Un plafó al Camp dels Socs

L’avi, en Joan Vila Tarradell, ja jubilat, anava cada dia de casa seva, al costat del pavelló de la UES, fins el camp dels Socs per remullar-se a la font d’aigua calenta de la Torras. L’aigua li anava bé per curar un èczema de la pell, però al parer de casa, encara li anava millor per la circulació, fer els dos quilòmetres d’anada i dos de tornada que el separaven de casa seva fins la font.

Amb la informació que s’assenyala al plafó del costat de la bassa d’aigua calenta, la composició de l’aigua i que el ferro que conté te un efecte cicatritzant, segurament havíem d’haver pres més seriosament el comentari de l’avi i no oblidar els beneficis terapèutics de determinades aigües.

El plafó posa fi a una demanda, almenys meva, d’informar adequadament el lloc, deixant de banda la pueril idea d’anomenar la bassa caldàrium i sobretot de no vincular-lo amb el passat romà de Sarrià de Ter, ja que en aquell indret no hi ha vestigis de troballes de la vil•la romana. Es comenta la composició de l’aigua, la temperatura (30o), la procedència del pou fet per la paperera Torras (no papelera), i els usos des de l’antiguitat de l’aigua termal, així com els beneficis terapèutics esmentats.
Una informació molt correcta, coherent i apropiada a l’ús que podrà tenir la bassa.



Sobre aquest tema n'he parlat a Del caldàrium al Calvàrium, i una bassa d'aigua tèbia

Espais de memòria, una proposta

Al pont de Torroella de Montgrí sobre el Ter s’hi ha instal•lat un plafó, amb fotos i textos que expliquen que fou reconstruït el 1940 per soldats republicans presoners de la Guerra Civil. El tipus de plafó s’inscriu en la línia que promou el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, dins la xarxa d’espais de memòria que s’està estenent per tot el país en els llocs on ocorregueren fets rellevants de la Guerra Civil.

El Pont de l’Aigua, el que uneix Sarrià de Ter amb el Pont Major fou enderrocat pels soldats republicans en la seva retirada i, en el seu lloc, s’hi reconstruí l’actual, erigit per presoners de guerra, excombatents republicans. Aquesta història, la nostra història volguda o no, es pot explicar i exposar en el lloc on ara hi campen uns contenidors que donen una pèssima imatge de l’entrada al poble. Els contenidors bé es poden situar en un dels laterals de la Via Augusta i deixar lliure aquest espai per usos més lúdics i formatius.

Del material fotogràfic de què disposem s’hi ha d’afegir dues noves imatges de l’agència Magnum, obtingudes per Robert Capa durant la retirada dels soldats republicans, i dues del Pont de l’Aigua que prevenen d’un particular de Palafrugell. Totes ens han estat facilitades per Joan Cos.

En un plafó, situat a la placeta es podrien reproduir aquestes imatges, amb text explicatiu de la voladura del Pont de l’Aigua pels soldats republicans i de la seva reconstrucció. El pont es va inaugurar el 4 de febrer de 1940, un any després de ser volat.


Entrada a Sarrià de Ter amb un cartell de França, just on ara hi ha la placeta, amb les vies del tren i l’edifici que es cremà quan l’incendi del Carrilet el 1938. Robert Capa Agència Màgnum.



Soldats republicans dalt d’un camió durant la retirada, al carrer Major de Sarrià de Ter. Robert Capa. Agència Màgnum



Imatge del Pont de l’Aigua dels anys 30.



Pont de l’Aigua enderrocat. Vista des del Pont Major. Fotos cedides per Joan Cos.

La junta som Tots

La junta som tots. Aquest eslògan identifica molt bé la comunitat que ha existit aquests dies amb l’afer de l’Institut Balmes contra la UE Sarrià. Els fets han depassat l’àmbit pròpiament esportiu i privat del club, per sortir en defensa de dos sarrianencs vilipendiats en un anònim.

Algunes de les pancartes que s’han penjat als balcons llueixen un afegitó maldestre: pit, i collons! Vet aquí la testosterona, sang calenta quan cal cap fred. Davant de qualsevol agressió s’ha de meditar la resposta i no s’hi val la força bruta.

El cas és que la Junta de la UES, ara sí recolzada moralment per tot Sarrià de Ter, pot actuar de moltes maneres. La més assenyada, intentar acostar posicions, resoldre per la via pacífica el conflicte, buscar un arbitratge, en fi, arreglar els termes del conveni de manera que totes dues parts hi surtin guanyant o perdent menys.

La segona és la via judicial, la defensa que te el club, davant la rescissió unilateral del conveni que ha fet Institut Balmes, d’impugnar aquest fet. I, per més que l’advocat Joaquim Boadas digui, el club te dret a defensar-se. Al cap i a la fi, la part substancial del contracte el club l’ha complert, ja que és el primer equip qui surt a la premsa i als medis de comunicació i qui ha porta la imatge desitjada per IB. Per tant, la UES pot portar el logo de lB fins que el jutge sentenciï. I per altra banda, la UES va actuar de molt bona fe, portant el logo en la temporada anterior abans que entrés en vigència el contracte de la temporada actual.

I per darrer, i això ho pot fer qualsevol veí de Sarrià de Ter, sempre es pot portar a Hisenda la carta que l’anònim informant ens va enviar, per tal que investigui si les despeses que ha pagat Institut Balmes són despeses deduïbles, atès que l’objecte social de l’IB és la formació i no l’activitat esportiva, a menys que els nois que juguen siguin acreditats professors d’anglès.
Tot plegat pot donar més bons resultats que treure pit i collons damunt la taula. A més, fa molta fred.

Institut Balmes versus Unio Esportiva Sarrià

un representant de l’Institut Balmes i Josep Arroyo, president de la UES, amb una samarreta polèmica.

Quan algú s’empara amb un anònim per informar i donar opinió, quan aquest algú, home, pare d’un nen que juga a handbol, s’autodefineix com “un dels sarrianencs que anem a veure partits i algun entrenament i ens agrada estar ben informats” passa per sota la porta una carta despotricant als dirigents de la UES, sense signar, aquest algú, és un covard.

Ja fa un temps que els representants de l’Institut Balmes, en Josep Delgado i en Joaquim Boadas han enverinat el club amb la seva prepotència, mala educació i nul•la empatia. Faltava aquest anònim, que cita una informació econòmica que només tenen Josep Delgado i el seu advocat, per entendre que darrera d’aquest afer hi ha negoci, diners i joc brut.

Josep Delgado, fill de Sarrià de Ter, va oferir al club una esponsorització de tres temporades a raó de 30.000 euros any. El primer any, la temporada 2010 - 2011 no s'ha acabat de complir, tot i que la UES ja lluïa la samarreta al final de la temporada anterior. Delgado va oferir al club una aula educativa que no s’ha portat a terme, entre d’altres raons, perquè a Sarrià de Ter ja existeix prou oferta per la mainada, coberta per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament al Centre Cívic i per una acadèmia privada que fa temps funciona prou bé. Un mínim estudi de mercat li ha fet desistir d’aquest replanteig, alhora que no podia obligar, ni ell, ni el club, als pares dels nens que van a handbol a assistir a l’aula.

Al setembre, ja amb el model del Girona FC en dansa es varen destapar les autèntiques aspiracions dels dirigents del Girona FC i de Josep Delgado. El Sarrià passaria a formar part d’un club esportiu més ampli, lluiria els colors del Girona i el primer equip jugaria a Fontajau. L’enfrontament amb els dirigents del club estava servit i poca gent els va fer costat. Per altra banda i aquí si que varen badar els dirigents de la UES, l’Institut Balmes va contractar jugadors externs per reforçar l’equip de primera d' handbol, prometent-los un sou que ha anat pagant d’esquena al club que te per filosofia no pagar sous als jugadors (majoritàriament de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis), però si despeses. Això era una bomba de rellotgeria i els directius havien d’haver valorat si volien o no la incorporació d’aquests jugadors, amb aquestes condicions.

En assemblea de socis, es va votar per majoria rebutjar l’oferta econòmica del Girona i la decisió presa va ser que la UES continuaria com sempre, sent un equip modest, fomentant el handbol base, un model d’esport educatiu molt arrelat al poble, el qual ha donat prou exemples de formar persones, més que jugadors d’èlit.

Ara bé, el diner sol enlluernar i el cafre que ha escrit la carta que ens ha passat sota la porta ha caigut en el parany. Es queixa perquè el tresorer no vol saber res del que ha pagat Institut Balmes als jugadors i als tècnics per les victòries, ni de les despeses del torneig d’inici de temporada que xifra en 8.888€, ni que la nòmina mensual dels seus jugadors és de 6.000€, més retribucions en espècie, unes quantitats que espero tinguin ben documentades. Al cap i a la fi, si la UES no ha ingressat aquests diners, ja que no s’especifiquen en el contracte d’esponsoritació, ni tampoc n’ha autoritzat la despesa, perquè n’ha de voler saber-ne res?.

No hi ha en el contracte particular dels jugadors de l' Institut Balmes, una clàusula de drets de traspàs, cas que el fitxin d’un altre equip?. No és el negoci esportiu un negoci per si mateix, la compra i venda de jugadors que per alguns fins i tot els és rendible? I doncs, de què es queixen, que no juguen prou i no els poden veure els que els han de fitxar?. Si el seu model és negoci, s’han d’acostumar a assumir les pèrdues.

Els responsables de l’Institut Balmes faran bé de complir els seus compromisos, deixant de banda aquesta tonteria de les samarretes i l’acta notarial, deixant de banda la seva prepotència i legalitat més que discutible. A l’Institut Balmes no li fa cap bé aquesta polèmica, ni que surti a la premsa com empresa irresponsable que vol enfonsar un club i uns dirigents humils, pencaires de mena, ni que s’organitzin grups al facebook que els facin boicot, ni que blogs com aquest circulin a la xarxa.
Una empresa que es dedica a la educació i a la formació de les persones ha de ser, abans que tot, una empresa socialment responsable. A veure si ens entenem.

Dissenys al voltant del fum

Una exposició al Palau Robert de BCN mostra els premis Delta dels darrers 50 anys. Un objecte tan comú, com el cendrer Copenhagen, del creador André Ricard, ha format part de la nostra quotidianitat des de la seva aparició el 1966. Aleshores es permetia fumar arreu, fins i tot dins dels ascensors i es lògic que fos un encàrrec de Flamagás, una empresa que fabrica els encenedors Clipper. Ricard va observar que en els cendrers plans la cendra s’escampava i s’inventà un cendrer profund, apilable, fet de material plàstic de colors, col•leccionable, que això si, acabava ennegrit, cremat per les vores.
El mateix André Ricard va treure el 1968, també per Flamagás, el cendrer Barcelona, amb una tapa circular que s’obria per la meitat i que no deixava escapar ben res, ni la pudor de les cendres. Objecte de culte dels col·lecionistes és el conjunt Oslo, format per un cendrer una pitillera i un encenedor de fusta, autèntic disseny dels primers anys seixanta.

El tabac ha estat objecte de disseny per part de molts creatius. L’il•lustrador Carles Vives va idear el popular embolcall del paper Smoking de Miquel y Costas, l’empresa que fabrica paper fi de fumar a Capellades i també és obra seva el bonic paper dels Ideales, dins la línea del grafisme modernista.

Tornant a l’exposició dels premis Delta, hi ha un cendrer de peu, del 1966 obra d’Antoni Bonamusa per l’empresa Ciervo Industrial, que hem pogut veure en totes les oficines, fins que també es va prohibir fumar en lloc públics i només s’hi ha deixat papereres i paraigüers. El grup Bonamusa ha continuat creant cendrers per exteriors, amb l'empresa Vilagrasa

Altres articles els trobem en el paisatge urbà, com les faroles de la Plaça Constitució de Girona, les marquesines dels autobusos de Barcelona i tants d’altres han entrat a casa, senzillament perquè ens agradaven, però que encara són útils: un joc de cafè d’acer inoxidable de la casa Bra, l’espremadora Citromatic de Braun, la cadira Tusquets, les setrilleres de Rafael Marquina les pinces de gel de Miguel Milà o l’olla a pressió de Fagor. D’altres han quedat completament obsolets, com la màquina d’escriure Lettera de la Hispano Olivetti, que en el seu dia va ser una revolució per la seva senzillesa i lleugeresa.

Si bé en l’exposició podeu veure llars de foc de disseny ben actual com la de Miquel Milà, el col•lectiu ADI-FAD encara no ha donat cap premi als creadors de les estufes de carrer que escalfen els soferts fumadors en les terrasses. De moment es troben en fase d'expansió, fins que la factura del gas les faci enretirar.

Ampliació de l'AP-7

Viaducte del Terri. Foto de LLuís Serrat al diari El Punt
El Punt Diari publicava el dimarts 4 de gener una espectacular foto de l’ampliació del viaducte del Terri, amb dos nous pilars per banda, ja que en aquest tram, l’AP-7 consta de tres carrils.
Ara bé, al seu pas per Sarrià de Ter, els treballs de l’ampliació de l’autopista es preveuen conflictius, per bé que ningú, ni Acesa, ni l’Ajuntament, ha mostrat en públic en cap sessió informativa, els plànols de la nova construcció. Tan en el viaducte sobre la riera Xuncla com en el viaducte sobre la riera Guilana, on actualment hi ha dos carrils per banda, hauran de suportar el pes de quatre carrils, amb la desaparició de la mitjana i amb la construcció de 3 pilars, un de central molt gruixut i dos de laterals, talment com els que es poden veure en la foto de Lluis Serrat. En definitiva, pels que vulguin imaginar-se com quedarà cada tram de pilars, serà un mur de cinc pilars, com una tanca de formigó que impossibilitarà l’accés de l’escola de Sarrià de Dalt, tal com la coneixem ara. (plànol 201 a la pàg. 319 del document XXII)


I això no és baladí. L’accés a Sarrià de Dalt es fonamental que es faci en les millors condicions de seguretat, ja que cada dia hi circulen els autobusos amb els nens de l’escola. Si hem de fer cas dels plànols (plànol 283, pàg.94 del document XXII), el pas sota el viaducte per accedir a l’església de Sarrià de Dalt es preveu pel carrer del Bosc, eliminant l’actual connexió amb la carretera de Sarrià de Dalt.
Des de l’alcaldia se’ns ha dit que s’està treballant en un projecte per fer un gir sota el viaducte, tot aprofitant que s’ha enderrocat una de les cases, però no hi ha cap projecte ferm, ni cap esbós que es pugui consultar. Aquesta proposta sembla tindrà una curvatura pronunciada, la qual combinada amb un pendent superior al 8% la fa altament perillosa.
Això si, cada vegada que demanes com està a aquest document i si hi ha un projecte per consultar, et treuen el projecte de la reforma de la plaça de can Nadal, aquell que contempla plantar flors, violes i romaní.

Protocol i poder

En la inauguració de la nova Biblioteca de Sarrià de Ter, l’alcalde Roger Torrent, va recordar que un 12 d’octubre, 55 anys enrere, s’havia inaugurat l’antiga biblioteca municipal. Una visió retrospectiva de les fotos d’aquella inauguració em porta a reflexionar sobre alguns aspectes del protocol.



En la del 1955, acompanyaven l’alcalde Jorge Manzanero, el governador Mazo Mendo, el rector, mossèn Josep Estany, el capità de la Guàrdia Civil Gregorio Morcillo, el president de la Diputació Pedro Bretcha, l’alcalde de Girona, el procurador de les Corts, Rafael Massaguer, el coronel en cap del Regiment d’Infanteria, el magistrat de l’Audiència i un bé de déu d’autoritats i jerarquies gironines com es descriu en la crònica del diari Los Sitios, a més dels regidors de l’Ajuntament i dels mestres de Sarrià de Ter. Aquelles imatges demostren qui realment tallava el bacallà en aquella època, qui realment tenia el poder.



Per la inauguració de la nova Biblioteca, l’Ajuntament de Sarrià de Ter va cursar diverses invitacions: al Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserres, al President de la Diputació de Girona, Enric Vilert, als arquitectes Manuel Martin i Joan Bussó, a l’alcalde de Sant Julià de Ramis, Narcís Casassa, als regidors de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, als exalcaldes, als exregidors i als representants de totes les entitats del municipi, fent-ho extensiu a tota la població amb un targetó bustiat. Ignoro si la invitació cursada a la presidenta del Consell Comarcal del Gironès era per assistir a la inauguració, com vàrem rebre molts, o fou convidada a “inaugurar”, el cert és que davant l’astorament d’uns quants que seguim la qüestió política, la presidenta ocupà el seu lloc seguint el protocol, és a dir, després del president de la Diputació. Com va succeir 55 anys enrere, una autoritat va demanar un lloc privilegiat, més pels seus galons que per la seva aportació al finançament de la Biblioteca, ja que com és de tots ben conegut, el Consell Comarcal no hi posa ni un euro en aquest tipus d’equipaments.
També varen ocupar un lloc preferent els regidors de l’equip de govern, creant tal confusió, que va quedar totalment desdibuixat qui era qui en aquell acte. Així, les persones a qui s’havia d’agrair la feina feta, la bibliotecària Anna Sala i l’arquitecte Manuel Martin, varen passar absolutament desapercebudes pel públic.
L’endemà els diaris varen treure imatges on es veia més la gent que les autoritats. Hom diria que els redactors tenen la lliçó apresa i destaquen el que és realment important però, ai làs, en la foto del newsletter de la Diputació de Girona si es veu la presidenta del Consell Comarcal tallant la cinta al costat del conseller.


El que va succeir el 12 de desembre hauria de servir per què l’Ajuntament polís el llistat d’autoritats a convidar, es limités a les que representen els organismes que han aportat finançament, a les que han treballat en el projecte i fes una llista més afinada de les persones del poble que si es mereixen una deferència, com són els exalcaldes Jordi Cañigueral, Josep Turbau i Nicolàs Pichardo. Al cap i a la fi, un equipament d’aquest tipus és pels sarrianencs i no ha de ser cap plataforma de lluïment dels mindundis de la política.