El toro de l’Emília Xargay es mira la polèmica de lluny. Sempre envoltat de mainada, en la petita plaça del mateix nom de l’artista, és un toro més benefactor que lluitador, més amansit que feréstec, més predisposat a deixar-se acaronar que donar una cornada. Passa el temps i l’escultura manté la seva potència, una vegada restaurada la cornamenta.
Fa uns anys, quan jo era la regidora de Cultura, es va instal•lar el faristol on es pot llegir una introducció a l’Emília i la seva obra, tal com demanaven els alumnes del CEIP Montserrat que havien apadrinat l’escultura (aquesta i tres més) seguint el programa dels Amics de la Unesco. El faristol, fet de corten, es manté dempeus i el retaule de fusta amb la llegenda, no ha estat gaire guixat. Per contra, el plafó nou que va instal•lar l’Ajuntament amb la idea de donar a conèixer el projecte d’apadrinament d’escultures ha desaparegut, segurament malmès per un cop de pilota.
El material dels plafons és el syntrewood, (fusta sintètica) una planxa feta amb residus plàstics que te una certa flexibilitat i que també ha servit per construir els bancs i papereres del passeig Cinto Verdaguer. En aquest cas, l’elecció d’aquest material i el tipus de plafó, aïllat, sense aplacar-lo a l’estructura l’han fet més vulnerable que els altres rètols metàl•lics.
Calien aquests nous plafons? En el seu moment, des del grup municipal del PSC vàrem dir que l’equip de govern donava més importància a la foto, ja que es varen dedicar a “reinaugurar” totes les escultures, que al mandat del programa dels Amics de la Unesco. És a dir, varen fer la festa quan la neteja de les escultures no era a punt, presentant una certa deixadesa, de graffitis i brutícia. Ara, després de tanta vigilància i tants retrets, es netegen regularment els graffitis. Tot i això, al meu parer, la col•laboració dels alumnes del CEIP Montserrat es pot materialitzar modificant alguns dels rètols ja existents, en el cas de l’escultura de l’Emília Xargay, tornat a fer de nou el retaule de fusta, incloent el logo de l’escola. Una actuació menys vistosa, però més senzilla i adequada a l’entorn de l’escultura, sense anar col•locant andròmines pels voltants.
Dels quatre plafons fets amb syntrewood, en queden dos, el de l’escultura de la Plaça dels Gegants i el de la gota de sang, Fent Pinya, a la qual encara no s’hi ha posat el nom dels autors de l’escultura, en Quim Prades, en Joan Casassa i l’Agustí Vila.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada