Homenatge a l'Anna M. Fornells

La portada de la nova revista Parlem de Sarrià, és un volgut homenatge a qui ha estat la nostra estimada bibliotecària dels darrers vint anys. Ja va ser tot un honor que fos la pregonera de la Festa Major, però, des del Consell de Redacció de la revista hem cregut que bé es mereixia una bona foto, ja que ella ha participat de la revista des dels inicis, amb la secció de novetats literàries, amb articles sobre l’activitat de la biblioteca, fent de mitjancera, recollint suggeriments, crítiques i lloances, sent en moltes ocasions, la nostra representació cara al públic. Fidel col•laboradora i incansable treballadora, encara ara, ja jubilada, la trobareu, tan atrafegada com sempre, presentant la seva substituta, mostrant al públic la nova biblioteca, auxiliant a buscar els llibres entre els prestatges. Com va dir en el pregó, es jubila de la feina, però no dels llibres.

La revista 74 tracta de les activitats del tercer trimestre 2010 a Sarrià de Ter, el festival Emergent, la Festa Major, el Critèrium, articles d’opinió i de cultura i, al dossier d’història, la conferència que va fer el professor Enric Saguer per la diada sobre la masoveria catalana. Un article ben il•lustrat amb fotos antigues sobre el transport a Sarrià de Ter, la família Oliveras “can Rosari”,redactat per Xavier Maluquer, i també trobem les col•laboracions de les escoles, dels monitors de l'Esplai, així com la del metge Emili Marco que ens parla de la dispèpsia, i per fer-nos dentetes, un viatge meravellós al Machu Pichu pel camí Inca.
Espero us agradi.

Un blog analògic

He penjat un cartell a la porta de casa. De fet és el segon Saps que..? que informa als veïns de diferents temes del poble. El primer anava sobre el Centre de Visitants, i deia el què en aquest blog m’heu sentit queixar-me en infinitat d’ocasions. Aquest segon Saps que...? va adreçat als veïns del barri. Resulta que en el ple del 30 de novembre, l’equip de govern va aprovar inicialment la reforma de la 3a fase del carrer Major, i segons els plànols, en la rotonda de can Rebugent s’hi erigirà una lluminària, disseny de l’artista Domènec Fita de grans dimensions, atès l’espai on s’ha d’encabir. En el ple, vaig formular diferents queixes, referent a què no s’havia informat als veïns, al cost excessiu de la lluminària (62.000€) i a la idoneïtat de l’emplaçament. D’aquest projecte n’ha parlat en Roger Casero en el seu blog.

En una reunió de l’Associació de Veïns de Sarrià de Baix, vaig demanar si es sol·licitaria aquesta reunió pels veïns afectats per aquesta obra i la resposta fou que ho decidirien després que l’Ajuntament els donés la informació. No estic d’acord amb aquest tipus de democràcia delegada que acumula informació i se la reserva. Una associació de veïns ha de tenir clar que es deu als veïns, no només als socis, i que el prioritari és la informació, no la dinamització del barri. Una altra cosa són les associacions culturals i de lleure.

Arribat en aquest punt, en què l’Ajuntament no reuneix als veïns (fins a dia d’avui), l’Associació de Veïns tampoc, passa el temps, ningú s’assabenta de res i poca gent llegeix els blogs digitals, he optat per utilitzar el sistema més antic de tots, un ban al tauló d’anuncis. Com que és un iniciativa particular, l’he penjat a casa meva.

Sembla ha aixecat polèmica i força gent s’ho llegeix. Des de Ràdio Sarrià varen penjar el primer Saps que...?, també em varen entrevistar, i l’altra dia vaig empaitar in fraganti al primer tinent d’alcalde que anava per fer-li una foto. (Del primer també en va fer una, que el varen veure..) A Sarrià de Ter, hi ha moments que són ben còmics.

Dades de l'escultura: cub de 1,5m.x 1,5m. de base per 9 metres d'alçada. Feta de corten i vidres emplomats, disseny de l'artista Domènec Fita. Cost de construcció: 62.000 euros.

La Biblioteca de Manuel Martin Madrid

A Sarrià de Ter hem inaugurat una nova biblioteca, un excel•lent espai que acull el fons de l’antiga del carrer Major i conserva el nom de l’artista sarrianenca Emília Xargay.

Una inauguració com la del diumenge bé es mereix una festa, xocolatada, acte infantil, pica-pica i la presència de les autoritats, el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras i el president de la Diputació, Enric Vilert, a més dels membres del Consistori de Sarrià de Ter. El millor de tot, ha estat la magnífica acceptació de la Biblioteca per part dels sarrianencs i sarrianenques, que no han estalviat elogis.

Un equipament com aquest no és fruit d’un any i en porta uns quants de gestació. L’ideolèg va ser en Manel Martin Madrid, l’arquitecte que al final ha aconseguit finalitzar l’obra. Quan en Manel estava contractat per la Immobiliària Perú, va convèncer l’alcalde Josep Turbau per destinar l’espai de l’equipament i l’aprofitament mig del sector Cobega per fer un Centre Cultural, principalment una nova Biblioteca. Parlem de l’any 2002, o abans, ja que el 2003, quan jo vaig entrar a l’Ajuntament, ja vaig rebre l’encàrrec de treballar amb en Manel per donar contingut al Centre Cultural. En Manel també va pensar en un auditori, ja que en l’edifici de primera línea de l’Avinguda de França hi havia un espai, sense columnes, que permetia un auditori de petita capacitat. Amb aquestes premisses es va començar a treballar i a superar entrebancs. Immobiliària Perú va vendre els terrenys a Acciona i aquesta constructora va resultar ser un ós. Problemes amb el conveni, amb les mides de l’auditori, amb l’alçada de les plantes, qüestions importants que es varen anar resolent.

L’any 2007, quan vaig deixar l’àrea de cultura, el projecte es trobava en fase d’execució, amb dos dels equipaments, l’Auditori i la Biblioteca que tenien els projectes executius acabats i el finançament pràcticament resolt. Així, en el PUOSC del 2003, la Generalitat va pressupostar 317.000€, en l’exercici del 2007, l’Ajuntament va pressupostar 500.000€ per inversió, destinats finalment a la Biblioteca; la Diputació s’hi va afegir més tard amb 270.000€, que els pertocaven per pertànyer al Servei de Lectura Pública de Catalunya i el demés, fins arribar als 1,6 milions d’euros són el que ha aportat Acciona en concepte d’estructura i de compensació per tancaments exteriors. HI havia també una subvenció per l’Auditori de 357.000€ del PEC que l’Ajuntament no ha sol•licitat (o ha perdut) per no haver tirat endavant el projecte.

Després dels parlaments de les autoritats, sobretot de l’excel•lent conseller de cultura Joan M. Tresserras, el qual feia segurament la seva darrera inauguració, hem entrat a veure la Biblioteca. En Joan Bussó, l’arquitecte col•laborador de Manuel Martin, s’ha estranyat que no hagués vist l’interior. Mai vaig estar convidada a cap visita d’obra, però tenia els plànols molt apamats i confiava que el projecte executiu, tal com havia estat dissenyat, es portaria a terme.

Dins, tot està com s’havia previst, molt millorat amb la decoració, el mobiliari i el disseny del logotip que simbolitza la signatura d’Emília Xargay. Els prestatges, mig buits o mig plens, llueixen les obres noves que l’Anna M. Fornells tenia encaixades i que ens demanaran estones per anar descobrint tantes novetats. La llum, a l’hora del migdia, omplia a pleret tota la Biblioteca. La magnífica il•luminació natural és un dels grans encerts d’aquest equipament, sobretot el finestral de la planta baixa que dóna a l’Avinguda de França i que convida a seure, llegir, badar així com és un encert l’obertura que dóna al Sud, a la Plaça Catalunya.



En aquests darrers anys s’ha treballat de valent en l’execució de l’obra, el control, la selecció dels materials, i en anar superant els esculls que tota obra presenta. L’alcalde ha felicitat el personal de l’Ajuntament pel trasllat i l’esforç en deixar-ho tot a punt de revista, felicitació a la qual també m’hi vull afegir, ja que ha estat una feinada.

El protocol va situar a Cristina Alsina, representant-se a si mateixa, ja que el Consell Comarcal no ha posat un euro en aquest equipament, on s’havia de situar l’arquitecte Manuel Madrid. Ja sol passar això, es dóna més importància als polítics que a les persones que han treballat. En Manuel tampoc va tenir ocasió de parlar, perquè l’alcalde no ho devia considerar adient. I en Manel en te moltes de coses per dir i explicar i creieu-me, al seu costat s’aprèn molt.

Em sap greu no s’hagués iniciat abans l’obra i no s’hagués començat per l’auditori; també em sap greu haver perdut els 863 m2 que s’han regalat al Consell Comarcal i que complementaven la Biblioteca, ja que ara no es podran fer ni exposicions ni gaires conferències. Però, com que de moment hem de gaudir del que tenim i esperem arribin millors temps (en altres paraules, que el projecte del Consell Comarcal sigui un fracàs i retorni l’equipament al poble), el diumenge ha estat un dia molt feliç, perquè finalment, el somni d’en Manel, el seu projecte de Centre Cultural per Sarrià de Ter s’ha començat a complir, dotant-nos d’una Biblioteca moderna, elegant i molt funcional.


Gràcies Manel

Mercats

El dimecres, dia de la Puríssima Concepció, em vaig llevar com sempre a quarts de set. Encara que era festiu, no vaig poder fer el mandra perquè sota casa s’hi instal•la el mercat i abans de les set, ja arriben els primers camions dels marxants i, si no trec el cotxe del garatge, després no puc sortir. Els mercats d’entre setmana, al parer de l’Àngel Garcia, pagès i paradista, membre actiu del consell de la revista PdS, tenen poc públic i poc negoci, no així els mercats de dissabte i diumenge. Sempre em posa per exemple el que val la mongeta verda al mercat, uns cinc euros el quilo, i el que val congelada al supermercat, no més d’un euro i mig. Per més que considerem que la verdura fresca del nostre entorn és la millor que podem consumir, el que més ens convé per la nostra salut i perquè els pagesos puguin viure de la terra, el factor preu mana.

Aprofitant la festivitat, una colla vàrem anar a caminar pels volts de Sant Miquel de Campmajor. En Josep Estarriola, pagès i pintor, ens va preparar una ruta per sota Sant Patllari. En Josep ja no te l’explotació de vaques lleteres perquè no li era rendible. Manté les terres, curosament sembrades, uns bons camps per horta, animals per l’autoconsum i viu de la pintura i de la jardineria. En Josep tampoc pot fer de pagès ni competir amb les grans explotacions ramaderes i, tip de perdre-hi, ho ha deixat córrer.

Mentre al nostre voltant tothom te una referència del què significa per ell el mercat, quina és la seva competència, quina és la seva especialitat i a quin consumidor pot vendre, els mitjans informatius ens bombardegen amb la tirania “dels mercats”, les tensions dels mercats de divises, de les borses, dels diferencials del deute espanyol amb l’alemany, etcètera. Parlen dels mercats, com si realment ho fossin, quan del que es tracta és de fer apostes sobre un valor per veure si s’enfonsa i enriquir-se. Qui vol comprar per tenir una rendibilitat segura i per obtenir un dividend, compra quan li convé pel preu, no juga i ataca un país per veure si fa pujar el tipus d’interès. Aquests són mercats falsos, especulatius, poc transparents, però que ens afecten i com. Algunes informacions diuen que quan el preu del deute públic arribi al 7%, Espanya haurà de deixar l’euro. Imagineu-vos per un moment què serà de la nostra economia, havent de retornar tots els préstecs en euros i cobrant en pessetes....em ve calfred.

Per la tarda, vaig anar a desar el cotxe que havia deixat al carrer, ja que en tornar de la matinal, els marxants tot juts desmuntaven. Prop del cotxe, un noi jove, molt jove, d’edat d’estudiant de FP, amb una bicicleta, furgava dins dels contenidors d’orgànica que l’Ajuntament posa prop del mercat. Tenia en una caixa un petit botí de pomes i fruita macada. Me’l vaig quedar mirant una bona estona, palplantada: tan jove i ja pidolaire o ni-ni o okupa, o desocupat per la crisi i els mercats financers.
Moltes coses no rutllen, tampoc els mercats tal com els hem entès sempre, però està sent habitual veure gent furgar dins dels contenidors.

La font del molí d'en Xuncla

Adif no te pressa. Després d’haver-nos deixat sense la font dels tres brocs que rajava del bell mig de la riera Xuncla, es va comprometre a construir-ne una de nova, amb aigua d’un pou de nova planta que ha obert prop del molí.

Una nova estructura de corten, s’erigeix al llit de la riera. Falta encara que hi arribi en fil elèctric perquè pugui anar el polsador i ja estarà llesta per inaugurar. El disseny de la nova font és elegant, bonic, és l’emplaçament el que em fa dubtar de la seva durabilitat.



En aquest indret les rierades són freqüents i a menys que la instal•lació elèctrica es prevegi submarina, que resisteixi un aiguat, a la primera llevantada, la font farà glu glu.





L'escut inidcador del molí d'en Xuncla no ha ressistit ni l'humitat ni les bretolades.

Fiscalitat i Programes electorals

El dijous 18 de novembre, vaig haver d’escollir entre moltes cites. Al matí estava convidada a un esmorzar amb Carme Capdevila, cap de llista per ERC a Girona, invitació que vaig declinar ja que a aquella hora, a les 9, ja he ben esmorzat i treballo. Per la tarda, Marina Geli feia una reunió amb dones empresàries i la Mònica Gironès havia insistit que hi acudís. Em coincidia amb una sessió d’actualització fiscal preparada per Planning i Bellvehí i havia confirmat la meva assistència. O sigui que vaig triar estar per la meva feina i vaig deixar de banda la propaganda electoral.

La jornada consistia en repassar les diferents novetats fiscals que es poden aplicar en aquest exercici i les que es preveuen en la llei de pressupostos generals de l’any vinent. Al meu costat seien dos nois joves, més joves que la mitjana, que seguien amb interès la pantalla. Va arribar el torn de l’IRPF, quan es va comentar l’augment de l’escala autonòmica que en el cas de Catalunya, s’ha augmentat en 2 punts per les rendes superiors a 120.000,20€ i en 4 punts per les rendes superiors a 175.000,20€. Això significa que, ja que Catalunya te potestat sobre el 50% recaptat de l’IRPF (gràcies al nou Estatut), per les rendes de més de 175.000€, s’aplicarà un tipus marginal del 25,5% més un 23,5% de l’escala estatal, la qual cosa fer que alguns contribuents paguin un tipus marginal del 49% de la seva renda. La parella del meu costat esbufegava.

Després va ser el torn dels increments en els impostos cedits, del 7 al 8% en el cas de transmissió d’immobles o del 1 al 1,2% per actes jurídics documentats. També les novetats en l’Impost de Successions i Donacions, on s’han augmentat les deduccions dels causahavents per mortis causa per cada grup parentiu i que, tal com es va poder veure en diversos exemples, pels casos de patrimoni habituals, d’habitatge familiar, segona residència i comptes d’estalvi, a partir del juliol del 2011, la tributació serà pràcticament nul•la. On es manté significativa és pels casos de patrimonis elevats, de més de 2 milions d’euros de base.

Els nois que seien al meu costat, ja s’enfilaven per les cadires. Vaig pensar que haurien patit quan Josep Borrell era ministre d’Hisenda, en la lluita per fer aflorar les grans fortunes i perquè tothom adquirís l’hàbit de fer declaració. Des de llavors hi ha més cultura fiscal, i una ja sap que si no hi ha ingressos, tampoc hi pot haver gaire despesa. L’estat del benestar se sustenta en aquest difícil equilibri de pagar per renda, per Iva, per societats, per successions, per transmissions, per bens immobles, fins el límit que els fiscalistes estimen pot haver evasió cap a paradisos fiscals.

Augmentar la tributació de les rendes més elevades, gairebé no és significatiu en termes de recaptació, és una mesura de cares a la galeria, ja que es recapta molt més no actualitzant les bases de l’IRPF per la inflació que augmentant els tipus. Però d’aquesta “subtilesa”, amagada en cada llei de pressupostos, poca gent se’n adona i això que afecta a la majoria de les rendes mitjanes.

L’endemà, els diaris parlaven altra vegada de les eleccions. Santi Vila, cap de llista per CiU advocava per una reducció d’impostos per reactivar l’economia, baixar les rendes de més de 125.000 euros, vaig pensar, els votants de la dreta. Alicia Sánchez-Camacho demanava que dels bons “patriòtics” es destinés una paga extraordinària als jubilats catalans, uns diners destinats a cobrir el dèficit i la senyora se’ls gastaria amb despesa no pressupostada, és a dir, creant encara més dèficit. En Joan Herrera que augmentaria el nombre de funcionaris per fer disminuir l’atur, també enginyós.

Se’ns rifen. No hi ha marge ni per baixar impostos (atenció s’acosta una altra pujada de l’Iva) i tampoc hi ha marge per més despesa, sinó que s’ha de reduir i portar un control molt rigorós de tota l’administració pública.
Aniré a votar, perquè se que guanyi qui guanyi, el govern d’entesa d’esquerra o el govern de dreta, només podrà fer un tipus de política: austeritat.

Atlas paisatgístic de les Terres de Girona

Pont d'en ventura (Pont Major) de Tomàs Colomer. 1930

Pels volts de Fires, s’han inaugurat nombroses i bones exposicions, les quals, es poden veure ara sense l’atabalament de les festes gironines. Al Museu d’Art, trobareu les exposicions sobre Ramon Martí Alsina, amb els treballs previs i detalls de com es gestà el quadre “El gran dia de Gerona” peça que es pot veure a l’auditori Josep Irla del nou edifici de la Generalitat de Catalunya. Al mateix Md´A, la d’en Narcís Comadira; al Museu d’Història, a l’Institut Vell, l’antològica del polifacètic Carles Vivó i al Col•legi d’Arquitectes, l’exposició sobre els 100 anys de la Farinera Teixidor. A la Fontana d’Or, l’exposició fotogràfica d’Agustí Centelles que el 2006 va comissariar Miquel Berga per la Virreina a BCN i, a la casa de Cultura, la col•lecció de quadres gironins que serveixen per il•lustrar el llibre “Atles paisatgístic de les terres de Girona”, editat per la Diputació de Girona.

Aquesta exposició es fa conjuntament amb altres set seus, on es poden veure els quadres de cada comarca: fins els 8 de desembre, al Museu Comarcal de la Garrotxa d’Olot, al Museu Etnològic del Montseny i a la Casa de Cultura de Girona; fins el 12 de desembre al Museu Darder de Banyoles; fins el 9 de gener, al Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols, al Museu Cerdà de Puigcerdà i al Museu de l’Empordà de Figueres. A Ripoll, la biblioteca Lambert Mata tanca el proper 27 de novembre.

Els quadres exposats a la Casa de Cultura són un recull de les obres de temàtica genuïnament gironina, dels millors pintors de cada època. Així es poden veure obres de Santiago Rusiñol, Francesc Gimeno, Prudenci Bertrana, Oleguer Junyent, Fidel Aguilar, Josep Aguilera, Joan Orihuel, Domènec Fita, Jaume Roca Delpech, Jesús Portas, Eduard Vila i Fàbrega, Isidre Vicens, Emília Xargay, Enric Marquès, Montserrat Llonch, Mercè Huerta, Pere i Josep Perpiñà, Enric Ansesa, Quim Corominas, i Narcís Comadira, entre d’altres pintors potser menys coneguts que els que he relacionat.

El llibre, a cura de Mariona Seguranyes és una bellíssima edició on es troba, a més de la reproducció fidel dels quadres, una síntesi de la trajectòria artística de cada pintor, situant-lo dins el corrent artístic de la seva època. Així, del quadre “Pedret” de Francesc Gimeno, que serva la família Corominas de Banyoles, el qual és en relaitat una vista sobre el Pont Major, diu Glòria Bosch “som davant una composició feta de taques de color grisoses i terroses, molt propera a un postimpressionisme, propi d’un Vincent Van Gogh”.

L’exposició és excel•lent, però el llibre, és una autèntica meravella, un treball de fons amb ànim de recuperar i catalogar obres i artistes que d’altra manera passarien desapercebuts, o potser oblidats massa aviat.





L'Onyar i Pedret d'Emília Xargay. 1945