Tirar l'Ham

I esperar si piquen. En poc temps, s’ha dinamitat l’aplicació de responsabilitat social corporativa a les empreses. Per alguns s’ha instaurat la llei de la selva, on el rei no és el lleó, sinó el diner, cash is the King. Tres episodis recents poden molt bé il•lustrar-ho. Des de fa més d’un any tenim una inspecció d’hisenda. Fins ara les relacions ha estat cordials, però quan la inspectora decideix que s’ha de posar punt i final, verbalment ens comunica el que pot figurar en l’acta i ens demana que li fem una oferta. Què vol dir una oferta? Doncs per tancar en conformitat la inspecció, ens podem posar d’acord. Ens hi neguem en rodó, ja que el que esmenta considerem que són despeses deduïbles de l’impost de societats, han estat acceptades per l’auditor i per tant no hi ha acta o tancarem en disconformitat. Ofesa, ens parla de possibles sancions, cosa que ens sona a intimidació. Doncs va bé per anar a Roma. De fet, la recent amnistia fiscal ha posat sobre la taula el que tots sospitem: per l’agència tributària els ciutadans som uns defraudadors, ja que coneixen l’existència de diner en paradisos fiscals i sota els rajols. Per els ciutadans, els inspectors d’hisenda són uns incompetents ja que no han aconseguit trobar els diners evadits de les grans fortunes i criminalitzen les petites empreses. Algunes piquen i paguen per tal que Hisenda els deixi en pau. L’Agència tributària te afany recaptatori i ja sabem que l’Estat no inverteix a les comarques gironines ni en la proporció del que recapta ni en proporció a la nostra població. El mes de març, un client important va decidir, amb la intenció que li incrementessin el risc i les vendes, retornar-nos rebuts de dos mesos anteriors, els quals a tots efectes estaven totalment cobrats. Per refusar les devolucions, des dels departaments de cartera dels bancs se’ns va sol•licitar la carta d’autorització bancària, document que no teníem. Tot i així, continuàvem insistint en què es tractava d’un frau, una apropiació indeguda i que amb aquesta empresa teníem relacions comercials continuades, estables i totalment correctes des del punt de vista mercantil. Finalment, l’assessoria jurídica del banc que hi estava més implicat va aixecar les orelles davant l’amenaça legal i va determinar que existia un contracte verbal, anterior a la llei de Serveis de Pagament del 2009 i que per tant, no era d’aplicació el que determina aquesta llei, és a dir, pels rebuts que descomptem amb la coneguda norma 58, que es poden retornar, en alguns casos fins a 13 mesos d’anterioritat. Després de l’ensurt, de comprovar que hi ha bancaires que coneixen bé la normativa bancària però no el Codi Penal, de veure com n’estem d’indefensos davant una llei i dels possibles pinxos, el que hem de recomanar és que intentem cobrar les factures a través de transferència, xec o pagaré, i que ens oblidem dels rebuts carregats en compte. De no haver estat àgils en la resposta, a hores d’ara tindríem un problema encara més gran. A partir d’ara, si aconseguim cobrar a través d’aquests altres instruments, deixem a mans dels clients el termini de pagament, amb la qual cosa l’aplicació de la llei de la morositat se’n va en orris. El cas és que en alguna reunió on se’ns havia explicat la casuística de la Llei de Serveis de Pagament, més d’un va veure la perillositat i la indefensió en què ens trobem les empreses. Però mai ens haguéssim pensat que un pocasolta s’hi atrevís. Doncs si, va intentar pescar però en va sortir escaldat. I per acabar-ho d’adobar, les fusions, absorcions i intervencions bancàries ens estan deixant sense proveïdors financers. A cada bugada hi perdem un llençol, a cada fusió una retallada. Ja ens ha passat amb la desaparició de Caixa de Girona i surten problemes amb la CAM, el Pastor, Catalunya Caixa i el darrer i pitjor NovaGalicia. Aquesta caixa, resultant de la fusió de Nova caixa i Caixagalicia tenia fins l’any passat un departament d’empreses força competent. Des de la fusió i del naixement d’Evobanco se’ns ha comunicat que deixen el negoci d’empreses per concentrar-se només en particulars. Patada a les empreses i al carrer, desnonats en una època que no pots trucar cap porta per trobar finançament ni pel circulant ni per la inversió. Ras i curt, els interessa el diner dels gironins però no invertir-lo al territori. Estem doncs davant d’un banc, que dóna servei als gironins o davant d’un nou xiringuito financer? Qui hi ha al darrera de l’ Evobanco? Hem de permetre que vinguin a les comarques gironines a recaptar, a recollir, sense tenir intenció d’ajudar al teixit productiu, a les empreses i als comerços? Potser que a pescar se’n vagin a Galícia que a Catalunya ja ens en sortirem amb els nostres diners i els invertirem on es necessiten. Hem de defensar els nostres interessos d’una manera més valenta, no només amb l’anècdota dels peatges. D’entrada, refusant tots els possibles fraus, intimidacions, xantatges, a tots aquells que volen fotre ma a la caixa i fent boicot a entitats recaptatòries que volen pescar a casa nostra, emportant-se a altres verals el diners que s’ha de quedar aquí. Sense diners no hi ha inversió, sense inversió no hi ha creixement, sense creixement, més atur. O plantem cara i ens fem valer, o ens en anem pel pedregar.

Una inversió molt cara

Activitat del Centre de Visitants: un tast d'ous. Foto Ràdio Sarrià

article publicat al Diari de Girona l'onze d'abril

El Centre de Visitants del Gironès, situat a Sarrià de Ter, ha complert un any. En aquest període l’han visitat més de 10.000 persones, la meitat de les previstes en el pla de negoci per fer-lo rendible. De fet, crec que mai tant, és a dir, difícilment s’assolirà una xifra més elevada després que s’inauguri la sortida Centre de Girona per l’AP7 i deixin de visitar-lo els pocs turistes forans que surten per Girona Nord. Malgrat les bones intencions dels seus promotors, el Centre de Visitants no encaixa ni arrenca. Pateix la malura de la crisi, agreujada per una benevolència política vers les inversions de difícil retorn.

El Consell Comarcal del Gironès, quan n’era presidenta Cristina Alsina, es va entossudir a fer aquest equipament en un lloc inadequat, l’autovia de Sarrià de Ter, ja que l’Ajuntament els va facilitar un espai destinat inicialment a usos culturals del municipi. Està allunyat dels elements patrimonials, quan tothom coneix que els centres d’interpretació funcionen quan són l’avantsala d’una visita a un parc natural o bé a edificis d’interès arquitectònic. Un cas d’èxit que podem posar per exemple és el conjunt de Sant Benet del Bages.

El Consell Comarcal del Gironès va voler allunyar la comarca de la ciutat que li dóna nom, evitant la centralitat. Quants visitants hauria tingut de situar-se al punt de benvinguda del passeig de la Copa?, o prop de la Catedral, el vell projecte de recuperar la casa Pastors per usos turístics i de promoció? A la ciutat de Girona els visitants es compten per mils de milers i tanmateix un espai d’aquestes característiques bé pot encabir informació de la comarca i de cada municipi. Que passaria si, per exemple, l’audiovisual es projectés al Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants? Segur que el museu de Sant Pere es rejoveniria i l’audiovisual guanyaria al poder veure in situ les restes històriques a què fa referència.

Quan es va començar a gestar aquest Centre ja estàvem en plena crisi. Era el moment d’aparcar aquest projecte o de redissenyar-lo utilitzant més internet, com eina de promoció. José Antonio Donaire, expert en temes turístics, sempre es queixa que no aprofitem prou el potencial d’internet i continuem editant prospectes que es llencen a les escombraries. No en trauríem més profit si tot el que es mostra al museu virtual es podés veure a internet, decarregant-ho des de cada web municipal i de la del Consell Comarcal del Gironès? Encapsulant la informació en un lloc, on per accedir-hi s’ha de pagar és no entendre res de res, ni de turisme ni d’informació. Aquesta ha de córrer lliure a la xarxa i l’accés ha de ser gratuït.

El Centre de Visitants es va fer a correcuita ja que es disposava d’una subvenció del Feder de que s’havia d’executar el desembre del 2010. La resta de diners anaven a càrrec del Consell Comarcal del Gironès, de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, el qual hi va posar gratia et amore, l’edifici en estructura. La meva sorpresa ha estat veure a la premsa que aquest projecte figura en les llistes del PUOSC 2012 amb una partida de 220.000€. Un equipament inaugurat el març del 2011, com es va finançar? Es licitaran ara les obres a fer, o es trauran només les factures pendents de pagar? Estaria bé que el president del Consell Comarcal del Gironès o el seu secretari ens en donés una resposta. Per transparència i rigor o sinó seran sospitosos de martingales comptables.
Del que es tracta no és només del seu finançament, sinó també del seu manteniment anual. Part del personal del Centre de Visitants ja formava part de la plantilla de l’àrea de turisme del Consell Comarcal. No ens hauríem de preguntar si els consells comarcals han de tenir competències en turisme i també la Diputació? N’hi ha una que semblava clara, però tant pot ser de turisme com de medi ambient: les rutes de senderisme i de BTT. Al Gironès només desitjaria es mantinguessin amb la cura de les del Baix Empordà. Les rutes del Gironès estan mal senyalitzades, els senyals malmesos pel temps i pels brètols, a més mal descrites en el fulletó de propaganda, que han traduït al francès i a l’anglès repetint les mateixes errades que en català. Per fer el seguiment de les rutes de senderisme s’ha de trepitjar el territori i reposar els senyals malmesos. No és feina de despatx, prèviament s’ha de caminar.

Tot plegat són diners, calés que no disposem. Hem fet una inversió exagerada, en un lloc inadequat, la qual cosa comporta un manteniment de l’equipament i de l’àrea costós i de poca rendibilitat. Els ciutadans hem estat indolents i benèvols amb els polítics, sense veure el cost futur de les seves decisions. I ara ho paguem i com. Ens retallen l’essencial i queda el prescindible.

A Sarrià de Ter, la Generalitat de Catalunya i el Consell Comarcal del Gironès ens trauran el transport escolar de què gaudíem des de fa més de quinze anys pel fet de tenir l’escola a la muntanya, allunyada del nucli urbà, obligant als pares a assumir la despesa del desplaçament. Ras i curt, els vàrem regalar un equipament i ara ens cobren els interessos.

IRPF i Frau Fiscal

Aquest mes de febrer, els que tenim la sort de cobrar una nòmina, hem vist com s’ha augmentat la retenció de l’IRPF en proporció a la prevista renda anual. La pujada de l’IRPF és una mesura més de les que està duent a terme el govern de l’Estat, un crèdit “temporal” que els ciutadans fem, tot esperant tingui el resultat esperat, és a dir, reduir el dèficit.

Al mateix temps es va anunciar que no es podrien pagar factures en efectiu per imports superiors a 1.000 €. Ara es discuteix si aquesta limitació ha d’afectar només les empreses o també als particulars. No és una mesura qualsevol i espero que s’acabi duent a terme, ja que potser ajudarà a combatre el frau fiscal.

Des de fa més d’un any he de visitar, per raó de la meva feina, la nova seu de l’Agència Tributària del carrer Oviedo. Res d’extraordinari, des que Hisenda ha inaugurat l’edifici ha obert nombroses inspeccions als gironins amb l’objectiu d’omplir les plantes, - ben condicionades, il•luminades, amb espai a pleret-, amb els papers que els portem amb diligència i alguns fins i tot amb carret, imatge visual digna de ser enregistrada.
Una de les primeres coses que va fer la inspecció fou revisar el model 347 i demanar còpia de tota la informació sobre un autònom (un proveïdor entre dos mil) que tributava per mòduls: les factures, els albarans i els comprovants de pagament. Per sorpresa meva, quan vaig preguntar a què es devia aquell interrogatori inquisitorial em varen contestar que Hisenda havia detectat que alguna empresa pagava en efectiu factures falses tot aprofitant-se d’aquest règim especial, ja que el modulista no ha de declarar ni el que factura ni l’Iva, només el que li estipula prèviament Hisenda.

Com és que Hisenda manté un règim fiscal quan sap que és una porta oberta al frau? Al sistema de mòduls ( o estimació objectiva) s’hi poden acollir tots els petits empresaris amb facturació inferior de 450.000€, i compres menors de 300.000€ a partir d’aquesta xifra per obligació ha de tributar per estimació directa. Tothom coneix els problemes que te el sector de la distribució amb la competència deslleial que els fan alguns autònoms sense més estructura que una furgoneta, els quals reparteixen sense control productes a d’altres petits negocis del comerç i l’hoteleria. L’opacitat fiscal d’aquests negocis, la manca d’obligatorietat de portar registre de vendes i de compres, conceptes que haurien de ser bàsics de qualsevol negoci, contribueix a l’obscurantisme i de retruc al frau de l’Iva i l’IRPF.
En el seu dia quan es va implementar el sistema de mòduls, Hisenda va comptar els cigrons: era millor cobrar un tant alçat a un sector tan atomitzat i tan difícil de controlar, que no dedicar-hi temps i inspectors per aconseguir pobres resultats. I així ha contribuït a que un gruix important de l’activitat econòmica d’aquest país no faci els deures, és a dir ser diligent amb els comptes, amb les factures, saber on es guanya i on es perd i aprofitar-se, en benefici propi, de l’estalvi de l’Iva. Hisenda també coneix que és un sector que genera molta ocupació i no sap com posar-hi la banya. L’únic que fa, és quan obre una inspecció a un altre contribuent, revisar els modulistes i la seva activitat.

Doncs, si, podem continuar amagant el cap sota l’ala, no lluitar contra el frau fiscal (el del petit empresari i els de més grossos, els que evadeixen a paradisos fiscals) amb l’excusa que no hi ha prou inspectors o prou medis informàtics (això ho diu Hisenda!) i continuar fent pujades de l’IRPF a tots aquells que tenen nòmina per veure si així eixuguem el dèficit. D’aquí a poc, l’exèrcit d’indignats taparà el sol.

La irresponsabilitat dels responsables

Temps d’incertesa, on tothom opina d’economia, dels economistes, dels altres. Tots som gestors, del nostres propis recursos i dels comuns. Però hem deixat el del comú en mans prou responsables?

Conec a fons l’economia municipal del meu poble i em serveix d’exemple. En el darrer any del període 2003-2007, l’interventor va presentar una proposta d’enginyeria financera, per la qual refinançava tots els deutes que fins aleshores tenia amb diverses entitats bancàries, agrupant-los en dues, abaratia el cost del crèdit i augmentava el termini de pagament. Amb això reduïa el cost del finançament i el consistori assumia unes quotes més raonables. A més, aconseguia una carència de dos anys, amb la qual cosa el govern va rescabalar fons per inversions. A priori aquesta operació era correcte, pel que fa de millora de la despesa financera, però al meu entendre va caure en l’error de la moratòria, sense imputar durant dos anys cap amortització de crèdit.

Ja en el següent període electoral, del 2007 - 2011, es va tornar a renegociar el deute, aquesta vegada allargant els terminis de devolució de deu anys a quinze , amb més cost financer, més cost per comissions i ai làs, un altre període de carència de dos anys. Mal negoci per l’Ajuntament (incrementava el cost del deute) i mal negoci pel comú, ja que l’Ajuntament entrava en el club dels zombis, dels detentors de préstecs que es refinancen contínuament.

Quan el regidor d’Hisenda, Josep M.Viladomat, va presentar el pressupost pel 2012, va dir que havíem de ser creïbles i per tant, es començava a retornar crèdit. Paraules que em varen sonar a música celestial! Benvingut el rigor pressupostari! És a dir, paguem l’hipoteca, la llum, les despeses, les nòmines i si en queda per festes ja decidirem. Veurem si el que es pressuposa es compleix o passarà com l’any passat, que ni tan sols es va presentar al Ple, però que es fan obres sense partida (el local del Pla de l’Horta) i la culpa és de la Generalitat per no haver transferit la subvenció.

En el número 78 de la revista Parlem de Sarrià, el regidor de Serveis Públics Raimon Cros, explicava el projecte del camp de futbol i raonava perquè s’havia optat per aquesta opció i no per l’auditori, explicacions ben sobreres quan tothom sap que és perquè-els-dóna-la-gana. L’alcalde Roger Torrent feia un al•legat a la responsabilitat del govern en no endeutar-se. Doncs bé s’ho podia haver estalviat, ja que per fer el camp de futbol provisional, que acabarà sent definitiu de per vida per voluntat dels habitants del barri de La Rasa, el consistori s’haurà d’endeutar en 50.000€, ja que no han estat capaços de reduir el cost del projecte ni en aquesta xifra. O sigui que pagarem entre tots, 664.000€, però especialment entre els sarrianencs 50.000€ amb dret a xut d’honor per la festivitat de la Mare de Déu de la Misericòrdia, que s’escau, pels agnòstics, pels volts de la Festa Major.

L’endeutament per se no s’ha de criminalitzar. Les empreses no podrien fer front a canvis de sistemes productius sense endeutar-se i tampoc es creixeria sense finançar-se. Ara bé, el discurs que està de moda és el de no-inversió. Aclarim que, un municipi ha d’acabar les obres iniciades, ha de deixar enrere els “enllocs”, espais mal acabats, carrers mal urbanitzats i ha de fer un poble amable, on convisquem sense enfrontaments. I si ens hem d’endeutar ho hem de fer, depenent de la nostra capacitat de retorn del crèdit, això si, sense subterfugis de moratòries ni carències com la dels darrers quatre anys, cosa que ha permès amagar una crisi molt més profunda i duradora del que preveiem i no s’ha abordat retallar la despesa fins ara.

El que és propi ja ho vigilem per pròpia necessitat. Som conscients de vigilar prou allò què ens és comú?

Retallades a Cultura

Fa pocs dies va sortir a la premsa que la Orquestra de Cambra de l’Empordà es veia obligada a presentar un ERO temporal ja que no pot pagar als músics. Carles Coll, el seu director, deia que tot plegat es devia als endarreriments de les administracions públiques, els ajuntaments,Diputacions, Generalitat, que a més de retallar-los les subvencions no els paguen el que s’havia acordat. Res de nou per aquests verals, és prou conegut que l’administració pública, tot i que per llei ha de pagar a 45 dies ho està fent a un any. La OCE compta amb l’ajut d’Endesa, ja que aquesta empresa va absorbir Hidroelèctrica de l’Empordà, la qual si tenia interès en mantenir l’orquestra, però els interessos d’Endesa (propietat de la italiana Enel) ara deuen anar per altres camins i l’ OCE ha d’anar buscant els ajuts de les administracions i intentar tenir prou èxit de públic per fer front a les despeses.

Pels volts de Nadal, el 22 de desembre, la OCE va oferir un concert al Centre Parroquial de Sarrià de Ter. No hi havia més de 100 persones, cosa que fa pensar que el dia triat , un dijous, no era l’adequat, o bé que la informació no va arribar a prou gent. El concert, una barreja de valsos i polques de Viena i de l’Empordà, amb músiques prou conegudes de la família Strauss i de no tant conegudes de músics de l’Empordà va ser molt reeixit i els presents el vàrem disfrutar com un autèntic regal. És d’agrair l’esforç de Carles Coll per rescatar els músics Albert Cotó (1852-1906), Josep Blanch i Reynald (1888-1954) i Josep Serra (1874-1939), passejar arreu les seves polques, mostrar-nos la bona música que de sempre s’ha fet al nostre país però que ha quedat relegada davant la potència de la música alemanya i austríaca, però sobretot de les seves orquestres i philarmòniques.

Carles Coll va recordar que havia vingut en una altra ocasió en la qual va tocar el piano, en un programa de la Diputació per estendre la música als municipis. No se’n recordava d’una altra vegada més recent, el 24 de maig del 2002, quan va presentar la Orquestra Philarmònica de Catalunya al mateix teatre del Centre Parroquial. En la crònica del concert que en va fer el musicòleg Oriol Ponsatí advertia de la tendència de Carles Coll d’incloure en el seu repertori obres d’autors catalans, caduques a l’entendre de l’Oriol i que s’oblidava els grans autors contemporanis.

El projecte d’aquella orquestra, recent estrenada quan va venir a Sarrià de Ter, se’n va anar en orris i ara, de tant en tant, Carles Coll junta la seva OCE amb la Principal de la Bisbal i formen la Simfònica de Corda i Cobla de Catalunya, per oferir-nos concerts com el que molts vareu veure per Cap d’any, retransmès per TV3.

La crònica del concert de l’any 2002 es troba a la revista n.41 Parlem de Sarrià, revista que per aquest 2012 també patirà la retallada de l’ajut municipal (en un 50% del pressupostat en anys anteriors).
Després de tota aquesta febrada de les retallades, faltarà veure què en quedarà de la cultura i de què viuran els músics i els dissenyadors gràfics.

La vergonya de la N-II

El pont nou sobre el riu Terri, esfondrat per l'aiguat de l'octubre de 1962

El pont vell també es va descalçar.

De tant en tant convé donar un tomb per les hemeoteuqes per veure que això dels endarreriments en la construcció i arranjament d’infraestructures a les comarques gironines, sobretot a la N-II, no és cosa de la crisi, sinó de la voluntat del Ministeri de Foment.

Remenant material de la fàbrica del Terri, he trobat aquestes fotografies de Narcís Sans sobre l’aiguat de l’octubre de 1962. No només es va desbordar l’Onyar, sinó també el petit Terri. En el punt del veïnat de la Costa Roja coexistien dos ponts, el vell, reconstruït després de la Guerra Civil i el nou, d’ample per dos vehicles, amb més llum per passar l’aigua. El fort aiguat va esfondrar una part del pont nou i va descalçar el pont vell.

Un arranjament d’urgència va permetre refer el pont vell, de manera que permetia el pas d’un vehicle, i pel pont nou podia passar-hi un altre vehicle. Això va durar fins l’any 1966, quan es va emprendre una nova tongada d’obres a la carretera Nacional II, la construcció del pont de França per entrar a Girona, la millora dels revolts de la Costa Roja i es va refer el pont nou sobre el Terri. Després es va enderrocar el pont vell.

Havien passat quatre anys, essent la única via d’entrada des de la Jonquera, ja que l’autopista no es va construir fins anys més tard. No és estrany que per desdoblar la N-II s’hi passin tants anys. Els de Fomento ho porten a la sang, passa de generació en generació de funcionaris!

Els estudis econòmics i la Diputació de Girona

El mes de desembre vaig assistir a la jornada de presentació del II Forum FocusGi per la competitivitat empresarial, auspiciat per la Diputació de Girona i el Fòrum Carlemany. Aquest estudi recull les opinions de 100 empresaris de les comarques gironines, extretes en diverses enquestes relatives a les vendes, les exportacions, l’ús de les noves tecnologies, els plans estratègics i sobretot la confiança empresarial. En tractar-se d’enquestes, el grau de subjectivitat del resultat és força elevat.

Al juny també es va presentar un altre estudi, Girona 100, SA, promogut per l’empresa d’auditoria KPMG i la Càtedra Cambra de l’Empresa Familiar de la Universitat de Girona, en aquest cas, basat en dades objectives de comparació dels balanços del 2009 d’empreses de tots els sectors amb facturació superior als 20M€, enregistrats al Registre Mercantil. Malauradament, en tractar-se de dades financeres, aquest decalatge d’un any li fa perdre actualitat a l’estudi però, cas de mantenir-se al llarg del temps, tindrem una valuosa sèrie de dades financeres reals.

Estudis sobre l’actualitat econòmica a les comarques gironines, basant-se en dades públiques oficials, en realitzen diferents entitats, com el servei d’estudis de Catalunya Caixa, amb en Josep Oliver al capdavant, la Cambra de Comerç de Girona o Pimec amb el seu anuari. De jornades sobre competitivitat, noves tecnologies o com enfocar la crisi, tots n’hem assistit a un munt, amb més o menys interès.
No és el motiu d’aquest article avaluar l’oportunitat d’aquests estudis o els seus resultats, sinó veure com es dispersen els recursos econòmics. Al meu entendre, correspon a les entitats financeres i empresarials, també a la UdG i a la Generalitat de Catalunya, elaborar aquests informes, però la meva sorpresa ha estat veure com la Diputació de Girona des de la seva àrea de promoció econòmica, impulsa un tema aliè a les seves competències.

Des de la Diputació s’ha fet una bona feina en dotar als municipis d’eines pel desenvolupament econòmic: La informació dels polígons industrials, basant-se amb les dades de l’Institut Cartogràfic de Catalunya; el sistema Xifra, on es recullen totes les dades socioeconòmiques relacionades amb cada municipi o bé la Xarxa de Serveis Locals de promoció econòmica de les Comarques Gironines, un intent d’aglutinar i ajudar als municipis amb les borses de treball, la dinamització econòmica, o que els arribi la informació d’ajuts, cursos i convocatòries de subvencions i finançament.

Ara, repeteixo, no entenc perquè la Diputació de Girona s’ha de posar a estudiar i analitzar les empreses i destinar uns recursos econòmics que necessita pels municipis. Les àrees de promoció econòmica no són àrees massa ben definides, que solen tenir èxit amb les polítiques adreçades al comerç local, malversen els diners en polítiques pel turisme i col•leccionen fracassos en política industrial.

Ja que la Diputació de Girona ha elaborat el cens dels polígons industrials gironins, pot continuar amb la política de dotar-los de serveis, si més no de reivindicar-los: estendre la xarxa de gas natural a tots els polígons, que arribi suficient potència elèctrica a les empreses (les mancances que pateix l’eix Ter-Brugent, és un clar exemple de desídia política) i que arribi la fibra òptica a tots els polígons, tal com ha aconseguit recentment la comunitat del polígon de Riudellots de la Selva, una notícia econòmica de primer ordre poc valorada.