Les botes de muntanya no han aguantat la darrera sortida, al Taga des de Pardines, l’excursió familiar que aquest mes ha organitzat el Grup Muntanya Sarrià. Anàvem baixant lentament amb la Núria Varea quan em va advertir que d’una bota en sortia un tros de sola i, mig enriolades, vàrem fer vots tot esperant s’esperés a esparracar-se del tot quan arribéssim a lloc. La Núria vigilava les seves passes, ja que amb el seu plançó a coll, o més aviat dins de la motxilla, basculava, atès que l’Hector s’havia adormit amb el seu caparró amorrat al clatell de la mare. Espero que en Quim Llunell li hagi fet una foto a aquesta mare coratge, walkiria del Pirineu, ja que la força que demostra és sobrehumana: l’Héctor, amb els seus tres anys ben fets, ja pesa quinze quilos.
En arribar a l’església de Santa Magdalena de Puisac , on està enterrat en Joan Saqués, en Manel, sempre tan càustic, va dir, en referència a la qualitat de les botes, que ens fan propaganda del Gore-Tex, però no de la goma de les soles. El cert és que les botes estan impecables, podrien remullar-se i enfangar-se unes quantes excursions més, però la goma obliga a enretirar-les. Han durat uns set anys, unes 2.500 hores de marxa, menys que qualsevol sabata, però en unes condicions molt més dures. Sempre explico l’anècdota d’un amic alemany, en Günter, que quan es va comprar les seves primeres botes de Gore-tex a San Diego, no es va deixar ensarronar per la propaganda de la dependenta americana i les va sotmetre a una dura prova: passar tota una nit dins la banyera. L’endemà, va anar li canviessin les botes per unes de noves i va exposar el seu cas en el full de reclamacions. Casos així deuen haver ajudat a millorar-ne la seva impermeabilitat.
Amb la colla ens varem aturar a fer-la petar a la sortida de Ribes de Freser. Dóna goig veure la mainada, com s’estan acostumant a la muntanya, a passar estones sense cap altra diversió que collir les flors del camí, bufar els “angelets” que ara i adés cobrien els prats, a comptar les vaques que pasturen insensibles al nostre pas, a menjar fred, un entrepà o en el millor dels casos, uns macarrons dins la carmanyola, a esforçar-se en la pujada, a saltar en la baixada, a mesurar les forces. Habituar-se a l’acampada, a caminar, a no tenir cap comoditat al voltant, ni la wii, només el contacte amb la natura i el tracte amb els companys.
Què més es pot desitjar? Un cel esplèndid, una primavera exuberant, un paisatge paradisíac. Crisi? De petits és el que ens varen ensenyar, no necessitàvem gaire per ser feliços, sortir a la muntanya i esbargir-nos amb els amics. Només que enlloc de xiruques (aquella sola em sembla aguantava més, la tela gens) i bastons, ara portem botes i paravents gore-tex, samarretes tèrmiques i pals telescòpics. La tecnologia també ha contribuït a la millora de les condicions esportives. La carmanyola i l’entrepà low cost continua sent cosa dels pares.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada