Robert Capa i Gerda Taro al Mnac que es pot veure fins el 27 de setembre presenta algunes de les fotografies fins ara inèdites que es varen trobar l’any 2007 a Mèxic.

Robert Capa, pseudònim de l’hongarès Endre Friedmann i la seva companya sentimental Gerta Pohorylle, coneguda per Gerda Taro varen cobrir diversos fets de la Guerra Civil espanyola per encàrrec de revistes internacionals, Regards, Vu, Life. La guerra espanyola és la primera que te un seguiment fotogràfic massiu i els diaris i les revistes hi enviaren els seus millors reporters.

Les fotografies d’ambdós també s’havien confós, fins que s’ha establert la màquina i el negatiu amb què treballava cadascun, un de rectangular i un altre de quadrat. Amb tot, les fotos de milicianes de Barcelona de Gerda Taro tenen una mirada femenina, a més d’una estètica molt treballada, dimensionant la figura des de baix, amb el cel de fons, molt proper a les imatges proposades pel realisme soviètic. Taro va morir molt jove, el juliol de 1937 quan cobria la batalla de Brunete, aixafada per un tanc.

De Capa les fotos més interessants són les de la batalla del Segre, algunes trobades en la famosa maleta mexicana però les més popularitzades les dels milicians a Cerro Muriano de Còrdova, sobretot la de la mort d’un milicià, en directe. A més de fotos de la Guerra Civil, es presenten fotos de la invasió japonesa a la Xina el 1938 i fotos de desembarcament de Normandia del dia D, juny del 1944.

Dins de la famosa maleta mexicana hi ha fotos de la batalla del Segre i de l’èxode republicà, que Capa va seguir el gener de 1939 des de Tarragona fins a França. La fotografia que il•lustra aquest post no era dins de la maleta, sinó a l’arxiu de ICP, International Center of Photography, l’arxiu de Robert i el seu germà Cornell Capa. No es mostra en l’exposició sinó en el llibre editat per l’ocasió “Això és la Guerra, Robert Capa en acció”.
El peu de foto diu “Refugiats espanyols a prop de la frontera francesa al nord de Barcelona”. El lloc, no tan anònim, però que ja poca gent pot recordar, és l’entrada de Sarrià de Ter pel pont de l’Aigua. Encara es poden veure es rails del tren petit i la casa que feia cantonada amb l’antic pont (abans que el volessin) i que havia resultat cremada en l’incendi del Carrilet. Tota una troballa.

dimecres, 5 d’agost del 2009

Sequedat alarmant



Molta gent ha observat que els pins de la muntanya de can Marieta s’estan assecant. Aquest no ha estat un any de sequera i enlloc hem vist que els pins pateixin, ans bé han crescut i estan ufanosos.
M’he acostat a la muntanya i els pins ja són gairebé morts, secs fins dalt la copa. La malura afecta a la muntanya de can Marieta, volta direcció Taialà, i també per la muntanya del davant que dóna al polígon Xuncla. Fins el mas Boscosa es veuen alguns arbres afectats.

Fa prop d'un mes es va assecar la font del molí. La raó més plausible és que les obres del túnel del TAV al mas Boscosa han afectat la deu de la font, però semblaven massa llunyanes ja que, sense haver fet cap estudi previ, els responsables d’Adif afirmaven que la font naixia de la mateixa riera.
És probable que la deu provingués de la petita vall entre les dues muntanyes i al estroncar-la també hagin perjudicat la reserva d’aigua de la muntanya de can Marieta. Això ho hauran d’esbrinar els geòlegs i els biòlegs, per veure si es pot reposar el nivell d’aigua de la muntanya. Els pins tenen les arrels molt superficials i la manca d’aigua els afecta més que les alzines amb arrels més profundes.
En qualsevol cas, la muntanya de can Marieta de la vall de la riera Xuncla, és un polvorí. Una guspira des del viaducte de l’autopista i tot cremarà com una teia. Caldrà actuar-hi urgentment.

dimarts, 4 d’agost del 2009

Fiore di Zucca



L’any passat varem comprar a cal Xixo, la botiga veïna que regenta la Pilar i, ara que són vacances, en Quim, una carbassa per fer sopa. Les pipes les varem assecar i en Cecilio ha trobat un racó d’hort on plantar-les. Les plantes de la carbassa i del carbassó són allargasades i s’escampen cor que vols, es barregen entre les mongeteres i les tomateres encara que entre unes i altres hi hagi un bon tros de terra.

El diumenge, ens miràvem el be de déu de carbasses que ja comencen a tenir color, tement ens cansarem de fer-ne sopa. Vèiem també la gran quantitat de flors que quedaven, no sabem si mascle o femella. El badoc del carbassó si que es distingeix bé, la flor femella te un trocet de carbassó, però els de la carbassa encara no li hem trobat el truc.
El cas és que, tot i haver sentit a parlar de la fiore di zucca, una exquisidesa que a Itàlia fa furor, mai l’havia provat. Vaig omplir un cabasset de flor de carbassa, de badocs pels locals, per fer-ne un tast. Els vaig treure el peristil, escaldar amb aigua, enfarinar amb farina barrejada amb llet i fregir amb oli roent; van quedar cruixents i deliciosos, amb aquell gust dolcet que es fonia a la boca.

A Internet he trobat moltes més receptes: fregir-los amb tempura, farcir-los amb mozzarella o amb mascarpone, fregir-los amb ceba i fer-ne una truita...., potser ho provaré amb la flor del carbassó que en tinc alguna d’ullada. Com diuen a Itàlia, bocato di cardinale...

diumenge, 2 d’agost del 2009

Hi ha estalvis que es mengen les tovalles



Aquesta setmana varem assistir a un ple de l’Ajuntament de Sarrià de Ter francament decebedor. Per una banda, l’equip de govern va presentar una altra modificació de crèdit, un pedaç, sense poder presentar el pressupost de l’any 2009, en el mes de juliol!. Rècord en retard.

Per altra, va presentar el conveni per externalitzar el servei de neteja de dos locals municipals, el centre cívic i el pavelló, amb la prevista subrogació del contracte de tres persones, tres senyores que fins ara fan la neteja. Sense més dades, semblaria una millora en la gestió, però una anàlisi més detallada del tema es veu un empitjorament tant en les condicions laborals com en el servei i el cost. El motiu adduït és la coneguda ràtio, un argument que diu que a Sarrià de Ter tenim la ràtio de personal sobre el pressupost més gran de tota la contrada.

Quan aquest equip de govern va començar a manar, va decidir contractar la mare d’un regidor pel manteniment de l’edifici del Coro. No n’hem volgut fer sang, ja que és una persona molt estimada per tots, però aquesta mesura no hauria d’haver causat cap perjudici. Ara bé, a més de l’increment de la famosa ràtio (s’hi ha d’incloure, no?), va treure feina a l’equip de tres netejadores, quedant per tant un sobrant d’hores. Amb la prevista externalització, el cost total de 83.000€ (Iva inclòs) passa a ser un cost fix per l’ajuntament, però el sobrant d’hores passa a ser un regal per l’empresa contractada. Un escreix que l’Ajuntament podia gestionar, fent les substitucions per vacances, per baixes del personal de neteja o bé fent treballs extraordinaris a d’altres equipaments, com solia passar amb el teatre de Sarrià de Dalt.
Però el preu estipulat ( inclou l’Iva) és inferior al preu que solen cobrar per hora de treball aquest tipus d’empreses, la qual cosa significarà que el personal, fins ara adscrit a l’Ajuntament, si feien la feina en set hores l’hauran de fer en quatre, o bé, alguna altra persona d’aquest col•lectiu cobrarà menys del que li pertoca.

I si el regidor de Serveis Públics ara tenia problemes per gestionar aquest equip de treball, que es prepari per gestionar la multiculturalitat. Sembla que la seva experiència en temes de personal és molt migrada i no ens consta hagi treballat en una oficina. No és el mateix un contracte de jardineria, que es fa a l’exterior, que un contracte de neteja d’interiors. Això és molt més delicat.

Tot plegat segueix la línia “estalviadora” de quan l’Ajuntament es va desfer l’equip de Serveis Socials. De fet, el grup municipal del PSC vàrem demanar s’esperessin a prendre aquesta mesura ja que es preveia que es crearia l’àrea del nord del Gironès i per tant es podria fer l’assumpció de tot el servei del Consorci de Benestar Social del Gironès, sense haver d’acomiadar ningú de l’equip propi de l’Ajuntament. Aquesta serà una realitat d’aquí a ben poc, però l’Ajuntament ja ha “amortitzat” les dues places. També, el regidor de joventut s’ha “adonat” que ara no te cap tècnic ni cap administratiu per fer la feina que abans havia fet l’equip de Serveis Socials i va al darrera de crear una plaça, conjuntament amb l’Ajuntament de St. Julià de Ramis, de tècnic de joventut.

Si afilem el llapis, veurem que els estalvis no són tant. En aquest any 2009, s’estalvia la part proporcional del sou d’una persona degradada a auxiliar administrativa i el sou complet de dos tècnics. Per altra part, s’ha de pagar la part de complement salarial d’un tècnic traspassat al Consorci de Benestar Social (durant tres anys), el cost que pertoca pel servei del Consorci (no és gratuït) i l’import de la indemnització per acomiadament d’un altre tècnic. La suma de totes aquestes quantitats ja és l’import del sou de tot un any d’un tècnic. Si més endavant, es contracta a temps parcial un tècnic de joventut, què és el que haurem estalviat, mig sou d’un tècnic?. Més o menys el sobrecost d’haver contractat una persona pel manteniment del Coro, familiar d’un regidor, per més inri.

Per l’any 2010, l’estalvi serà la part de sou de la persona que ara ja és auxiliar administrativa i la indemnització del tècnic. Però el 2010 es preveu posar en marxa la Biblioteca, la qual hauria de tenir previsiblement tres persones, a ser possible una d’elles amb la titulació adequada. Hauria estat fàcil, doncs, destinar una persona de l’equip de Serveis Socials a la Biblioteca, tenint en compte, a més, que l’actual responsable ja pensa en la jubilació. Un problema que s’hauria resolt l’any 2010, només demanant complicitat i adaptació al personal a les circumstàncies econòmiques actuals, s’ha volgut resoldre aquest any de males maneres i amb calçador. Què n’hem tret?. Doncs perdre coneixement, perdre dues persones valuoses que coneixien molt bé la seva feina i la gent del poble i posar mala maror en el personal que treballa a l’Ajuntament.

Només vigilant cobrir les places per la dinàmica del col•lectiu, sense contractar a ningú més, es pot estalviar més. Això és de calaix. En les empreses de serveis, tal com un ajuntament, la millor manera d’incrementar la productivitat és l’augment de grandària. És a dir, l’augment de feina i volum per cada persona. També fent complir l’horari i això ho dic sobretot pel secretari-interventor que gaudeix d’un estàtus especial que no li correspon. És funcionari, no regidor.

Els serveis s’han de prestar, per tant no es pot aprimar la plantilla. El que si es pot fer i aquí està bé seguir els contactes amb l’ajuntament veí, és compartir els serveis. La idea del tècnic de Joventut és bona (es podia haver fet abans, haver-se espavilat i així mantenir la persona que ja teníem), però també pot valer per Serveis Tècnics (ara, francament amb molta menys feina que abans), Cultura, Promoció Econòmica, Esports i, s’ha de tornar a intentar, la Policia.

Ara, amb el que s’ha fet, els estalvis s’han menjat les tovalles. Hem perdut persones properes,hem perdut coneixmenet, i hauríem estalviat el mateix import si s’hagués esperat a l’entrada en servei de la Biblioteca, que resoldria part del problema tant de les netejadores com part de l’encaix dels Serveis Socials amb el Consorci. Però no sembla que en aquest ajuntament es tingui clar que una administració pública no és una empresa qualsevol, que no si valen els criteris econòmics que apliquen algunes empreses, ja que no hi ha una baixada de comandes, ans al contrari, hi ha augment de feina i de demanda social.

Una administració pública ha de ser responsable socialment i ha de vetllar per les persones que te al seu càrrec i que ha contractat, de la mateixa manera que ha de vetllar per la qualitat dels serveis que ofereix. I a més, qui pren les decisions ha de saber que no juga amb places, (la famosa amortització de llocs de treball per la encara més famosa i falsa ràtio), que no juga amb un cost salarial, sinó que està jugant amb persones. Aquest equip de govern ha demostrat tenir poca sensibilitat, poca cultura econòmica, poc coneixement de gestió de personal i
de gestió empresarial, ser molt demagog i molt de dretes.

dissabte, 1 d’agost del 2009

Memento Park



El monument en honor als brigadistes hongaresos en la Guerra Civil Espanyola

Els hongaresos, després de desfer-se dels lligams amb el bloc soviètic, un procés que es va iniciar la tardor de l’any 1989, es varen plantejar on col•locar els múltiples monuments que “decoraven” els parcs públics, en honor a l’amistat dels pobles comunistes. És una polèmica que a casa nostra encara dura, la de si s’han d’enretirar o no els símbols franquistes i, malgrat que molts ho tenim clar- la gallina a l’olla o al museu- d’altres malden perquè quedin en els vials públics.
A Budapest varen decidir crear un parc específic per custodiar o més aviat emmagatzemar les relíquies del passat, els monuments a Lenin, Marx, Engels, Dimitrov, o Bela Kun, l’heroi de la revolució de 1919. El parc es troba al districte de Buda Sud, ben allunyat. S’hi accedeix a través d’una porta de rajols, semblant a un decorat, on han situat una rèplica de les famoses botes de Lenin, el que va quedar després que s’enderroqués l’any 1959 l’ estàtua de 8 metres.
El parc es visita en un no res, tot passejant. Em vaig fer una foto als peus de la gegantina estàtua del Llibertador, un monstre de més de sis metres que simbolitza el soldat soviètic llibertador. Originàriament es trobava dalt del món Gellert, des d’on es domina tot Budapest. De totes les estàtues que s’hi troben, jo hauria indultat el monument en honor als soldats hongaresos que varen formar part de la brigada internacional durant la Guerra Civil Espanyola, Almenys encara es pot visitar.
L’arquitecte Ákos Eleöd, autor del projecte del parc va dir: “Aquest parc presenta el tema de la dictadura, però en quant ja se’ns permet pronunciar-lo o expressar-lo per escrit o per medi de l’arquitectura, ja presenta la democràcia. Només la democràcia ens deixa pensar en la dictadura, en la democràcia o en qualsevol altra cosa”.