El diner encantat

En el blog Nada es Gratis es va publicar un interessant article sobre com l’actuació dels zombis ha frenat l’economia japonesa en la passada dècada. L'autor anomena zombis als prestataris insolvents, les empreses incapaces de generar activitat i de retornar el deute. En aquest grup, s’hi inclouen les constructores, les administracions públiques i totes aquelles societats que han renegociat deute per sobreviure un parell d’anys més, el temps de marge de la moratòria del crèdit.

El cas de les constructores i immobiliàries, els bancs han assumit molta part del deute amb la incorporació (pel bescanvi) d’actius immobiliaris en el seu balanç. Molt diner del que els bancs han de retornar a l’estranger, pels préstecs amb d’altres entitats bancàries, (també al Banc Central Europeu), estan encantats, distrets o dormits, pendent que millori la situació econòmica i els habitatges trobin un comprador que pugui pagar la hipoteca.

Les polítiques de les entitats financeres per intentar recuperar liquiditat són d’allò més originals. Hem sentit queixar-se a les constructores privades que els bancs i les caixes els fan la competència i a més els treuen els clients quan van a demanar una hipoteca. No tots els actius immobiliaris són difícils de vendre, a les ciutats existeix una demanda real, per la pròpia mobilitat demogràfica, en canvi ha caigut en picat la demanda de segona residència, també degut a la pèrdua de l’inversor estranger, en particular el britànic que comprava esperonat pel diferencial de la lliura vers l’euro.

A Sarrià de Ter tenim algun exemple d’aquesta política immobiliària de les entitats financeres. A l’inici de la crisi, el 2008, el constructor Travesas va adjudicar als seus proveïdors i creditors, diverses finques, algunes inacabades, del polígon del camp dels Socs (o Renoc). Els habitatges de protecció oficial els va permutar a instal•ladors i contractistes que els han acabat i, esperem, en el mes de maig es podran començar a vendre als nous propietaris ( la majoria joves de Sarrià de Ter que han aconseguit una hipoteca).

Dos blocs de pisos se’ls va adjudicar Caixa de Girona que va constituir una empresa promotora per acabar l’obra. A la vegada, va encarregar a instal•ladors que tenien deute amb l’entitat i, d’aquesta manera, a mesura que certificaven obra els descomptaven una part del crèdit vençut. Caixa Girona ha recuperat una part del crèdit concedit a instal•ladors, ha acabat la promoció que ja està a la venda, i algunes empreses han tingut feina garantida. Un bon tracte.

La resta de promocions han tingut diferents adjudicataris. Les cases adossades ja finalitzades en poder de les entitats financeres es varen vendre ràpidament amb una bona oferta de descomptes. Queda un bloc de cases adossades per finalitzar, que sembla es vendran als propietaris expropiats per les obres d’ampliació de l’AP-7, a més tres promocions de dues cases adossades en estructura, i tres blocs dels quals només s’han fet els fonaments. Del polígon de més de 300 habitatges (cases i pisos) del camp dels Socs, s’acabarà i ocuparà gairebé tot. Per contra, els habitatges d’Acciona, al polígon Cobega, en ser propietat de l’empresa constructora, no ha entrat en guerra de preus i en el darrer any no han venut res.

D’edificis en estructura o pendents d’acabar se’n troben a gairebé tots els pobles. El cas de Catalunya no és res comparat amb el què ha passat a la Comunitat de Madrid. Està costant déu i ajuda acabar edificis i que algú els compri, que el diner flueixi i torni a l’economia productiva.

El que diu l’article és que mentre hi hagi tant diner immobilitzat pels zombis, no n’hi ha per l’economia que manté activitat, tampoc n’hi ha pel consum dels particulars i per tant el cercle viciós es fa més gran. Menys demanda agregada, menys activitat, menys recursos generats, més dèficit públic, més atur.

No és pas un article optimista, però si alliçonador. Tampoc se’n poden extreure moltes conclusions. Què s’ha de fer, deixar caure les constructores i les administracions públiques? Encara serà pitjor el remei que la malaltia. Es trigarà deu anys a recuperar tota aquesta inversió immobiliària, això pot ser una eternitat, per tant, abans que ens passi com a Grècia, s’han de prendre mesures d’estalvi, sobretot en les administracions públiques i moltes millores en la gestió i en l’eficiència. Aviat és dit.