Josep Brugada recorda Jean Ferrat

article publicat al Punt el dimecres 17 de març.

Molt sovint els meus alumnes de secundària m'han preguntat quina música m'agrada més i quina música escoltàvem nosaltres quan érem joves. Ells saben de sobres que a mi m'ha apassionat de sempre la música clàssica, i un cert tipus de música clàssica, però algunes companyes i companys de la meva generació –els dic– ens vam formar amb la lletra i la música dels cantautors d'aquí i essencialment dels que ens arribaven de França. Els més avançats i coneixedors de la llengua anglesa restaren fascinats per la música i les lletres dels Beatles. Dic als meus alumnes que als anys setanta no existien ni tanta immediatesa, ni tants mitjans, ni tanta varietat musical com la que ells han pogut gaudir en els temps moderns. No cal dir que els de la meva generació ens vam formar sobretot amb la poesia i la música revolucionàries de Lluís Llach, de Ramon Muntaner, de Quico Pi de la Serra, de Raimon, de Joan Manuel Serrat i dels grans de la cançó francesa. Nosaltres, que érem estudiants bàsicament de formació francesa, i que delejàvem per abandonar les mirades envers la pell de brau per la sordidesa i la grisor insuportables del franquisme i teníem clar que volíem anar nord enllà, ens van seduir sempre les lletres i la poesia de Jacques Brel, Georges Brassens, Ives Montand, Leo Ferré, Georges Moustaki i Jean Ferrat. Era l'època dels èxits i el renom als music-hall de París. Nosaltres, aleshores, no vam tenir mitjans per anar a París a descobrir, viure i vibrar de joventut amb la brillantor de la cançó protesta, de la cançó revolucionària, dels bells i sentits recitals i de la poètica dels grans de la música francesa. Quan aconseguírem d'anar a algun indret de França, no cal dir que vam recercar apassionadament les lletres i les melodies inoblidables dels chansonniers francesos, i en el meu cas especialment l'obra de Jean Ferrat. A cada viatge que fèiem a França incorporàvem un nou vinil de chanson française. Amb Jean Ferrat al capdavant, compartírem la camaraderia, els primers amors i les petites revolucions que portàrem a terme les amigues i els amics del poble.Vam passar de taral•lejar les melodies romanticones de Joe Dassin al suggestiu i més intel•lectual Jean Ferrat.

Vaig descobrir Jean Ferrat per mitjà de l'amic Joan Masdemont de Sarrià de Ter, que sabia bé el francès i tenia parents a França. Tots plegats vam cantar sovint aquella melodia emocionant de Nuit et Brouillard el significat, el simbolisme i la profunditat de la qual ens va fer entendre el professor de francès Josep Mañé. I mil i una vegades cantàrem à plein aire les primeres cançons significatives de Jean Ferrat; les lletres i les bellíssimes músiques de La Montagne, Camarade, Ma France, A Brassens, Quatre-cents enfants noirs, C'est beau la vie, Que serais-je sans toi, Les nomades... Llavors, iniciats en les suavitats i la tendresa melòdiques de les composicions inoblidables de Ferrat, vam descobrir i vam traduir al català a la nostra manera les belles poesies de Louis Aragon també cantades pel nostre mostatxut chansonnier favorit. Jean Ferrat per a nosaltres no tenia rival, era el millor, el que més ens emocionava i ens feia vibrar. Amb Louis Aragon i Ferrat, els quals seguien de molt a prop l'activisme del PC francès, vam apreciar des de Catalunya i amb els compositors d'aquí, com la poesia podia esdevenir també cançó denúncia; la dels abusos i crueltats dels règims totalitaris, les injustícies de tot ordre que havien subjugat la llibertat i els afanys poètics de la vella Europa que encara no coneixíem del tot però que ja ens estimàvem. Aragon i Ferrat denunciaren els crims de la guerra civil espanyola. Ferrat dedicà a Espanya belles cançons com ara Maria, Federico García Lorca,Picasso, colombe; denuncià l'estalinisme i el nazisme, la invasió soviètica de Praga, el feixisme de Pinochet, le bruit des botes –com en deia ell– amb dedicatòries musicals i poètiques al malaurat Víctor Jara i al poeta Pablo Neruda.

Gràcies a Jean Ferrat també vam saber valorar què va representar la revolució cubana amb un disc controvertit de subtils músiques suggeridores que el compositor francès va dedicar als avatars i a les condicions de vida de la gent de Cuba, A Santiago de Cuba, Les guerrilleros, Cuba, Cuba, sí, Mourir au soleil, etc. A través de la poesia i de les càlides melodies de Jean Ferrat, els de la meva generació sabérem d'algunes revolucions. A l'extraordinària sensibilitat de Jean Ferrat, a la seva veu inconfusible i a la seva guitarra, també alguns catalans devem al cantant de l'Ardecha l'aprenentatge de tantes coses. En primer terme devem al bard d'Antraigues la fascinació que vam tenir sempre per la França democràtica, postrevolucionària i existencialista del maig del 1968. En segon terme, de Ferrat, en vam captar la tendresa, la sensibilitat i l'extraordinària humanitat que posava en les seves composicions. Assolí el mateix èxit i els mateixos aplaudiments tant si parlava de les coses de la vida, com si criticava el tarannà burgès o pària, si ens evocava els sentiments i les passions de l'amor, com si denunciava els abusos, les injustícies a l'Àfrica o la contaminació en qualsevol indret del planeta, perquè Ferrat, és clar, no va cantar només per passar l'estona (Je ne chante pas pour passer le temps). Que suggeridores em segueixen semblant cançons com ara Au printemps de quoi rêvais-toi, La matinée, Aimer à perdre la raison, À moi l'Afrique, etc.Amb la cançó denúncia de Jean Ferrat vam aprendre a dur a terme aquí, a Catalunya, les nostres particulars revolucions. De Ferrat vam interioritzar tot això i més. El càlid i tendre Ferrat va esdevenir, doncs, un dels ídols indiscutibles de la nostra joventut als anys setanta. Amb ell vam aprendre a estimar la poesia, les melodies i pel damunt de tot, la llengua francesa i la seva vella cultura. «Merci Jean, c'est un joli nom ‘camarade'.»