A Madrid amb Ryanair

Em connecto a Internet des de l’hotel de Barajas. He viatjat a Madrid el dimarts al vespre amb el vol que surt de Girona a les 19,50h i aterra a la T1 després d’un curiós recorregut per les pistes de la T4. Sempre que puc surto el dia abans, agafar el vol del matí em deixa feta pols. Així després d’esmorzar, llegir el País (no hi ha Vanguardia ni Ara.cat) i donar un cop d’ull al correu i als diaris gironins, surto més reposada. Els diaris gironins m’alerten que aquell pot ser el darrer vol que faig a Madrid amb Ryanair. L’Hotel és ple de joves que van a Arco, la gran cita d’Art Contemporani a Ifema.

De fet a Madrid ni hi entraré. Em recull el director comercial i anem primer a Humanes, a un polígon industrial infame que li cal una excavadora. El nostre client ja ho te tot a punt pel trasllat. D’allà anem a buscar la carretera d’Extremadura i quan arribem a Arroyomolinos ens liem i entrem en una de les urbanitzacions fantasma, plena de cases adossades sense habitar. El GPS es queda en blanc. Tornem a l’inici i retrobem l’entrada a la N-V. Després visita a Casarrubios del Monte fins després de dinar. Els nostres interlocutors viuen a Arroyomolinos i els demano com se’n surt el poble amb tantes urbanitzacions inacabades. “L’alcalde ha tingut un atac de cor i li han plegat la meitat dels regidors”, diuen. “No els quadra el pressupost”. I de quan és, pregunto? de 50 milions d’euros, responen. Fiu, com pica! El pressupost de l’Ajuntament de Girona és de 100 milions d’euros, per 90.000 habitants, el de Sarrià de Ter, de 3 milions d’euros per 4.500 habitants. Arroyomolinos te només 10.000 habitants i un pressupost de 50 milions d’euros? Deu ser de despesa, perquè d’ingressos...

Els nostres interlocutors no saben on mirar, o si pensar que els catalans són uns garrepes com sempre. Ja temen que la brigada de 100 jardiners l’hauran d’acomiadar en pes. Els comento que si no volen que els jardins del davant la seva urbanització facin pena se’n encarregui la seva comunitat de veïns com fan els pobles d’Irlanda. Em continuen mirant com si vingués d’un altre planeta....

Acabem de dinar sense sobretaula. Per la tarda hem quedat amb un altre client a Alcalà de Henares, a l’altra punta. Ara tornem per la R-5, una de les autopistes que l’Estat Espanyol ha rescatat de les concessionàries. Hi circulem dos cotxes, un per cada sentit. Millor no pensar-hi, ens venen tots els mals (econòmics). Visita breu a l’empresa d’Alcalà i tornada a l’aeroport.

El vol de Ryanair sortirà a les 22,30h, més o menys a l’hora. A dos quarts d’una de la matinada ja sóc a casa, abans he passat el calvari del control de la companyia irlandesa i la immobilització en els estrets seients de l’avió. Ryanair te normes que et fan sentir maltractada. Has d’enquibir la bossa dins la motxilla, només pots portar una bossa d’equipatge. Una parella amb dos maletes que són plenes d’articles de mostres pateixen per encaixar-la en les mides estàndard de cabina, sinó tot són sobrecostos, i ara només hem pagat 75 euros pel viatge.

Ja en fila per embarcar tothom parla de la notícia i del xantatge de Ryanair, suprimint el vols de Madrid i Sevilla, de les noves condicions que vol negociar la Generalitat. Hi ha comentaris de tot tipus, a favor i en contra. Un comenta que és una llàstima, amb tanta inversió que s’ha fet a l’aeroport!
No planyeu Aena, els dic, a l’aeroport de Girona hi guanya 20 milions d’euros l’any. Xiulen...

El Fòrum Gastronòmic escalfa motors

Una proposta ben divertida per anar fent boca pel proper Fòrum Gastronòmic que comença el 21 de febrer a Girona, és l’exposició Art i Gastronomia que es pot veure al Museu D’Art de Girona, un curiós quo-vadis pel museu, a la recerca del quadre seleccionat pel cuiner. La redescoberta de 10 peces, situades en la seva major part en la sala d’art modern i els comentaris dels cuiners, són una excusa per trepitjar el Museu, a voltes massa allunyat de la Girona quotidiana. I encara més, si no s’ha tingut ocasió de veure l’exposició dels treballs previs de Ramon Martí Alsina per preparar el seu quadre “El gran dia de Girona”, ja exposat a l’Auditori Josep Irla de la Generalitat de Catalunya.

Alguns dels quadres seleccionats s’acompanyen de poètics textos, sorgits de la ment dels mateixos creadors d’autèntiques filigranes culinàries. Toni Vallory, del Restaurant Alemanys, 3 es para davant el “Venedor ambulant” de Josep Juliana:
“Color, vida, equilibri, terra, calidesa.
Duresa, cansament, constància, pes, fred.
Fosc i clar; verd i vermell; blanc i negre.
Cansament humà- vitalitat vegetal.
Pes a l’esquena- suport amb les mans.
Cara cansada- panxa contenta”.

El quadre “El cafè de la Vila” de Jaume Pons Martí, situat antany a la Plaça del Vi, inspira el cuiner Jordi Ribas del Restaurant Cal Ros.
“Després d’un bon àpat, el cafè, la copa i el puro: la sobretaula. Grans decisions, projectes, negocis, empreses, socis, societats, polítics, artistes, amics i familiars.
Color de companyia i temps aturat, fins que s’acosta el berenar o el sopar, per tornar a començar. Amb la taula i la teca, sempre mirada de reüll”.

La cuinera del restaurant La Riera, Jimena Apellániz, tria el quadre “La sega” de Joaquim Vayreda, el qual “plasma de manera entranyable la bellesa del paisatge del nostre país i l’essència de la vida rural”.

Pere Massana, del Restaurant Massana, s’atura davant el “Mercat de Girona”, de Josep Aguilera i recorda el pas del seu pare a Girona l’any 1946, quan Aguilera va pintar aquest quadre costumista.

Joan Roca, del Restaurant Celler de can Roca ha triat l’obra “Fruita i flor esventada del coneixement de Modest Cuixart: “La natura sobresurt als plecs de la saviesa i del coneixement, que en són la part mineral, la fredor i la paciència. Les flors són conscients de la seva fragilitat i mostren els colors més vius, mostrant una enganyosa abrivada. Són aigua i plor i s’obren a l’aire de tramuntaneta. Fecunden el quall del fruit conformant ressonàncies de vida construïda. És obra de la natura il•lustrada.”
Una bona idea, maridar, art i gastronomia.

Política urbanística i activitat econòmica

Ceip Castellum de Sant Julià de Ramis

Em Moha és cambrer, viu a Salt i treballa a Sarrià de Ter. Quan li vaig preguntar perquè no s’havia buscat un habitatge al poble em va contestar que aquest no li agradava.
L’Anna és administrativa, treballa a Sarrià i també es va comprar un pis a Salt que encaixava amb les seves il•lusions i possibilitats econòmiques. Quan buscava el pis, a Sarrià de Ter hi havia també oferta d’habitatge i la vaig encoratjar, sense èxit, a buscar una vivenda al poble, fent-li veure els serveis de què gaudiria. Ara porta la seva filla a l’escola bressol del poble dels seus sogres.
La Paqui s’ha emportat la seva mare a viure amb ella, a Sarrià de Ter, ja que havia quedat “atrapada”, seguint la terminologia de l’alcaldessa Iolanda Pineda, en els pisos d’Àngel Guimerà. Quan pot el lloga, a vegades ha tingut sort.
En Miguel Àngel treballa a Besalú i no pot vendre el seu pis de Salt, tot i que li convindria més viure a Banyoles i no fer tants quilòmetres. Enganyat pels especuladors immobiliaris, va comprar car quan li convenia anar de lloguer.

De casos de gent que viu a Salt i treballa a l’àrea urbana de Girona en trobarem a cabassos. Això si treballen, perquè el problema de Salt, el més greu, és que te un percentatge molt elevat d’immigrants sense feina. Amb diners, alguns problemes serien menors. Per això em sembla que s’ha parlat amb molta lleugeresa al dir que els pobles de l’àrea urbana de Girona hem de ser solidaris amb Salt. Ho va dir el pedagog Xavier Besalú i recentment el polític Joan Boada ha demanat una zona escolar de tota l’àrea urbana per distribuir els alumnes immigrants saltencs.
Els pobles de l’àrea urbana es solen mirar de reüll. Salt i Sarrià ja hem tastat la solidaritat en temes com el TGV i l’ampliació de l’autopista a 8 carrils. Però Joan Boada potser no sap que Sant Julià de Ramis fa quatre dies ha estrenat una escola de barracons de dos línies, el CEIP Castellum i que, a Sarrià de Ter, al CEIP Montserrat, l’ampliació també s’ha fet en barracons i a les aules, a primària, es conviu amb alumnes de Sant Julià de Ramis.

Tot plegat ve de massa lluny perquè ara es vulguin arreglar els problemes amb paraules i bones intencions. Una bona política urbanística adreçada a esponjar els barris sobresaturats i treballar per trobar ocupació a la població saltenca és la única solució, que pot donar resultat, no a curt, sinó a llarg termini. I qui hi ha de trobar la solució és el municipi de Salt i la Generalitat de Catalunya.

Els municipis de l’àrea urbana tenim com Salt, problemes de desocupació, d’insuficiència de serveis, de seguretat i de pressupost. Però bàsicament el que no hem fet és seguir el seu model urbanístic, sinó que les polítiques han estat més mesurades, la creació de nous polígons residencials de menor densitat, i seguint un ritme de creixement més lent. Quan Salt i Sarrià de Ter pertanyien a Girona i tenien Consell Municipal, el 1980, a Sarrià de Ter es va programar una àrea d’expansió industrial per l’empresa Torras Papel, mentre que Salt requalificava sòl agrícola per créixer. En Joan Boada , actual regidor d’urbanisme, també en els dos mandats de l’alcalde Jaume Torramadé, ho deu recordar prou ja que fou membre del Consell Municipal de Salt.

D’altres polítiques han afavorit que per exemple, a Sarrià de Ter, no s’hagin abandonat els pisos de protecció oficial de la primera onada immigratòria: urbanització de l’entorn, creació de zones esportives i de lleure, dotació d’espais socials i arranjament dels problemes estructurals dels habitatges, com els ascensors, baixants d’aigües i teulades. La millora d’aquests habitatges senzills ha permès que la gent del país hi continuï visquent. Salt es planteja ara l’esponjament, reduir la densitat i enderrocar els habitatges que s’han degradat.

Fa ben poc, en una reunió de participació ciutadana, una de les preguntes del qüestionari era què es podria fer amb la zona industrial de Torras Papel. La resposta dels que varen contestar, fou que s’havia de mantenir com zona industrial, en cap cas requalificar-la per altres usos que no incorporessin activitat econòmica. La política local no és fàcil, ja que qui la regeix no està suficientment preparat per abordar aquestes qüestions complexes, però el sentit comú diu que no es pot créixer sense garantir a la població els equipaments suficients i activitat econòmica al municipi. El cas més recent a Sarrià de Ter ha estat la zona del Mas Boscosa, que no s’ha requalificat fins que el projecte ha incorporat una proposta que garanteix activitat de serveis, la Facultat de Medicina.

En política hi ha criteris clars i mesurables. De la mateixa manera que quan es fa un edifici es preveu una plaça i mig de garatge per cotxes, no es podria lligar l’edificació a l’activitat econòmica existent o a la que es pot crear en la zona?. Per exemple, que no es construiran més habitatges mentre no es creïn nous llocs de treball al municipi, almenys un per habitatge.

Això sense fer trampa, sense comptar amb l’activitat induïda per la mateixa construcció que genera llocs de treball metre s’aixeca l’edifici, però que, com hem pogut comprovar, una vegada ha esclatat la bombolla immobiliària, s’ha vist que era treball precari i temporal.

Trencament de caixes

Deu fer uns quatre anys i escaig que Caixa Catalunya va imposar aquest model de panell informatiu a la seu del Coro, l’edifici per la gent gran i dels serveis socials de l’Ajuntament de Sarrià de Ter. Dic va imposar, perquè nosaltres volíem una placa en bronze ben clàssica, aplacada a la paret que indiqués que l’edifici era obra de l’arquitecte modernista Rafel Masó i que havia estat molt ben rehabilitat pel despatx KGB arquitectes de Girona.

Caixa Catalunya, present en una oficina a Sarrià des de fa molts anys, havia concedit una subvenció de 120.000€ per tal que el casal de la gent gran pertanyés a la xarxa de la seva obra social de clubs Sant Jordi i per tant el panell, va ser una contraprestació a la seva generosa aportació.

En quatre anys, Caixa Catalunya i les caixes, tal com les hem conegut en el segle XX, entitats socials de petits estalviadors i controlades pel poder polític local i autonòmic, s’han difuminat, de la mateixa manera que el panell informatiu, que ja ni indica que és un club Sant Jordi ni que és un edifici modernista. Els efectes de la bombolla immobiliària estan abocant a les caixes a capitalitzar-se ràpidament i a trobar fórmules per sobreviure en el món financer. Una ullada ràpida a La Vanguardia d’aquest dissabte, sobre l’exposició al crèdit promotor de les caixes i dels bancs, ens indica qui va fer els deures i qui ca arriscar els dipòsits dels estalviadors en operacions de molt risc, és a dir de molt benefici o molta pèrdua:
El grup de Catalunya Caixa va invertir en crèdit promotor un 16,66% dels seus actius, els d’Unnim un 12,69%, La Caixa (més Caixa Girona) un 9,19%, Cajamadrid (inclou Caixa Laietena) un 12,58%, Mare Nostrum (amb Caixa Penedès) un 16,26% i Cajastur més CAM, un 17,24%. Per contra els bancs internacionals, Santander (2,24%), BBVA (3%) tenen poca exposició al crèdit promotor i els bancs locals Sabadell (10,47%), Popular (12,58%), Banesto (8,82%) varen jugar a fer-se rics amb el totxo, tret, tot s’ha de dir, d’un petit banc molt professionalitzat, el Bankinter, amb una exposició del 4,5% al negoci immobiliari.

Tant Catalunya Caixa com Unnim estan estudiant la possibilitat de convertir-se en un banc que no cotitzi a borsa o bé acudir al FROB de preus prohibitius. El procés de fusions no és suficient per tal que aquestes entitats es puguin finançar adequadament i tenir el core capital que els demana el Banc d’Espanya. Poca cosa puc dir d’aquesta exigència, ja que el que s’ha de garantir és la viabilitat del negoci financer i el diner dels dipositants, però si ha de quedar ben clar és que el Banc d’Espanya no va fer els deures quan li calia, ja que s’ha demostrat que no controlava el que estava fent el sector financer.

De retruc, els petits empresaris, els autònoms, els particulars estem patint la sequera del crèdit. A Girona hem tingut el nostre particular procés amb la desaparició de la Caixa de Girona, mal engolida per La Caixa, mal païda pels qui hi treballàvem. Tot s’ha hagut de tornar a renovar i renegociar, començar de nou, amb les sorpreses i les pèrdues que comporta un canvi de compte i de gestors.
Si crec que els problemes que ara han sorgit se solucionaran, n’hi ha d’altres que queden una mica a l’aire. Tindran prou guanys les caixes-bancs per destinar-los a l’obra social com antuvi?.

Un plafó al Camp dels Socs

L’avi, en Joan Vila Tarradell, ja jubilat, anava cada dia de casa seva, al costat del pavelló de la UES, fins el camp dels Socs per remullar-se a la font d’aigua calenta de la Torras. L’aigua li anava bé per curar un èczema de la pell, però al parer de casa, encara li anava millor per la circulació, fer els dos quilòmetres d’anada i dos de tornada que el separaven de casa seva fins la font.

Amb la informació que s’assenyala al plafó del costat de la bassa d’aigua calenta, la composició de l’aigua i que el ferro que conté te un efecte cicatritzant, segurament havíem d’haver pres més seriosament el comentari de l’avi i no oblidar els beneficis terapèutics de determinades aigües.

El plafó posa fi a una demanda, almenys meva, d’informar adequadament el lloc, deixant de banda la pueril idea d’anomenar la bassa caldàrium i sobretot de no vincular-lo amb el passat romà de Sarrià de Ter, ja que en aquell indret no hi ha vestigis de troballes de la vil•la romana. Es comenta la composició de l’aigua, la temperatura (30o), la procedència del pou fet per la paperera Torras (no papelera), i els usos des de l’antiguitat de l’aigua termal, així com els beneficis terapèutics esmentats.
Una informació molt correcta, coherent i apropiada a l’ús que podrà tenir la bassa.



Sobre aquest tema n'he parlat a Del caldàrium al Calvàrium, i una bassa d'aigua tèbia

Espais de memòria, una proposta

Al pont de Torroella de Montgrí sobre el Ter s’hi ha instal•lat un plafó, amb fotos i textos que expliquen que fou reconstruït el 1940 per soldats republicans presoners de la Guerra Civil. El tipus de plafó s’inscriu en la línia que promou el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, dins la xarxa d’espais de memòria que s’està estenent per tot el país en els llocs on ocorregueren fets rellevants de la Guerra Civil.

El Pont de l’Aigua, el que uneix Sarrià de Ter amb el Pont Major fou enderrocat pels soldats republicans en la seva retirada i, en el seu lloc, s’hi reconstruí l’actual, erigit per presoners de guerra, excombatents republicans. Aquesta història, la nostra història volguda o no, es pot explicar i exposar en el lloc on ara hi campen uns contenidors que donen una pèssima imatge de l’entrada al poble. Els contenidors bé es poden situar en un dels laterals de la Via Augusta i deixar lliure aquest espai per usos més lúdics i formatius.

Del material fotogràfic de què disposem s’hi ha d’afegir dues noves imatges de l’agència Magnum, obtingudes per Robert Capa durant la retirada dels soldats republicans, i dues del Pont de l’Aigua que prevenen d’un particular de Palafrugell. Totes ens han estat facilitades per Joan Cos.

En un plafó, situat a la placeta es podrien reproduir aquestes imatges, amb text explicatiu de la voladura del Pont de l’Aigua pels soldats republicans i de la seva reconstrucció. El pont es va inaugurar el 4 de febrer de 1940, un any després de ser volat.


Entrada a Sarrià de Ter amb un cartell de França, just on ara hi ha la placeta, amb les vies del tren i l’edifici que es cremà quan l’incendi del Carrilet el 1938. Robert Capa Agència Màgnum.



Soldats republicans dalt d’un camió durant la retirada, al carrer Major de Sarrià de Ter. Robert Capa. Agència Màgnum



Imatge del Pont de l’Aigua dels anys 30.



Pont de l’Aigua enderrocat. Vista des del Pont Major. Fotos cedides per Joan Cos.

La junta som Tots

La junta som tots. Aquest eslògan identifica molt bé la comunitat que ha existit aquests dies amb l’afer de l’Institut Balmes contra la UE Sarrià. Els fets han depassat l’àmbit pròpiament esportiu i privat del club, per sortir en defensa de dos sarrianencs vilipendiats en un anònim.

Algunes de les pancartes que s’han penjat als balcons llueixen un afegitó maldestre: pit, i collons! Vet aquí la testosterona, sang calenta quan cal cap fred. Davant de qualsevol agressió s’ha de meditar la resposta i no s’hi val la força bruta.

El cas és que la Junta de la UES, ara sí recolzada moralment per tot Sarrià de Ter, pot actuar de moltes maneres. La més assenyada, intentar acostar posicions, resoldre per la via pacífica el conflicte, buscar un arbitratge, en fi, arreglar els termes del conveni de manera que totes dues parts hi surtin guanyant o perdent menys.

La segona és la via judicial, la defensa que te el club, davant la rescissió unilateral del conveni que ha fet Institut Balmes, d’impugnar aquest fet. I, per més que l’advocat Joaquim Boadas digui, el club te dret a defensar-se. Al cap i a la fi, la part substancial del contracte el club l’ha complert, ja que és el primer equip qui surt a la premsa i als medis de comunicació i qui ha porta la imatge desitjada per IB. Per tant, la UES pot portar el logo de lB fins que el jutge sentenciï. I per altra banda, la UES va actuar de molt bona fe, portant el logo en la temporada anterior abans que entrés en vigència el contracte de la temporada actual.

I per darrer, i això ho pot fer qualsevol veí de Sarrià de Ter, sempre es pot portar a Hisenda la carta que l’anònim informant ens va enviar, per tal que investigui si les despeses que ha pagat Institut Balmes són despeses deduïbles, atès que l’objecte social de l’IB és la formació i no l’activitat esportiva, a menys que els nois que juguen siguin acreditats professors d’anglès.
Tot plegat pot donar més bons resultats que treure pit i collons damunt la taula. A més, fa molta fred.