L'endeutament del sector privat

A finals de maig, els auditors han acabat la seva feina a l’empresa i tot és a punt per emetre l’informe. Amb el cap dels auditors compartim un dinar, on a més de repassar els problemes i els projectes de l’empresa, passem revista al nostre entorn i, sobretot, a la conjuntura econòmica. L’empresa d’auditoria ho és també de Caixa de Girona i per tant, era previsible li preguntés amb qui es preveia es fusionaria. Amb la seva habitual reserva, el director em va contestar: “amb qui digui el regulador”. Amb poques paraules havia definit qui manava a Caixa Girona. Les entitats financeres es regeixen per normes molt estrictes que regula el Banc d’Espanya i aquest en els darrers temps ha emès senyals inequívoques de cap on volia que anessin les caixes: en el panorama espanyol, n’han de quedar la meitat. Tan sols elevi l’obligació de dotar les reserves per morositat, per préstecs fallits i per habitatges obtinguts en dació, que la major part de les entitats financeres fan fallida.

Sorprèn per tant, l’audàcia amb què alguns polítics gironins es varen oposar a la fusió amb Caixa Sabadell, Terrassa i Manlleu, ara Unnim. Sorprèn veure com han parlat i s’han cregut que manaven, alguns membres del Consell d’Administració: que si podem anar sols, que si és una llàstima perdre la marca, que aquestes caixes no ens convenen...quan el Banc d’Espanya ja els havia donat un ultimàtum i ells n’havien de ser coneixedors! Sense cap altra núvia, Caixa de Girona serà absorbida per La Caixa. Els directius, polítics i empresaris gironins s’han ben cobert de glòria!. Salvem els fons dels impositors i la Fundació i Obra Social Caixa de Girona i ja ens podem donar per satisfets!

Clar, que després que l’agència Fitch deixés el ràtio de Caixa de Girona en BBB, una qualificació que algunes empreses gironines superen amb escreix, fins i tot el meu pare va estar temptat de treure els seus estalvis. Em sembla que, aviat ho sabrem, la retirada de dipòsits ha estat important. I aquí s’acaba el vodevil. Veurem dimitir al president de la Diputació Enric Vilert? Els consellers, directius i càrrecs, seran cessats, però i la persona que més llenya al foc ha posat en tot aquest assumpte, reivindicant un protagonisme que no li corresponia, què farà?

També aquesta darrera setmana, un director de zona d’un banc català que cotitza en borsa, em va comunicar que no ens concedia un préstec ICO per inversions de 200.000€. Per dir-m’ho va utilitzar la fórmula habitual, la crossa dels que tenen pocs recursos lingüístics : “el banc ja està còmode amb el risc actual”. Fa anys que el conec i no es pot dir que tinguem una bona relació. Tant li fa, aviat el jubilaran, segons em va confessar, ja porta 37 anys en l’empresa. Amb tants anys de servei, ell i l’analista de risc ( que també va entrar de jove com ell a fer “carrera a la banca”) deuen tenir alguna responsabilitat en els “pufos” que aquest banc està provisionant, mercès a la seva visió de l’economia, de les empreses i dels negocis.

No hem arribat a aquesta situació per casualitat, és a dir, que per trobar un préstec hagis de fer la gestió a tres bancs diferents i que no hi hagi liquiditat en el sector financer, sinó perquè unes persones, directius d’entitats financeres, han pres decisions i riscos desproporcionats. I ara ho paguem tots, sense saber d’on ens arriben les patacades.

Posem un exemple: L’any 2006 a LC Paper varem iniciar el projecte d’una nova màquina de paper, que ara ja esta a ple rendiment, amb un pressupost de 18M d’euros. A la mateixa època, de projecte industrial d’envergadura només hi havia el d’una empresa de plàstics a Riudellots de la Selva. Els altres eren els projectes immobiliaris, entre ells el complex hoteler del grup Prestige a Jafre, per construir-hi un balneari de luxe, de l’estil Village rural, amb el suport del grup internacional Six Senses. Si us agrada fer turisme, passejar enmig d’edificis inacabats, carrers oberts sense urbanitzar, aquest és de luxe.

El projecte es va pressupostar en 30 milions, ja en porten invertits 60 i encara no s’ha pogut inaugurar. El preu de l’estada es preveia de 800€ el dia, tota una mesada i sembla que hi ha públic al món per aquests dispendis. Però el diner està ben immobilitzat, repartit i reestructurat entre les entitats financeres, entre elles Caixa de Girona, el Banc que no m’ha concedit el préstec aquesta setmana que hi té un risc de 10 milions d’euros i, no us ho perdeu, també l’Institut Català de Finances. A això és el que alguns anomenen els “zombis”, els morts vivents de la nostra economia: projectes amb diner invertit, enterrat, que no produeix i no es pot recuperar.

En el blog de Genís Barnosell, trobareu un article de Vicenç Navarro dient que el problema de la crisi no és la reducció del dèficit públic, sinó del sistema financer. En la secció Dinero de La Vanguardia del diumenge passat, l’economista Carmen Reinhart deia una cosa similar, que el problema a Espanya era de sobre endeutament del sector privat, no del públic.

Doncs, d’exemples, de l’endeutament de les entitats financeres, amb préstecs i immobles sense poder vendre, a cabassos.