Tirar l'Ham

I esperar si piquen. En poc temps, s’ha dinamitat l’aplicació de responsabilitat social corporativa a les empreses. Per alguns s’ha instaurat la llei de la selva, on el rei no és el lleó, sinó el diner, cash is the King. Tres episodis recents poden molt bé il•lustrar-ho. Des de fa més d’un any tenim una inspecció d’hisenda. Fins ara les relacions ha estat cordials, però quan la inspectora decideix que s’ha de posar punt i final, verbalment ens comunica el que pot figurar en l’acta i ens demana que li fem una oferta. Què vol dir una oferta? Doncs per tancar en conformitat la inspecció, ens podem posar d’acord. Ens hi neguem en rodó, ja que el que esmenta considerem que són despeses deduïbles de l’impost de societats, han estat acceptades per l’auditor i per tant no hi ha acta o tancarem en disconformitat. Ofesa, ens parla de possibles sancions, cosa que ens sona a intimidació. Doncs va bé per anar a Roma. De fet, la recent amnistia fiscal ha posat sobre la taula el que tots sospitem: per l’agència tributària els ciutadans som uns defraudadors, ja que coneixen l’existència de diner en paradisos fiscals i sota els rajols. Per els ciutadans, els inspectors d’hisenda són uns incompetents ja que no han aconseguit trobar els diners evadits de les grans fortunes i criminalitzen les petites empreses. Algunes piquen i paguen per tal que Hisenda els deixi en pau. L’Agència tributària te afany recaptatori i ja sabem que l’Estat no inverteix a les comarques gironines ni en la proporció del que recapta ni en proporció a la nostra població. El mes de març, un client important va decidir, amb la intenció que li incrementessin el risc i les vendes, retornar-nos rebuts de dos mesos anteriors, els quals a tots efectes estaven totalment cobrats. Per refusar les devolucions, des dels departaments de cartera dels bancs se’ns va sol•licitar la carta d’autorització bancària, document que no teníem. Tot i així, continuàvem insistint en què es tractava d’un frau, una apropiació indeguda i que amb aquesta empresa teníem relacions comercials continuades, estables i totalment correctes des del punt de vista mercantil. Finalment, l’assessoria jurídica del banc que hi estava més implicat va aixecar les orelles davant l’amenaça legal i va determinar que existia un contracte verbal, anterior a la llei de Serveis de Pagament del 2009 i que per tant, no era d’aplicació el que determina aquesta llei, és a dir, pels rebuts que descomptem amb la coneguda norma 58, que es poden retornar, en alguns casos fins a 13 mesos d’anterioritat. Després de l’ensurt, de comprovar que hi ha bancaires que coneixen bé la normativa bancària però no el Codi Penal, de veure com n’estem d’indefensos davant una llei i dels possibles pinxos, el que hem de recomanar és que intentem cobrar les factures a través de transferència, xec o pagaré, i que ens oblidem dels rebuts carregats en compte. De no haver estat àgils en la resposta, a hores d’ara tindríem un problema encara més gran. A partir d’ara, si aconseguim cobrar a través d’aquests altres instruments, deixem a mans dels clients el termini de pagament, amb la qual cosa l’aplicació de la llei de la morositat se’n va en orris. El cas és que en alguna reunió on se’ns havia explicat la casuística de la Llei de Serveis de Pagament, més d’un va veure la perillositat i la indefensió en què ens trobem les empreses. Però mai ens haguéssim pensat que un pocasolta s’hi atrevís. Doncs si, va intentar pescar però en va sortir escaldat. I per acabar-ho d’adobar, les fusions, absorcions i intervencions bancàries ens estan deixant sense proveïdors financers. A cada bugada hi perdem un llençol, a cada fusió una retallada. Ja ens ha passat amb la desaparició de Caixa de Girona i surten problemes amb la CAM, el Pastor, Catalunya Caixa i el darrer i pitjor NovaGalicia. Aquesta caixa, resultant de la fusió de Nova caixa i Caixagalicia tenia fins l’any passat un departament d’empreses força competent. Des de la fusió i del naixement d’Evobanco se’ns ha comunicat que deixen el negoci d’empreses per concentrar-se només en particulars. Patada a les empreses i al carrer, desnonats en una època que no pots trucar cap porta per trobar finançament ni pel circulant ni per la inversió. Ras i curt, els interessa el diner dels gironins però no invertir-lo al territori. Estem doncs davant d’un banc, que dóna servei als gironins o davant d’un nou xiringuito financer? Qui hi ha al darrera de l’ Evobanco? Hem de permetre que vinguin a les comarques gironines a recaptar, a recollir, sense tenir intenció d’ajudar al teixit productiu, a les empreses i als comerços? Potser que a pescar se’n vagin a Galícia que a Catalunya ja ens en sortirem amb els nostres diners i els invertirem on es necessiten. Hem de defensar els nostres interessos d’una manera més valenta, no només amb l’anècdota dels peatges. D’entrada, refusant tots els possibles fraus, intimidacions, xantatges, a tots aquells que volen fotre ma a la caixa i fent boicot a entitats recaptatòries que volen pescar a casa nostra, emportant-se a altres verals el diners que s’ha de quedar aquí. Sense diners no hi ha inversió, sense inversió no hi ha creixement, sense creixement, més atur. O plantem cara i ens fem valer, o ens en anem pel pedregar.

Una inversió molt cara

Activitat del Centre de Visitants: un tast d'ous. Foto Ràdio Sarrià

article publicat al Diari de Girona l'onze d'abril

El Centre de Visitants del Gironès, situat a Sarrià de Ter, ha complert un any. En aquest període l’han visitat més de 10.000 persones, la meitat de les previstes en el pla de negoci per fer-lo rendible. De fet, crec que mai tant, és a dir, difícilment s’assolirà una xifra més elevada després que s’inauguri la sortida Centre de Girona per l’AP7 i deixin de visitar-lo els pocs turistes forans que surten per Girona Nord. Malgrat les bones intencions dels seus promotors, el Centre de Visitants no encaixa ni arrenca. Pateix la malura de la crisi, agreujada per una benevolència política vers les inversions de difícil retorn.

El Consell Comarcal del Gironès, quan n’era presidenta Cristina Alsina, es va entossudir a fer aquest equipament en un lloc inadequat, l’autovia de Sarrià de Ter, ja que l’Ajuntament els va facilitar un espai destinat inicialment a usos culturals del municipi. Està allunyat dels elements patrimonials, quan tothom coneix que els centres d’interpretació funcionen quan són l’avantsala d’una visita a un parc natural o bé a edificis d’interès arquitectònic. Un cas d’èxit que podem posar per exemple és el conjunt de Sant Benet del Bages.

El Consell Comarcal del Gironès va voler allunyar la comarca de la ciutat que li dóna nom, evitant la centralitat. Quants visitants hauria tingut de situar-se al punt de benvinguda del passeig de la Copa?, o prop de la Catedral, el vell projecte de recuperar la casa Pastors per usos turístics i de promoció? A la ciutat de Girona els visitants es compten per mils de milers i tanmateix un espai d’aquestes característiques bé pot encabir informació de la comarca i de cada municipi. Que passaria si, per exemple, l’audiovisual es projectés al Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants? Segur que el museu de Sant Pere es rejoveniria i l’audiovisual guanyaria al poder veure in situ les restes històriques a què fa referència.

Quan es va començar a gestar aquest Centre ja estàvem en plena crisi. Era el moment d’aparcar aquest projecte o de redissenyar-lo utilitzant més internet, com eina de promoció. José Antonio Donaire, expert en temes turístics, sempre es queixa que no aprofitem prou el potencial d’internet i continuem editant prospectes que es llencen a les escombraries. No en trauríem més profit si tot el que es mostra al museu virtual es podés veure a internet, decarregant-ho des de cada web municipal i de la del Consell Comarcal del Gironès? Encapsulant la informació en un lloc, on per accedir-hi s’ha de pagar és no entendre res de res, ni de turisme ni d’informació. Aquesta ha de córrer lliure a la xarxa i l’accés ha de ser gratuït.

El Centre de Visitants es va fer a correcuita ja que es disposava d’una subvenció del Feder de que s’havia d’executar el desembre del 2010. La resta de diners anaven a càrrec del Consell Comarcal del Gironès, de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, el qual hi va posar gratia et amore, l’edifici en estructura. La meva sorpresa ha estat veure a la premsa que aquest projecte figura en les llistes del PUOSC 2012 amb una partida de 220.000€. Un equipament inaugurat el març del 2011, com es va finançar? Es licitaran ara les obres a fer, o es trauran només les factures pendents de pagar? Estaria bé que el president del Consell Comarcal del Gironès o el seu secretari ens en donés una resposta. Per transparència i rigor o sinó seran sospitosos de martingales comptables.
Del que es tracta no és només del seu finançament, sinó també del seu manteniment anual. Part del personal del Centre de Visitants ja formava part de la plantilla de l’àrea de turisme del Consell Comarcal. No ens hauríem de preguntar si els consells comarcals han de tenir competències en turisme i també la Diputació? N’hi ha una que semblava clara, però tant pot ser de turisme com de medi ambient: les rutes de senderisme i de BTT. Al Gironès només desitjaria es mantinguessin amb la cura de les del Baix Empordà. Les rutes del Gironès estan mal senyalitzades, els senyals malmesos pel temps i pels brètols, a més mal descrites en el fulletó de propaganda, que han traduït al francès i a l’anglès repetint les mateixes errades que en català. Per fer el seguiment de les rutes de senderisme s’ha de trepitjar el territori i reposar els senyals malmesos. No és feina de despatx, prèviament s’ha de caminar.

Tot plegat són diners, calés que no disposem. Hem fet una inversió exagerada, en un lloc inadequat, la qual cosa comporta un manteniment de l’equipament i de l’àrea costós i de poca rendibilitat. Els ciutadans hem estat indolents i benèvols amb els polítics, sense veure el cost futur de les seves decisions. I ara ho paguem i com. Ens retallen l’essencial i queda el prescindible.

A Sarrià de Ter, la Generalitat de Catalunya i el Consell Comarcal del Gironès ens trauran el transport escolar de què gaudíem des de fa més de quinze anys pel fet de tenir l’escola a la muntanya, allunyada del nucli urbà, obligant als pares a assumir la despesa del desplaçament. Ras i curt, els vàrem regalar un equipament i ara ens cobren els interessos.

IRPF i Frau Fiscal

Aquest mes de febrer, els que tenim la sort de cobrar una nòmina, hem vist com s’ha augmentat la retenció de l’IRPF en proporció a la prevista renda anual. La pujada de l’IRPF és una mesura més de les que està duent a terme el govern de l’Estat, un crèdit “temporal” que els ciutadans fem, tot esperant tingui el resultat esperat, és a dir, reduir el dèficit.

Al mateix temps es va anunciar que no es podrien pagar factures en efectiu per imports superiors a 1.000 €. Ara es discuteix si aquesta limitació ha d’afectar només les empreses o també als particulars. No és una mesura qualsevol i espero que s’acabi duent a terme, ja que potser ajudarà a combatre el frau fiscal.

Des de fa més d’un any he de visitar, per raó de la meva feina, la nova seu de l’Agència Tributària del carrer Oviedo. Res d’extraordinari, des que Hisenda ha inaugurat l’edifici ha obert nombroses inspeccions als gironins amb l’objectiu d’omplir les plantes, - ben condicionades, il•luminades, amb espai a pleret-, amb els papers que els portem amb diligència i alguns fins i tot amb carret, imatge visual digna de ser enregistrada.
Una de les primeres coses que va fer la inspecció fou revisar el model 347 i demanar còpia de tota la informació sobre un autònom (un proveïdor entre dos mil) que tributava per mòduls: les factures, els albarans i els comprovants de pagament. Per sorpresa meva, quan vaig preguntar a què es devia aquell interrogatori inquisitorial em varen contestar que Hisenda havia detectat que alguna empresa pagava en efectiu factures falses tot aprofitant-se d’aquest règim especial, ja que el modulista no ha de declarar ni el que factura ni l’Iva, només el que li estipula prèviament Hisenda.

Com és que Hisenda manté un règim fiscal quan sap que és una porta oberta al frau? Al sistema de mòduls ( o estimació objectiva) s’hi poden acollir tots els petits empresaris amb facturació inferior de 450.000€, i compres menors de 300.000€ a partir d’aquesta xifra per obligació ha de tributar per estimació directa. Tothom coneix els problemes que te el sector de la distribució amb la competència deslleial que els fan alguns autònoms sense més estructura que una furgoneta, els quals reparteixen sense control productes a d’altres petits negocis del comerç i l’hoteleria. L’opacitat fiscal d’aquests negocis, la manca d’obligatorietat de portar registre de vendes i de compres, conceptes que haurien de ser bàsics de qualsevol negoci, contribueix a l’obscurantisme i de retruc al frau de l’Iva i l’IRPF.
En el seu dia quan es va implementar el sistema de mòduls, Hisenda va comptar els cigrons: era millor cobrar un tant alçat a un sector tan atomitzat i tan difícil de controlar, que no dedicar-hi temps i inspectors per aconseguir pobres resultats. I així ha contribuït a que un gruix important de l’activitat econòmica d’aquest país no faci els deures, és a dir ser diligent amb els comptes, amb les factures, saber on es guanya i on es perd i aprofitar-se, en benefici propi, de l’estalvi de l’Iva. Hisenda també coneix que és un sector que genera molta ocupació i no sap com posar-hi la banya. L’únic que fa, és quan obre una inspecció a un altre contribuent, revisar els modulistes i la seva activitat.

Doncs, si, podem continuar amagant el cap sota l’ala, no lluitar contra el frau fiscal (el del petit empresari i els de més grossos, els que evadeixen a paradisos fiscals) amb l’excusa que no hi ha prou inspectors o prou medis informàtics (això ho diu Hisenda!) i continuar fent pujades de l’IRPF a tots aquells que tenen nòmina per veure si així eixuguem el dèficit. D’aquí a poc, l’exèrcit d’indignats taparà el sol.

La irresponsabilitat dels responsables

Temps d’incertesa, on tothom opina d’economia, dels economistes, dels altres. Tots som gestors, del nostres propis recursos i dels comuns. Però hem deixat el del comú en mans prou responsables?

Conec a fons l’economia municipal del meu poble i em serveix d’exemple. En el darrer any del període 2003-2007, l’interventor va presentar una proposta d’enginyeria financera, per la qual refinançava tots els deutes que fins aleshores tenia amb diverses entitats bancàries, agrupant-los en dues, abaratia el cost del crèdit i augmentava el termini de pagament. Amb això reduïa el cost del finançament i el consistori assumia unes quotes més raonables. A més, aconseguia una carència de dos anys, amb la qual cosa el govern va rescabalar fons per inversions. A priori aquesta operació era correcte, pel que fa de millora de la despesa financera, però al meu entendre va caure en l’error de la moratòria, sense imputar durant dos anys cap amortització de crèdit.

Ja en el següent període electoral, del 2007 - 2011, es va tornar a renegociar el deute, aquesta vegada allargant els terminis de devolució de deu anys a quinze , amb més cost financer, més cost per comissions i ai làs, un altre període de carència de dos anys. Mal negoci per l’Ajuntament (incrementava el cost del deute) i mal negoci pel comú, ja que l’Ajuntament entrava en el club dels zombis, dels detentors de préstecs que es refinancen contínuament.

Quan el regidor d’Hisenda, Josep M.Viladomat, va presentar el pressupost pel 2012, va dir que havíem de ser creïbles i per tant, es començava a retornar crèdit. Paraules que em varen sonar a música celestial! Benvingut el rigor pressupostari! És a dir, paguem l’hipoteca, la llum, les despeses, les nòmines i si en queda per festes ja decidirem. Veurem si el que es pressuposa es compleix o passarà com l’any passat, que ni tan sols es va presentar al Ple, però que es fan obres sense partida (el local del Pla de l’Horta) i la culpa és de la Generalitat per no haver transferit la subvenció.

En el número 78 de la revista Parlem de Sarrià, el regidor de Serveis Públics Raimon Cros, explicava el projecte del camp de futbol i raonava perquè s’havia optat per aquesta opció i no per l’auditori, explicacions ben sobreres quan tothom sap que és perquè-els-dóna-la-gana. L’alcalde Roger Torrent feia un al•legat a la responsabilitat del govern en no endeutar-se. Doncs bé s’ho podia haver estalviat, ja que per fer el camp de futbol provisional, que acabarà sent definitiu de per vida per voluntat dels habitants del barri de La Rasa, el consistori s’haurà d’endeutar en 50.000€, ja que no han estat capaços de reduir el cost del projecte ni en aquesta xifra. O sigui que pagarem entre tots, 664.000€, però especialment entre els sarrianencs 50.000€ amb dret a xut d’honor per la festivitat de la Mare de Déu de la Misericòrdia, que s’escau, pels agnòstics, pels volts de la Festa Major.

L’endeutament per se no s’ha de criminalitzar. Les empreses no podrien fer front a canvis de sistemes productius sense endeutar-se i tampoc es creixeria sense finançar-se. Ara bé, el discurs que està de moda és el de no-inversió. Aclarim que, un municipi ha d’acabar les obres iniciades, ha de deixar enrere els “enllocs”, espais mal acabats, carrers mal urbanitzats i ha de fer un poble amable, on convisquem sense enfrontaments. I si ens hem d’endeutar ho hem de fer, depenent de la nostra capacitat de retorn del crèdit, això si, sense subterfugis de moratòries ni carències com la dels darrers quatre anys, cosa que ha permès amagar una crisi molt més profunda i duradora del que preveiem i no s’ha abordat retallar la despesa fins ara.

El que és propi ja ho vigilem per pròpia necessitat. Som conscients de vigilar prou allò què ens és comú?

Retallades a Cultura

Fa pocs dies va sortir a la premsa que la Orquestra de Cambra de l’Empordà es veia obligada a presentar un ERO temporal ja que no pot pagar als músics. Carles Coll, el seu director, deia que tot plegat es devia als endarreriments de les administracions públiques, els ajuntaments,Diputacions, Generalitat, que a més de retallar-los les subvencions no els paguen el que s’havia acordat. Res de nou per aquests verals, és prou conegut que l’administració pública, tot i que per llei ha de pagar a 45 dies ho està fent a un any. La OCE compta amb l’ajut d’Endesa, ja que aquesta empresa va absorbir Hidroelèctrica de l’Empordà, la qual si tenia interès en mantenir l’orquestra, però els interessos d’Endesa (propietat de la italiana Enel) ara deuen anar per altres camins i l’ OCE ha d’anar buscant els ajuts de les administracions i intentar tenir prou èxit de públic per fer front a les despeses.

Pels volts de Nadal, el 22 de desembre, la OCE va oferir un concert al Centre Parroquial de Sarrià de Ter. No hi havia més de 100 persones, cosa que fa pensar que el dia triat , un dijous, no era l’adequat, o bé que la informació no va arribar a prou gent. El concert, una barreja de valsos i polques de Viena i de l’Empordà, amb músiques prou conegudes de la família Strauss i de no tant conegudes de músics de l’Empordà va ser molt reeixit i els presents el vàrem disfrutar com un autèntic regal. És d’agrair l’esforç de Carles Coll per rescatar els músics Albert Cotó (1852-1906), Josep Blanch i Reynald (1888-1954) i Josep Serra (1874-1939), passejar arreu les seves polques, mostrar-nos la bona música que de sempre s’ha fet al nostre país però que ha quedat relegada davant la potència de la música alemanya i austríaca, però sobretot de les seves orquestres i philarmòniques.

Carles Coll va recordar que havia vingut en una altra ocasió en la qual va tocar el piano, en un programa de la Diputació per estendre la música als municipis. No se’n recordava d’una altra vegada més recent, el 24 de maig del 2002, quan va presentar la Orquestra Philarmònica de Catalunya al mateix teatre del Centre Parroquial. En la crònica del concert que en va fer el musicòleg Oriol Ponsatí advertia de la tendència de Carles Coll d’incloure en el seu repertori obres d’autors catalans, caduques a l’entendre de l’Oriol i que s’oblidava els grans autors contemporanis.

El projecte d’aquella orquestra, recent estrenada quan va venir a Sarrià de Ter, se’n va anar en orris i ara, de tant en tant, Carles Coll junta la seva OCE amb la Principal de la Bisbal i formen la Simfònica de Corda i Cobla de Catalunya, per oferir-nos concerts com el que molts vareu veure per Cap d’any, retransmès per TV3.

La crònica del concert de l’any 2002 es troba a la revista n.41 Parlem de Sarrià, revista que per aquest 2012 també patirà la retallada de l’ajut municipal (en un 50% del pressupostat en anys anteriors).
Després de tota aquesta febrada de les retallades, faltarà veure què en quedarà de la cultura i de què viuran els músics i els dissenyadors gràfics.

La vergonya de la N-II

El pont nou sobre el riu Terri, esfondrat per l'aiguat de l'octubre de 1962

El pont vell també es va descalçar.

De tant en tant convé donar un tomb per les hemeoteuqes per veure que això dels endarreriments en la construcció i arranjament d’infraestructures a les comarques gironines, sobretot a la N-II, no és cosa de la crisi, sinó de la voluntat del Ministeri de Foment.

Remenant material de la fàbrica del Terri, he trobat aquestes fotografies de Narcís Sans sobre l’aiguat de l’octubre de 1962. No només es va desbordar l’Onyar, sinó també el petit Terri. En el punt del veïnat de la Costa Roja coexistien dos ponts, el vell, reconstruït després de la Guerra Civil i el nou, d’ample per dos vehicles, amb més llum per passar l’aigua. El fort aiguat va esfondrar una part del pont nou i va descalçar el pont vell.

Un arranjament d’urgència va permetre refer el pont vell, de manera que permetia el pas d’un vehicle, i pel pont nou podia passar-hi un altre vehicle. Això va durar fins l’any 1966, quan es va emprendre una nova tongada d’obres a la carretera Nacional II, la construcció del pont de França per entrar a Girona, la millora dels revolts de la Costa Roja i es va refer el pont nou sobre el Terri. Després es va enderrocar el pont vell.

Havien passat quatre anys, essent la única via d’entrada des de la Jonquera, ja que l’autopista no es va construir fins anys més tard. No és estrany que per desdoblar la N-II s’hi passin tants anys. Els de Fomento ho porten a la sang, passa de generació en generació de funcionaris!

Els estudis econòmics i la Diputació de Girona

El mes de desembre vaig assistir a la jornada de presentació del II Forum FocusGi per la competitivitat empresarial, auspiciat per la Diputació de Girona i el Fòrum Carlemany. Aquest estudi recull les opinions de 100 empresaris de les comarques gironines, extretes en diverses enquestes relatives a les vendes, les exportacions, l’ús de les noves tecnologies, els plans estratègics i sobretot la confiança empresarial. En tractar-se d’enquestes, el grau de subjectivitat del resultat és força elevat.

Al juny també es va presentar un altre estudi, Girona 100, SA, promogut per l’empresa d’auditoria KPMG i la Càtedra Cambra de l’Empresa Familiar de la Universitat de Girona, en aquest cas, basat en dades objectives de comparació dels balanços del 2009 d’empreses de tots els sectors amb facturació superior als 20M€, enregistrats al Registre Mercantil. Malauradament, en tractar-se de dades financeres, aquest decalatge d’un any li fa perdre actualitat a l’estudi però, cas de mantenir-se al llarg del temps, tindrem una valuosa sèrie de dades financeres reals.

Estudis sobre l’actualitat econòmica a les comarques gironines, basant-se en dades públiques oficials, en realitzen diferents entitats, com el servei d’estudis de Catalunya Caixa, amb en Josep Oliver al capdavant, la Cambra de Comerç de Girona o Pimec amb el seu anuari. De jornades sobre competitivitat, noves tecnologies o com enfocar la crisi, tots n’hem assistit a un munt, amb més o menys interès.
No és el motiu d’aquest article avaluar l’oportunitat d’aquests estudis o els seus resultats, sinó veure com es dispersen els recursos econòmics. Al meu entendre, correspon a les entitats financeres i empresarials, també a la UdG i a la Generalitat de Catalunya, elaborar aquests informes, però la meva sorpresa ha estat veure com la Diputació de Girona des de la seva àrea de promoció econòmica, impulsa un tema aliè a les seves competències.

Des de la Diputació s’ha fet una bona feina en dotar als municipis d’eines pel desenvolupament econòmic: La informació dels polígons industrials, basant-se amb les dades de l’Institut Cartogràfic de Catalunya; el sistema Xifra, on es recullen totes les dades socioeconòmiques relacionades amb cada municipi o bé la Xarxa de Serveis Locals de promoció econòmica de les Comarques Gironines, un intent d’aglutinar i ajudar als municipis amb les borses de treball, la dinamització econòmica, o que els arribi la informació d’ajuts, cursos i convocatòries de subvencions i finançament.

Ara, repeteixo, no entenc perquè la Diputació de Girona s’ha de posar a estudiar i analitzar les empreses i destinar uns recursos econòmics que necessita pels municipis. Les àrees de promoció econòmica no són àrees massa ben definides, que solen tenir èxit amb les polítiques adreçades al comerç local, malversen els diners en polítiques pel turisme i col•leccionen fracassos en política industrial.

Ja que la Diputació de Girona ha elaborat el cens dels polígons industrials gironins, pot continuar amb la política de dotar-los de serveis, si més no de reivindicar-los: estendre la xarxa de gas natural a tots els polígons, que arribi suficient potència elèctrica a les empreses (les mancances que pateix l’eix Ter-Brugent, és un clar exemple de desídia política) i que arribi la fibra òptica a tots els polígons, tal com ha aconseguit recentment la comunitat del polígon de Riudellots de la Selva, una notícia econòmica de primer ordre poc valorada.

Coses que m'han agradat d'Istambul

Les ciutats canvien, moltes milloren. Istambul és una ciutat encantada de rebre tants i tants turistes. L’any 2010 va ser Capital Europea de la Cultura i se li va donar un rentat de cara que es nota a simple vista, només pel fet que tot la zona antiga s’ha urbanitzat de nou, millorant el clavegueram, (vaja que no fa olor) o que “definitivament” s’ha acabat amb la restauració de Santa Sofia i han desaparegut les bastides. No queda res “in restauro”, el marbre llueix per tot arreu i les fabuloses col•leccions d’art que amaga aquesta ciutat estan més que ben exposades. Si encara no hi heu estat, és un viatge que us queda pendent. L’altra és Turquia, una altra cosa, un altre país.

En aquest viatge vàrem aprofondir en l’arquitectura de Sinan, l’arquitecte del sultà Solimán que dorm, com no, en una tomba de marbre al costat de la mesquita més gran i que s’albira des de tot arreu. Com que la mesquita de Süleymaniye està a quatre passes dels basars, la visita és obligada, però potser no t’adones que has passat prop de la tomba d’aquest important arquitecte que bastí més de 131 mesquites i 200 edificis civils.

La tomba de l'arquitecte Sinán

També vàrem tenir temps d’entrar al Museu Arqueològic que conté un fons dels temps antics d’aquells de caure d’esquenes. El tresor de Sidón, dels fenicis del Líban, el conformen uns espectaculars sarcòfags, (el més famós nomenat d’Alexandre el Gran) a més de restes hel•lèniques i romanes ( estàtues de marbre, clar) d’immens valor artístic i històric.

Istambul no ha perdut res, ho te tot recol•locat en un altre lloc. Les columnes de pòrfir vermell del fòrum de Teodosi les trobareu a la mesquita de Beyazit, a la plaça de la Universitat i algunes de columnes amb dibuixos de cues de gall d’indi, al Yerebatan, la basílica dipòsit d’aigua propera a la Aya Sofia o en els Beyazit Hamami, uns bans turcs reconvertits en basar, ben bé al costat del basar de les espècies. És una ciutat que s’ha anat transformant, però que no ha patit bombardejos, incendis, ni saquejos. El luxe de l’imperi bizantí i el de l’imperi otomà està reclós darrera cada palau, cada mesquita, cada museu. I a fe que els agrada el luxe. No et pots acostar a les botigues d’or o de catifes, amb uns aparadors que t’enlluernen. Als seus ulls, érem unes pobretes turistes!
Els viatgers de l’Orient Express arribaven a l’estació de Sirkeci, que conserva el seu antic aire decimonònic. El luxós tren que feia el trajecte en tres dies amb les seves corresponents tres nits, creuava Europa i els Balcans i deixava els seus exquisits viatgers al Pera Palace, un hotel construït també al s.XIX en el barri europeu de Pera, més amunt de la torre Galatea. Tot aquell barri ara és la seu dels antiquaris.

Com a ciutat d’una megàpolis de quinze milions d’habitants em va sobtar com havien resolt el transport urbà. A la part antiga, on es troben amb nombroses restes arqueològics han construït un tramvia de superfície, com el del trambaix, per entendre’ns. S’hi accedeix després d’haver comprat un jeton al jetonmatik i de passar per un control mecànic. El tren de superfície passa per alguns carrers només reservats pel transport o als veïns.

el tramvai de superfície


A partir de les muralles de Teodosi, la ciutat va en metro en algun tram. Construir un metro és molt car i és molt més rendible fer un carril bus central, amb busos que circulen gairebé un darrera l’altre que no construir un metro. Això és pot veure en les grans avingudes. També hem de recordar que tenen vaixells que t’acosten d’una riba a l’altra del Corn d’Or, fent com els vaporettos venecians. Transport multimodal, en bus, metro, tramvia, vaixell, taxi i a peu, amunt que fa pujada.
Al haver refet la part antiga, el mobiliari urbà i les voreres encara estan força bé. Si no les mantenen, amb el costum que tenim els mediterranis d’enfilar els cotxes damunt les voreres, no els duraran gaire. Em va agradar una vorada de granit, que tenia una part sortint que servia alhora de pilona i evitava l’accés dels cotxes a la vorera. Us ensenyo la foto ja que no l’he vist enlloc i em va semblar enginyós.

A les Illes príncep, un conjunt d’illetes al mar de Màrmara, amb vistes a Ia gran Istambul asiàtica, han prohibit el trànsit. Per anar per l’illa o bé et mous a peu, en bicicleta o bé pots llogar una calessa de dos cavalls que fan uns viatges turístics d’una horeta. Aquí vaig trobar a faltar la bicicleta elèctrica, però la que vàrem llogar va estar la mar de bé.
A Istambul s’hi ha de passejar, deixar-te emportar per tot el què trobes diferent. Els turcs són tremendament comerciants, però si no t’interessa no t’empipen més. Això va que sigui un país molt còmode pel viatger, ja que a diferència dels països àrabs, ningú demana almoina, volen vendre, però són molt orgullosos. A tots els carrers on circulen turistes hi trobes multitud de petits comerços, alguns arrecerats en edificis religiosos que fa preveure que algun dia l’autoritat municipal es decidirà per fer endreça. El colorit d’aquest comerços és innegable, com ho són també els carretons de venda ambulant: prop del Corn d’or, et venen entrepans de verat fregit, per tot arreu i castanyes i sucs de taronja, tarongina i magranes. Unes magranes grandíssimes, vermelles, dolcíssimes. Com és que a Espanya no tenim costum de menjar suc de magrana?
Si mai heu estat a Istambul, és un viatge pendent. S’hi menja bé, te molt patrimoni, molt comerç i oportunitats de compra, bons hotels i tothom parla una mica d’anglès. Quan t’ofega el barri antic, pots anar a donar una volta en vaixell pel Bòsfor, per veure com viuen els més adinerats i prendre alè. Però el més interessant és submergir-se en les marees humanes que poblen les dues ribes del Corn d’or. Tot humanitat.

Una de les refrescants parades de suc de magrana que et trobes pel carrer.

Xarop de colze

Si preguntem a la gent de Sarrià de Ter si volen un arxiu, ningú ho considerarà prioritari. “La gent no vol l’auditori” m’han comentat aquest estiu, la gent vol el camp de fútbol. Però, una cosa es la opinió de la gent i l’altra les necessitats del poble. Un arxiu municipal és necessari encara que només el reivindiquem sis persones a tot estirar. Els documents municipals no poden emmagatzemar-se a qualsevol lloc, com es pot observar a la fotografia, ja que es tracta del nostre patrimoni material i la construcció de l'arxiu ha d’estar en l’agenda política dels nostres governants.

Una sala d’actes de la Biblioteca, que també anomenem auditori, es necessària, ens ho mana la Generalitat i l’hem reivindicat molta gent, uns quants que ho tenim més clar i que hem deixat la nostra opinió en la pagina web www.volemlauditoridesarriadeter.wordpress.com i d’altres que s’han fet el ronso, no s'hi han apuntat, pero que també hi están d’acord.

De fet, en temes de cultura el govern es retrata. Ens fa falta un arxiu municipal, un espai museu per l’obra de l’Emília Xargay, una escola de música, la Biblioteca necessita un espai de polivalència i un magatzem pel fons documental...aquestes són algunes de les recomanacions que fa el PLEC, el Pla Local d’Equipaments Culturals aprovat el setembre per l’Ajuntament de Sarrià de Ter, un any després d’haver cedit al Consell Comarcal un edifici que ja es veu que no era prescindible i que necessitem. El sector turístic gironí ja considera el Centre de Visitants un espai inútil, la gent de Sarria passa i en el millor dels casos hi fa un àpat, i els polítics encara no han caigut del cavall. S’ha perdut molt temps en discussions, molts esforços per córrer per tenir aquest equipament inaugurat abans les eleccions, total per res. Molta energia pel pedregar.

Al camp de fútbol li passara el mateix. Primer la necessitat només era la gespa artificial, ara urbanitzen l’entorn, canviem els arbres, hi posen grades, milloren el bar i els vestidors, tota una obra que contradiu el POUM, el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal que encara no s’ha presentat píblicament. L’obra que ara es vol fer, a mes de “tancar” el barri de la Rasa darrera una valla, no permetrà desenvolupar el que preveu el nou planejament, es a dir, una zona verda i una solució urbanística per treure el pàrquing i fer un carrer d’entrada al barri com cal. Farem una obra de mig milió d’euros a precari, diners llençats que en el millor dels casos duraran el que duri la gespa. La cara de babaus que ens quedara quan es presenti el pla, sera d'antologia.

Si la gent de Sarrià de Ter vol llençar els diners, després que no plori. El que s’havia de fer era planificar el nou camp de fútbol en la nova zona esportiva, al Pla de Dalt, per aquesta solució era molt mes costosa, en treballs tècnics i negociacions que la que han adoptat. És a dir, ha faltat xarop de colze, treball de despatx, hores d’estudi i menys xerrameca.

Ara faran contents als col•lectius esportius, però als culturals ens foten la subvenció. Ja es veu que la cultura no es prioritària. Tampoc s’han estudiat prou bé les propostes de finançament, tampoc s’ha posat esforç en abaratir els pressupostos, buscar més subvencions i fer possibles els dos projectes. Molt parlar amb els avis, molta tertúlia a la radio, pero poc xarop de colze. Molta confussió entre dèficit i endeutament, com si els conceptes fossin els mateixos. No tenim diners, ens diuen, ni mai n’hi ha prou per fer inversions!

La inversió no es pot fer amb finançament a curt, sempre s’ha de fer a llarg termini. Una inversió s’ha de repercutir als usuaris futurs, no l’ha de suportar en la seva totalitat l’actual generació de sarrianencs.
La comparació entre les dues inversions no hauria passat el sedàs de qualsevol anàlisis financer. L’auditori tenia un pressupost de 500.000€, pero es una inversió de 50 anys per l’edifici i de 25 per les instal•lacions, que donaria servei a tota la població de Sarrià i tambe la veina de St.Julià, és a dir a 7.000 persones. El camp de fútbol, una inversió de 500.000€ a deu anys. Moltes matemàtiques no s’han fet servir, no.

El que cal controlar es el dèficit, que l’endeutament ja ho està, per sort fou mesurat en anteriors mandats. I el dèficit vol dir vigilar i rascar en les despeses. La il•luminació del camp de fútbol ha de funcionar en hores que molts dormen? S’ha de programar ball després d’un espectacle de màgia quan ja no queda ningu? Aneu apuntant,....

Mai com en aquesta ocasió hem tingut tants diners en subvencions. Es parlava de 600.000€ per obra d'1 milió € (les dos inversions), un 60%, amb possibilitat de trobar diners del PUOSC 2013 per la Rasa i de la Diputació per l’auditori. La resta amb endeutament, després d’haver rebaixat els pressupostos amb treball rigorós dels serveis tècnics. Doncs això els ha espantat.

Sabeu quines ha estat les aportacions de la Biblioteca? L’Ajuntament 1.070.000 euros (500.000€ en estructura d’Acciona, 500.000€ en préstec, 70.000€ de compensacio d'Acciona), la Generalitat 317.000€ i la Diputació, de 280.000€ és a dir, en subvencions, un 35%, la resta l’ha posat l’Ajuntament. I ara, per fer front a dos inversions s’espanten amb unes subvencions que superen el 60% de l’obra. Falta la veterania de la gent més gran que ha tingut responsabilitats de govern o el coratge dels més joves. I càlcul, matemàtiques i molt, molt xarop de colze.

En la presentació de la beca Isidre Macau, el professors Joan Manel Barceló i Imma Amorós, varen emfasitzar la formació i la cultura com motor de transformació social. L’exigu auditori que els va escoltar, ja n’estava de convençut. Qui convenç als altres sarrianencs?

Dins del bagul

Finalment he acabat buidant el pis que els meus pares varen habitar els darrers 35 anys. Se’m feia costa amunt, ja que era com netejar unes golfes polsoses. Hi he trobat de tot: els llibres d’escola, treballs de botànica, apunts de la universitat, receptes de cuina, informes del pare, historials mèdics, la planxa de joguina, nines, la ma de morter de roure feta pel meu avi i que la meva mare em reclamava de temps, la fusta de planxar, cassoles de terrissa, tebeos, els àlbums de cromos de la Torras, propaganda caducada de viatges i, dins del “mundo”, roba de guardar.

El “mundo” era el bagul que traginava el meu germà cada curs al Collell, amb els seus llençols, mantes, tovalloles i roba d’esport. De sempre s’hi havien guardat mantes i cobrellits que ara he repartit gustosament. El fons reservava una sorpresa: una bandera espanyola feta de retalls de roba vermella i groga, ben resclosida. Res de portar impresa cap escut, ni el constitucional, ni el toro, ni el falangista, una bandera casolana que la mare devia fer en la immediata postguerra per engalanar el balcó pel Corpus, quan el capellà, el sergent de la guàrdia Civil, el cap de la Falange i les autoritats, desfilaven sota pali. En alguna foto antiga m’havia semblat veure que la gent posava la bandera espanyola als balcons, però com que les fotos son en sípia, no n’estava segura. La troballa no ha durat gaire: amb unes tisores, desfet el cosit, n’ha sortit una bona pila de draps de cotó acolorits.

Dins del bagul, enlloc de roba, hi he desat els vinils. N’hi ha un de la Janis Joplin que almenys alegrarà aquell qui, anys a venir, torni a fer endreça, obri el bagul i busqui el tresor.

Beure's l'impost especial

Un diumenge d’agost ens varem acostar a Ceret, la vil•la del Vallespir que compta amb un formidable museu d’Art Modern. L’excusa d’enguany era l’exposició de l’artista catala Josep M. Riera i Aragó, “Le rêve du navigateur”, magnifica exposició que es pot veure fins el novembre de 2011. Després de passejar i tafanejar, va arribar l’hora de tornar cap a casa. En una de les rotondes plenes a vessar de vehicles provinents de la platja, ens varem despistar i enlloc de prendre la direcció de l’autopista, varem agafar la de la nacional. I, ai las, a pas de tortuga, cap al Pertus. Quan varem travessar el barri comercial, una baferada de realitat ens va situar. A banda i banda, multitud de francesos carregats amb tota mena d’articles`, sobretot espirituosos, feien el seu particular diumenge. I no us vull dir res de l’entrada a La Jonquera, destí habitual del cap de setmana dels catalans del nord.

Prou que la comissària del Museu de Ceret, Josefina Matamoros, elogia en una entrevista al diari El Punt avui del 21 d’agost als francesos i europeus que son els que visiten en majoria el museu, pero més n’hi havia fent shopping que no veient l’exposició. Desenganyem-nos, la cultura ja es cosa d'una minoria, la resta es torra a la platja o al bar de la cantonada.

Prou bé que ho saben els comerciants d’aquests pobles de frontera, propietaris de tot tipus de negoci destinat a un públic de consum: supermercats, restaurants, benzineres, hotels i , no ho oblidem, els clubs, que a França la prostitució esta prohibida. Un dia a La Jonquera surt a compte si vens del nord: omples el pap, el dipòsit, el capó i et distreus. I t’emportes tabac i pastís per revendre si cal.

Les diferències impositives fan possible aquest despropòsit. L’Iva general a França es del 19,6% mentre a Espanya del 18%. Des de fa poc, a França per la restauració s’aplicava l’Iva general, ara es reduit d’un 5,5%, mentre que a Espanya ara es del 8%. L’impost sobre els alcohols es la meitat a Espanya que a França, per productes de graduació fins el 15% a Espanya hi ha un sobrecost de 3,3€ el litre i a França de 6€. Per productes d’altra graduació, superiors al 22%, a Espanya s’apliquen 83€/litre d’impost. Els vins estan exempts.

Si la UE vol posar fil i agulla a la unificació fiscal entre els països comunitaris, pot començar pels impostos especials. Potser acabarem amb el turisme dit de borratxera i amb aquesta casuística fronterera. I una pregunta, aquests francesos que diumenge rere diumenge omplen La Jonquera, tambe compten en l’estadística dels turistes que ens visiten, oi?

Apadrinar una butaca

No són bons temps per inversions municipals ni per massa demandes socials. De fet, seguint la teoria més en boga, se’ns diu que hem de deixar d’endeutar-nos i per tant, deixar de fer inversions, amb la qual cosa s’acaba condemnant tot el sector de la construcció i les empreses auxiliars que en depenen. Cert és que les inversions s’han de mesurar, han de ser productives i adreçades a l’estalvi energètic, però a vegades el temps o les necessitats no casen amb les voluntats.
A Sarrià de Ter, l’Ajuntament es troba amb un dilema prou important: fer l’auditori, pel qual te subvenció, però no una demanda social urgent, o fer el camp de futbol amb gespa artificial, pel qual no te prou fons, però en canvi és una obligació imposada pels directius del club, als quals els manen la pressa els jugadors. Al final, l’equip de govern ha decidit tirar pel dret i utilitzar la subvenció de l’auditori pel camp de gespa artificial. Amb això acontenta a uns i empipa d’altres. La millor solució és fer les dues coses, amb criteris més racionals de despesa. Ja ho he explicat al post anterior i també podeu trobar informació a la pàgina web www.volemlauditoridesarriadeter.wordpress.com

De fet, l’equip de govern no s’ha posat fins ara a mirar d’estalviar seriosament. Els quatre anys anteriors varen fer petits retocs, res important, poc significatiu en estalvi, amb moltes concessions a la galeria. Tant s’ha de mirar la despesa com l’ingrés. Em permeto dues propostes al nou regidor d’hisenda:

a-Que els sous dels càrrecs electes variïn en funció de la seva assistència als plens. En el darrer vàrem assistir a l’espectacle de la posada en escena de la 1a tinent d’alcalde, en substitució de l’alcalde absent per vacances. Si, com succeeix en d’altres municipis, part del sou i indemnitzacions fos en compensació a l’assistència als plens i juntes de govern, l’Ajuntament tindria un estalvi notable. Si posem per exemple, uns 300€ per ple, ara ja hauríem estalviat 600 € (tres plens, dos absències per vacances) i potser serviria per aprendre que assistir a un ple és obligació de tot càrrec electe, ni que sigui per respecte als ciutadans.

b-Podríem apadrinar una butaca o apadrinar un metre quadrat de gespa. A Sarrià de Ter hi ha hagut molta tradició de pagar per fer-nos l’equipament. Alguns recordem les col•lectes per arreglar l’Església, per fer el Patronat, la pista esportiva de la UES, el Centre Parroquial de Sarrià de Dalt i per arranjar la casa de colònies de Granollers de Rocacorba. No vindrà de nou que es reclami la col•laboració ciutadana per acabar algun equipament que ens interessi. Es pot fer de dues maneres: una, amb l’entrega de capital a fons perdut, a títol de subvenció particular, per la quantitat que pugui cadascun. D’altra, una bestreta a l’Ajuntament, és a dir, l’entrega de diners a compte (500 o 1.000 euros, per exemple), i que l’Ajuntament els rescabali a raó d’un percentatge anual, deduint dels impostos a pagar pels ciutadans (Ibi, gual, cotxe, etc). Una mica de complicació administrativa, que no és res amb la tecnologia actual i sense costos financers.

Amb ganes, d’idees en poden sortir. Tinc per costum dir que els problemes de diners solen tenir solució. I aquí només es tracta de diners, ja que ha quedat clar que hi ha un col•lectiu que vol el camp de gespa artificial i un altre, menys sorollós però també important, que no es vol deixar perdre la construcció de l’auditori.

A qui interessa l'Auditori de #Sarriadeter?

Quan les coses van malament són susceptibles d’empitjorar. Corren malts temps per la cultura i a voltes sembla que no te qui la defensi.

L’Ajuntament de Sarrià de Ter vol demanar aquest proper dimarts en el ple municipal, el canvi d’actuació de la partida del PUOSC 2012 de 455.000€ que està previst per la finalització de l’auditori del centre cultural Emília Xargay. El canvi seria per obtenir recursos pel camp de gespa artificial de La Rasa, amb la qual cosa el camp es podria acabar però en absolut l’auditori. Futbol versus cultura? No és aquest el dilema, però no s’ha de despullar un sant per vestir-ne un altre.

El projecte de l’auditori ve de lluny. El pressupost no actualitzat amb què compta l’Ajuntament és del 2007, quan es va presentar el projecte al Pla d’Equipaments Culturals i es va obtenir una subvenció que es va deixar perdre. L’auditori és la sala d’actes de la Biblioteca, per tant, l’hem de considerar com la segona fase. Es va concebre una sala en pendent, ja que l’espai entre edificis ho feia viable, per tenir una sala per conferències, tertúlies literàries, passes de documentals, hora del conte, concerts de música, teatre de petit format. Però també per acollir congressos o sessions temàtiques, objectius compartits amb el Centre de Visitants . En definitiva, un espai dotat de bones condicions sonores.

Aquest mateix pressupost, xifrat en la seva totalitat en 905.000€ va servir per sol•licitar el PUOSC 2008-2012, obtenint la subvenció per executar-lo el 2012.
Però el govern de l’Ajuntament ha agafat el pressupost tal qual i, sense revisar-lo, ha decidit que no te capacitat de finançament pel 50% del pressupost que falta. Els que estem acostumats a avaluar inversions solem demanar que el que es compari sigui homogeni i per tant que els números siguin actuals. Al pressupost del 2007 li sobren partides ja executades: l’estructura, realitzada per Acciona en compensació per l’aprofitament mig del sector; la paret sud, feta per la Biblioteca; la paret nord i el hall, amb els lavabos, construïts pel Centre de Visitants. Una revisió ràpida realitzada per l’arquitecte, a instàncies del PSC, actualitzant l’Iva i l’equipament interior, va posar sobre la taula un pressupost molt inferior, de 572.000€, subjecte a reducció si s’estudien els materials, les instal•lacions, etc. Amb una subvenció de 455.000€, sembla que be es pot portar endavant unes obres de 572.000€, tenint en compte a més, que com que es tracta de la sala d’actes de la Biblioteca, la Diputació hauria de fer l’aportació corresponent al 25% del pressupost. I doncs, on és el problema? De diners per aquest equipament no en sobren, però tampoc en falten gaires. I és un equipament per tota la vida i per tothom.

La pressió exercida pels directius del FC Sarrià als polítics en la darrera campanya electoral, va fer que el grup d’ERC obtingués molts vots en el sector de La Rasa per la seva promesa de portar endavant el camp de gespa artificial. El projecte te un pressupost de més de 500.000€, ja que el camp de futbol no fa les mides reglamentàries i s’hi ha de fer més obra. Tot plegat un dineral a invertir en un camp de futbol provisional, que no durarà més de 10 anys. En aquest afer no hi ha consens: CiU no està d’acord amb la inversió i el PSC demanava es treballés i es fes inversió en el camp de futbol definitiu. Si es tira aquest projecte endavant, agafant els diners de Cultura, encara hi haurà més gent en contra i tampoc convé crear antagonismes.

Ara per ara, pel camp de futbol hi ha aportacions de 200.000€. La resta o be els posa l’Ajuntament, endeutant-se, o be es negocia amb proveïdors pel finançament, o be es fa una campanya per apadrinar un m2 de gespa i s’obtenen diners privats.
Crec que en govern està actuant amb pressa i poc criteri. Una promesa electoral d’aquesta magnitud no pot resultar en perjudici de tota la població. En primer lloc s’ha d’actuar rebaixant el pressupost del camp de futbol, fent només el que és imprescindible i deixant d’altres actuacions (grades, voreres) per propers PUOSC. En segon lloc, s’ha de continuar treballant en la recerca de fons, també privats i, en darrer terme, esgotar la capacitat d’endeutament que li queda a l’Ajuntament (fins el 75% del pressupost ordinari). Només així, si la inversió es fa amb finançament propi, sense paralitzar sine die d’altres projectes, obtindrà el plàcet dels sarrianencs.

En tot aquest afer, només hem sentit a l’alcalde-president, però m’agradaria conèixer l’opinió del regidor de Cultura i de la regidora de Promoció Econòmica, si és que defensen l’auditori, sabedors que no podem deixar passar l’oportunitat d’aquesta subvenció i tenir l’equipament tancat cinc anys més. Si tenen opinió al respecte i si la fan valer.
M’agradaria saber a qui més l’interessa l’auditori, si hi ha més gent que creu que no pot quedat relegat en un darrer terme, si hi ha més gent que creu que per tenir accés a la cultura, hem de tenir equipaments adequats. M’agradaria saber si és que sóc sola clamant en el desert o si tinc companys de viatge passant set.

L'eufemisme de la solvència

Llegint la premsa econòmica, sovintegen els testimonis de qui te problemes per finançar nous projectes, creixement o simplement per fer front als impagats o la baixada de les vendes. La crisi s’ha acarnissat amb els més febles, sobretot amb autònoms i empreses petites poc capitalitzades. No fa gaires anys, moltes inversions es varen finançar amb pòlisses de crèdit a curt termini, renovables a l’any i, en els millor dels casos, la banca ha ofert un ICO liquiditat per poder recuperar el seu crèdit.

El sistema financer, sotmès a una cura de cavall per augmentar les seves ràtios de capital, ha escanyat el crèdit fins límits insospitables. Es treballa molt a curt termini, amb operacions comercials i a llarg només queda el crèdit ofert per la banca institucional.
Talment ho va deixar clar el president de l’ICO, Josep M. Ayala, present a la jornada de l’ú de juliol organitzada per la Cambra de Comerç de Girona, acte compartit amb el conseller delegat de l’ICF, Ramon Sanromà i el conseller delegat d’Avalis, Joan Cervera: per projectes d’inversió només hi ha diners de l’ICO i aquests es continuen instrumentalitzant a través dels mediadors habituals, el sistema financer que demana solvència a les empreses.
Fa uns anys, quan treballava amb el gruix de la inversió de la fàbrica de paper, els préstecs a 10 anys eren inexistents ja que el Banc d’Espanya demanava avals amb garantia immobiliària per terminis superiors a 7 anys. El resultat de la crisi és que els balanços dels bancs i caixes són plens d’actius immobiliaris, amb un retorn econòmic més que dubtós, la qual cosa indica que els préstecs no es varen donar a empreses amb projectes productius, sinó a altres llocs. No sé qui de la taula ho va comentar, però algú va dir que els analistes bancaris s’haurien d’especialitzar en projectes industrials i tecnològics de retorn econòmic i menys en valoracions d’actius immobiliaris. Em va semblar música celestial, però em penso que encara no estan per la feina, sinó per millorar els seus propis balanços i això vol dir captar capital, no concedir crèdit.

Les línies de finançament de l’ICO són prou conegudes, ja que no han variat gaire de les posades en marxa l’any passat: els préstecs ICO liquiditat, que han servit en la seva majoria per substituir pòlisses de crèdit; els préstecs ICO per inversió, tant en projectes d’economia sostenible, de sectors manufacturers específics, i d’altres d’inversió més general, amb terminis d’amortització fins a 20 anys. Inclouen també el de finançament corporatiu, per grans projectes productius de més de 15m€. La novetat dels préstecs ICO va ser el ICO directo, d’un import fins a 200.000€ que es tramita per internet a través del “facilitador financiero”, però per la meva experiència, l’ordinador demana més avals i garanties que la banca tradicional, per la qual cosa no ha tingut massa èxit.
Tots els productes ICO es poden consultar a la seva web.

Tothom estava expectant per veure què ens explicaria el conseller delegat de l’ICF , la banca pública catalana, ja que per la premsa ja sabíem que no s’augmentaven els recursos pel crèdit sinó els avals. De fet, el discurs es posava més en l’accent que no en els productes, ja que aquests s’havien dissenyat l’any passat, amb el govern del tripartit, però no eren gaire coneguts. Així es popularitza l’aval per circulant, que es vehicularà amb Avalis pels avals inferiors a 600.000€ i amb l’ICF per avals de 0,6M€ i fins a 5M€ amb l’ICF. L’aval és per tres a cinc anys, màxim d’un 50% del total de l’operació (pòlissa, crèdit comercial, factoring i confirming), i ha d’estar vehiculat per la xarxa comercial tradicional. És a dir, el sistema financer ha de concedir el préstec amb la condició d’aquest únic aval o de més avals personals.

Un altre dels productes de l’anterior govern és el préstec ICF capitalització, per socis d’empreses que vulguin augmentar el capital, un préstec a vuit anys amb dos de carència que vol posar fi a la tradicional poca capitalització de les empreses, amb socis empresaris propietaris d’alguns actius productius.
Tal com he dit, es posa èmfasi en l’accent, en voler donar préstecs a les empreses catalanes, amb projectes productius, d’innovació, d’internacionalització i si aquests tenen el vist-i-plau d’ACC1Ó, tindran prioritat.

En un moment de la reunió algú va comentar que trobava excessiu el diferencial dels préstecs de l’ICF , un 3,25%, a la qual cosa va respondre que l’espread amb què es finançava ara la banca pública amb els majoristes no era inferior al 2,90%. Amb sornegueria Ramon Sanromà va dir que el diferencial de l’estat xilè era del 1,2%, la qual cosa ve dir que en els mercats hi ha més especulació que lògica financera.
Varem sortir de la reunió amb un somriure als llavis. Hi ha crèdit pels solvents, qualificatiu que el continua donant el sistema financer. Això va per llarg.

L'efecte cocooning

“És quan n’hi ha que s’ha d’estalviar, que quan no n’hi ha la mateixa necessitat ensenya”. Aquesta és una frase que he sentit dir una i altra vegada a la meva mare i que, en aquests temps de crisi s’escau d’allò més bé. Portem més de tres anys de crisi i hem assumit molts canvis dels quals no ens adonem del tot. Un d’ells és el “cocooning”, l’encapsulament, el retorn a la llar, tenir cura del jardí (o dels testos del balcó), comprar per internet, jugar amb la Wii en família, compartir la casa amb els amics, en fi, tot i ser un país mediterrani de molta vida social al carrer, la casa torna a ser protagonista, l’espai un es sent segur, confortable i on es gaudeix en moltes ocasions de tecnologia més actual que no pas en llocs públics.

Aquesta setmana he assistit a tres àpats en cases diferents. El primer, a casa meva, el pica pica de fi de curs de la classe de ioga, que substituïa un sopar tradicional en un restaurant. El segon, per la revetlla, un sopar també “de traje”, jo “traje” el vi i la coca, a casa d’una amiga amb un florit jardí, que en aquest cas substituïa una revetlla popular i el tercer, el dia de Sant Joan, a casa el meu germà convidats a menjar els sabrosíssims canelons de la Maria de Camprodon. En tots els casos, el preu ha estat molt més assequible que la sortida a un restaurant, però s’ha pogut continuar fent festa, que d’això es tracta.

Els empresaris del sector de l’alimentació comenten que el canal Gourmet no s’ha ressentit especialment de la crisi, sinó que el que pateix és el Horeca, el de la hosteleria, restauració, catering, una baixada del consum en els bars i restaurants de més d’un 15% anual. Per contra, es fa més despesa per menjar a casa i ens permetem alguns luxes, com tastar un vi de marca, molt més assequible a la botiga que no pas al restaurant. El vi (els DO Empordà, Penedès, Priorat) la cervesa (la Moska sarrianenca), però també el cafè, amb la fórmula Nespresso de compra per internet o d’altres més recents com la de les infusions Alma.

Internet és una revolució, no sempre per comprar més barat, però si per conèixer i tastar productes diferents. El que és segur és que tothom s’ha vist obligat a ajustar el pressupost de lleure i deixar de sortir a menjar fóra n’és el resultat immediat; per contra es reforcen d’altres hàbits, com la jardineria, el bricolatge i la cuina. Més europeus?, segurament més estalviadors i més casolans.

Fiscalitat sarrianenca

El 9 de juny, tant el Punt Diari com el Diari de Girona varen publicar una carta del sarrianenc Francesc Riera titulada “Bona gestió a Sarrià de Ter”, en la qual glosava l’èxit d’ERC a Sarrià de Ter per la seva gestió municipal i perquè “ha aconseguit que l’impost de béns immobles, taxes, etcètera, no haguessin d’augmentar”.

Malgrat la bona voluntat de Francesc Riera per entendre la política municipal i per participar-hi, com a membre de la llista d’ERC, no crec que la fiscalitat sigui el seu fort. Tot i així, abans de fer aquesta afirmació, estaria bé haver fet un petit càlcul amb els impostos que te al seu abast, l’IBI i la taxa d’escombraries.

Per l’any 2008, el govern format per la coalició de ERC i CiU va aprovar un augment del tipus impositiu de l’IBI del 3%, i un augment de totes les taxes d’un 3%.

Per al 2009, en el ple de finals de setembre de 2008, va aprovar no apujar el tipus impositiu de l’IBI però que les taxes ho fessin en un 3,5%. La quota de l’IBI es va apujar realment en un 2% ja que el valor cadastral (que determina hisenda) ho va fer en un 2% i, paradoxalment, les escombraries no es varen apujar. Ignoro la causa, però una de les raons podria ser que ningú facilités a la companyia d’aigües els imports a aplicar, o bé que no es publiqués en el BOP l’augment aprovat. Ho haurem de consultar.

Per al 2010 el govern municipal va aprovar no apujar el tipus impositiu de l’IBI i els de les taxes en un 1%, creant una taxa nova, la de celebració de matrimonis civils de 200€. El valor cadastral va apujar-se en un 1%.

Per aquest 2011 s’ha aprovat apujar els tipus impositius i les taxes en un 2%, amén de l’increment del valor cadastral.

Com es pot comprovar, el que no s’hagin apujat els impostos i les taxes és més una llegenda urbana que no una realitat. I això en el cas dels impostos que afecten a les famílies, perquè en el cas de l’IAE, que afecta a grans empreses, els increments han estat substancials, sense cap ànim d’afavorir l’activitat econòmica ni a les empreses en dificultats.

A qui beneficia realment no pujar l' IBI?. La creença és que és un ajut per les famílies, per aquells que passen dificultats, però la realitat, tractant-se d’un impost sobre un valor patrimonial, és un ajut pel qui més te.
Un pis senzill de protecció oficial paga un IBI d’uns 200€ com a molt. Un increment del tipus impositiu d’un 1% ( com demanàvem el grup municipal del PSC) li suposaria una despesa de 2€/any. Una casa aparellada, paga uns 500€, per tant seria una despesa addicional de 5€, per contra una nau industrial paga 3.000€ i aquí ja parlem de 30 euros. Com més gran és la propietat més s’estalvia, per tant, aquesta política d’austeritat a qui beneficia és realment als grans propietaris. Afavorir les grans fortunes és política d’esquerres o més aviat de dretes?

Un govern municipal ha de vetllar perquè els seus ingressos siguin els adequats per les seves despeses. O sinó haurà de retallar les despeses. No apujar el tipus impositiu de l’IBI pel conjunt, en un 1%, suposa no ingressar 8.500€ any.

Està al dia, l’Ajuntament del pagament de les factures del seus proveïdors, compleix la llei de morositat que l’obliga a pagar a 60 dies?. Doncs no i moltes factures passen d’un exercici a l’altre, algunes de tant ridícules, per petites, com la del trenet de la Festa Major, que el mes de maig encara reclamaven.

D’altres de més importants, com la factura de l’arquitecte per la realització del projecte executiu de l’espai que ara ocupa el Centre de Visitants del Gironès, un projecte que va utilitzar el Consell Comarcal del Gironès, però que no va assumir el cost dels treballs previs realitzats per l’arquitecte a qui l’Ajuntament havia fet l’encàrrec. I ara si ja parlem d’una xifra que ens caldran molts increments de l’IBI futurs per poder fer-hi front si es que volen tenir les finances sanejades i poder retornar els crèdits.
El demés, amic Riera, és pura demagògia.

Sense deutes ni penyores

Quan he fet efectiva la darrera factura de la campanya electoral, m’ha semblat que quedava lliure, que podia deixar l’Ajuntament sense cap deute, sense cap penyora. El nostre plantejament en aquestes eleccions, el del grup municipal del PSC, va ser molt auster i molt discret. No s’arregla gaire res en quinze dies que no s’hagi fet abans. Tots nosaltres treballem en els nostres àmbits professionals, formem part de diverses entitats del poble, per tant som coneguts, però no populars. Érem conscients que podíem perdre algun regidor, que Roger Torrent amb el grup d’ERC assolís la majoria, però en cap moment vàrem pensar que fins i tot jo, que anava en el segon lloc, me’n anés cap a casa.

I de fet a casa, m’esperaven fent l’onada. La victòria de Roger Torrent ha estat tan rotunda que sobren els adjectius, felicitar-los, tal com va fer Roger Casero la mateixa nit electoral, demostrant, una vegada més, la seva generositat i saber fer, i esperar que compleixin les seves promeses. A tot l’equip que l’acompanya, també, com sol dir en Quim Rodríguez, felicitar-los per voler participar de la vida pública del poble, per què hi deixaran un munt d’hores, maldecaps, angoixes i en trauran una magra recompensa i potser alguna enemistat.

Per què a casa es varen alegrar que recuperés la meva llibertat?. Doncs perquè són els que m’han vist patir, deixar-hi la pell, arraconar la meva vida personal per poder abastar tot el que ens havíem proposat. En els quatre en què vaig estar al govern vàrem iniciar molts projectes que s’han acabat fent realitat en aquests darrers anys, estant ja a l’oposició, com la necròpolis visigòtica amb la urbanització del Passeig Cinto Verdaguer o la Biblioteca, de la qual s’ha acabat una primera fase, a l’espera de finalitzar l’auditori, o el llibre de la col•lecció de la revista de Girona, de Javier Anton Pelayo. Altres projectes varen veure la llum quan érem al govern, com el catàleg de Patrimoni i el Pla Especial del Barri Vell, el llibre “Sarrià, el paper de la història”, la ruta dels molins fariners, o la descoberta del pou de glaç. Això i molta videta cultural, el projecte dels nous Pastorets, xerrades, conferències, música, teatre, la programació del Centre Cívic, de la Fira del Paper, en fi, dotant de contingut l’ activitat cultural del poble.

No tot ha tingut una bona fi: no s’han continuat els nous Pastorets, s’ha acabat amb el Cicle de Cant coral, els Premis Sant Jordi no han reeixit, la Fira del Paper s’esllangueix, es programen poques exposicions i tot just ara, amb la nova Biblioteca es reprenen les xerrades amb escriptors tal com es feien habitualment.
L’activitat cultural, tal com nosaltres l’enteníem, no ha tingut continuïtat.

Costa desfer-te d’un projecte polític i crec que tampoc ho deixaré del tot. Primer per no deixar sol en Roger Casero a l’oposició, per ajudar-lo a preparar els plens, tal com hem fet aquests quatre anys. Segon, per què difícilment es dimiteix del poble. Als plens, hi vaig des de molt abans de ser regidora, quan a la revista hi posàvem una crònica i no en feia prou amb l’acta del ple, sinó que intentàvem millorar el lèxic i fer-ho més entenedor. Pel cap baix, deu fer quinze anys que assisteixo als plens. Però ara, hi aniré per gust, no per obligació, que és diferent. Al mes de març, el meu germà presentava una ponència al congrés de tissú de Niça i no hi vaig poder anar perquè em coincidia amb un ple. Diguem que a partir d’ara canviarà l’ordre de les prioritats.

Queden moltes coses per fer en la vida local, com la mateixa revista Parlem de Sarrià, o tornar a reclamar d’aquí a quatre anys el retorn de l’edifici cedit al Consell Comarcal pel Centre de Visitants. Mentre, deixeu-me que gaudeixi de la platja, dels viatges, de les lectures, del cinema, de les amistats, de la família, de tot allò que he deixat tant temps de banda, posant per davant l'Ajuntament. M’emporto això sí, un munt de bons amics i un munt de bons records, experiències inoblidables, res material i molt coneixement. Moltes gràcies companys!

Joan Brugada del Terri

En Josep m’ha trucat aquesta tarda per dir-me que el seu pare havia deixat de lluitar. En Joan, sarrianenc de sempre, bon amic dels meus pares, pare d’en Josep i la Bet, el marit de la Isabel, feia temps entrava i sortia de l’Hospital Trueta.

Amb en Joan hem coincidit moltes vegades, al carrer, al Coro, hem parlat de tot, de la gent, de la política, del poble, també del seu bell ofici, la fusteria, i de les peces de marqueteria amb què ara s’entretenia i que exposava per la Festa Major.

Aquesta foto no te més d’un any, quan el vaig entrevistar per l’article sobre el Club Ciclista Ter, el mític club sarrianenc que havia compartit amb en Jaume Lladó (el tupinet), l’Isidre Palomeras (ja traspassat), en Llorenç Figuerola, en Fernando Mitjà i en Jesús Galeras. Entre tots varen anar explicant la història dels seus anys joves, quan encara tenien el futur per davant i corrien per les carreteres d’aquests rodals sense més suport que les cames i la seva bicicleta.

En Joan va néixer a Sant Gregori el 1928 i era el fill d’en Pep i la Màxima de la casa de l’Horta. Te cinc germans, en Tià i en Pere, també de Sarrià i una extensa família de nebots i néts.
Adéu Joan, et trobarem a faltar.

Una temporada ben rara, la de la UES

La UE Sarrià, a Segòvia, llueix la samarreta de l'Institut Balmes

La rivalitat del handboldels anys 70 i 80, era entre el Sarrià i el GEiEG. Aquest grup gironí buscava enfortir la seva secció d’handbol i va anar a “pescar” als pobles veïns, Sarrià i Bordils. Un dels jugadors del Sarrià va acceptar l’oferta econòmica i, per aquesta raó, després d’una esbroncada impressionant, el jove va deixar el Sarrià i el poble. Jo no ho vaig perdonar mai, ja que aquest noi formava part de la meva colla d’amics i no vaig acceptar que uns veïns l’obliguessin a deixar el poble per una qüestió esportiva, pel fet d’optar per un altre equip.

Amb el temps, amb algun coneixement de sociologia i de funcionament dels grups he interpretat aquella situació, tot i que no la comparteixo. Tot plegat va demostrar una actitud tribal, poc madura, d’una gent que va veure una deserció on només hi havia l’afany de millora econòmica personal d’un jove.

Crec que amb l’afer d’en Josep Delgado i del FC Girona, s’ha repetit una situació similar, però en aquesta ocasió els directius han demostrat molta maduresa i tenir les idees clares. Hi ha hagut un intent de formar un club de handbol lligat al FC Girona i han anat a “pescar” a Sarrià de Ter, amb mentides i falsos compromisos. El diner, però ha tornat a provocar divisió i, persones vinculades al handbol Sarrià, han sortit a la foto del projecte esportiu del Girona, trencant amb el poble. Les pressions que han suportat els dirigents de la UES no són gens menyspreables, sobretot un malaurat anònim que refregava per la cara els diners que els benefactors del “projecte Girona” els havia donat. Els nois que ara dirigeixen el club varen tenir clar qui són, què volen i on volen arribar i varen declinar l’oferta meravellosa per continuar sent un club modest que forma persones, que treballa l’esport de base i no per l’esport d’èlit. Aquesta decisió, compartida o no, però acceptada per la majoria, els ha enfortit com a club i han aconseguit una cosa que no sempre te clar un grup: definir i clarificar els seus objectius.

Aquests dies hem esmorzat amb una notícia impactant, la recerca per la Interpol del magnat Josep Delgado. És realment una persona amb tant diners o només és un testaferro? Veurem si tot plegat només era una martingala. El cas, és que la UE Sarrià, alliberada de la pressió dels dirigents del Girona, s’ho mira de lluny, amb la sensació d’haver fet la feina i que els problemes del Girona no són cosa seva. Ara l’equip de primera de la UES es troba a Segòvia, jugant una lligueta per l’ascens a la divisió d’honor. Per tothom és un premi a una temporada de handbol fantàstica, tot i que ja sabem que la categoria actual és la ideal per un club com el Sarrià.

Els desitjo tota la sort del món, que gaudeixin d’aquestes petites vacances esportives i prometo que de tant en tant tornaré a veure algun partit de handbol al vell pavelló. Després de trenta anys, ja va sent hora de reconciliar-me amb la Unió Esportiva Sarrià.

Un nou llibre sobre el Ter

Vet aquí un llibre indispensable pels riberencs del Ter. L’han escrit en Jordi Llinàs i en Jordi Merino, coneguts entre els sarrianencs per haver dirigit amb l’empresa Janus SL, l’excavació de la necròpolis romana i visigòtica del Pla de l’Horta. El treball de camp realitzat és ingent, ja que es documenten tots els elements que perviuen en el riu, rescloses, canals, edificis industrials, sèquies, ponts, pantans, turbines, fent referències exhaustives tant al seu origen com al seu estat actual, des de la capçalera fins la gola.
La visió experta dels dos arqueolègs es detura en cada construcció del riu, buscant la seva data d’edificació, el tipus d’obra i, com en el cas de la resclosa d’en Vinyals, observant restes de velles construccions que les posteriors no amaguen del tot. El llibre compta amb fotos antigues que recorden la importància de les barques de llibant al Baix Ter, de safareigs públics com els de Manlleu, de colònies tèxtils desaparegudes sota el pantà de Sau i de les que perviuen com elements notables d’arquitectura industrial com l’imponent de Borgonyà on “Fabra & Coats” teixia els rulls de fil Cadena i Dàlia. Els ponts són objecte de documentació tant els de vehicles com els del ferrocarril (del tren gros, com s’anomena al Baix Ter), tot i que no es poden considerar estrictament com elements patrimonials.
S’endinsa en edificis poc accessibles, com la central elèctrica d’en Vinyals, obra de Rafael Masó, avui en funcionament, o la sala de les columnes de l’interior de la presa de Susqueda. Al final trobem una relació de 443 elements vinculats amb el usos de l’aigua del riu Ter i 44 fitxes “irrenunciables si volem conèixer-lo amb un mínim detall” que són bàsiques per qualsevol recorregut turístic seguint el Ter.
Actualitza de llarg el llibre de Joaquim Camps i Ramon Camprubí de 1976, editat per Destino,que incloïa a més d’imatges del riu, moltes dates de les comarques per on passava.

El llibre el Ter, l’editen el Consorci Alba-Ter i l’Editorial Gavarres i el patrocina la Fundació Agbar, la qual cosa el fa un llibre assequible, tot i que no ens compensa de l’espoli que pateix el riu Ter des dels pantans cap a Barcelona.
La finalitat del llibre queda ben clara a la contraportada: “amb aquest recorregut per tot el curs del riu, des d’ Ulldeter fins a l’Estartit, volem donar a conèixer aquest patrimoni amb la convicció que això contribuirà a fer-lo estimar i a recuperar-lo. Que tinguem un bon camí!”