dissabte, 28 de gener del 2012

Retallades a Cultura


Fa pocs dies va sortir a la premsa que la Orquestra de Cambra de l’Empordà es veia obligada a presentar un ERO temporal ja que no pot pagar als músics. Carles Coll, el seu director, deia que tot plegat es devia als endarreriments de les administracions públiques, els ajuntaments,Diputacions, Generalitat, que a més de retallar-los les subvencions no els paguen el que s’havia acordat. Res de nou per aquests verals, és prou conegut que l’administració pública, tot i que per llei ha de pagar a 45 dies ho està fent a un any. La OCE compta amb l’ajut d’Endesa, ja que aquesta empresa va absorbir Hidroelèctrica de l’Empordà, la qual si tenia interès en mantenir l’orquestra, però els interessos d’Endesa (propietat de la italiana Enel) ara deuen anar per altres camins i l’ OCE ha d’anar buscant els ajuts de les administracions i intentar tenir prou èxit de públic per fer front a les despeses.

Pels volts de Nadal, el 22 de desembre, la OCE va oferir un concert al Centre Parroquial de Sarrià de Ter. No hi havia més de 100 persones, cosa que fa pensar que el dia triat , un dijous, no era l’adequat, o bé que la informació no va arribar a prou gent. El concert, una barreja de valsos i polques de Viena i de l’Empordà, amb músiques prou conegudes de la família Strauss i de no tant conegudes de músics de l’Empordà va ser molt reeixit i els presents el vàrem disfrutar com un autèntic regal. És d’agrair l’esforç de Carles Coll per rescatar els músics Albert Cotó (1852-1906), Josep Blanch i Reynald (1888-1954) i Josep Serra (1874-1939), passejar arreu les seves polques, mostrar-nos la bona música que de sempre s’ha fet al nostre país però que ha quedat relegada davant la potència de la música alemanya i austríaca, però sobretot de les seves orquestres i philarmòniques.

Carles Coll va recordar que havia vingut en una altra ocasió en la qual va tocar el piano, en un programa de la Diputació per estendre la música als municipis. No se’n recordava d’una altra vegada més recent, el 24 de maig del 2002, quan va presentar la Orquestra Philarmònica de Catalunya al mateix teatre del Centre Parroquial. En la crònica del concert que en va fer el musicòleg Oriol Ponsatí advertia de la tendència de Carles Coll d’incloure en el seu repertori obres d’autors catalans, caduques a l’entendre de l’Oriol i que s’oblidava els grans autors contemporanis.


El projecte d’aquella orquestra, recent estrenada quan va venir a Sarrià de Ter, se’n va anar en orris i ara, de tant en tant, Carles Coll junta la seva OCE amb la Principal de la Bisbal i formen la Simfònica de Corda i Cobla de Catalunya, per oferir-nos concerts com el que molts vareu veure per Cap d’any, retransmès per TV3.

La crònica del concert de l’any 2002 es troba a la revista n.41 Parlem de Sarrià, revista que per aquest 2012 també patirà la retallada de l’ajut municipal (en un 50% del pressupostat en anys anteriors).
Després de tota aquesta febrada de les retallades, faltarà veure què en quedarà de la cultura i de què viuran els músics i els dissenyadors gràfics.

diumenge, 8 de gener del 2012

La vergonya de la N-II

El pont nou sobre el riu Terri, esfondrat per l'aiguat de l'octubre de 1962

El pont vell també es va descalçar.

De tant en tant convé donar un tomb per les hemeoteuqes per veure que això dels endarreriments en la construcció i arranjament d’infraestructures a les comarques gironines, sobretot a la N-II, no és cosa de la crisi, sinó de la voluntat del Ministeri de Foment.

Remenant material de la fàbrica del Terri, he trobat aquestes fotografies de Narcís Sans sobre l’aiguat de l’octubre de 1962. No només es va desbordar l’Onyar, sinó també el petit Terri. En el punt del veïnat de la Costa Roja coexistien dos ponts, el vell, reconstruït després de la Guerra Civil i el nou, d’ample per dos vehicles, amb més llum per passar l’aigua. El fort aiguat va esfondrar una part del pont nou i va descalçar el pont vell.

Un arranjament d’urgència va permetre refer el pont vell, de manera que permetia el pas d’un vehicle, i pel pont nou podia passar-hi un altre vehicle. Això va durar fins l’any 1966, quan es va emprendre una nova tongada d’obres a la carretera Nacional II, la construcció del pont de França per entrar a Girona, la millora dels revolts de la Costa Roja i es va refer el pont nou sobre el Terri. Després es va enderrocar el pont vell.

Havien passat quatre anys, essent la única via d’entrada des de la Jonquera, ja que l’autopista no es va construir fins anys més tard. No és estrany que per desdoblar la N-II s’hi passin tants anys. Els de Fomento ho porten a la sang, passa de generació en generació de funcionaris!

diumenge, 25 de desembre del 2011

Els estudis econòmics i la Diputació de Girona


El mes de desembre vaig assistir a la jornada de presentació del II Forum FocusGi per la competitivitat empresarial, auspiciat per la Diputació de Girona i el Fòrum Carlemany. Aquest estudi recull les opinions de 100 empresaris de les comarques gironines, extretes en diverses enquestes relatives a les vendes, les exportacions, l’ús de les noves tecnologies, els plans estratègics i sobretot la confiança empresarial. En tractar-se d’enquestes, el grau de subjectivitat del resultat és força elevat.

Al juny també es va presentar un altre estudi, Girona 100, SA, promogut per l’empresa d’auditoria KPMG i la Càtedra Cambra de l’Empresa Familiar de la Universitat de Girona, en aquest cas, basat en dades objectives de comparació dels balanços del 2009 d’empreses de tots els sectors amb facturació superior als 20M€, enregistrats al Registre Mercantil. Malauradament, en tractar-se de dades financeres, aquest decalatge d’un any li fa perdre actualitat a l’estudi però, cas de mantenir-se al llarg del temps, tindrem una valuosa sèrie de dades financeres reals.

Estudis sobre l’actualitat econòmica a les comarques gironines, basant-se en dades públiques oficials, en realitzen diferents entitats, com el servei d’estudis de Catalunya Caixa, amb en Josep Oliver al capdavant, la Cambra de Comerç de Girona o Pimec amb el seu anuari. De jornades sobre competitivitat, noves tecnologies o com enfocar la crisi, tots n’hem assistit a un munt, amb més o menys interès.
No és el motiu d’aquest article avaluar l’oportunitat d’aquests estudis o els seus resultats, sinó veure com es dispersen els recursos econòmics. Al meu entendre, correspon a les entitats financeres i empresarials, també a la UdG i a la Generalitat de Catalunya, elaborar aquests informes, però la meva sorpresa ha estat veure com la Diputació de Girona des de la seva àrea de promoció econòmica, impulsa un tema aliè a les seves competències.

Des de la Diputació s’ha fet una bona feina en dotar als municipis d’eines pel desenvolupament econòmic: La informació dels polígons industrials, basant-se amb les dades de l’Institut Cartogràfic de Catalunya; el sistema Xifra, on es recullen totes les dades socioeconòmiques relacionades amb cada municipi o bé la Xarxa de Serveis Locals de promoció econòmica de les Comarques Gironines, un intent d’aglutinar i ajudar als municipis amb les borses de treball, la dinamització econòmica, o que els arribi la informació d’ajuts, cursos i convocatòries de subvencions i finançament.

Ara, repeteixo, no entenc perquè la Diputació de Girona s’ha de posar a estudiar i analitzar les empreses i destinar uns recursos econòmics que necessita pels municipis. Les àrees de promoció econòmica no són àrees massa ben definides, que solen tenir èxit amb les polítiques adreçades al comerç local, malversen els diners en polítiques pel turisme i col•leccionen fracassos en política industrial.

Ja que la Diputació de Girona ha elaborat el cens dels polígons industrials gironins, pot continuar amb la política de dotar-los de serveis, si més no de reivindicar-los: estendre la xarxa de gas natural a tots els polígons, que arribi suficient potència elèctrica a les empreses (les mancances que pateix l’eix Ter-Brugent, és un clar exemple de desídia política) i que arribi la fibra òptica a tots els polígons, tal com ha aconseguit recentment la comunitat del polígon de Riudellots de la Selva, una notícia econòmica de primer ordre poc valorada.

diumenge, 20 de novembre del 2011

Coses que m'han agradat d'Istambul

Les ciutats canvien, moltes milloren. Istambul és una ciutat encantada de rebre tants i tants turistes. L’any 2010 va ser Capital Europea de la Cultura i se li va donar un rentat de cara que es nota a simple vista, només pel fet que tot la zona antiga s’ha urbanitzat de nou, millorant el clavegueram, (vaja que no fa olor) o que “definitivament” s’ha acabat amb la restauració de Santa Sofia i han desaparegut les bastides. No queda res “in restauro”, el marbre llueix per tot arreu i les fabuloses col•leccions d’art que amaga aquesta ciutat estan més que ben exposades. Si encara no hi heu estat, és un viatge que us queda pendent. L’altra és Turquia, una altra cosa, un altre país.

En aquest viatge vàrem aprofondir en l’arquitectura de Sinan, l’arquitecte del sultà Solimán que dorm, com no, en una tomba de marbre al costat de la mesquita més gran i que s’albira des de tot arreu. Com que la mesquita de Süleymaniye està a quatre passes dels basars, la visita és obligada, però potser no t’adones que has passat prop de la tomba d’aquest important arquitecte que bastí més de 131 mesquites i 200 edificis civils.


La tomba de l'arquitecte Sinán

També vàrem tenir temps d’entrar al Museu Arqueològic que conté un fons dels temps antics d’aquells de caure d’esquenes. El tresor de Sidón, dels fenicis del Líban, el conformen uns espectaculars sarcòfags, (el més famós nomenat d’Alexandre el Gran) a més de restes hel•lèniques i romanes ( estàtues de marbre, clar) d’immens valor artístic i històric.

Istambul no ha perdut res, ho te tot recol•locat en un altre lloc. Les columnes de pòrfir vermell del fòrum de Teodosi les trobareu a la mesquita de Beyazit, a la plaça de la Universitat i algunes de columnes amb dibuixos de cues de gall d’indi, al Yerebatan, la basílica dipòsit d’aigua propera a la Aya Sofia o en els Beyazit Hamami, uns bans turcs reconvertits en basar, ben bé al costat del basar de les espècies. És una ciutat que s’ha anat transformant, però que no ha patit bombardejos, incendis, ni saquejos. El luxe de l’imperi bizantí i el de l’imperi otomà està reclós darrera cada palau, cada mesquita, cada museu. I a fe que els agrada el luxe. No et pots acostar a les botigues d’or o de catifes, amb uns aparadors que t’enlluernen. Als seus ulls, érem unes pobretes turistes!
Els viatgers de l’Orient Express arribaven a l’estació de Sirkeci, que conserva el seu antic aire decimonònic. El luxós tren que feia el trajecte en tres dies amb les seves corresponents tres nits, creuava Europa i els Balcans i deixava els seus exquisits viatgers al Pera Palace, un hotel construït també al s.XIX en el barri europeu de Pera, més amunt de la torre Galatea. Tot aquell barri ara és la seu dels antiquaris.

Com a ciutat d’una megàpolis de quinze milions d’habitants em va sobtar com havien resolt el transport urbà. A la part antiga, on es troben amb nombroses restes arqueològics han construït un tramvia de superfície, com el del trambaix, per entendre’ns. S’hi accedeix després d’haver comprat un jeton al jetonmatik i de passar per un control mecànic. El tren de superfície passa per alguns carrers només reservats pel transport o als veïns.


el tramvai de superfície


A partir de les muralles de Teodosi, la ciutat va en metro en algun tram. Construir un metro és molt car i és molt més rendible fer un carril bus central, amb busos que circulen gairebé un darrera l’altre que no construir un metro. Això és pot veure en les grans avingudes. També hem de recordar que tenen vaixells que t’acosten d’una riba a l’altra del Corn d’Or, fent com els vaporettos venecians. Transport multimodal, en bus, metro, tramvia, vaixell, taxi i a peu, amunt que fa pujada.
Al haver refet la part antiga, el mobiliari urbà i les voreres encara estan força bé. Si no les mantenen, amb el costum que tenim els mediterranis d’enfilar els cotxes damunt les voreres, no els duraran gaire. Em va agradar una vorada de granit, que tenia una part sortint que servia alhora de pilona i evitava l’accés dels cotxes a la vorera. Us ensenyo la foto ja que no l’he vist enlloc i em va semblar enginyós.




A les Illes príncep, un conjunt d’illetes al mar de Màrmara, amb vistes a Ia gran Istambul asiàtica, han prohibit el trànsit. Per anar per l’illa o bé et mous a peu, en bicicleta o bé pots llogar una calessa de dos cavalls que fan uns viatges turístics d’una horeta. Aquí vaig trobar a faltar la bicicleta elèctrica, però la que vàrem llogar va estar la mar de bé.
A Istambul s’hi ha de passejar, deixar-te emportar per tot el què trobes diferent. Els turcs són tremendament comerciants, però si no t’interessa no t’empipen més. Això va que sigui un país molt còmode pel viatger, ja que a diferència dels països àrabs, ningú demana almoina, volen vendre, però són molt orgullosos. A tots els carrers on circulen turistes hi trobes multitud de petits comerços, alguns arrecerats en edificis religiosos que fa preveure que algun dia l’autoritat municipal es decidirà per fer endreça. El colorit d’aquest comerços és innegable, com ho són també els carretons de venda ambulant: prop del Corn d’or, et venen entrepans de verat fregit, per tot arreu i castanyes i sucs de taronja, tarongina i magranes. Unes magranes grandíssimes, vermelles, dolcíssimes. Com és que a Espanya no tenim costum de menjar suc de magrana?
Si mai heu estat a Istambul, és un viatge pendent. S’hi menja bé, te molt patrimoni, molt comerç i oportunitats de compra, bons hotels i tothom parla una mica d’anglès. Quan t’ofega el barri antic, pots anar a donar una volta en vaixell pel Bòsfor, per veure com viuen els més adinerats i prendre alè. Però el més interessant és submergir-se en les marees humanes que poblen les dues ribes del Corn d’or. Tot humanitat.



Una de les refrescants parades de suc de magrana que et trobes pel carrer.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Xarop de colze


Si preguntem a la gent de Sarrià de Ter si volen un arxiu, ningú ho considerarà prioritari. “La gent no vol l’auditori” m’han comentat aquest estiu, la gent vol el camp de fútbol. Però, una cosa es la opinió de la gent i l’altra les necessitats del poble. Un arxiu municipal és necessari encara que només el reivindiquem sis persones a tot estirar. Els documents municipals no poden emmagatzemar-se a qualsevol lloc, com es pot observar a la fotografia, ja que es tracta del nostre patrimoni material i la construcció de l'arxiu ha d’estar en l’agenda política dels nostres governants.

Una sala d’actes de la Biblioteca, que també anomenem auditori, es necessària, ens ho mana la Generalitat i l’hem reivindicat molta gent, uns quants que ho tenim més clar i que hem deixat la nostra opinió en la pagina web www.volemlauditoridesarriadeter.wordpress.com i d’altres que s’han fet el ronso, no s'hi han apuntat, pero que també hi están d’acord.

De fet, en temes de cultura el govern es retrata. Ens fa falta un arxiu municipal, un espai museu per l’obra de l’Emília Xargay, una escola de música, la Biblioteca necessita un espai de polivalència i un magatzem pel fons documental...aquestes són algunes de les recomanacions que fa el PLEC, el Pla Local d’Equipaments Culturals aprovat el setembre per l’Ajuntament de Sarrià de Ter, un any després d’haver cedit al Consell Comarcal un edifici que ja es veu que no era prescindible i que necessitem. El sector turístic gironí ja considera el Centre de Visitants un espai inútil, la gent de Sarria passa i en el millor dels casos hi fa un àpat, i els polítics encara no han caigut del cavall. S’ha perdut molt temps en discussions, molts esforços per córrer per tenir aquest equipament inaugurat abans les eleccions, total per res. Molta energia pel pedregar.

Al camp de fútbol li passara el mateix. Primer la necessitat només era la gespa artificial, ara urbanitzen l’entorn, canviem els arbres, hi posen grades, milloren el bar i els vestidors, tota una obra que contradiu el POUM, el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal que encara no s’ha presentat píblicament. L’obra que ara es vol fer, a mes de “tancar” el barri de la Rasa darrera una valla, no permetrà desenvolupar el que preveu el nou planejament, es a dir, una zona verda i una solució urbanística per treure el pàrquing i fer un carrer d’entrada al barri com cal. Farem una obra de mig milió d’euros a precari, diners llençats que en el millor dels casos duraran el que duri la gespa. La cara de babaus que ens quedara quan es presenti el pla, sera d'antologia.

Si la gent de Sarrià de Ter vol llençar els diners, després que no plori. El que s’havia de fer era planificar el nou camp de fútbol en la nova zona esportiva, al Pla de Dalt, per aquesta solució era molt mes costosa, en treballs tècnics i negociacions que la que han adoptat. És a dir, ha faltat xarop de colze, treball de despatx, hores d’estudi i menys xerrameca.

Ara faran contents als col•lectius esportius, però als culturals ens foten la subvenció. Ja es veu que la cultura no es prioritària. Tampoc s’han estudiat prou bé les propostes de finançament, tampoc s’ha posat esforç en abaratir els pressupostos, buscar més subvencions i fer possibles els dos projectes. Molt parlar amb els avis, molta tertúlia a la radio, pero poc xarop de colze. Molta confussió entre dèficit i endeutament, com si els conceptes fossin els mateixos. No tenim diners, ens diuen, ni mai n’hi ha prou per fer inversions!

La inversió no es pot fer amb finançament a curt, sempre s’ha de fer a llarg termini. Una inversió s’ha de repercutir als usuaris futurs, no l’ha de suportar en la seva totalitat l’actual generació de sarrianencs.
La comparació entre les dues inversions no hauria passat el sedàs de qualsevol anàlisis financer. L’auditori tenia un pressupost de 500.000€, pero es una inversió de 50 anys per l’edifici i de 25 per les instal•lacions, que donaria servei a tota la població de Sarrià i tambe la veina de St.Julià, és a dir a 7.000 persones. El camp de fútbol, una inversió de 500.000€ a deu anys. Moltes matemàtiques no s’han fet servir, no.

El que cal controlar es el dèficit, que l’endeutament ja ho està, per sort fou mesurat en anteriors mandats. I el dèficit vol dir vigilar i rascar en les despeses. La il•luminació del camp de fútbol ha de funcionar en hores que molts dormen? S’ha de programar ball després d’un espectacle de màgia quan ja no queda ningu? Aneu apuntant,....

Mai com en aquesta ocasió hem tingut tants diners en subvencions. Es parlava de 600.000€ per obra d'1 milió € (les dos inversions), un 60%, amb possibilitat de trobar diners del PUOSC 2013 per la Rasa i de la Diputació per l’auditori. La resta amb endeutament, després d’haver rebaixat els pressupostos amb treball rigorós dels serveis tècnics. Doncs això els ha espantat.

Sabeu quines ha estat les aportacions de la Biblioteca? L’Ajuntament 1.070.000 euros (500.000€ en estructura d’Acciona, 500.000€ en préstec, 70.000€ de compensacio d'Acciona), la Generalitat 317.000€ i la Diputació, de 280.000€ és a dir, en subvencions, un 35%, la resta l’ha posat l’Ajuntament. I ara, per fer front a dos inversions s’espanten amb unes subvencions que superen el 60% de l’obra. Falta la veterania de la gent més gran que ha tingut responsabilitats de govern o el coratge dels més joves. I càlcul, matemàtiques i molt, molt xarop de colze.

En la presentació de la beca Isidre Macau, el professors Joan Manel Barceló i Imma Amorós, varen emfasitzar la formació i la cultura com motor de transformació social. L’exigu auditori que els va escoltar, ja n’estava de convençut. Qui convenç als altres sarrianencs?

dijous, 6 d’octubre del 2011

Dins del bagul


Finalment he acabat buidant el pis que els meus pares varen habitar els darrers 35 anys. Se’m feia costa amunt, ja que era com netejar unes golfes polsoses. Hi he trobat de tot: els llibres d’escola, treballs de botànica, apunts de la universitat, receptes de cuina, informes del pare, historials mèdics, la planxa de joguina, nines, la ma de morter de roure feta pel meu avi i que la meva mare em reclamava de temps, la fusta de planxar, cassoles de terrissa, tebeos, els àlbums de cromos de la Torras, propaganda caducada de viatges i, dins del “mundo”, roba de guardar.

El “mundo” era el bagul que traginava el meu germà cada curs al Collell, amb els seus llençols, mantes, tovalloles i roba d’esport. De sempre s’hi havien guardat mantes i cobrellits que ara he repartit gustosament. El fons reservava una sorpresa: una bandera espanyola feta de retalls de roba vermella i groga, ben resclosida. Res de portar impresa cap escut, ni el constitucional, ni el toro, ni el falangista, una bandera casolana que la mare devia fer en la immediata postguerra per engalanar el balcó pel Corpus, quan el capellà, el sergent de la guàrdia Civil, el cap de la Falange i les autoritats, desfilaven sota pali. En alguna foto antiga m’havia semblat veure que la gent posava la bandera espanyola als balcons, però com que les fotos son en sípia, no n’estava segura. La troballa no ha durat gaire: amb unes tisores, desfet el cosit, n’ha sortit una bona pila de draps de cotó acolorits.

Dins del bagul, enlloc de roba, hi he desat els vinils. N’hi ha un de la Janis Joplin que almenys alegrarà aquell qui, anys a venir, torni a fer endreça, obri el bagul i busqui el tresor.

dilluns, 12 de setembre del 2011

Beure's l'impost especial


Un diumenge d’agost ens varem acostar a Ceret, la vil•la del Vallespir que compta amb un formidable museu d’Art Modern. L’excusa d’enguany era l’exposició de l’artista catala Josep M. Riera i Aragó, “Le rêve du navigateur”, magnifica exposició que es pot veure fins el novembre de 2011. Després de passejar i tafanejar, va arribar l’hora de tornar cap a casa. En una de les rotondes plenes a vessar de vehicles provinents de la platja, ens varem despistar i enlloc de prendre la direcció de l’autopista, varem agafar la de la nacional. I, ai las, a pas de tortuga, cap al Pertus. Quan varem travessar el barri comercial, una baferada de realitat ens va situar. A banda i banda, multitud de francesos carregats amb tota mena d’articles`, sobretot espirituosos, feien el seu particular diumenge. I no us vull dir res de l’entrada a La Jonquera, destí habitual del cap de setmana dels catalans del nord.

Prou que la comissària del Museu de Ceret, Josefina Matamoros, elogia en una entrevista al diari El Punt avui del 21 d’agost als francesos i europeus que son els que visiten en majoria el museu, pero més n’hi havia fent shopping que no veient l’exposició. Desenganyem-nos, la cultura ja es cosa d'una minoria, la resta es torra a la platja o al bar de la cantonada.

Prou bé que ho saben els comerciants d’aquests pobles de frontera, propietaris de tot tipus de negoci destinat a un públic de consum: supermercats, restaurants, benzineres, hotels i , no ho oblidem, els clubs, que a França la prostitució esta prohibida. Un dia a La Jonquera surt a compte si vens del nord: omples el pap, el dipòsit, el capó i et distreus. I t’emportes tabac i pastís per revendre si cal.

Les diferències impositives fan possible aquest despropòsit. L’Iva general a França es del 19,6% mentre a Espanya del 18%. Des de fa poc, a França per la restauració s’aplicava l’Iva general, ara es reduit d’un 5,5%, mentre que a Espanya ara es del 8%. L’impost sobre els alcohols es la meitat a Espanya que a França, per productes de graduació fins el 15% a Espanya hi ha un sobrecost de 3,3€ el litre i a França de 6€. Per productes d’altra graduació, superiors al 22%, a Espanya s’apliquen 83€/litre d’impost. Els vins estan exempts.

Si la UE vol posar fil i agulla a la unificació fiscal entre els països comunitaris, pot començar pels impostos especials. Potser acabarem amb el turisme dit de borratxera i amb aquesta casuística fronterera. I una pregunta, aquests francesos que diumenge rere diumenge omplen La Jonquera, tambe compten en l’estadística dels turistes que ens visiten, oi?