Dilapidacions

En l’article de Jaume Fabre a la Vanguardia Girona del passat divendres 11 de juny, sortia una relació dels municipis més endeutats de les comarques gironines, però també en una altra columna, les xifres de les dilapidacions fetes en obres dissenyades per arquitectes de renom: el pavelló-pont de l’Expo de Saragossa de l’arquitecta Zaha Hadid, de més de 80 milions d’euros que només és obert per visites el cap de setmana; La Ciutat de la Cultura de Santiago de Compostela, de Peter Eisenman amb un cost conegut al 2007 de 476 milions d’euros i, la més costosa, la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, de Santiago Calatrava, amb un cost reconegut de 1.137 milions fins el 2007 quan encara no estava acabat. El Palau de les Arts té un cost de manteniment anual de 30 milions d’euros. Amb aquesta obra València volia atreure turistes, congressistes, situar-se per davant d’altres ciutats europees. Com molts projectes turístics d’aparador, els principals visitants són els jubilats i els escolars.

Fa uns anys vaig anar a fer-hi una visita, com qui va a un parc temàtic. L’oceanogràfic em va agradar, és realment espectacular i també em va agradar la reproducció de l’Àrtic, on jeien els animals habitants de territoris gèlids. El Museu de les Ciències Príncipe Felipe ja em va semblar excessiu, una immensa catedral, tot un volum sense compartimentar, del qual ja es preveia un cost de manteniment per climatització elevadíssim. Davant del coquetó Museu de la Ciència de Barcelona, la desmesura dels valencians sembla dirigida més a fardar davant dels veïns que a la funció pròpia del museu, la divulgació de la ciència.

La resta de la Ciutat, estava encara embastat: l’Umbracle amb escassa vegetació i el Palau de les Arts Reina Sofia per acabar. Ara que ja es deu poder visitar tot, potser la percepció millora, però pel que vaig llegint, enlloc de font d’ingressos serà una inesgotable font de pèrdues.

L’escriptor valencià, Josep E. Mira en el seu llibre El professor d'història situa l’obra al voltant d’aquesta nova ciutat, els canvis que fa a la seva vida un professor d’història recent jubilat que s’instal•la en un bloc de pisos amb vistes al mar i al conjunt: “Aquell museu de voltes quasi gòtiques al qual per pura llagoteria i amb submissió revulsiva i vassallatge innoble i gratuït la ciutat batejà amb el nom d’un príncep de qui no hi havia constància que mai haguera mostrat cap interès per les ciències, aquell espai de naus de catedral de ciment gris sense altars ni pintures ni vitralls, podia ser un lloc tan bo com un altre per celebrar el seu canvi d’estat o condició”...

El llibre, un text molt ben escrit com ens te habitualment acostumats l’hel•lenista Joan F. Mira, autor també de Els treballs Perduts i El purgatori, no és precisament un fulletó turístic, ans bé serveix per entendre els valencians, com València ha canviat a ritme del PP i dels seus polítics, en Francisco Camps i la Rita Barberà. Vejam com acabarà tot plegat.